Els llegums d’hivern al nostre hort

llegums d'hivern

La família botànica de les lleguminoses té un lloc principal al nostre hort en hivern. Ens interessen perquè aporten avantatges agronòmics a la fertilitat de l’horta, i aliments de bona qualitat a la taula en primavera, quan la terra encara està despertant-se del fred. Dins d’aquest grup, destacarem les faves i els pèsols, així com altres conreus menors que han tingut importància en l’agricultura tradicional, com són les guixes, els moreus, els tramussos… i ara són mar­ginals.

Les lleguminoses d’hivern, dins les quals podem incloure la veça i altres llegums utilitzats com a adobs verds, són un bon precedent per a les exigents plantes d’estiu, ja que deixen la terra de l’hort en bones condicions a les que vindran, que agraeixen la millora feta. La millora consisteix a fixar, poc o molt, nitrogen atmosfèric a la terra, que sempre és ben rebut, ja que és un element escàs i necessari que fa costat al rendiment, al temps que la seua biomassa anima la vida microbiana del sòl. Per si fóra poc, abans tenien altres usos. El fullatge és un bon farratge per als animals domèstics i de treball, i sempre ha estat buscat i guardat. El favonet, un tipus de fava xicoteta, era emprat a les comarques arrosseres com el millor adob en verd per a fer el planter de l’arròs.

114b-71

Els pèsols es recullen entre febrer i abril. / © Josep Roselló

En general podem dir de les lleguminoses de l’hivern que se sembren sempre de saó, és a dir, regarem o aprofitarem una pluja per preparar l’horta, i sembrarem i no regarem fins després de nàixer les plantes. El reg hivernal també és especial, sols regarem si la pluja de l’època és insuficient per al cultiu. Aquestes plantes no necessiten fertilització prèvia, poden passar amb el que queda de les plantacions d’estiu. En quant a l’aspecte sanitari, estarem pendents dels pugons d’hivern, especialment en les faves, i del míldiu, al qual són prou sensibles els pèsols; ocasionalment es poden presentar altres fongs si hi ha molta humitat o la plantació és molt espessa.

Les faves són un aliment antic, que a la primavera renova la sang, segons diuen. S’aprofiten com a beines verdes tendres, molt alimentàries i fàcils de digerir, o pel gra, tendre o sec. La planta té bones arrels i tronquets quadrats i drets que no solen ramificar-se, el nombre de braços per planta depèn del refillolament. El seu color és molt especial, verd tocat de blanc llunar i blau d’aigua, com el descrivia l’apreciat Joan Pellicer. Els llegums poden ser molt grans, però normalment tenen entre cinc i vuit grans. És creença popular que qui troba una beina o tavella amb set grans té bona sort.

Un dels avantatges d’incloure-les en el nostre hort d’hivern és que el cultiu és molt senzill. Són plantes poc exigents quant a la terra: no els molesta la calç, i fins i tot els va bé, sempre que al mateix temps siguen terres fondes, fresques i amb fem; no els agrada l’aigua excessiva ni la sequera forta.

Els llauradors valencians sempre han dedicat a les faves un tros a les vores del camp de fruiters o de l’horta, en llocs ben il·luminats, per fer uns solcs que atenen amb la màxima cura. Com que les mates es poden fer molt grans, la distància de plantació s’ha de tindre en compte, no menys de 40 cm entre plantes ni de 60 cm entre línies.

115b-71

Floració d’una  favera a la primavera. / © Josep Roselló

El període normal de sembra al Mediterrani és de setembre a novembre, i en molts llocs fixen entre el Pilar i Tots Sants el dia adient. «El millor favar és el plantat pel Pilar» o «El bon favar per Tots Sants s’ha de sembrar, i pel gener s’ha de cavar». Les plantes que naixen es paren en arribar el fred i retornen al creixement actiu a la primavera, florint i donant fruits a manta de març a maig. Però en llocs càlids es poden sembrar a finals d’agost, són les faves «calentes», que donaran les beines per Nadal; són les més primerenques, ja que fan tot el cicle abans dels freds.

La recol·lecció es farà segon l’ús que se li vulga donar. Recollirem primer les beines tendres, que es mengen partides com els pèsols de trencar; després les de gra tendre, i aquelles oblidades que tenen el gra massa dur. Les darreres es deixen per a assecar, i es mengen bullides, amb sal i herba sana, quan estan prou granades, és a dir, quan tenen la cella negra. Si són velles i estan molt seques es posen un dia abans de bullir-les a remulla.

115a-71

Faves dins de les seues beines. / © Josep Roselló

Els pèsols són molt fàcils de cultivar. Als pèsols els agrada la frescor més que la calor, poden ser sembrats a la tardor o al final de la hivernada, i s’acaben en arribar les calors fortes. No els agraden les terres amb molta calç ni que s’entollen, prefereixen les soltes i ben treballades.

Setembre és el millor mes per sembrar els pèsols. Es preparen cavallons o banquetes de cultiu i se sembra a colps a mitja alçada. No cal colgar molt la llavor, uns
5 cm en terres soltes i menys en les fortes. No es fa cap treball a la terra quan les plantes són menudes. En acabant, quan fan un pam o més, es birba i es refà el cavalló.

Les varietats enfiladisses necessiten de tutors col·locats amb antelació. Seran estructures molt simples, tres o quatre canyes unides formant barraca, o tutors plantats amb una xarxa de niló o filferro entre ells. No cal guiar les plantes, elles soles s’enfilen, xano-xano, amb els circells.

La collita normal va de febrer fins abril, i si fa bon temps fan llegums de valent. Cal obrir abans unes beines per comprovar si el gra ja està bo. En collir el pèsol s’estira el llegum amb una mà, mentre que l’altra subjecta la rama, ja que és prou fàcil trencar les branquetes. Normalment s’aprofita el gra, però hi ha varietats de les quals es menja la beina també. Podem deixar els pèsols per a guardar en sec, en eixe cas arrancarem, quan siga el moment, les mates senceres i les amuntegarem durant quatre o cinc dies per acabar-les d’assecar. Després les trillarem per separar el gra i guardar-lo.

Faves i pèsols animen el nostre hort a l’hivern, gaudim-ne!

© Mètode 2011 - 71. La cara del dolor - Número 71. Tardor 2011

Tècnic agrícola. Estació Experimental Agrícola de Carcaixent.