Divans i gurus

La pseudociència presenta una alarmant presència en el context de la psicologia clínica i és, a més, molt perillosa. Com a conjunt d’idees pseudocientífiques, la pseudopsicologia clínica mostra la peculiar característica de constituir tota una tradició paral·lela a la psicologia, amb nombroses ramificacions i construccions teòriques i pràctiques interrelacionades. En aquest escrit repassarem aquesta tradició, des de la hipnosi pseudocientífica fins a la psicoanàlisi, i des de la new age fins a l’actual neuropseudociència. Tot seguit, revisarem alguns dels perills de la pseudociència relacionats amb els trastorns mentals.

Paraules clau: pseudociència, psicologia, psicoanàlisi, new age, psicoteràpies.

«Els col·legis i la pràctica professional de la psicologia pateixen un gran nivell de penetració pseudocientífica»

La psicologia clínica té un seriós problema amb la pseudociència (Lilienfeld, Lynn i Lohr, 2003), entesa com aquelles pràctiques i idees mancades de garantia epistèmica que, com a estratègia retòrica, s’imposten com a ciència (Fasce, 2017; Hansson, 2009). Si bé és cert que les facultats de psicologia, almenys en el nostre context, solen presentar bons estàndards de fonamentació científica respecte als continguts dels títols oficials, la veritat és que, per a frustració dels bons professionals que abunden en el camp, els col·legis i la pràctica professional de la psicologia pateixen un gran nivell de penetració pseudocientífica. Tradicionalment ha estat un lloc comú parlar del gap (“bretxa”) existent entre la investigació i la pràctica psicològiques (Lilienfeld et al., 2003), amb uns investigadors rigorosos i ben formats en el camp metodològic i uns practicants amb una actitud poc donada a la fonamentació científica de les seues intervencions. Aquesta situació sembla continuar avui dia, amb una quantitat considerable de psicòlegs disposats a incorporar pràctiques pseudocientífiques a les seues intervencions (Stapleton et al., 2015).

Prop del 15  % dels cursos organitzats pel Col·legi Oficial de Psicòlegs de la Comunitat Valenciana entre el 16 de març i el 23 de novembre de 2017 presenta contingut pseudocientífic explícit. Dalt, jornades d’anàlisi bionergètica celebrades en 2013 declarades d’interès científic professional pel COPCV. / Mètode

Sense anar més lluny, una cerca ràpida en les webs de les institucions encarregades d’oferir formació per a exercir la psicologia clínica o de vetlar pel respecte al seu codi deontològic ens mostra de manera immediata aquesta falta d’afecció per la pràctica basada en evidència. Per exemple, el Col·legi Oficial de Psicòlegs de la Comunitat Valenciana (COP-CV) va oferir i oferirà en els pròxims mesos cursos d’anàlisi bioenergètica, interpretació de somnis, psicoanàlisi, constel·lacions familiars o teràpia gestalt, entre altres. De fet, prop del 15 % dels cursos organitzats pel COP-CV entre el 16 de març i el 23 de novembre del 2017 presenta contingut pseudocientífic explícit.

Una explicació a aquest fenomen podríem trobar-la en la baixa preparació en metodologia i filosofia de la ciència que reben, en termes generals, els psicòlegs, un fet que propicia que es propaguen i mantinguen els denominats psicomites entre estudiants i professionals, tant en el context hispanoparlant com en l’anglosaxó (Hughes, Lyddy i Lambe, 2013) –per exemple, que les persones que pateixen esquizofrènia tenen personalitat múltiple o que el polígraf és una eina fiable per detectar mentides–. Com que la psicologia és, encara que jove, una ciència, i que per tant la seua pràctica i investigació requereixen d’una capacitat correctament entrenada per al raonament científic, basada en l’evidència obtinguda mitjançant metodologies empíriques i fiables, és necessari que els psicòlegs reben entrenament explícit durant la seua formació en matèria de detecció de pseudociències. No hi ha una correlació clara entre el coneixement de dades científiques i un major escepticisme (Johnson i Pigliucci, 2004; Majima, 2015) i això ens indica la necessitat d’oferir una formació més sòlida en relació amb els fonaments conceptuals del pensament crític (Lilienfeld, Lohr i Morier, 2004).

