Madame Davit: gaudir de la natura
La il·lustració botànica des de la perspectiva de gènere
Suzanne Davit (París, 1897–Barcelona, 1973) és poc coneguda i estudiada, tot i la rellevància del seu llegat en la il·lustració botànica catalana de començament i de mitjan segle XX. Grans botànics com Pius Font i Quer van valorar molt la seva manera única de copsar la natura. Dona, artista, apassionada de la natura i científicament molt curiosa, va representar les plantes d’una manera diferent de l’habitual de l’època. Les seves innovacions s’interpreten com un discurs artístic alternatiu al patriarcal dominant i com una manifestació de l’empremta femenina. L’accés a documents inèdits –la correspondència de Davit amb una amiga– ens ha permès reconstruir algunes claus del seu treball, en el qual conflueixen l’exaltació estètica de les flors i la perspectiva de gènere.
Paraules clau: Suzanne Davit, il·lustració botànica, estètica de la natura, perspectiva de gènere, sororitat epistolar.
Una vida al segle XX: modèstia i perseverança
Suzanne Luddoneau, nom de soltera de Suzanne Davit, es va dedicar en cos i ànima a l’estudi i la representació artística de la natura. A la seva manera va viure intensament en un món marcat per dues guerres mundials, la República i un règim totalitari devastador.
Va néixer a París, on estudià dibuix i pintura a l’Académie Colarossi, per on van passar artistes rellevants, entre els quals els catalans Isidre Nonell i Hermen Anglada Camarasa. L’any 1917, amb vint anys, arriba a Barcelona amb el seu marit, Dicran Davit, enginyer nascut a Armènia. Ben aviat, la parella va teixir una rica xarxa social, que va permetre Suzanne Davit accedir als ambients il·lustrats i culturals de la ciutat, fet que la va ajudar posteriorment a sobreviure durant la viudetat. Durant els anys trenta, va participar de manera molt activa en exposicions col·lectives de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, a les Galeries Laietanes, a la Sala Parés o a la Pinacoteca de Barcelona, entre d’altres. Pel que fa als anys de la guerra, existeix un buit. Segons el que ens diuen les cartes, és molt probable que el matrimoni es refugiés en terres araneses, on Davit passarà temporades llargues després de la mort de l’espòs, l’any 1945. A partir d’aquest moment es percep un estret lligam amb la terra i la ciutat d’adopció, i es fa sòcia del Centre Excursionista de Catalunya.
En la dècada dels cinquanta la seva activitat com a il·lustradora científica es va intensificar, va entrar a formar part de la plantilla del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) a l’Institut de Ciències del Mar, on encara avui roman dipositat el seu important llegat referent a la fauna marina. L’any 1956 va ser nomenada conservadora de l’Institut Botànic de Barcelona, càrrec que li va permetre accedir a una jubilació fins a la mort.
Inquieta i amb ànsies de coneixement, Davit va accedir a la botànica a través de l’art, de manera autodidàctica. De costums fixos i molt metòdica, va assolir una gran professionalitat en una feina molt laboriosa, com és l’observació, l’estudi i la il·lustració de plantes, bolets i peixos (Figura 1). Tot i la quantitat d’amics i de coneguts que tenia, treballava sota una privacitat recelosa i defugia les persones que feien preguntes. Sabem que no li agradava ser retratada i a conseqüència d’això no existeixen pràcticament fotografies de l’artista.
Tot i la poca documentació, hem de fer especial esment de l’exhaustiva monografia publicada l’any 2007 amb motiu de l’exposició «Suzanne Davit. Una il·lustradora a l’Institut Botànic», a l’Institut Botànic de Barcelona (IBB), a càrrec del comissari i il·lustrador científic Carles Puche (Puche et al., 2007).
