Fa poc, durant una de les sessions de mentoria sobre comunicació que imparteixo a un grup de científics de Panamà, els vaig demanar que pensessin en un missatge molt concret que els agradaria transmetre. Després ja veuríem quin mitjà seria el més adequat, com enfocar-lo, de quina emoció partim, etcètera. Però el primer pas era tenir ben clar el missatge que volíem comunicar.
Rodolfo, un biòleg que investiga en etnobotànica i cerca tant espècies noves com principis actius i propietats que poguessin tenir utilitat, va dir que al seu país hi havia massa xamanisme i gent lloant suposades propietats gairebé miraculoses de les plantes natives sense cap evidència científica. Ell volia transmetre que havíem de ser molt més escèptics i sempre confiar primer en la medicina i la ciència moderna. Uns torns després, l’antropòloga Yadixa ens va dir que ella estudiava l’ús de les plantes medicinals en les cultures indígenes del país i volia transmetre que se’n coneixen aplicacions per a múltiples malalties. També ens va dir que ella és un experiment perquè les ha provades i li han funcionat, que aquest coneixement ancestral hauria d’utilitzar-se més i que algunes plantes potser podien servir fins i tot contra la COVID-19. Vam haver de frenar-la una mica. No perquè el que contès no fos interessant, o penséssim que no havia de ser explicat, però si estàvem parlant de divulgació científica, havíem de ser més rigorosos: ella no és cap experiment i el coneixement de les tribus indígenes, per molt que Yadixa decantés el cap, no era científic. Compte! Potser sí que era encertat, però nosaltres no podíem donar-lo per bo ni per dolent perquè no tenia cap recerca científica que l’avalés. Com a molt, podríem dir que la seva eficàcia no estava demostrada científicament, la qual cosa, al contrari del que els divulgadors més gasius transmeten quan parlen d’aquests temes, no implica que no sigui eficaç. Així i tot, per desgràcia, tenim aquestes restriccions. Altres periodistes potser poden explicar les històries i coneixements ancestrals que esmentava Yadixa, però nosaltres, no, perquè en el nostre camp no podem allunyar-nos gaire de les dades i projectes científics. Tret que…
«Sense passar-nos d’ingenus, suggereixo parlar encara més de la ciència en fase d’hipòtesi i fins i tot sortir a buscar temes divulgatius fora del món científic, per a analitzar-los i narrar-los amb perspectiva precientífica»
I llavors vaig demanar a Rodolfo i a Yadixa que s’ajuntessin i dissenyessin un projecte conjunt de «divulgació precientífica». Amb l’actitud correcta i unit a la metodologia experimental que manejava Rodolfo, el coneixement de Yadixa es podria considerar precientífic. De fet, seria molt bonic ajuntar cultura indígena amb ciència moderna i explicar des de com certes poblacions han utilitzat durant generacions algunes plantes en usos terapèutics, fins als mètodes que té la bioprospecció de comprovar si tenen algun efecte real o no. I, en cas afirmatiu, com es procediria per a veure quines dosis serien les més adequades, quines substàncies concretes serien les responsables del suposat benefici, o com es podrien extreure.
Tan interessant ens resultava la idea que mereixia saltar-se algunes normes. Em refereixo al fet que la divulgació científica estàndard diria: «Bé, doncs que facin els experiments i quan tinguin els resultats explicarem si funcionen o no. Però no maregem abans ni creem falses expectatives.» Però jo ja estic una mica cansat de tant de melindro amb el rigor, que l’única cosa que aconsegueix és anar perdent històries interessants pel camí i presentar-les desconnectades de la gent i del món real. Per això proposo crear el terme divulgació precientífica per a narrar misteris, enigmes, hipòtesis que poguessin ser confirmades o desmentides per la ciència, i fer-ho involucrant el públic durant el procés. En realitat, ja ho veiem quan algun cosmòleg divaga sobre la teoria de les supercordes, o un biòleg molecular ens ven que la seva recerca en rates servirà per a tractar la demència. És ciència en fase d’hipòtesi, però com que és del nostre gremi, confiem en ell. Doncs bé: sense passar-nos d’ingenus, suggereixo parlar encara més de la ciència en fase d’hipòtesi i fins i tot sortir a buscar temes divulgatius fora del món científic, per a analitzar-los i narrar-los amb perspectiva precientífica i durant el procés d’esclarir si són certs o no.
«Proposo crear el terme divulgació precientífica per a narrar misteris, enigmes, hipòtesis que poguessin ser confirmades o desmentides per la ciència»
Té riscos aquesta estratègia? Pot ser. Si identifiquem un cas en què no val la pena aprofundir, doncs el descartem per a no crear confusió; no es tracta d’emular l’Iker Jiménez. Però trobo que és una oportunitat de fer una divulgació més estimulant i connectada amb els problemes i la complexitat del món real. Perquè sincerem-nos: aquesta complexitat a la ciència se li escapa. En realitat, els científics no aborden preguntes complexes sinó simples: no investiguen com funciona el cervell humà sinó com es connecta cert neurotransmissor a un receptor determinat, o si un cert circuit neuronal s’activa fent unes tasques o altres, perquè aquest problema tan delimitat és el que poden resoldre. I amb tot això intenten armar el puzle. Però fins a aconseguir-ho, les preguntes i camins precientífics per a resoldre-les són tan apassionants, o més, que les futures i mai definitives respostes. Enteneu-me: és genial que els investigadors siguin meticulosos al màxim, perquè això és el que avala les seves conclusions i fa que siguin més de confiança que qualsevol altra. Però nosaltres, com a divulgadors, podem treure’ns una mica de llast, no seguir necessàriament les seves normes –com aquesta tan pesada de no parlar del seu treball fins que estigui publicat–, i aprofitar els avantatges que ens pot oferir la divulgació precientífica. Ja sé que ara em direu això del suposat sacrilegi que és parlar dels preprints, però fins i tot en això difereixo: el bon periodista científic no és el que només parla d’articles ja publicats (això és molt fàcil) sinó el que té ull i eines per a distingir entre un bon preprint i un de dolent. En aquest sentit, potser la divulgació precientífica és més meritòria fins i tot que la científica.
