Un dels directors que més ha influït en la cinematografia moderna ha estat el danès Carl Theodor Dreyer. Potser el nom ens sona a cicle molt avorrit en una filmoteca, però, tot i la fama de director de culte (és a dir, molt avorrit), és fàcil veure la seua influència en obres més recents. En La pasión de Juana de Arco, film mut de l’any 1928, Dreyer retrata el judici de la santa francesa. El guió, tractant de ser fidel a la realitat, es va fer a partir de les actes originals que se’n conserven. La innovació és que pràcticament tot el metratge són primers plànols de l’actriu Maria Falconetti. Les cèlebres escenes de Sergio Leone als seus westerns, enquadrant la cara de Clint Eastwood (tècnica convenientment copiada per Tarantino), no disten molt del que feia Dreyer cinquanta anys abans. L’escena del judici de Bailar en la oscuridad és absolutament deutora d’aquesta forma de rodar i ha influït en altres directors que han sabut utilitzar el primer pla com a recurs narratiu. En aquest tipus de seqüències, el rostre de l’actor o l’actriu ompli tota la pantalla i tant el que diu com la seua gesticulació són elements emprats pel director per a contar una història.
Serà veritat, doncs, que la cara és l’espill de l’ànima? Es pot extraure informació de la psicologia o el caràcter d’una persona només observant el seu rostre? Durant molt de temps, alguns científics han pensat que sí. Per exemple, el metge i criminòleg italià Cesare Lombroso va elaborar una teoria segons la qual la tendència d’una persona cap a la delinqüència es podia esbrinar analitzant diferents característiques físiques de l’individu. Lombroso va fer una complicada classificació dels tipus de criminals i explicava que hi havia certs aspectes morfològics i anatòmics que podien predir si determinada persona n’era un. Ell creia que ser criminal en la majoria dels casos era una tendència innata d’origen genètic, i, per tant, quan una persona tenia aquesta característica, calia apartar-la de la societat, ja que res podia evitar que esdevinguera un perill per a la resta de la gent.
Hi havia algun fonament científic en els seus postulats? Imaginem que existira un gen de la delinqüència o de l’agressivitat. Lombroso afirmava que la tendència innata a la delinqüència implicava certes característiques físiques. Si això fora cert, aquestes característiques haurien de ser alhora determinades per diferents gens. Els postulats de Lombroso implicarien que el gen de la delinqüència, junt amb els gens que regulen les característiques físiques indicatives d’aquesta, serien un bloc de gens que s’heretarien sempre junts. Aquesta seria l’única manera de correlacionar l’aspecte amb la tendència a la criminalitat. Això entra en contradicció amb una de les lleis més establertes de la ciència, la tercera llei de Mendel, que diu que les distintes còpies dels diferents gens s’hereten independentment. És a dir, si existís un gen de la delinqüència –que no existeix– és biològicament impossible que s’herete sempre de forma conjunta amb els que regulen les diferents característiques físiques. Això invalida tota la teoria de Cesare Lombroso.
Avui cap característica física permet predir si una persona és propensa a ser un criminal violent o no. Tot i que podríem enquadrar l’obra de Lombroso dins del camp de la pseudociència, de tant en tant sorgeixen autors que defensen versions actualitzades d’aquesta teoria. Darrerament, la relació de l’aspecte físic amb la delinqüència s’anomena psicomorfologia, i hi ha algun llibre sobre el tema que pretén ser científic, però no ho és. No existeix la «cara de delinqüent». Per tant, en el judici de Joana d’Arc a Ruan, per molt que s’hi fixaren, només mirant-la a la cara mai hagueren pogut esbrinar si les visions que li deien que fera fora als anglesos de França eren un senyal diví o bé d’una potencial psicopatia.