Sororitat epistolar
El recurs epistolar romàntic com a confessió personal i on també s’inclouen dades científiques és el que trobem en les cartes de Suzanne Davit dirigides a la seva jove amiga Elisa Canela (1918-2018). La correspondència s’inicia a mitjan anys quaranta i es manté fins a l’any de la mort de la il·lustradora. Les primeres cartes són més formals, però posteriorment esdevé una correspondència més íntima, en què s’entreveu una amistat forta i la sororitat entre dues dones que van viure més enllà de la societat conservadora del moment. Estan escrites en clau confidencial i a la manera d’un diari personal, fent ús principalment de l’idioma francès, però també alternant de manera molt orgànica el català i el castellà. El suport és sempre el mateix: les pàgines arrencades d’un quadern Henry. El multilingüisme reflecteix el caràcter cosmopolita de l’autora.
Moltes d’aquestes missives estan enviades des de Barcelona o dipositades directament a la bústia de la seva amiga, que vivia a pocs carrers del seu domicili. Això ens demostra que la correspondència va esdevenir un canal de comunicació més íntim, que els permetia compartir tota mena d’informació i d’inquietuds personals. Segurament, la relació epistolar és el contrapunt a la necessitat de passar desapercebuda en una societat franquista, en què les dones estaven silenciades i menystingudes.
Les cartes documenten els seus viatges, excursions i estades a la natura, i també aspectes de la professió i del treball artístic. Però el que tenen de remarcable és que pràcticament en totes apareix alguna referència botànica ben documentada.
Estades a la natura: fonts d’inspiració i de coneixement
Ahir vaig anar al Montseny i em va agafar una violenta tempesta. El Montseny semblava un enorme lleó bramant amb la seva crinera d’arbres agitats pel vent. Vaig tenir por. (Suzanne Davit, Barcelona, 17 juny 1949) (Figura 2)
L’exaltació de la natura que trobem en els seus escrits transmet, d’una banda, el plaer per la seva bellesa intensa i seductora i, de l’altra, el temor per la seva hostilitat incontrolable. Davit descriu de manera poètica aquests moments sublims en què la natura exhibeix la seva grandesa, quan la bellesa natural és efímera, immesurable i difícil de definir.
Això ha anat bé. Si estava melancòlica, la bogeria del meu treball m’ha consolat, m’ha donat ànims i encara he treballat més. La contemplació de les grans i les petites coses de la natura com sempre m’ha apaivagat. (Suzanne Davit, Corbera de Llobregat, Fonda Pujol, 4 gener 1953)
Al llarg de la seva vida va fer, periòdicament i sense interrupció, moltes estades i sortides a la natura. Algunes excursions estan connectades amb les invitacions que rep d’amics i de coneguts, com Maria Estalella, vídua del pintor Joaquim Mir.
Diumenge potser aniré a Corbera: els meus amics hi són i m’agradaria poder anar a dormir sota una olivera: és la meva gran embriaguesa […]. (Suzanne Davit, Barcelona, 8 agost 1951)
Les estades més rellevants que es coneixen les fa en solitari i tenen clarament com a objectiu l’apreciació i el recolliment. Aquí la natura esdevé un bàlsam per a l’artista, una manera de fugir de la quotidianitat, d’alleujar pors i fets traumàtics que encara té molt presents, tal com escriu en relació amb el viatge a París que està planificant:
Abans de marxar; prendre el sol a Corbera per tal de tenir un bon aspecte físic per als meus parents, encara que em trobaran terriblement canviada, perquè he passat el calvari més dolorós de la meva vida. Excepte fam, he passat de tot, i em pensava que havia tocat el fons de la desesperació humana. (Suzanne Davit, Barcelona, 8 agost 1951)
Tanmateix, té alguns llocs preferents on sempre retorna, com els banys de Tredòs i d’Arties, a la Vall d’Aran; el Xalet de la Molina, i la Fonda Pujol, a Corbera de Llobregat (Figura 3).
