Tenia davant de mi la immensitat de l’Antàrtida. Quilòmetres de neu blanca banyada de capritxosos feixos de llum que s’immiscien en el moviment quasi impredictible dels núvols. Una gelada perspectiva que desafiava la paciència dels meus ulls, que, quasi inconscients del que tenien davant, tractaven d’apoderar-se d’aquella escena.
En veure els seus turons blancs, salvatges i desdibuixats, em van vindre a la memòria aquells llenços que el meu pare recolzava en un atrotinat cavallet abans de començar a dibuixar. Uns llenços lliures, que serien marcats per sempre pel bon fer que el meu pare imprimia a base de traços i pinzellades. No obstant això, aquella obra d’art que albirava des de l’històric vaixell Arctic Sunrise semblava fins i tot més vulnerable. Era un paisatge extraordinari del qual emanava una gran fragilitat.
Amb 14 milions de km², l’Antàrtida és un desert de gel amb l’altitud mitjana més alta de tots els continents. És a més el continent més sec, fred i ventós del planeta, que dona recer a volcans i grans massissos rocosos. Entre les seues glaceres, o amagats en la foscor de les seues aigües, habiten multitud d’organismes adaptats a proliferar en aquell medi tan hostil –des de les grans balenes blaves fins al minúscul fitoplàncton que serveix d’aliment al krill antàrtic, un crustaci de la supervivència del qual depèn l’equilibri dels ecosistemes antàrtics–. És tal el seu poder, que a l’Antàrtida li diuen la refrigeradora del planeta.
Dissortadament, el llenç que contemplava davant meu ja tenia retalls de la petjada de l’ésser humà. Estudis recents parlen de la presència de microplàstics en la femta de diverses espècies de pingüins antàrtics, de la proliferació d’espècies invasores a causa de l’incessant vaivé d’embarcacions destinades al turisme, o del preocupant augment de les temperatures al continent, que han marcat un rècord històric en 2022 de més de 30 ºC per damunt de les temperatures habituals. No són paraules menors: l’alteració de l’Antàrtida podria generar un efecte papallona amb conseqüències devastadores per a la resta del planeta. És llavors quan vaig decidir fer la fotografia, emportar-me un llenç que serà la nostra història la que decidisca com pintar.
