Cap animal no és sedentari. Tots els animals són migradors, en això consisteix l’animalitat. Els animals es mouen perquè en el desplaçament es basa la seva estratègia existencial. En moure’s –és a dir, en migrar–, defugen les condicions adverses. El moviment permet encalçar aliments i evitar perills. També trobar parella. Què més es pot demanar…
Il·lustració: Anna Sanchis
La frontera entre migració i sedentarisme és un artefacte perceptiu. Únicament qualifiquem de migradors els animals que recorren molts quilòmetres, com si desplaçar-se només uns centenars de metres no fos també una migració. Ho és, i tant que sí. Però la ment humana es decanta per la quantitat i pels fenòmens discrets: d’aquí cap a molt enllà, migradors; més ençà, sedentaris. L’exaltació de la quantitat es percep com a qualitat. En el fons, tot moviment és una migració.
Manuals i guies asseguren que les mallerengues són ocells sedentaris. D’aquella manera. A l’era de casa meva, un mas del Pla de l’Estany, acudeixen cada dia durant l’hivern, però desapareixen a l’estiu. Es comprèn: amb la calor, es retiren a les muntanyes de la immediata Garrotxa; quan fa fred, tornen a la plana, en cerca de temperatura convenient (i de les menjadores ben servides que troben a casa). Així doncs, són sedentàries a gran escala, però migradores de gra fi. Les orenetes, que també vénen a la meva era, en cerca d’insectes voladors, tenen un règim temporal invers i d’escala gran: m’acompanyen a l’estiu i a l’hivern se’n van a l’Àfrica, per això diem que migren.
D’animals sedentaris absoluts també n’hi ha. Els coralls, per exemple. És un sedentarisme enganyós: ells no es mouen, però l’aigua sí. No els cal anar a cercar aliments, l’onatge els els porta a la boca. Si fa no fa és el mateix. També s’ocupa de disseminar les cèlul·les reproductores. No és tan divertit com aportar-les personalment, però s’arriba als mateixos resultats. Tot plegat per dir que si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma.
Tanmateix, cal admetre que els grans migradors protagonitzen gestes remarcables. Per exemple, que un ocellet recorri milers de quilòmetres dos cops l’any i sense perdre’s. I no únicament ocells. Només cal pensar en les anguiles, que neixen al mar i viuen riu amunt; o en els salmons, que fan al revés. Al Carib, a l’època dels huracans, les llagostes migren en fila índia, xino-xano pel fons marí, quilòmetres i quilòmetres. Per no parlar dels llagosts de rostoll i les seves migracions multitudinàries, una de les deu plagues bíbliques…
«Migrant, migrant, hem arribat a tots els confins de la Terra. Som l’espècie més migradora de la història»
Arribats aquí, sorprendre’s per les migracions humanes –o, pitjor encara, escandalitzar-se’n– és una bona bestiesa. Si de cas, ens hauríem d’escandalitzar de les raons que desencadenen determinats moviments migratoris, com el de les pasteres de subsaharians o el dels refugiats sirians. La nostra espècie no ha parat mai de migrar, altrament encara viuríem tots a l’Àfrica oriental. Migrant, migrant, hem arribat a tots els confins de la Terra. Al principi, lentament. Després, amb la invenció dels vaixells, prou de pressa. Avui, gràcies als vehicles motoritzats, a gran velocitat. Som l’espècie més migradora de la història.
Però també ens apliquem la mateixa convenció migratòria qualitativa. Només parlem de migració per referir-nos a grans distàncies i per temps molts llargs. Les migracions d’europeus a Amèrica, per exemple. O d’andalusos i murcians a Catalunya o a les Balears. El creixement vegetatiu de Barcelona és negatiu des del segle XVIII, però la ciutat no ha parat de créixer gràcies a un incessant flux d’immigrants. Primer vingueren de l’interior de Catalunya, després de les Espanyes i ara de tot arreu. Canvia l’escala, no el fenomen, però considerem immigrants els llatinoamericans i no els pallaresos. Com amb les mallerengues, tot és relatiu…
