Un entorn de treball en el qual se t’exigeix un altíssim rendiment, on hi ha centenars d’ulls examinant i jutjant tot el que fas i en el qual una petita distracció pot representar la teua mort no sembla el més adequat per a assegurar la salut mental d’una persona. Però aquest és justament l’entorn de treball habitual dels astronautes. No pot, per tant, estranyar-nos que aquests professionals estiguen sotmesos a un fort estrès i que des que va començar l’exploració espacial s’haja notificat l’aparició de sentiments de tristesa, falta d’intimitat, sensació d’aïllament, fatiga, disminució del rendiment cognitiu i, amb el temps, irritabilitat, insomni i símptomes de depressió.
Paradoxalment, la preparació psicològica dels astronautes abans d’una missió no és «per a llançar coets» (disculpeu la broma). Aquesta consisteix més aviat en una avaluació de les capacitats mentals de l’astronauta, la qual determinarà si finalment realitza o no la missió. Com que hi ha molts més astronautes que desitgen realitzar una missió que missions, el treball dels psicòlegs consisteix a garbellar els que per si mateixos són ja més aptes i estables psicològicament, més que no preparar-los.
L’astronauta Scott Kelly explica en la seua autobiografia que els psicòlegs els posaven en diverses situacions de risc o d’estrès i avaluaven la seua resposta; per exemple, durant trobades informals, com una barbacoa amb empleats de la NASA, com anaven vestits o com es comportaven (si prenien una o més cerveses, per exemple) eren factors que podien inclinar la balança a favor d’un altre astronauta per a realitzar la missió. Kelly explica també que se’ls sotmetia a qüestionaris a l’estil Blade Runner amb preguntes com «Preferiria robar alguna cosa en un gran magatzem o pegar a un gos?». Aquesta pregunta en concret quasi el va desqualificar, com va saber posteriorment, perquè els psicòlegs van notar que intentava contestar el que ell es pensava que aquests esperaven escoltar, en comptes de respondre el que ell pensava.
«Per a evitar possibles brots psicòtics, els astronautes de l’Estació Espacial Internacional conversen setmanalment amb amics i familiars»
Per si la prevenció falla (recordem l’astronauta Lisa Nowak, de qui parlem en la «Nau espacial Mètode» del número 70), tots els vols espacials es fan sempre amb un metge a bord per a, entre altres coses, avaluar si cal avortar la missió, o en cas que l’episodi haja tingut lloc en el si de l’Estació Espacial Internacional, enviar l’astronauta a casa. Així mateix, els kits mèdics contenen tranquil·litzants, antidepressius, ansiolítics i antipsicòtics, i als astronautes se’ls instrueix en tota mena de situacions estranyes relacionades amb el comportament, perquè puguen avaluar un possible problema mental amb un company. A més, per a evitar riscos i possibles brots psicòtics, els astronautes de l’Estació Espacial Internacional conversen setmanalment a través de connexions de llarga distància amb amics i familiars, així com amb un cirurgià de vol i amb un psicòleg, a la Terra, per a intentar detectar a temps un possible desordre.
Amb tot, aquest tipus de problemes és minoritari: dels 1.800 problemes mèdics que hi va haver en 89 missions del transbordador espacial entre 1981 i 1988, menys d’un 2 % va estar relacionat amb la salut mental. A més, el viatge espacial té psicològicament un costat positiu. En una enquesta que es va realitzar a quaranta astronautes, tots van informar de canvis positius en la seua personalitat a causa de la seua estada en l’espai. En particular la seua percepció de la Terra en observar-la des de l’espai com un planeta únic va ser altament positiva, i això va incrementar notablement la seua apreciació de la bellesa del planeta, de la falta de fronteres i la unitat de l’espècie humana, i de la necessitat de protegir la Terra.
Això fa que un es pregunte si no hauria de ser obligatori posar en òrbita els nostres líders polítics abans que prenguen possessió del seu càrrec.