Acabo de viure hores d’intensa felicitat: la contemplació de la natura és font, interminable, de satisfaccions infinites. Un full de paper, colors i el meu esperit oblida la terra i les seves servituds. (Suzanne Davit, Corbera de Llobregat, 3 febrer 1952)
En aquestes estades creiem que es limitava a estudiar i a fer de recol·lectora. Davit no era una gran excursionista: no caminava gaire, anava lenta i sempre acompanyada d’un bastó –en tenia una bona col·lecció, amb els mànecs modelats per ella mateixa. De fet, en la carta enviada des de París, el 1951, explica que, d’acord amb el diagnòstic que li fa un metge, possiblement havia passat feia poc la poliomielitis i no pas una polineuritis, com li havien diagnosticat, i aquestes dificultats eren les seqüeles de la malaltia.
Era una gran coneixedora de la flora pirinenca aranesa, gràcies a llargues estades. Deduïm, per les cartes, que el matrimoni Davit va passar els sis anys en aquestes contrades en temps de guerres. És important destacar que la missiva següent és l’única en què se n’ha tallat un fragment, segurament per por de la informació que contenia.
[…] Conec, millor dit, crec que puc descriure MOLT BÉ tota la vall aranesa. Hi vaig estar sis o set anys i, quan va morir el meu marit, hi vaig estar onze mesos, en dues estades. Allà és on vaig fer quasi tots els estudis de flora pirinenca, per al Congreso Luso-Español de Farmacia. […] el meu marit no podia concebre la vida sense una estada a Lushon: en va treure grans beneficis per a la seva salut i sense l’embolic de les guerres, que ho van suprimir tot, potser el seu final no hauria estat tan prematur. (Suzanne Davit, Barcelona, 30 agost 1951)
Per tant, és interessant constatar que les estades a la natura que hem comentat fins ara es diferencien clarament dels viatges que farà a França, i en concret a París. En les primeres, l’aproximació a la natura és més existencial i va acompanyada d’una percepció absolutament poètica, mentre que París representarà un estímul cultural, on desenvoluparà la part dedicada a la recerca artística i es nodrirà d’uns coneixements tècnics que li permetran assolir una gran professionalitat.
Art i ciència: professió i reconeixement en l’àmbit científic
Tot i que les col·laboracions i els encàrrecs amb científics segurament ja s’inicien abans de la guerra –com Karl Faust (1874-1952), del Jardí Botànic Marimurtra, de Blanes, i Pius Font i Quer (1888-1964) i Antoni de Bolòs (1889-1975), de l’Institut Botànic de Barcelona–, no és fins a l’abril de 1952 quan obté una estabilitat contractual amb el CSIC:
[…] se m’aplica la fórmula dels estudis de botànica: una mica de làmines a l’any i els exemplars se’m porten a casa. (Suzanne Davit, Barcelona, 26 maig 1952)
És interessant que, tot i l’anhelat reconeixement del seu treball en l’àmbit científic –que li va permetre viure de manera autònoma i gaudir d’una discreta pensió fins a la fi de la seva vida–, diferencia clarament la seva activitat artística de la científica.
Ahir vaig acabar els treballs de I. B. i el Dr. Bolòs […] ha vingut aquí, ha estat molt elogiós […]. Demà vindrà l’il·lustre Dr. Font i espero el seu veredicte tremolant, perquè sempre és molt rigorós i no fa concessions pel que fa a l’exactitud. Després em podré llançar al treball d’art pur, perquè el que desitjo realment és exposar amb els artistes de Gràcia –atès que soc una gracienca, de fet i de cor– per les festes de Gràcia. (Suzanne Davit, Barcelona, 16 juliol 1952)
Totes dues feines li exigeixen moltes hores de dedicació i concentració. Això respon a la idea de la «tasca ben feta sense més ni més» de l’artesà, que «explora les dimensions d’habilitat, compromís i judici d’una manera particular», i ho fa amb aquesta estreta connexió entre la mà i el cap (Sennett, 2009, p. 21). En aquest sentit, com a persona perseverant, que s’involucra en el seu ofici i s’hi concentra, és una femina laborans, que posa una part d’ella mateixa en tot el que fa, allò que els clàssics anomenen meraki.
