La intuïció que tenim del món consta de quatre dimensions, tres d’espacials i una de temporal. En efecte, el nostre cervell percep, a través del nostre sensorium, volums de tres dimensions que evolucionen en el temps. Podem imaginar mons de menys dimensions, però impossible recrear-ne de més al nostre cervell. És la grandesa de la ciència: podem comprendre mons sense necessitat d’intuir-los. (La grandesa de l’art és la contrària: pot intuir mons sense necessitat de comprendre’ls.) Una línia (una dimensió) intueix un punt (zero dimensions) perquè se sap format per un punt quan aquest es mou. No obstant això un individu puntual (si existís) seria incapaç d’intuir una línia. Una superfície (dues dimensions) intueix una línia (una dimensió) perquè se sap engendrada per una línia quan aquesta es mou. No obstant això, un individu que es mogui en un món lineal no entén de superfícies, no té perspectiva per fer-ho. I un volum de tres dimensions intueix qualsevol superfície de dues perquè se sap engendrat per una superfície quan aquesta es mou. Però un individu que es mou en un món de dues dimensions (com un cuc) no entén ni intueix res quan se’l menja un ocell que es despenja sobtadament des d’un món de tres dimensions.
Doncs bé, segons la moderna i polèmica teoria de les supercordes de la física teòrica, la realitat del món té una desena de dimensions i nosaltres vivim en un (amb perdó) submón de només quatre. El nostre món és una mena de membrana en un món de bastants més dimensions o, com s’anomena en l’argot dels físics d’aquests temes, en una brana (brana: menys que una membrana). Afortunadament, la grandesa de la ciència és que podem comprendre sense necessitat d’intuir. Gràcies a això fem servir i apliquem, per exemple, la física quàntica, que no és intuïtiva perquè no hi ha observadors quàntics. La nostra ment no pot alimentar-se d’experiències quàntiques directes. Per la mateixa raó podem comprendre mons de dimensió superior, però no podem intuir-los. Doncs bé, segons José Senovilla, catedràtic de la Universitat del País Basc, un dels físics espanyols actuals més originals i brillants, hi ha una interpretació de la realitat segons la qual el temps es va desaccelerant amb el torbador pronòstic que acabarà parant-se! És a dir, encara que sigui indetectable a la nostra percepció, els segons i minuts que marquen els millors rellotges no són tots iguals. La nostra gran hipòtesi sobre la naturalesa del temps és que és uniforme, ja que en qualsevol altre cas mai sabríem si el canvi que observem és degut als fenòmens mateixos de la realitat o al temps amb el qual observem i mesurem aquests fenòmens.
El model proposat per Senovilla i el seu equip obre la possibilitat que el nostre món sigui un tall, una brana d’una realitat en la qual el temps es frena i es converteix en espai. Aquesta idea s’adiu amb el context general de la física moderna perquè resol problemes i contradiccions pendents i no resulta tant en la creació d’uns altres de nous. La situació recorda molt la que va haver-hi a començament del segle passat amb el misteriós èter, un fluid omnipresent que es va inventar per comprendre com es propaguen les ones electromagnètiques en el buit. Michelson i Morley van dedicar la seva vida a buscar-lo sense trobar-lo… fins que va arribar Einstein amb el seu famós article del 1905 i va fer miques la resposta pel senzill procediment de canviar la pregunta. L’èter no era necessari i ningú més va tornar mai a parlar-ne. Doncs bé, un dels misteris actuals més inquietants és què és i on es troba la misteriosa energia fosca del cosmos. La seva existència es fa avui necessària per a explicar l’observada expansió accelerada de l’univers. Amb la nova concepció l’energia fosca és, com ho va ser l’èter, un concepte superflu perquè no és que el cosmos acceleri la seva expansió, sinó que el temps s’alenteix. I ara? I després? Perquè el temps s’anirà frenant cada vegada més fins a aturar-se del tot. El temps morirà i desapareixerà i el món quedarà congelat en una darrera instantània.
Per què no? Al capdavall el temps va arrencar amb el Big bang. Si va ser capaç d’aparèixer, oi que pot desaparèixer?
