Podem divulgar la ciència, tot respectant-ne el rigor, i aconseguir tenir una audiència atenta que s’ho passe bé? La resposta la podem trobar en museus i jardins botànics, llocs des d’on tractem de fer divulgació de manera amena i divertida. És un repte per a nosaltres, i des d’ací volem recordar Fernando Sapiña, que ens va ajudar i donar suport en la recerca i realització d’activitats científiques a l’abast de tothom. Volem recordar també Jorge Wagensberg, que va escriure: «L’èxit d’un museu no és que la gent el visiti, sinó que hi tornin» i «La transcendència d’un museu no es mesura pel nombre de visitants, sinó per la conversa que genera». Aquestes idees van facilitar molt el nostre projecte de treball i per això volem donar-li les gràcies. Per últim, desitgem donar la benvinguda al nou Museu d’Història Natural de la Universitat de València, amb el qual compartim l’interès per aquest treball i per donar a conèixer la Universitat i la ciència.
© José Plumed
Aquesta pràctica que us proposem ja era present als llibres de text del sistema educatiu nord-americà des dels anys vuitanta, i als noranta va ser introduïda també als del Regne Unit. Des de la inauguració de l’edifici d’investigació del Jardí Botànic a l’any 2000, ha format part també dels tallers que s’han impartit al nostre laboratori de didàctica. Com que per a posar-la en pràctica tan sols cal comprar els materials necessaris al supermercat, pensem que es pot fer també a casa. Es tracta de descobrir l’ADN, el component universal dels éssers vius.
Ho farem amb un experiment molt senzill que explicarem a continuació: emprarem fruites com plàtans o maduixes, però també podem usar pèsols congelats; en qualsevol cas, és possible obtindre una considerable quantitat de material genètic suficient per a poder observar-lo a simple vista.
«Amb aquest experiment senzill és possible obtindre una quantitat de material genètic suficient per a poder observar-lo a simple vista»
Utilitzarem un detergent per a rentar els plats que actuarà com a dissolució tampó, i la seua funció serà formar complexos amb els fosfolípids i les proteïnes de la membrana cel·lular i trencar-la. D’altra banda usarem la sal, que estabilitza l’ADN: els ions de sodi envolten els grups de fosfats amb càrrega negativa de les molècules d’ADN i fan possible que, en afegir alcohol, s’agrupen en forma viscosa. Aquesta substància semblant a una mucosa és el que volem obtenir.
Materials
- Una bossa de plàstic
- Colador
- Vareta de remoure (es pot utilitzar un pal de fusta, un escuradents, etc.)
- Carmanyola o plat pla
- Tres o quatre maduixes (altres opcions: un plàtan o pèsols congelats)
- Alcohol de 96º conservat en fred (a la nevera o en gel)
- 10 ml de sabó de rentaplats no concentrat
- 90 ml d’aigua destil·lada
- 3 grams de sal
© José Plumed
Procediment
Nosaltres hem fet l’experiment amb maduixes, que podreu trobar ara al mercat i les fruiteries. En cas d’utilitzar pèsols, cal deixar-los descongelar, encara que el fred és un factor que afavoreix l’extracció de l’ADN, ja que així les cèl·lules són més fàcils de trencar (però no ho són tant si estan congelades). Igualment es pot fer amb plàtans o qualsevol altra fruita o verdura.
© José Plumed
Agafem tres o quatre maduixes, els llevem els sèpals i la part blanca, i les col·loquem en una bossa de plàstic. Barregem deu parts d’aigua destil·lada amb una de sabó rentaplats (la mesura pot ser a cullerades) i també afegim un pessic de sal. Removem perquè es dissolga bé.
© José Plumed
Afegim aquest líquid a la bossa de les maduixes i la rebreguem per a obtenir un batut de maduixa. Per a fer-ho, n’hi ha prou amb utilitzar les mans amb cura de no trencar la bossa. Aboquem aquest batut en el plat o la carmanyola al mateix temps que el passem per un colador.
© José Plumed
Després afegim una cullerada d’alcohol fred, que podem haver refredat bé a la nevera o bé conservat en glaçons, per a precipitar l’ADN. Si l’alcohol no és de bona qualitat, haurem d’anar afegint cullerades fins aconseguir precipitar l’ADN. Removem amb una vareta o un escuradents i veurem que una substància apegalosa s’hi adhereix.
© José Plumed
Aquesta substància viscosa que s’adhereix a la vareta és l’àcid nucleic, l’ADN i l’ARN que es troben en el nucli cel·lular i que determinen la genètica dels éssers vius. Aquest ADN no és pur i per a separar-lo de l’ARN i d’altres compostos, ens caldria anar a un laboratori. Primer, caldria posar-lo en una centrífuga, que el separa segons la densitat. Després, l’hauríem de posar en una cubeta d’electroforesi, que separa les diferents molècules que el componen en bandes. Una n’és la banda amb la seqüència d’ADN, que representa el nostre personal i propi codi de barres genètic.
