La genètica forense aplega els coneixements genètics necessaris per a resoldre determinats problemes judicials. En les darreres dècades, les noves tècniques han mostrat el potencial de l’ADN com a mètode de reconeixement. Aquests avenços han anat de la mà d’altres millores a l’hora de comunicar el resultat de les proves amb la introducció de l’avaluació estadística.
Ensenyar, investigar i divulgar són les tres passions de Gemma Marfany, professora de genética de la Universitat de Barcelona.
Podem divulgar la ciència, tot respectant-ne el rigor, i aconseguir tenir una audiència atenta que s’ho passe bé? La resposta la podem trobar en museus i jardins botànics, llocs des d’on tractem de fer divulgació de manera amena i divertida.
L’investigador i oncòleg Siddharta Mukherjee ha aconseguit de nou que un assaig d’alta divulgació siga un èxit. A El gen ens acosta a la història «de la normalitat abans que esdevingui una cosa maligna».
El terme forense, que prové de forum, remet a tot allò que dóna suport als jutges. De les diverses especialitats que el fan servir, el creixement més espectacular ha estat el de la genètica forense. El seu desenvolupament va lligat al de la biologia molecular, de la qual empra les tècniques resultants del salt qualitatiu en la seqüenciació genètica i la bioinformàtica.
El camp de la paleogenòmica (també conegut com DNA antic) es pot definir com la recuperació i anàlisi de material genètic de restes biològiques del passat i s’ha convertit en una potent eina científica que proporciona informació directa, en l’espai i en el temps, del procés evolutiu.
Repassem el naixement del model de la doble hèlix en l'estructura de l'ADN. 50 anys d'història i desenvolupament científic l'avalen.
Com que no sabem res sobre l’origen primordial dels virus, qualsevol afirmació sobre la matèria se situa en el terreny de la pura conjectura. No obstant això, el debat entorn de l’origen gira al voltant de tres idees no necessàriament excloents.