Confesso que tinc un problemeta, que sospito que comparteixo amb molts companys divulgadors científics: com més va més, allò que m’interessa a mi no coincideix amb el que interessa els meus lectors.
La gran excepció són les temàtiques d’actualitat: si llegeixo en la revista Wired que als EUA hi ha una web on els usuaris comparteixen les seves dades genètiques per a trobar parents llunyans, i que la policia hi va introduir en secret les mostres d’ADN d’un assassí en sèrie que en els anys setanta i vuitanta va matar dotze persones i va violar-ne 45 a la zona de San Francisco; que gràcies a la web va trobar un cosí seu, i a partir d’aquí va anar tancant el cercle per a detenir-lo tres dècades després, a l’abril de 2018, quan Joseph DeAngelo ja tenia 72 anys, em sembla una historiassa fantàstica, i començo a prendre notes entusiasmat esperant que arribi el diumenge per a compartir-ho en directe amb els oients d’A vivir en la SER.
Però quan començo a llegir per plaer temes de biotecnologia, neurociència o fins i tot història de la ciència, amb ganes d’aprendre un poc més de cada camp, em passa que les curiositats de sempre ja no encenen la flama de la sorpresa, i el que a mi em sembla nou i desperta el meu interès sol ser massa sofisticat o estar massa lluny de l’interès del lector de qui vull captar l’atenció.
Em va passar per primera vegada deu fer ja quinze anys, quan començava en això de la divulgació i treballava en el mític Redes: un jove investigador anomenat Manel Esteller ens va enviar el manuscrit d’un llibre que estava escrivint sobre una cosa anomenada «epigenètica». Una cosa complexa de grups metils que regulaven l’expressió dels gens en funció de l’estil de vida. Ningú de l’equip hi va prestar gaire atenció, excepte jo, que com a bioquímic llicenciat de feia poc, vaig veure de seguida que això era tremendament nou. Vaig convèncer l’editora que em deixés fer un reportatge sobre el tema, en el qual vam explicar les implicacions d’aquesta regulació epigenètica i vam dissenyar un 3D per a mostrar de manera molt didàctica el mecanisme mitjançant el qual els metils i histones hi intervenien. Però, encara que jo vaig quedar molt satisfet, imagino els telespectadors veient-lo i pensant: «No entenc res… Què m’estan explicant? Per què? Si a mi això no m’interessa.»
Diverses experiències semblants em van servir per a constatar que els meus textos sobre disciplines en què sóc menys expert, com ara la cosmologia o la neurociència, tenien més èxit entre els meus lectors que d’altres que dominava més, com la genètica, trobo que pel fet inconscient de sorprendre’m més amb el que també sorprenia un públic neòfit. Quan després vaig passar a ser editor de Redes, creuava un poc els temes entre perfils de guionistes, evitant de vegades que escriguessin sobre el que més sabien. Al final aprens, i et tornes perfectament capaç d’adequar els teus continguts i to al públic de cada moment.
Però si explico tot això no és per catarsi, sinó per la frustració que em va representar l’actuació dels conferenciants científics uns dies abans d’escriure aquestes ratlles, en una trobada on, a més d’investigadors, hi havia experts en educació, motivació, esportistes, escriptors… Penso sincerament que els que tenien millor contingut, més nou i potencialment impactant, eren els científics. Però també van ser ells els que menys van connectar amb el públic.
I és que van pecar d’una cosa que –confesso novament– a mi també em passa: caure en la temptació de lluitar per convèncer el públic que és ben apassionant allò que a tu t’interessa, en lloc de preguntar-te què és el que a ells els interessa, i explicar-los-ho.
Gran part de la divulgació científica parteix d’aquest plantejament: explicar de manera simple i amena el que descobreixen els investigadors als seus laboratoris. Però aquesta estratègia només arriba a un públic ampli quan el que descobreixes és vertaderament espectacular, o té una connexió molt clara i directa amb la vida de les persones. En la majoria d’altres ocasions, es quedarà en res.
Com a exemple concret, un dels conferenciants del congrés era un microbiòleg que havia viatjat unes quantes vegades a l’Àrtic i l’Antàrtida, i que havia analitzat vida en ambients extrems, el flux dels microorganismes pels oceans… Era un tipus apassionat però posava tot el seu entusiasme en unes dades que desconcertaven el públic. Es respirava una sensació de «I a mi què m’expliques?» Uff! Jo patia, i em frustrava de veure que no explicava res que pogués tocar de prop la vida dels assistents i desaprofitava l’aventura d’estar en l’Antàrtida, amb les històries, experiències i imatges que segurament hi va viure, i amb les quals podria aconseguir l’empatia del públic. Seriosament, a nosaltres ens pot flipar la diversitat de microorganismes que hi ha en una gota d’aigua, però a molta gent li resulta absolutament indiferent. I hem d’assumir-ho. No m’expliquis només el que a tu t’interessa, parla’m també del que a mi m’interessa.
I és que apel·lem massa a la curiositat. Abusem de demanar a la gent que siguin més curiosos, que «gratin on no els cou», i que prestin interès a allò que nosaltres volem explicar-los. La gent sí que té curiositat, però també poc de temps i molta oferta des de la ciència. La primera cosa que hem de fer és connectar amb els interessos i emocions de la gent. I això, molt de científic divulgador ho diu, però a l’hora de la veritat, no ho fa, i no és tan complicat.
«Allò que a mi em sembla nou sol estar massa lluny de l’interès del lector de qui vull captar l’atenció»
A mi no m’interessa l’esgrima. Gens. Però unes conferències després del microbiòleg, va eixir a l’escenari Pirri, un esgrimidor que va guanyar la medalla de bronze en els Jocs Olímpics de 2008. A veure, l’esgrima no és precisament un esport popular, però va fer una conferència tan redona, explicant els seus inicis, intercalant acudits i anècdotes simpàtiques, moments de tensió, creant un fil conductor amb l’italià que li havia guanyat sempre fins a competir pel quart i tercer premi, donant missatges d’esforç i èxit al públic, creant moments d’intriga i emoció, i explicant subtilment com funciona una competició d’esgrima, que ens va deixar meravellats a tots els assistents. Ja acabada la jornada, en el còctel el vaig felicitar i li vaig preguntar per la seva intervenció. «M’he entrenat», va dir. Un coach li va dissenyar l’estructura del discurs. És clar, això és el que distingeix un professional d’un amateur. La simpatia de Pirri era innata, però pensant-ho bé, estic convençut que el microbiòleg també va tenir un dia en l’Antàrtida en què el vaixell es va encallar, o va estar a punt d’abandonar, o li va arribar aquella idea meravellosa, i té elements suficients per crear una gran conferència. Però va desaprofitar l’oportunitat i va contribuir a fer que els assistents reforçaren la seva idea que la ciència llunyana, difícil i una llauna.
Així doncs: científic, no m’expliquis la teva vida quant a motivacions acadèmiques que a tu t’interessen; explica-me-la com una aventura que em pugui interessar a mi. Llavors t’escoltaré amb ganes i sense esforç. Ah, i no tiris tant la culpa als mitjans i al desinterès de la gent. Sigues una mica autocrític.
Nota: si us explico aquí aquesta reflexió és perquè assumeixo que el lector de Mètode està interessat en la ciència i en una visió crítica sobre la comunicació científica. Poca difusió en xarxes faré d’aquest article quan surti online, ni intentaré pseudoenganyar els meus seguidors per convèncer-los de llegir-ho. Perquè llavors, la pròxima vegada que els digui que un cert article és boníssim, no em creuran.
