Enguany, fa setanta anys de l’elucidació de l’estructura de l’ADN i la seva publicació. Es van publicar tres articles el 25 d’abril de 1953, dos dels quals eren signats amb fotos i treballs experimentals de cristal·lografia de l’ADN, l’un liderat per Rosalind Franklin i l’altre per Maurice Wilkins (ambdós del King’s College de Londres). El tercer article, d’una sola plana i un únic dibuix, era totalment teòric; va ser escrit per James Watson i Francis Crick (del Cavendish College, a Cambridge) i proposava la famosa estructura en doble hèlix de l’ADN. Nou anys més tard, només tres d’aquests autors reberen el Premi Nobel: Wilkins, Watson i Crick. Franklin havia mort de càncer d’ovaris quatre anys abans. Ni els Premis Nobel es donen post mortem ni tampoc es reparteixen entre més de tres persones.
Watson i Crick són la parella de científics més famosa del segle XX. Dels dos, Watson mai no ha destacat per ser una persona ponderada. De fet, últimament ha caigut en un cert ostracisme a causa d’opinions amb matisos misògins i racistes. Tampoc en aquella època era gaire més amable amb la gent que li queia malament o amb qui s’havia enfrontat, i Rosalind Franklin era molt assertiva en l’exposició i defensa del seu treball. En un llibre publicat el 1968, després de rebre el Nobel, Watson va explicar una història distorsionada sobre el descobriment de l’estructura de la doble hèlix. A Rosalind Franklin la va titllar d’«insolidària, poc atractiva i incompetent», reflectint com les opinions personals subjectives («insolidària i poc atractiva») poden acompanyar una descripció professional («incompetent»), en un comentari clarament sexista. Segons aquesta història, quan Watson va veure la famosa imatge 51 –de la qual són autors Franklin i Gosslin– li van caure les escates dels ulls i va intuir directament l’estructura de l’ADN com una doble hèlix; ell, que era un principiant en cristal·lografia, va intuir allò que una excel·lent cristal·lògrafa no va saber veure. I ens podríem preguntar què hi ha de veritat i què hi ha de distorsió en aquesta «realitat» que ens han fet creure durant tant de temps. És realment cert que Watson i Crick van veure d’amagatotis la foto i les dades obtingudes per Franklin, gràcies a la deslleialtat de Wilkins (amb qui Franklin també mantenia una pèssima relació a pesar de ser companys)?
La recerca duta a terme, de forma independent, per Cobb i Comfort (dos biògrafs de Watson i Crick) i publicada a la revista Nature els ha portat a replantejar quin va ser realment el paper de Rosalind Franklin en el descobriment de l’estructura de l’ADN. Aquesta no és una qüestió menor, ja que Franklin és un dels referents femenins icònics en ciència, erigida en mostra de l’oblit de la contribució científica de les dones en un món majoritàriament dominat per l’intel·lecte masculí. Tanmateix, els dos autors qüestionen que Franklin no sabés res de la doble hèlix. Gràcies a cartes i informes de l’arxiu de Franklin, han resseguit com ella va anar formulant idees durant tot el seu treball, com les va anar comunicant, com va saber que Watson i Crick sabien dels seus avenços i deduccions, de forma que la figura 51 no és ni molt menys «la imatge» que va obrir els ulls a Watson i Crick, sinó la imatge final que va fer demostrar fefaentment que el model proposat per ambdós concordava totalment amb les dades experimentals. De fet, els informes de Franklin demostren la posició dels fosfats a l’exterior, mesures sobre la distància de voltes dins l’hèlix i la simetria en dues cadenes, mentre que Watson i Crick van inferir la complementarietat de bases i les cadenes antiparal·leles. Potser no hi va haver un comportament del tot ètic, però clarament, el descobriment de la doble hèlix va ser cosa de quatre, i el paper de Franklin està a l’altura de la contribució de Wilkins, Watson i Crick. Pot ser que, més enllà de les anècdotes, reivindiquem la posició d’honor que mereix la dama blanca de l’ADN.
