Bolonya és una ciutat clara, amb moltes places obertes als quatre vents i una universitat antiga i venerable, la més antiga del continent, i que el sigle xiv ja tenia 10.000 estudiants. El 1500 ocupava l’edifici del Archigimnasio, construit per Terribilia un segle abans, i on ensopegues a cada moment amb l’esperit d’Ulisse Aldrovandi. Bolonya és la bella ciutat que, el 1522, va veure néixer aquest naturalista il·lustre, i la universitat guarda amorosament fins el més petit dels seus records.
Aldrovandi fou un home inquiet assedegat d’aprendre i de saber. Els seus pares el volgueren portar pel camí dels negocis familiars, però no sembla que al jove Ulisse li agradés massa la idea de ser comerciant. Les seves inquietuds el feien veure camins més estimulants, i diuen que fins i tot va estar a punt de deixar la llar i unir-se a un pelegrí sicilià que anava a Jerusalem. No va a arribar a fer-ho i, a disset anys, el convenceren per començar a estdiar filosofia i lleis. Tanmateix, no sembla que arribés a assentar el cap de tot, ja què uns deu anys després fou empresonat a Roma acusat d’heretgia. Gràcies a la intervenció de la seva influent família fou finalment absolt i alliberat.
Aquest episodi dramàtic de la seva vida devia ser decisiu per a fer tornar al bon camí el joven Aldrovandi, i tal vegada seria aquest canvi de rumbo el què el portà cap a la història natural. A Pisa, el botànic Lucca Ghini, l’encarrilà vers l’estudi de les plantes, i a Montpeller conegué Guillaume Rondelet, qui li degué encomanar el seu entusiasme pels animals. Finalment s’establí a Bolonya, on als trenta anys acabà doctorant-se en filosofia i medicina, i començà a impartir docència a la venerable universitat que l’havia vist formar-se. Ensenyà durant més de quarenta anys, i diuen que les seves lliçons eren molt brillants. A més, devia ser un mestre singular, a qui li agradava emportar-se els deixebles a fer excursions naturalistes als Alps de Verona, o a Livorno, o àdhuc a l’illa d’Elba.
Tota la seva vida es dedicà a col-leccionar dades i objetes naturalistes, des de pedres a insectes, tot passant per les plantes. A més, com que era un home de possibles, quan anava al camp a fer observacions es feia acompanyar d’un escrivà i d’un pintor, que estaven a les seves ordres per a fer les anotacions i esbossos naturalistes que li semblaven interesants. Als 45 anys va convèncer el Senat de Bolonya per a crear un jardí botànic, acompanyat d’un herbari i d’un gabinet d’història natural, on diposità totes les seves col·leccions.
Després de bregar a les aules fins passats els 70 anys, començà a preparar el projecte de portar a l’estampa la seva monumental història animal. El primer volum, dedicat als ocells, va publicar-se el 1599. Aldrovandi era llavors un venerable ancià de 77 anys. Encara veuria publicats dos volums més d’ocells i un d’insectes imprès el 1602. Va morir tres anys després, quan en tenia 83, i les quantitats enormes de notes que va deixar foren recollides per deixebles seus, sobretot pels fidels Uterverius, Dempster i Ambrosinus, que amb el temps varen anar publicant els escrits del mestre. El 1631 sortí a la llum l’onzè i darrer volum de l’obra. Tot plegat, 7.000 pàgines in folio que queden per a la posteritat. Després de la monumental Historia Animalium de Conrad Gesner, feta un segle abans, l’enciclòpedia d’Aldrovandi, representa el darrer esforç de recopilació total sobre animals fet al renaixement. Ahora el seu autor se situa entre els pioners que col·leccionaran objetes naturalistes per a usar-los peral progrés del coneixement i de la docència.