Necessito refer una mica la meva documentació artística, en la qual «picotejo» constantment. Sempre que tinc encàrrecs (o treballs) d’il·lustració o de composició, obro els quaderns d’estudi… –però s’estan empobrint: a poc a poc m’he anat servint de quasi tot i s’acosta l’hora que no em quedarà res, abella famolenca que soc, a poder libar. Em caldrà un mes a Corbera, al maig, i una estada a Bohí, a raó de vuit a deu hores de dibuix al dia, i tot tornarà a estar en ordre. (Suzanne Davit, Barcelona, 26 maig 1952)
L’esclat de color: processos creatius
No tenim gaire informació de quin era el procés creatiu d’elaboració de les il·lustracions de Suzanne Davit. No ens han arribat ni apunts ni esbossos ni cap documentació processual. En tota la seva correspondència només fa referència un cop als quaderns d’estudi (citats anteriorment), i sembla que es tractaria més de recursos artístics, que no pas de notes de camp. Un altre tret significatiu és que totes les explicacions botàniques de les seves cartes no van mai acompanyades de cap dibuix per il·lustrar els caràcters dels espècimens que hi descriu.
L’absència de quaderns de camp ens fan pensar que dibuixava directament del natural. Prova d’això són les seves estades als Pirineus i, d’altra banda, la preferència que tenia d’obtenir –o que li fessin arribar directament a casa– plantes vives acabades de recol·lectar, per poder pintar a partir de material fresc, que sovint se li marcia.
La planta seca aquella, en esbós, va agradar molt al Dr. Bolòs: encara no està feta «en net»: ja que l’he de pintar a partir d’aquesta cosa tan petita seca i negra que vau veure, no tinc gens de pressa […]. Ara mateix, a la nevera, tinc esperant-me el Pancratium maritimum –el que aquí s’anomena assutzena de mar, i que té una fragància tan dolça. (Suzanne Davit, Barcelona, 8 agost 1951) (Figures 4 i 5)
Probablement, posseïa una memòria eidètica, que li permetia captar i retenir tots els detalls que observava sense interferències, cosa que també explicaria l’ús que feia de la tècnica del guaix, d’aplicació ràpida i precisa. L’elaboració de les il·lustracions requeria una concentració absoluta, motiu pel qual treballava sempre sense públic ni distraccions. Sabem que tota la feina la feia de portes endins, ja fos a l’estudi de casa seva o en la privacitat de les habitacions de les fondes, on sempre demanava la mateixa:
He passat tres dies a Corbera: una petita cel·la monàstica on treballo tan bé, quan cau el vespre, passejo sense rumb, a través de la campanya. (Suzanne Davit, Barcelona, 1 febrer 1957)
El seu pis de la llavors anomenada avenida del Generalísimo Franco, a Barcelona, donava al xamfrà amb Bruc. Tot l’habitatge era una mena de «gabinet de ciències naturals», on taules i prestatgeries estaven recobertes de col·leccions de pinyes, cargols, arrels, fòssils, etc. Arreu hi havia rams de flors i plantes seques:
Les teves flors il·luminen el saló gran, disposades en un gerro isabelí […] el seu perfum tot ho envaeix: fins a la taula del meu estudi, lleu, deliciós perfum. (Suzanne Davit, Barcelona, 18 maig 1952)
Al llarg dels seus escrits trobem una infinitat d’apreciacions poètiques dels colors, fruit d’un coneixement extens de la paleta pictòrica:
[…] Però al matí, tot es va calmar: el cel era ceruli, el sol lluïa i els ametllers estaven florits. (Suzanne Davit, Corbera de Llobregat, 3 febrer 1952)
Així mateix, l’artista s’interessa pels fenòmens químics dels canvis de colors en les plantes i els estudia àmpliament (afegeix en la carta), a través de l’article «Los colores del otoño» (Pearsall, 1949).
