Temps de creïlles

Hort de creïlles

La modesta creïlla és un tubercle de gran importància alimentària i almenys de tard en tard cal cultivar-la al nostre hort. Si bé per a cobrir les necessitats d’una família sencera caldrà un tros gran de l’hort, de 30 a 50 metres quadrats, també podem dedicar una superfície menor a creïlles primerenques. No abastarem per a tot, però són més preuades a la cuina. Les creïlles es poden guisar i fregir, i són bones de tota manera: es poden rostir al caliu del foc i ja teniu sopar, es poden coure amb aigua i serveixen com a desdejuni. Demanen poc complement, alguns les amaneixen amb mantega, però altres en tenen prou amb un raig d’oli i un pessic de sal. Tenen diverses propietats medicinals, és molt conegut l’efecte sobre les cremades d’oli o d’aigua calenta: cal aplicar sobre la part cremada creïlla bullida o creïlla fresca partida pel mig.

108b-76

Josep Roselló

El conreu d’aquesta planta, americana d’origen però llargament cultivada a les nostres terres, no és complicat. La creïlla és cosa admirable, resisteix la sequera, resisteix la humitat i, siga com siga, prospera. Ho suporta quasi tot, i, per poca traça que tinguem en la manera de tractar-la, dóna amb facilitat el quinze per u en rendiment, tot i que els bons llauradors n’obtenen vint a u, i més encara.

Però la planta va millor si li donem allò que necessita; prefereix climes suaus i amb un poc d’humitat; no vol excessos de calor i és sensible a les gelades. La terra ha de ser ben treballada i femada, millor si és terra solta, franca o lleugera. L’època de sembra és variable, hi ha diversos cicles possibles en funció del clima local. Així tenim la plantació extraprimerenca (desembre), sols possible prop de la mar, que dóna les creïlles noves; la primerenca (primers de gener), interessant però en llocs protegits del fred, i la plantació d’estació (primers de febrer). Hi ha una segona sembra de creïlles entre juliol i agost, normalment amb creïlles de cultiu del mateix any. Cal triar les que tenen un calibre menut i estiguen ben sanes. El cicle de cultiu complet durarà al voltant de quatre mesos.

«La creïlla és cosa admirable, resisteix la sequera, resisteix la humitat i, siga com siga, prospera»

La creïlla se sembra a partir d’altres tubercles. Si la creïlla de sembra és gran, cal trossejar-la: aquesta és una pràctica en la qual els llauradors i llauradores són destres, ja que cal aprofitar els ulls del tubercle per deixar en cada tros un brotador. El pes del tros de creïlla i el marc de plantació han d’estar relacionats; convé fer trossos grans i marc ample, ja que els petits naixen amb dificultat. El dia abans de la plantació es tallen en parts de 40 a 60 grams i es deixen escampats perquè s’assequen bé les ferides.

108c-76

Creïlles de la varietat «nadine». / Josep Roselló

Preparat el terreny, es fan solcs. Si la varietat és primerenca i esperem una producció justeta, la separació entre solcs serà de 55-60 cm; si la varietat és tardana i esperem una gran producció, la separació serà de 65-70 cm. La separació entre colps serà entre 25 i 30 cm respectivament. Si seguim la lluna, triarem per a plantar dia arrel i la lluna en període descendent.

Quan les plantes han brotat i tenen un pam, es birba la terra i es realça per cobrir bé els tubercles, ja que si els pega el sol es fan de color verd per acumulació de solanina, alcaloide tòxic propi de la creïlla que les inutilitza per al consum humà.

Durant el cultiu, les creïlleres poden associar-se favorablement amb bajoques, cols, faves i api, però no és molt freqüent. Cal ser acurat amb la rotació per evitar la presència a la terra de nematodes, difícils d’eliminar una vegada hi han entrat, i fongs com Rhizoctonia i Fusarium, també de difícil control; per aquest motiu s’aconsella no repetir cultiu en dos o tres anys. Com a conreu precedent interessa un adob verd o un de lleguminoses. Qualsevol cultiu que va darrere de la creïlla trobarà el sòl en bones condicions, però exhaurit de nutrients, ja que és força consumidora.