«Avui dia hi ha una quantitat considerable de psicòlegs disposats a incorporar pràctiques pseudocientífiques a les seues intervencions»

Aquesta necessitat d’aguditzar el raonament científic es reflecteix en el codi deontològic espanyol de la psicologia, que estableix en diversos dels seus articles l’obligatorietat tant del practicant com de l’investigador de basar en l’evidència científica la totalitat de les afirmacions i intervencions que realitze en qualitat de psicòleg. Especialment rellevants en aquest sentit són els articles cinc, vint-i-dos i trenta-tres, en els quals s’estableix de manera contundent que la psicologia ha d’estar basada en evidència científica, que únicament els enfocaments que en gaudisquen són mereixedors de respecte per part de les persones involucrades en el camp i que tots els ensenyaments que un psicòleg transmeta a classe han d’estar, al seu torn, basats en aquestes evidències. Per descomptat, el codi no indica que no es puga treballar amb hipòtesis o que no es puga opinar: el que indica és que les hipòtesis i les opinions no han de ser presentades com a psicologia llevat que estiguen degudament abonades –i és en aquest «degudament» on fallen els mecanismes de vigilància epistèmica de la comunitat de psicòlegs.

«Resulta necessari que els psicòlegs reben entrenament explícit durant la seua formació en matèria de detecció de pseudociències»

Algunes de les persones que decideixen fer cas omís a aquestes exigències professionals solen escudar-se en el denominat «veredicte del dodo», en referència al passatge d’Alícia en terra de meravelles en què tots els participants d’una cursa resulten guanyadors. Els defensors del veredicte del dodo sostenen que totes les psicoteràpies tenen la mateixa eficàcia perquè la qüestió més important és l’aptitud del psicoterapeuta i els factors comuns a totes elles, de manera que les tècniques específiques són un detall merament anecdòtic. No obstant això, aquesta idea ha estat àmpliament refutada per l’evidència disponible (Marcus, O’Connell, Norris i Sawaqdeh, 2014). Una evidència que conclou que hi ha psicoteràpies que no gaudeixen d’eficàcia demostrada i d’altres que gaudeixen d’evidència de tipus I i II (assaig clínic aleatoritzat (ECA) i meta­anàlisi d’ECA), que és aquella que s’ha de considerar com realment fiable. Cal mencionar que és la teràpia cognitivoconductual aquella que més evidència de tipus I i II té per a l’enorme majoria dels trastorns mentals valorats en les guies oficials i extraoficials de pràctica clínica ètica, basada en evidència.

Encara es propaguen i mantenen els denominats psicomites entre estudiants i professionals de la psicologia, per exemple, que el polígraf és una eina fiable per a la detecció de mentides. / Alejandro Tovar

De la hipnosi a la psicoanàlisi

La pseudopsicologia té una sèrie de característiques molt peculiars que la converteixen en un cas una mica diferenciat dins de la vasta llista de pseudociències que trobem en la societat. Una de les seues característiques més cridaneres és que es tracta d’un enorme conjunt d’idees i tècniques relacionades, majoritàriament, entre si. Al contrari del que s’esdevé amb la pseudobiologia o amb la pseudofísica, la pseudopsicologia constitueix tota una tradició paral·lela a la psicologia que s’ha anat desenvolupant al llarg de l’últim segle. Per això és possible rastrejar-la fins a un origen més o menys ben definit que habitualment recau en la figura de Franz Mesmer, un metge d’origen alemany que va desenvolupar una teoria denominada «magnetisme animal» o «mesmerisme», un tipus d’astrologia mèdica que considerava les malalties com un desequilibri en un supòsit medi eteri (Darnton, 1968). Mesmer seguia les idees, encara que en una versió secular, del sacerdot, exorcista i curandero Johan Joseph Gassner, amb qui va mantenir una polèmica respecte a l’origen de les seues suposades curacions. Segons Mesmer, la raó real d’aquests guariments era el magnetisme que postulava en compte d’una intervenció divina. Les altament suggestives sessions mesmèriques, al contrari que els exorcismes, es cobrien amb una capa de pseudociència per mitjà de l’ús de barres metàl·liques que eren introduïdes en solucions hidroelectrolítiques a fi que transmeteren al cos dels pacients lleugers corrents elèctrics.

