Atles dels ocells nidificants de Catalunya: Distribució i abundància 2015-2018 i canvi des de 1980
M. Franch, S. Herrando, M. Anton, D. Villero i L. Brotons.
Institut Català d’Ornitologia i Cossetània, 2021. 639 pàgines.
No falten llibres que tractin d’ocells… més aviat en sobren. Tanmateix, el que comentem sí que val la pena, perquè, amb els seus 1.500 mapes, 500 gràfics i les fitxes de les espècies, és la font d’informació més completa sobre la distribució i abundància dels ocells que crien a Catalunya, així com dels canvis succeïts en les seves poblacions al llarg de les darreres quatre dècades, ja que el primer atles es va fer el 1984 i aquest, el 2021.
Cada any crien a Catalunya entre vuit i dotze milions de parelles d’aus de 233 espècies, la qual cosa representa el 39 % de les que nidifiquen a Europa i són disset més de les que teníem fa quaranta anys. El més abundant és el conegut pardal (900.000 parelles), seguit del gafarró, el pit-roig, el rossinyol i el pinsà, amb més de 400.000. Tanmateix, la meitat no arriba a 2.000 i les més escasses són l’alosa becuda, l’arpella pàl·lida, el rasclet, la fotja banyuda i el cabussó collnegre, amb menys de deu parelles.
L’evolució del poblament ornitològic s’explica, sobretot, pel canvi climàtic i per l’abandonament de l’agricultura i la ramaderia tradicionals, i la consegüent substitució per boscos i matollars. En conseqüència, els ocells forestals i urbans han sortit guanyant. És el cas de l’àguila calçada, del mosquiter pàl·lid, de la tórtora turca i del picot garser petit, que han experimentat una expansió espectacular. Pel que fa a les espècies exòtiques, hem passat de només una (el faisà) a les nou actuals.
D’altra banda, les espècies pròpies d’espais agrícoles i prats han patit una gran regressió, especialment en zones de muntanya. I no només pels nous boscos, sinó també pels conreus intensius de monocultiu, que són molt extensos i sovint utilitzen pesticides contra insectes i petits vertebrats que acaben afectant també els seus depredadors. És el cas de les òlibes, els botxins i les tórtores de bosc.
En definitiva, un llibre de gran utilitat per definir polítiques de conservació de la biodiversitat i un model de com s’ha de fer un atles. És una obra de referència i de consulta obligatòria per a tots els interessats en l’apassionant món dels ocells. Aquesta fita ha estat possible gràcies a la inestimable ajuda de més de mil col·laboradors que han recorregut tot el territori català a la cerca dels ocells nidificants, coordinats per l’Institut Català d’Ornitologia. Ara ja deuen estar treballant en l’Atles de 2041.