109a-76

Flor de creïlla. / Josep Roselló

La tria de la varietat a plantar és molt important, ja que n’hi ha un fum. Hem de conèixer les característiques desitjades per a fer una bona elecció, així podem buscar precocitat, resistències sanitàries, productivitat, etc. Però normalment la tria es fa per caràcters coneguts, com color de la pell, color de la carn o aptitud per a fregir o bullir. En cas de dubte és aconsellable provar amb diverses classes i elegir la que més ens interessa. La llavor de creïlla hem de comprar-la tots els anys, i ha de vindre de llocs alts i gelats on no hi ha possibilitat de contraure malalties víriques.

En l’aspecte sanitari, hem de tindre en compte que hi ha diversos fongs que, si es donen les condicions de clima adequades, poden afectar la planta. Així, tenim el míldiu, malaltia molt greu que pot arruïnar el cultiu. Cal previndre’l amb preparats amb sals de coure. També és freqüent i conegut l’escarabat de la creïlla o escarabat americà, ja que d’allí va vindre. Tant la larva com l’adult són molt voraços i provoquen pèrdues molt importants. En parcel·les menudes es pot fer la recollida manual; també va bé endurir la planta amb purí d’ortiga, pols de roca o algues. Com a productes de control, destaca el neem, un extracte vegetal efectiu contra els insectes.

El dia de la collita les traurem de terra amb l’aixada o els ganxos, les deixarem unes hores eixugant-se, perquè es conserven millor, i omplirem el sac, d’on anirem portant-les a la cuina. Ara ja podrem cuinar-les al nostre gust i gaudir del seu particular sabor, que recorda la terra.

109c-76

La tomaca de penjar es pot conservar fins la primavera. / Josep Roselló

ELS MILLORS FRUITS

La tomaca de penjar

La tomaca de penjar és una autèntica obra d’art i d’enginyeria genètica realitzada pels agricultors tradicionals. Dissenyar una tomaca de maduració agrupada, que no desprèn el fruit ni perd molta aigua, i de llarga conservació era una necessitat en èpoques passades, quan no hi havia refrigeradors, i la millor manera de gaudir de les apreciades tomaques era fent-les adequades a una llarga conservació. I això feren; utilitzant la diversitat genètica de les varietats locals, seleccionaren les més resistents i a poc a poc crearen aquest tipus de tomaca tan especial. I encara hui es fa aquesta necessària selecció; es tria per a llavor de sembra la de les tomaques que més han durat i tenen sabor més dolç, així es mantenen any rere any aquestes característiques.

109b-76

Josep Roselló

També cal ser acurat en el cultiu, no ha de tenir excessos de nitrogen ni d’aigua de reg, ja que aquests factors redueixen la capacitat de conservació. El pom es cull quan el color comença a ser intens i, després d’estendre les tomaques per triar les més senceres, es formen penjolls cosint-les amb fil, que es pengen sense tocar-se en un lloc tranquil. Així duren fins la primavera següent.

Molt freqüent al litoral mediterrani i les Illes Balears, hi rep també el nom de tomàquet de la ferradura o de l’aranyeta, ja que és normal que l’aranya roja forme teranyines sobre els fruits.

La tomaca de penjar és adequada per a consumir crua; l’ús tradicional és untada damunt el pa, amb un poc d’oli i sal. També és apropiada per a salses, per la seua abundància en polpa i aigua, i sofregida o torrada aporta un valor afegit als plats. És de sabor dolç intens i amb escassa acidesa.

© Mètode 2013 - 76. Dones i ciència - Hivern 2012/13

Tècnic agrícola. Estació Experimental Agrícola de Carcaixent.