No obstant això, quan va intentar posar en pràctica les seues idees i va provar de guarir una jove música afectada de ceguesa, la situació va acabar en un rotund fracàs que el va obligar a abandonar Viena en 1777 i a refugiar-se a París. Encara que la posició oficial de l’estat francès rebutjava les idees de Mesmer, segons ens indiquen les resolucions dictades per la Reial Acadèmia de Ciències i la Reial Acadèmia de Medicina, el rei Lluís XVI es va interessar per aquestes curioses pràctiques i va voler conèixer el seu valor real amb més profunditat. Per a això va nomenar quatre membres de la Facultat de Medicina a fi que les investigaren, encara que a petició d’aquests quatre membres es va designar també cinc persones addicionals provinents de la Facultat de Ciències, entre els quals trobem noms tan notables com Jean Bailly, Benjamin Franklin o Antoine Lavoisier. Després d’analitzar en detall la teoria i la pràctica de Mesmer, elaborant experiments i observant les seues sessions, van determinar que es tractava de mer xarlatanisme i que el suposat magnetisme animal no era més que una invenció. Pel que fa als seus suposats resultats, van determinar que no es tractava més que de la imaginació tant dels practicants com dels pacients. Com a conseqüència d’aquesta investigació, Mesmer va haver d’abandonar també París i la seua biografia posterior ens és pràcticament desconeguda.

El «mesmerisme» o «magnetisme animal» és una teoria desenvolupada pel metge alemany Franz Mesmer (1734-1815), que considerava les malalties com un desequilibri en un supòsit medi eteri. Les seues sessions, altament suggestives, es cobrien amb una capa de pseudociència per mitjà de l’ús de barres metàl·liques que eren introduïdes en solucions hidroelectrolítiques a fi que transmeteren al cos dels pacients lleugers corrents elèctrics. Aquest gravat de 1780, d’autoria desconeguda, mostra un «baquet» –procediment de teràpia de grup de Mesmer– amb diverses persones assegudes al voltant d’una taula. Un home amb un bastó té un cèrcol de ferro al voltant del turmell; altres membres del grup porten cèrcols semblants; a l’esquerra, un home ha hipnotitzat una dona. / Mètode

Una quantitat considerable d’estudiosos va acceptar el veredicte del grup d’experts, obviant les idees de Mesmer i finalment fundant la psicologia científica basant-se en tècniques de psicofisiologia. Un altre grup, però, va continuar organitzant les sessions mesmèriques fins desenvolupar el que avui dia denominem hipnosi (Gauld, 1992). Especialment rellevant va ser James Braid, qui va encunyar el terme a mitjan segle XIX i, rebutjant la idea mesmèrica del magnetisme animal, va definir els estats hipnòtics com un «somni nerviós». La hipnosi es va anar desenvolupant gradualment fins la creació de dues escoles enfrontades: la de Nancy i la de París. L’escola de Nancy, amb Hippolyte Bernheim i Ambroise-Auguste Liébeault al capdavant, defensava que la hipnosi era mera suggestió, mentre que l’escola de París, amb Jean-Martin Charcot liderant-la, explicava els estats hipnòtics basant-se en una teoria somàtica que els relacionava directament amb una forma de trastorn mental latent. La hipnosi experimental de Charcot estava ja estretament relacionada amb la pràctica clínica, aplicant la tècnica a dones que denominava «histèriques» i que eren en realitat persones amb diversos trastorns mentals o altament suggestionables.

«La psicoanàlisi és la major influència de la pràctica totalitat de la pseudopsicologia que podem trobar avui dia en el mercat»

Aquesta segona garbellada, però, va ajudar a radicalitzar encara més el caràcter de la hipnosi de tradició mesmèrica, dotada ja d’un major contingut teòric. La seua influència no va declinar i, de fet, és la base del que constitueix el gran constructe pseudopsicològic: la psicoanàlisi. En efecte, entre els deixebles de Charcot, a París, es trobava un jove Sigmund Freud, que va practicar la hipnosi adherint-se a les seues teories sobre el fenomen en relació a la histèria (Gelfand i Kerr, 1992). Juntament amb Charcot, l’altra gran influència del jove Freud va ser Josef Breuer i el seu «mètode catàrtic», també basat en la hipnosi, encara que Freud va decidir abandonar-ne l’ús pràctic en favor del que va denominar «associació lliure». L’ombra de la psicoanàlisi va ser i continua sent llarga, i entre els anys vint i cinquanta del segle XX van aparèixer desenes d’escoles diferents que es guiaven per un determinat intèrpret de Freud –Carl Gustav Jung, Wilhelm Reich, Fritz Perls, Jacques Lacan, etc.–, i que van convertir la psicoanàlisi en la major influència de la pràctica totalitat de la pseudopsicologia que podem trobar avui dia en el mercat, amb idees ja refutades com la repressió de memòries com a mecanisme de defensa (Loftus i Ketcham, 1994), l’origen emocional i infantil del trastorn mental o la catarsi com a mètode de curació. En efecte, la major part de les idees de Freud no tenen suport científic, tant com a model del funcionament de la ment humana (Meyer, 2005) com quan són usades sota la forma de psicoteràpia (Smit et al., 2102).