L’ús del llapis gras en l’apunt –com en el narcís (Figura 6) que trobem en l’àlbum de dedicatòries–, aporta una qualitat pictòrica que ens recorda la tècnica litogràfica, la qual pren una rellevància especial en els seus treballs artístics (Figura 7). Durant la tardor de 1951 passa una llarga temporada a casa de la seva germana, a París, on assisteix cada matí a un taller litogràfic.
Quan faci algun treball litogràfic us ensenyaré amb molt de gust el poc que sé. És un art noble pel qual sento una autèntica passió. El meu somni és poder, algun dia, comprar-me una premsa i fer totes les manipulacions necessàries a casa. (Suzanne Davit, Barcelona, 30 agost 1951)
La seva paleta és molt personal, de colors sobris i profunds, i la tècnica minuciosa de superposició de capes i veladures li aporta una gran densitat. La saturació de colors fa que s’incrementi la sensació naturalística. La composició és pensada per captar l’atenció visual, de vegades amb diferents centres de focalització, no hi ha observacions microscòpiques o de la micromorfologia, atès que tot està fet a escala real.
Les seves composicions ens remeten al gènere del bodegó o de la «natura morta», que en anglès, paradoxalment, s’anomena still life. La vanitas del Barroc hi és present, amb elements orgànics en descomposició que accentuen la idea del pas del temps. Per tot això, les plantes vives representades són d’un gran expressionisme.
Les seves pintures són belles i molt naturalístiques, ja que feia servir un acostament directe. No empra el cognitivisme d’un científic, que escrupolosament dissecciona cadascuna de les parts. Ella, sense lupa, fa un zoom sentimental per obtenir una imatge gairebé fotogràfica, a vegades parcial, d’allò que li interessa ressaltar.
En certa manera, en les il·lustracions de Suzanne Davit les plantes superen el marc de referència establert, per on havien de transitar les il·lustradores en un món científic androcentrista. A més, lluny de servir de tema purament ornamental, esbossen un relat poètic, alhora que científic, que surt dels marcs previstos (Figura 8).
Les flors i les dones: botànica en femení
Els darrers segles, les dones han fet una important contribució al camp de la botànica, que en la majoria dels casos no ha estat reconeguda i encara avui és desconeguda. L’escassetat de noms d’aquestes en la indexació linneana de les plantes n’és una evidència. Maria Sibylla Merian, Johanna Herolt, Emily Dickinson, Elizabeth Blackwell, Marianne North, Rosa Luxemburg i Hilma von Klint són algunes de les dones que s’han acostat al món de les plantes com a amateurs a través d’altres àrees del coneixement com la pintura, la poesia, la medicina, l’espiritualitat, etc. Totes elles confeccionaran i il·lustraran els seus propis herbaris.
De fet, serà a partir del segle XVIII quan la botànica esdevé una disciplina admesa perquè sigui practicada per les dones. El gènere epistolar serà adoptat per instruir les dones en la cultura de la botànica, com és el cas de Lettres élémentaires sur la botanique (1771-1773) de Jean-Jacques Rousseau. Però també esdevindrà un canal íntim d’intercanvi de coneixement entre dones: An introduction to botany, in a series of familiar letters (1796), de Priscilla Wakefield, és el primer llibre de text de botànica sota el sistema linneà escrit per una dona i que es desmarca del que havien estat fins llavors els manuals de plantes remeieres.
La majoria d’aquestes dones van viure en un ambient culte i un entorn familiar favorable a l’estudi de les ciències naturals. Així mateix, el suport d’una figura masculina va tenir un paper important, ja fos el pare, el germà, el marit o el mentor. Sovint van viure al marge de les servituds domèstiques del matrimoni i sense lligams familiars, fet que els va permetre dedicar-se a l’exploració, l’aventura, la ciència i l’art. En certa manera, representen la natura indòmita d’unes dones empoderades que intentaven quedar fora del control patriarcal. Alliberar-se del proteccionisme masculí i de l’exacerbat androcentrisme representarà desenvolupar la seva vocació i els seus somnis. Tot i això, la feina com a il·lustradores naturalistes va seguir sota la supervisió del món masculí, com és el cas de Suzanne Davit amb els botànics Antoni de Bolòs i Pius Font i Quer, de l’Institut Botànic de Barcelona. Per tant, la cerca de la bellesa per part femenina s’incardina en un context en què els cercles científics encara eren reservats exclusivament als homes.
