Rosa Torres. Camí amb arbres, 2022. Guaix i tècnica mixta.
Entre les moltes aportacions de Goethe a l’estudi del color es troba haver establert les bases de la moderna psicologia del color, ja que va relacionar emocions i color. D’esquerra a dreta, i de dalt a baix: 1) Composició amb colors complementaris, que Goethe ja va estudiar en el seu famós triangle. 2) Composició en blaus, colors freds que segons Goethe donen sensació de calma i allunyament. 3) Composició amb verds. Goethe ja va apuntar el verd com el color més relaxant. 4) Composició amb colors càlids, que transmeten sensacions d’alegria i proximitat.
Sempre que retorno a la figura de Goethe tinc molt clar que la seva és una de les grans aventures intel·lectuals de la història de la humanitat. Un itinerari amb llum i ombres on la desmesura pel saber l’abocà a una estranya síntesi entre ciència i literatura. De fet, sense la ciència no s’entén una part de la grandesa de la seva poesia. Fins al punt que el mateix Goethe creia fermament que si de posteritat es tractava, aquesta li vindria de la mà dels seus descobriments. I és així que el seu anhel de conèixer en tot el seu abast el món i els seus misteris recorre el conjunt de la seva obra literària. No debades, en el Faust –aquell fabulós al·legat contra la raó–, condensat en una sola línia, podem llegir-hi l’inquietant motiu de ser del seu autor, la voluntat de saber «allò que manté íntimament unida a la naturalesa».
Segons Nietzsche, parafrasejo de memòria, Goethe era un home que només tenia fe en la totalitat. Aristòtil hi és present amb el «tot és més gran que la suma de les parts». També, la lectura atenta de Spinoza i la influència de Schelling i la seva Naturphilosophie; així doncs, Goethe és hereu de l’ideal kantià de bastir una concepció orgànica de la ciència on l’home reté encara un paper fonamental en la construcció del món. Ara en diríem una visió holística. Goethe cerca salvar la humanitat de l’ésser en una sort de subjectivitat transcendental. Per això fia les seves intuïcions científiques al seu argumentari, això és a la poesia, i qüestiona obertament la matematització dels fenòmens de la naturalesa que menen a l’alienació de la bellesa i la vida.
L’amor que sentia per la ciència va menar Goethe a interessar-se per totes les possibles disciplines del saber científic. Com a coordinador de la xarxa d’estacions meteorològiques se’l coneixia com a responsable del «servei de núvols» de la ciutat de Weimar. Va gosar reptar Newton en el camp de l’òptica fins al punt de redactar la cèlebre Teoria dels colors o Farbenlehre –«el color en si mateix és un grau d’obscuritat», va escriure–. També li foren familiars la geologia, l’anatomia i l’osteologia. Però fou en el camp de la botànica on Goethe brodà l’art de maridar literatura i ciència. I no només perquè l’innovador a l’època La metamorfosi de les plantes és un admirable exemple de prosa científica en gènere epigramàtic. Sinó que també ho va ser per la versió divulgativa de la seva nova teoria en forma de poema dedicat a la seva estimada, Christiane Vulpius: «Així indica el cor una llei oculta, / un sagrat enigma. Oh, si jo pogués, estimada amiga, / transmetre’t a l’instant la feliç paraula que ho desvetlla!».
En aquests versos hi trobem el concepte de «sagrat enigma», una analogia de la idea de totalitat, aquell tret tan germànic d’anar al cor de l’essència absoluta de les coses. Resulta inevitable pensar en l’arkhé com a principi –de Tales a Heràclit–, la causa primigènia de la vida, en una clara mostra de l’empremta presocràtica en la filosofia alemanya. Al capdavall, a Goethe li interessa més trobar «allò que manté íntimament unida la naturalesa», la causa comuna, el tot que expliqui cada part, el «sagrat enigma» que caracteritza tots els éssers. Una veritat eterna i immutable. No debades, en Les afinitats electives –veritable declaració de principis on les passions es veuen sotmeses a l’escrutini de les lleis de la química– Édouard mostra el seu enuig pel fet «que ara no es pugui aprendre res per a tota la vida».
«L’amor que sentia per la ciència va menar Goethe a interessar-se per totes les possibles disciplines del saber científic»
Per a Goethe era cabdal la interrelació entre els fenòmens que havia de mostrar qualsevol experiment. A la seva manera, l’autor del Faust rebutjava el mètode de l’escrutini empíric –l’aïllament experimental– que havien postulat figures del tarannà de Galileu o Kepler. Crec no errar si afirmo que Goethe pensava la ciència amb ànima de poeta. I que quan la ciència arribava a aquell punt de la dimensió inefable de les coses on especular és tan perillós com inevitable, el seu anhel era trobar «l’eternitat del Ser» i evitar com fos l’esquinçament en infinites parts de la natura. Una perspectiva que cerca l’harmonia –tal volta impossible?–entre humanitat i ciència des de la convicció poètica –i ètica– que cal crear una identitat comuna que fusioni l’esperit humà amb la naturalesa.
