Puc assegurar-vos que, de totes les activitats en el nostre hort, la faena més costosa és eliminar les herbes espontànies que naixen, creixen i es multipliquen entre les verdures. Ens dona més treball que la preparació de la terra, que la fertilització i el reg; fins i tot la sanitat dels nostres cultius demana menys dedicació. Llevar la brossa és una faena que no s’acaba mai.
Però no podem deixar de controlar-la. Tot i ser partidaris de la biodiversitat a l’hort, les herbes acompanyants no poden conviure amb les nostres plantes, ja que hi competirien per l’aigua, els nutrients i la llum. El lloc de les herbes està als marges, camins i on no hi ha cultiu.
Les plantes cultivades augmenten de mida i acumulen reserves nutritives si les cuidem de forma apropiada, llevant-los la competència i posant a la seua disposició tots els recursos disponibles a la parcel·la. Són més delicades que les silvestres, que són molt competitives i aprofiten qualsevol espai o recurs disponible. A més, aquestes darreres creixen ràpidament amb diverses estratègies de multiplicació i pateixen menys plagues i malalties. Així eren les plantes de cultiu abans que les domesticàrem.
Cal conèixer-les bé perquè n’hi ha de molts tipus: anuals, biennals o plurianuals, segons el temps que viuen. Les que es reprodueixen per llavor, evitarem que florisquen, i les que es multipliquen per òrgans subterranis, les esgotarem perquè no rebroten. Les espècies que apareixen a la primavera i l’estiu són més difícils d’eliminar que les que es presenten a la tardor i a l’hivern. Les pitjors són algunes gramínies com la jonça (Cyperus rotundus), el gram (Cynodon dactylon) o la canyota (Sorghum halepense). No plantarem verdures en un hort si abans no les hem controlades, perquè impossibiliten el cultiu normal.
Evitem anomenar-les males herbes perquè no ho són. En aquest grup tan divers trobem des d’espontànies alimentàries, que s’han utilitzat tradicionalment com a aliment de persones i ramat, fins a plantes aromàtiques i medicinals. A més, les plantes no desitjades realitzen funcions útils dins el sistema agrari: per exemple, protegeixen el sòl de l’erosió i l’impacte de la pluja; capturen nutrients de la terra i els deixen en la superfície en morir; serveixen de refugi a fauna auxiliar en el control sanitari dels cultius i la seua floració és útil a les abelles; i, finalment, poden ser indicadors de l’estat de la terra quan es presenten en abundància. Així, l’ortiga (Urtica spp.) i el blet (Chenopodium ssp.) poden indicar excés de nitrogen; l’agrella (Rumex acetosa), sòls àcids; la verdolaga (Portulaca oleracea), desequilibris en el potassi, i la cua de cavall (Equisetum arvense), terres mal estructurades o negades.
Després de tant de temps convivint-hi, els hortolans han trobat nombroses tècniques de control, preventives i directes. Entre les preventives tenim una bona rotació i associació de cultius, o el treball de la terra o la falsa sembra, és a dir, preparar el sòl com si anàrem a sembrar però no fer-ho, sinó tornar a treballar-lo per a eliminar les silvestres que hi han crescut. També és important una fertilització equilibrada –amb fem o compost ben madur i sense llavor d’herbes acompanyants–, ja que un excés de nutrients atrau les espontànies, així com una densitat de sembra o plantació adequada. Per últim, tenim la tècnica de l’encoixinat, que consisteix a cobrir el sòl, excepte el cultiu, amb un material que impedisca que la llum del Sol arribe a terra, i anul·lar així les adventícies. Entre les tècniques de control directe hi ha les accions mecàniques: arrancar o tallar les plantes no desitjades amb diverses eines, com la birbadora, el rotovàtor…
Les tècniques directes són inevitables i complementen les preventives. Però sempre oportunament, com aconsellen els llauradors vells: «Has d’anar per davant de la brossa, i actuar quan és menuda; si arribes tard, costa més feina i el resultat és pitjor».
