L’esperit de la frontera

Ben pocs són els que reneguen del quefer interdisciplinari, encara que pocs siguin també, curiosament, els que el practiquen. Què és una disciplina? Es tracta d’una mena de coneixement, una manera de copsar la realitat, per la qual cosa una disciplina resta ben definida per tres aspectes de la comprensió: 1) l’objecte (allò que mirem de comprendre), 2) el mètode (que usem per comprendre) i 3) el llenguatge (que triem per comunicar la comprensió). Són els tres criteris que afaiçonen una disciplina. La definició és clara, però no nítida perquè qualsevol d’aquests criteris admet al seu torn una jerarquització més o menys detallada. Per exemple, si atenem a l’objecte, llavors la disciplina pot ser la matèria, o la matèria viva, o els animals, o els insectes, o les formigues… De manera que només per aquest criteri la ciència es denomina biologia, zoologia, entomologia o mirmecologia. Si atenem al mètode, llavors la disciplina pot ser la ciència (i no l’art o el coneixement revelat), però dins de la ciència es pot optar per diferents metodologies com ara la de cercar teories (física), estructures (química), mecanismes (biologia), sistemes (economia)…

I si atenem al llenguatge, llavors la disciplina pot ser l’art (i no la ciència o la revelació), que al seu torn pot concretar-se en el llenguatge propi de la pintura, de l’escultura, del cine, de la poesia, de la música… Però, afinant encara més dins de la pintura, el llenguatge pot ser el de la pintura rupestre, del gòtic, del Renaixement, del Barroc, de l’impressionisme, del cubisme, de l’art pop… Una disciplina pura equival a una disciplina amb contingut, mètode i llenguatge ben definits i constants. Però mai ha existit una disciplina així en ciència o en art. Només la tradició (en la seva versió dèbil) o el fanatisme (en la seva versió forta) intenten que un coneixement perseveri en un presumpte estat de puresa inalterable. El coneixement és per definició impur, promiscu, multidisciplinari, interdisciplinari!

En altres paraules, la nitidesa de les fronteres que emmarquen una disciplina del coneixement és la nitidesa amb què es defineixen les tres propietats fonamentals: contingut, mètode i llenguatge. «Terra endins» d’una disciplina, lluny de la frontera, es trepitja fort explorant una realitat concreta amb un mètode i un llenguatge ben assentats. No obstant això el territori pròxim a la frontera se’ns representa d’un cert risc, relliscós. El tarannà interdisciplinari consisteix a mirar per damunt de l’horitzó disciplinari a la recerca d’un canvi de complexitat, un canvi de mètode, un canvi de llenguatge o un canvi combinat de totes tres coses. El coneixement avança per les seves costures, per les fronteres de les seves disciplines. 

La ciència progressa sobretot perquè canvia la manera d’enfocar l’objecte de comprensió. Així, la física quàntica neix per atendre objectes petits; la relativitat especial per donar compte d’objectes ràpids; la cosmologia, per tractar objectes grossos; la biologia, per explorar els objectes complexos… L’art tracta sempre de complexitats de la condició humana, de manera que, quan canvia, és sobretot perquè canvia de llenguatge. Cada avantguarda es presenta en escena amb una proposta de llenguatge sota el braç. El coneixement revelat tendeix a no canviar o, més ben dit, quan canvia és perquè canvia de revelació o d’entitat reveladora. (Lògicament, perquè una creença sol incloure la manera de perpetuar-se a si mateixa. D’aquí la rellevància del concepte de tradició i el seu polèmic ús com a argument, d’aquí la transcendència de la fe i el dubtós mèrit del creador que se l’atribueix com a virtut.)

Però el tarannà interdisciplinari es nodreix també de saboroses combinacions encreuades de continguts, mètodes i llenguatges. L’art no sols importa llenguatges d’altres disciplines artístiques, com la pintura Nu decendant de l’escalier de Duchamp (1912) de la seqüència de fotografies Woman Walking Downstairs de Muybridge (1887) –segons confessió d’aquell– sinó que importa també complexitats de la ciència, com il·lustra l’Ala d’ocell blau de Dürer (1512). I la ciència tampoc no es nodreix només de noves complexitats sinó també de llenguatges exòtics com l’autosimilitud fractal de Mandelbrot (1975) del quadre Visage de guerre de Dalí (1940), segons declaració explícita del matemàtic.

La pràctica de la interdisciplina requereix que algú es dediqui abans a la disciplina, això és veritat, però l’esperit de la frontera paga la pena perquè la realitat no té cap culpa dels plans d’estudi que es pacten en escoles i universitats. Això rai.

Jorge Wagensberg. Director científic de la Fundació La Caixa, Barcelona.
© Mètode 79, Tardor 2013.

 

112-79Jorge Wagensberg

L’esperit de la frontera
El espíritu de la frontera

© Mètode 2013 - 79. Camins de ciència - Tardor 2013

Professor del departament de Física Fonamental. Universitat de Barcelona.