Al segle XVI els cirurgians i barbers tenien una posició professional marcadament artesanal i allunyada del prestigi social dels metges. Obtenien llicència per a exercir l’ofici després d’un període d’aprenentatge amb un altre cirurgià, sense haver de seguir una formació reglada i sistemàtica. Tampoc no tenien accés als llibres d’anatomia i medicina per la seua ignorància del llatí. Itàlia i Espanya eren l’excepció a Europa, ja que, en algunes escoles de medicina –entre elles, la de València–, la cirurgia s’havia incorporat a la formació dels metges. En tot cas, la necessitat d’instrucció dels cirurgians durant el segle XVI va impulsar a Europa la publicació de tractats i manuals de cirurgia en les llengües vernacles –el català o el castellà– i no en llatí, com era habitual en els estudis de medicina, perquè foren accessibles i serviren d’instrument de formació.
Aquest és el context històric del cirurgià francès Ambroise Paré. Com a cirurgià romancista, la seua formació era purament autodidacta. Així, Paré no coneixia el llatí ni el grec i va utilitzar la seua llengua, el francès, per escriure la seua obra, cosa que més que suposar un obstacle per a la seua difusió internacional, va permetre un ampli coneixement dels seus treballs als territoris de parla francesa. El 1545, va publicar el Méthode de traiter les plaies faites par les arquebuts et autres bastons à feu, et celles qui sont faites par la poudre à canon. Aquest text, que va ser traduït a diversos idiomes, transformava radicalment el tractament quirúrgic de les ferides per arma de foc. Cal assenyalar que Ambroise Paré creia, com Hipòcrates, en la força sanadora de la natura, i així ho expressava amb la seua famosa frase: «Jo el vaig embenar, Déu el va curar».
Malgrat el seu origen humil, el 1561 la Germandat de Sant Cosme, que agrupava a França els cirurgians llatinistes, va atorgar-li el grau de mestre en Cirurgia. El prestigi assolit era tan gran que la Facultat de Medicina de París li va concedir el títol de doctor en Medicina l’any 1584, quan ja era un vell honorable de 74 anys. L’humil Paré va acabar convertit en el cirurgià dels reis de França.
Un esdeveniment transcendental a la seua vida com a cirurgià va ocórrer quan era un jove inexpert que participava en la batalla de l’exèrcit de Francesc I de França contra l’emperador Carles V, al voltant de la ciutat italiana de Torí. Va haver d’atendre llavors un gran nombre de ferits per arma de foc. Com que els trets eren de poc abast, es produïa, a més de la ferida per la bala, una cremada per la pólvora. La pauta emprada per al tractament derivava de la idea que la pólvora enverinava la ferida, i per pal·liar la infecció es cauteritzava aquesta i s’hi vessava oli de saüc bullent amb una barreja de triaca, medicament ancestral compost de diversos ingredients, entre ells l’opi, a què s’atribuïa la virtut de contrarestar els verins. Però el nombre de soldats ferits era tan elevat que es van esgotar les reserves d’oli i de triaca, per la qual cosa es va veure obligat a improvisar una alternativa: un emplastre fet amb rovell d’ou, oli de roses i trementina.
En el seu Méthode de traiter les plaies faites, Paré explicava que aquella nit no va poder dormir tement trobar-se un panorama dantesc entre els soldats no tractats amb oli bullent a causa de la mala cicatrització de les ferides. Però, al contrari del que suposava, va trobar que els que havien estat tractats amb l’emplastre sentien poc dolor, tenien les ferides sense inflamació, i havien descansat bé durant la nit. Per contra, aquells als quals havia aplicat l’oli bullent tenien febre, inflamació i dolor a les ferides. Paré va divulgar els resultats i no va tornar a cauteritzar ni aplicar oli bullent als ferits de bala.
El cas de Paré mostra la dicotomia entre l’experiència i la tradició, entre l’experiment i el poder de la doctrina tradicional. També ens mostra com durant el Renaixement una nova mentalitat científica es va anar estenent al món occidental, alliberant-lo de la càrrega ancestral de la tradició.
