La pintura que va desfermar els grafits

Aiser

La comercialització massiva dels primers esprais de pintura coincideix en el temps amb el sorgiment del grafit contemporani. En 1970, Cornbread havia omplit Filadèlfia amb el seu nom. Al seu torn, Taki 183 havia fet el mateix a Nova York. Gràcies al metro, en poc de temps la seua firma s’havia escampat per tot Manhattan. The New York Times va publicar un reportatge sobre Taki 183 que el va elevar a categoria d’icona. Va ser imitat per centenars de joves arreu del món. El grafit es convertiria en el fenomen que avui coneixem.

A més de la pulsió artística i vandàlica que va portar aquells joves a pintar l’entorn urbà, va ser determinant una tecnologia tan recent com l’aerosol, la ciència de la pintura acrílica i els pintors muralistes que els van precedir.

El desenvolupament de la pintura acrílica a començament del segle xx, inicialment concebuda per a usos pràctics i de marcat caràcter industrial, es va introduir en el món de l’art. En els anys vint, un grup de pintors mexicans, en especial Orozco, Siqueiros i Rivera, volien pintar grans murals per a edificis públics. Necessitaven una pintura que romanguera estable a la intempèrie i que s’assecara ràpidament. Això era impossible per mitjà de tècniques ja conegudes com l’oli o el fresc. El que necessitaven existia des de feia uns anys, però fins llavors no s’havia usat mai com a vehicle per a pigments: els polímers acrílics.

«Per al sorgiment del grafit contemporani va ser determinant la tecnologia recent de l’aerosol, la ciència de la pintura acrílica i els pintors muralistes que els van precedir»

Els polímers acrílics estan formats per unitats d’àcid acrílic. El que col·loquialment anomenem pintura acrílica es tracta d’una emulsió de polímer acrílic i aigua en què estan continguts els pigments, les substàncies responsables del color. L’oli tarda dies a assecar-se, és un assecament lent que actua per oxidació. No obstant això, la pintura acrílica se seca en qüestió de minuts. El que ocorre és que l’aigua que conté s’evapora i una vegada que això succeeix ja no té lloc cap altre canvi, ni físic ni químic. Això significa que l’artista pot repintar i aplicar, en el mateix dia, tantes capes de pintura com desitge.

El següent gran invent per a pintar exteriors no tardaria molt a arribar. En 1929, l’enginyer químic noruec Erik Rotheim va inventar l’aerosol. Al començament els aerosols s’utilitzaven com a insecticides. No va ser fins als anys cinquanta que als fabricants d’aerosols se’ls va acudir d’inventar l’esprai de pintura, principalment per a pintar electrodomèstics de manera senzilla i amb un acabat professional.

Els esprais de pintura estan formats per dues fases: pintura acrílica i propel·lent. La pintura acrílica conté dissolvents que garanteixen l’assecament immediat i la fluïdesa. El propel·lent sol ser un hidrocarbur que dins de l’aerosol es troba a pressió en estat líquid. Per això cal agitar l’esprai abans de pintar i, quan ho fem, escoltem una bola colpejar les parets del recipient perquè les dues fases es mesclen. Una vegada pressionem l’embocadura, surt una mescla de pintura i propel·lent. El propel·lent s’evapora instantàniament i la pintura és la que es fixa sobre la superfície.

Les marques d’esprais que primer van començar a utilitzar-se en grafit van ser, sobretot, Krylon i Felton. Els colors i els acabats eren molt limitats. En vista de la demanda creixent, en els noranta es va fundar l’empresa espanyola líder en productes per a grafit: Montana Colors.

El grafit no ha deixat d’evolucionar. La seua història pot escriure’s des del prisma de la ciència i la tecnologia. No obstant això, la història del grafit és, abans que res, història de l’art.

© Mètode 2018 - 96. Narrar la salut - Hivern 2017/18

Llicenciada en Química, divulgadora científica i especialista en art contemporani, la Corunya.