Llavors de carxofa./Foto: Josep Roselló
Especialment a l’hivern la bellesa de les carxoferes amb les fulles clares i tremendes il·lumina i alegra l’aspecte de l’hort. Si tenim prou superfície no deu faltar aquesta planta tan útil. Li dedicarem un lloc ben solejat i fàcil de regar i ens recompensarà amb tendres i saboroses carxofes durant molts mesos.
La carxofera és planta plurianual que dóna fruits mengívols a l’hivern i la primavera. L’arrel perviu molts anys a terra, és a dir, que estarà un temps a l’hort. Les fulles de baix, les primeres, són molt grans, de 4 a 5 pams de llargues, de color entre blau i verd clar i cendrós, més avant les fulles de les tiges són més xicotetes i senzilles. La carxofa del mercat és la flor, més aïna la inflorescència immadura de la planta; com que pertany a la família de les compostes, la peça floral té un calze i un grapat abundant d’escames, carnoses a la base i punxerudes a l’extrem, que rodegen les flors de l’interior. Quan grana s’obri i es veuen les flors blaves.
Introduïda a les nostres terres pels àrabs, aquesta planta és parenta propera del card, i mentre que aquest s’aprofita per la penca, de la carxofa, com sabem, mengem la flor, tot i que hi ha una varietat de carxofera a les comarques del Comtat i l’Alcoià que s’anomena «carxofa de l’olleta» que fa carxofes i penques, amb les quals es fa aquest plat calent i estimulant, tan clàssic a les festes de moros i cristians com la mateixa música.
«Aquesta planta és parenta propera del card, i mentre que aquest s’aprofita per la penca, la carxofa com sabem ho és per la flor»
Cultivar-ne no és complicat. El terreny es prepara a consciència, cavant-lo bé i aportant-hi bona cosa de fem. És planta exigent en menjar i li agrada el fem, que anirà al principi del cultiu, i si es possible n’afegirem més en anys següents. Els llauradors que tenen traça fan cavallons rectes com un fil per plantar-les. Si la zona és humida els cavallons es fan alts o millor banquetes, que es reguen per baix del solc. Suporta prou bé el fred, però si l’hivern és dur la mata es gela, encara que pot brotar a la primavera del peu de la soca.
Carxofera en flor./ Foto: Josep Roselló
També necessita aigua, abundant al principi per a la plantació, després menys per arrelar bé. En tindre carxofes a la vista regarem amb més freqüència perquè engreixen ràpidament i siguen tendres. En acabar la collita retirem el reg perquè la planta s’asseque; açò ve a ser a l’estiu. En tindre temps tallarem la part aèria, deixant les arrels amb les reserves acumulades en passar la calor. Ací acaba el seu cicle fins que rebrote, llavors tornarem a regar i a treballar-la.
La carxofera es multiplica normalment per estaques o fillols triats de les millors plantes, se’n poden traure rebrots verds en primavera, o millor, estaques dures en assecar-se la mata a l’estiu, cuidant que l’estaca tinga un taló de la planta mare. Un amic te les pot donar debades, altres vegades caldrà pagar-les; en tot cas mirarem que siguen estaques sanes i vigoroses, rebutjant les que no tinguen brots, les que estiguen trencades o tinguen podriments a la base o a les arrels.
També es pot sembrar de llavor, però la reproducció sexual donarà plantes desiguals, per contra, la multiplicació per estaca ens dóna clons, és a dir, plantes idèntiques a la planta mare. Les estaques es planten a l’hort en juliol o agost, bé en terra inundada d’aigua, o bé es rega de seguida amb abundància, però sempre hem de deixar el brot a l’aire. La lluna adequada per a plantar és el quart creixent, i els biodinàmics encara triaran que siga dia flor. En brotar es birbarà i es recalçarà la planta, però, atenció, no li agrada que la somoguen, es poden trencar les arrels i morir la planta.
Com que és mata de vida llarga, té moltes incidències sanitàries. Si hi ha molta humitat poden aparèixer fongs i podriments, també li van pugons en hivern i primavera, i després erugues, una anomenada barrinador la devora per dins, fent-li molt de mal; també tenim els caragols, que tenen predilecció per aquesta planta i la roseguen amb força. Però açò no ens ha de preocupar més del compte, en cada moment tindrem cura de les plantes amb els remeis adients.
El meló blanc de Carcaixent./Foto: Josep Roselló
La collita de la planta nova és curta el primer any, comença per Nadal segons clima, segueix durant la primavera i acaba a començament de l’estiu, el segon i tercer any la collita és màxima, baixant més endavant. Collirem les carxofes quan tinguen el calibre adequat, ni massa tendres ni massa velles. Si les bràctees (fulles) de la carxofa s’obren i acaben en punxa, indica que la carxofa està passant-se i no es podrà menjar; quan fa calor també s’obren, llavors cal regar més i collir-les més menudes, abans que es facen dures.
Les carxofes són molt apreciades perquè es poden cuinar de diverses formes, i són bones per al fetge, són aperitives, així els italians en fan el Cynar, són depuratives i diürètiques, contenen moltes vitamines i bons minerals. Tot paga la pena per gaudir d’aquesta delícia per a la taula i per a l’hort.
ELS MILLORS FRUITS
El meló de tot l’any «blanc de Carcaixent» pertany al grup de melons de poble, quasi anònims, coneguts sols a la seua comarca, com hi ha dotzenes d’altres varietats al llarg del territori. Modelat pels llauradors al llarg de generacions, i ajustat a les seues preferències i necessitats, dins les possibilitats de l’entorn agrari local, és una petita joia que cal que siga més coneguda i valorada.
Meló de tot l’any «blanc de Carcaixent»./Foto: Josep Roselló
No és un meló primerenc, és de plena estació, és una varietat adaptada a la calor estiuenca, i vol ser ben femat i ben regat, especialment quan té fruits i estan creixent. El fruit és de mida mitjana a gran, de color blanc cendrós, un poc brut. De corfa fina i mos tou, la carn blanca és molt dolça i aromàtica, amb un perfum diferenciat i únic que li dóna un encant especial.
Per últim, un darrer avantatge, perquè traure els melons de la mata en el punt adequat és un problema de difícil explicació, però aquest meló és fàcil de collir, quan el color passa de blanc verdós al blanc crema és el moment, ja és madur. A més a més, si volem menjar-nos el meló prompte, el collirem amb el blanc cremós intens, i si volem guardar-lo prou de temps, el collirem amb el blanc més tirant, a penes quan comença a canviar del blanc-verd al crema, així el podrem conservar alguns mesos.