Després d’aquest període dominat per la psicoanàlisi, en el qual van aparèixer pseudopsicoteràpies com les famoses vegetoteràpia caracteroanalítica, l’orgonteràpia –un tipus d’energia vital postulada per Wilhelm Reich que va ser refutada per Albert Einstein en persona– o la teràpia gestalt –que no cal confondre amb la «psicologia de la Gestalt» que estudiava les lleis de la construcció mental de l’experiència–, té lloc la següent gran font de pseudopsicologia clínica: la new age.

De la ‘new age’ a la neuropseudociència

La new age va ser un moviment contracultural propi dels Estats Units que es va basar en la creença astrològica que la terra entraria en l’era d’Aquari i que, així, començaria una nova etapa per a la humanitat (Heelas, 1996). Si bé és cert que l’astronomia ens diu que això no succeirà fins al segle XXVI, els adeptes a la new age van situar el pas en el 4 de febrer de 1962. Com que Aquari és un signe que és caracteritzat pel pensament científic i la intuïció, això es veuria reflectit en canvis en el coneixement i en la moral dels habitants de la seua era. La relació amb el moviment hippie va ser immediata; també va ser important el sincretisme que va desenvolupar amb el cristianisme, en considerar que aquesta nova era seria una realització de la segona vinguda de Crist, no tant en persona sinó més aviat pel que fa al seu missatge. Si bé és cert que els començaments de la new age es van basar en una sèrie d’idees merament esotèriques, encara que amb clares traces pseudocientífiques, basades en l’exploració espiritual, el misticisme, l’exotisme oriental i la medicina alternativa, el seu desenvolupament posterior va radicalitzar aquestes qüestions fins als extrems. El moviment va anar derivant a poc a poc cap al desenvolupament de pseudociències de caire espiritua­lista, altament manipulatives i amb un elevat perill de sectarisme, habitualment encapçalades per un dels abundants gurus que anaven apareixent.

«La ‘new age’ va funcionar com un catalitzador per al sorgiment i la distribució de pseudociència»

La new age va funcionar, doncs, com un catalitzador per al sorgiment i la distribució de pseudociència, especialment psicològica. A pesar que la new age va impulsar moltes pseudociències anteriors o exòtiques, com el reiki o l’homeopatia, una gran part d’aquestes van ser invencions pròpies desenvolupades a través de l’Institut Esalen, cristal·lització del que Aldous Huxley va denominar «moviment del potencial humà», o, d’una manera menys radical, de l’Institut d’Investigació Mental de Palo Alto –l’estreta relació entre ambdós centres queda plasmada en figures centrals que van treballar en tots dos al llarg de les seues vides, com Virginia Satir o Gregory Bateson–. Aquests dos centres van ser la font de l’anomenada «psicologia humanística», un corrent que en la seua pràctica totalitat d’aproximacions a la psicoteràpia no té evidència científica que l’empare –n’és una excepció la teràpia familiar–. Entre les pseudopsicoteràpies pròpies de la new age (Lilienfeld et al., 2003), que es compten per desenes i amb unes quantes de bastant radicals (Singer i Lalich, 1996), trobem la psicologia transpersonal, el rebirthing o renaixement, el coaching –estretament vinculat a una secta hinduis­ta denominada «missió de la llum divina»–, la teràpia primal, la hipnosi regressiva, la teràpia de vides passades, les constel·lacions familiars o la PNL.

El perquè de l’especial profusió amb què la new age va generar pseudopsicologia en relació a altres camps s’explica tant pel caràcter mateix del moviment com pels grans avenços que presentava la psicologia i pels descobriments que anava realitzant la neurociència en el seu procés gradual de maduració. Es van inserir així en la tradició iniciada per la hipnosi pseudocientífica i continuada per la psicoanàlisi, però incorporant-hi grans dosis de misticisme i d’exotisme, i emprant tècniques com la respiració profunda o «holotròpica» –causa d’estats alterats de consciència causats per la hipocàpnia–, la immersió aquàtica, l’ús d’al·lucinògens o la suggestió catàrtica grupal.