El cas de Suzanne Davit és un dels pocs en el context de l’Espanya franquista de postguerra, però cal recordar també Paula Millán Alosete (1899-1979). Amb la mort del marit, Davit haurà de sobreviure sense el proteccionisme masculí. Sense lligams familiars i amb un marcat esperit cosmopolita, va adquirir els coneixements sobre botànica, micologia i zoologia de manera autodidàctica. Preferia viatjar sola per tenir la màxima autonomia i fer les seves il·lustracions als hàbitats naturals on creixien les plantes silvestres. Davit construeix narratives visuals botàniques a partir de les muntanyes pirinenques, considerades la serralada ignota des del punt de vista naturalístic. Descriu i visualitza la natura de manera edènica, amb imatges molt sensorials que emfatitzen la vitalitat i bellesa de les plantes. Es desmarca dels recursos de la il·lustració botànica tradicional, pel que fa tant al discurs visual com a la tècnica. L’ús del guaix, tècnica gens habitual en l’àmbit científic, li permet un esclat visceral de colors en les seves pintures. Així, traspassa el marc de les plantes que il·lustra per introduir-nos en el seu entorn evolutiu, és a dir, amb les espècies amb les quals conviuen, i ho fa a través de la reconstrucció d’una posada en escena amb materials autòctons. Per tant, existeix un coneixement profund del lloc. Llocs idíl·lics on dur a terme les seves fantasies d’exploració científica, d’identitats sobiranes i d’anhels personals més profunds.
«La il·lustració botànica és una forma d’art que mereix lectures més complexes de les que ha rebut fins ara», afirma Dyson (2003). Caldria fer una recerca i una anàlisi més acurades per indagar les complexes interaccions que té amb el context social on es va desenvolupar. L’art botànic d’un seguit de dones artistes naturalistes amb un ampli bagatge no només el podem entendre des del punt de vista de la ciència objectiva, sinó que també l’hem de llegir des de la subjectivitat de la seva mirada i del seu món. L’obra de Suzanne Davit ens fa gaudir de la bellesa de les plantes, atès que traspua una sensibilitat artística singular envers el món natural que ens envolta, i especialment dels éssers vius estàtics que sovint ens passen desapercebuts.
Nota: De les publicacions on s’inclouen làmines de Suzanne Davit, cal destacar-ne les de Pius Font i Quer: Botánica pintoresca (Font i Quer, 1958) i Plantas medicinales (Font i Quer, 1973).
Referències
Dyson, J. (2003). Botanical illustration or flower painting: Sexuality, violence and social discourse. Colloquy, 7. https://www.monash.edu/__data/assets/pdf_file/0005/1768379/dyson.pdf
Font Quer, P. (1958). Botánica pintoresca. Ramón Sopena SA.
Font Quer, P. (1973). Plantas medicinales: El dioscórides renovado. Labor.
Pearsall, W. H. (1949). Autumn colours. Endeavour, 8(3), 157–162.
Puche, C., Puche, C., Romo, À., & Susanna, A. (2007). Una il·lustradora a l’Institut Botànic de Barcelona. http://hdl.handle.net/10261/112038
Sennett, R. (2009). El artesano. Anagrama.
Agraïments
Elisa Canela va conservar en vida setanta documents epistolars de la seva amiga Suzanne Davit. Posteriorment, els va arxivar la seva filla Pilar Viladomiu Canela, a la qual volem agrair l’accessibilitat i la traducció de les missives. En aquest article només s’han fet servir fragments de les cartes dels anys cinquanta.