La pseudociència pròpia de la new age encara té èxit, per bé que moltes de les seues complexes teoritzacions s’han anat acomodant al llenguatge que més popular sembla a hores d’ara, dins el que podem denominar neuropseudociència, com el neurocoaching, el brainspotting, la neuropsicoanàlisi o l’EMDR –una tècnica basada en una falsa imitació dels moviments sacàdics del son REM, que contradiu qüestions bàsiques de neurofisiologia i que funciona per visualització encoberta (Herbert et al., 2000; Salkovskis, 2002)–. Fins i tot hi va haver una època durant els anys vuitanta en què es van posar de moda aparatoses màquines miraculoses amb noms que exploten el llenguatge de la neurociència d’una manera pràcticament caòtica, com l’«estimulador electroneural transcutani», el «supercarregador cerebral» o el «configurador sincroenergitzant d’ones cerebrals» (Lilienfeld et al., 2003). Així, el mercat de la pseudopsicologia ha passat de la privacitat de la psicoanàlisi al col·lectivisme espiritualista de la new age, i d’ací al que ara observem com una forma molt comercial de pseudopsicologia que fuig de la imatge d’il·luminació, mentre tracta de camuflar-se, en canvi, entre les formes i les paraules més ortodoxes de la psicologia i de la neurociència.

A la llum de tot aquest procés d’evolució cultural viscuda per la pseudopsicologia a fi adaptar-se a l’entorn científic de cada època, hem de buscar l’explicació a la gran penetració en la psicologia científica de, per exemple, l’EMDR o la PNL, tant en allò que s’ha refinat de les tàctiques retòriques d’aquestes idees com en l’hàbitat en què resideixen en l’actualitat. Un hàbitat que presenta una perillosa combinació de baixa pressió deontològica amb una actitud de correcció política respecte a aquesta mena de pràctiques que, basant-se en l’impacte retòric del vocabulari de la llarga tradició pseudopsicològica, són capaces de reblanir les capacitats crítiques dels psicòlegs i dels usuaris.

Jugar amb foc (i cremar-se)

La pseudopsicologia no constitueix un conjunt de pràctiques innòcues, sinó que repercuteix en la qualitat del sistema sanitari i pot ser perillosa per diverses raons (Lilienfeld, 2007). La primera font de perill és la contaminació de la psicologia i la pèrdua de prestigi de part d’aquesta disciplina. És comú trobar gent, fins i tot altres científics, que no considera la psicologia amb tota la seriositat que mereix; això condueix a la desconfiança i aquesta porta la comunitat de psicòlegs a l’aïllament i a debilitar-se enfront de la seua pseudociència local. Aquesta pèrdua de prestigi repercuteix, a més, en el nivell de confiança que dipositen en la psicoteràpia altres professionals de la salut, com els metges, que moltes vegades no confien a derivar els seus pacients cap a la psicologia, tot i que sabem que, per a alguns trastorns, com ara certs casos de depressió, la psicoteràpia és més eficaç i eficient que l’ús de psicofàrmacs (Cuijpers et al., 2013). De fet, a Espanya la taxa de contractació pública de psicòlegs clínics és clarament deficient, amb prop de quatre psicòlegs per cada cent mil habitants, un nombre moltes vegades inferior a la mitjana europea –de divuit–. La conseqüència directa del baix nombre de psicòlegs clínics i de la poca confiança en el camp és que bona part de les persones amb trastorns mentals acaba acudint a terapeutes no qualificats.

«La pseudopsicologia no constitueix un conjunt de pràctiques innòcues, sinó que repercuteix en la qualitat del sistema sanitari i pot ser perillosa per diverses raons»

Un altre perill, compartit amb qualsevol altra pseudoteràpia que s’entenga a si mateixa com una alternativa al tractament contrastat, és l’evasió de tractament. Una persona amb un trastorn mental pot perdre molt de temps buscant ajuda en tècniques pseudopsicològiques mentre el seu problema evoluciona a pitjor o mentre es veu obligat a patir-lo com si fóra inevitable. Hi ha qui pot anar a la consulta del psicoanalista durant més d’un lustre per un problema, per exemple, d’ansietat que en compte de remetre es manté en el temps. Hi ha casos documentats d’evasió de tractament ja des de Freud, i entre aquests és especialment clar el cas de la jove Ida Bauer (Dora), una intervenció que deixa en evidència el caràcter perillosament i altament contraintuïtiu del seu punt de vista. Quan Dora va desenvolupar un càncer de còlon després d’haver estat psicoanalitzada, va fer tard i no li pogueren fer un diagnòstic adequat, perquè pensava que estava somatitzant els seus problemes emocionals tal com Freud li havia indicat en el passat –uns problemes emocionals l’etiologia dels quals es basaria en desitjos incestuosos cap al seu pare i en una homosexualitat latent de la qual Freud estava convençut, ja que Dora s’havia resistit quan un amic de son pare la va assetjar sexualment–. Sostenir idees equivocades ens pot portar a prendre decisions errònies pel que fa a la nostra salut.

Candace Newmaker, nascuda el 1989, va morir als deu anys per asfíxia en una sessió de teràpia de renaixement. El cas va arribar als tribunals i actualment Colorado i Carolina del Nord prohibeixen aquesta mena de teràpies. En la imatge, una sessió de renaixement. / Beatriz Fernández

Per descomptat, també pot donar-se el cas de dany directe. Aquestes tècniques les solen dur a terme persones que no tenen la capacitació suficient per a treballar en contextos clínics i que, per això o perquè simplement decideixen no respectar-los, moltes vegades no segueixen els protocols adequats en casos, per exemple, de pacients amb tendències suïcides o comorbiditat. No hi ha cap quadre que un mal psicoterapeuta no puga empitjorar, una possibilitat que es veu agreujada quan les tècniques que s’apliquen no s’adiuen amb l’evidència disponible i permeten l’actua­ció desregulada del terapeuta. Un dels casos més lamentables i que més repercussions va tenir va ser el de Candace Newmaker, una nena de deu anys que va morir per asfíxia en una sessió de teràpia de renaixement. A Candace la van enrotllar en unes mantes i la van esclafar davall el pes de dos adults durant prop d’una hora en presència de sa mare mentre ella cridava demanant ajuda, fins que, finalment, va deixar de respirar. El cas de Candace, a causa de la seua extrema gravetat, va arribar als tribunals, i avui dia hi ha l’anomenada «llei Candace» que prohibeix la teràpia de renaixement als estats de Carolina del Nord i Colorado.

Un altre cas molt habitual és el de les falses memòries, ja siga per confabulacions a fi d’omplir una llacuna o per distorsions de memòries reals. Les falses memòries han estat àmpliament estudiades i qualsevol persona amb la suficient perícia és capaç de generar-ne. Especial­ment famós és l’experiment que va aconseguir que els subjectes estigueren plenament convençuts que havien vist Bugs Bunny als parcs temàtics de Disney (Braun, Ellis i Loftus, 2002) –Bugs Bunny és propietat de Warner Bros–. Quan manipulem una memòria aquesta és reconsolidada amb el canvi i resulta virtualment impossible diferenciar entre l’original i allò que s’hi ha afegit, llevat que puguem inferir-ho d’alguna altra informació. Hi ha infinitat de casos documentats d’afectats per falses memòries –uns afectats que tenen les seues pròpies associacions, com la False Memory Syndrome Foundation–. Molt documentats van ser els casos d’epidèmies de falses memòries d’abusos rituals satànics en algunes localitats dels Estats Units en els anys vuitanta. Una persona a qui li siga induïda una falsa memòria de terribles abusos sexuals, un cas comú en diverses pràctiques influïdes per la idea psicoanalítica de les memòries reprimides (Lilienfeld et al., 2003), pot patir danys emocionals severs, per no mencionar la possibilitat, també documentada, que es duguen a terme accions legals contra una persona innocent basant-se en aquests testimonis erronis.

Per tot el que s’ha dit, la pseudopsicologia és perillosa i no s’ha de prendre a la lleugera. És, a més, una gran família amb una àmplia tradició, gran penetració en la psicologia contemporània i un enorme constructe teòric que la unifica i que, amb diferents variacions i matisos, va apareixent en totes les seues branques. No hem d’infravalorar els seus recursos i capacitat de sofisticació. Constitueix un formidable repte per a la psicologia, una branca del coneixement que a molts ens agradaria que duguera a terme una neteja que, a més de necessària, comença a ser urgent.