Pregunta enviada per ROCÍO ROS (València). LYDIA GIMÉNEZ-LLORT respon:
Tot i la seva universalitat entre els vertebrats, des dels estadis fetals fins a l’edat més avançada, i la curiositat que l’acció espontània de badallar desperta d’immediat en aquells que ho fan, el seu origen i funció són encara motiu de controvèrsia i especulació entre els científics. Per contra, les dites populars tenen resolta aquesta incertesa d’una forma clara i contundent: si badalles vol dir que tens gana, son o avorriment. Però científicament, l’únic que s’ha pogut demostrar de forma consensuada és la seva naturalesa contagiosa en humans, alguns primats no humans, i possiblement gossos. Llavors, un nou enigma encara més interessant es planteja: per què es contagien els badalls?
Badallar és una resposta ubiqua i es presenta de forma regular en diferents estats fisiològics i contextos socials, encara que només ho fa de forma excessiva quan està associada a malalties neurològiques. Els badalls contagiats, tant conspicus com els altres, són aquells que s’inicien de forma involuntària i immediata en veure algú fer un badall o en escoltar-ne un. Però fins i tot el fet de pensar-hi o llegir-ne sobre ells és suficient per fer-nos sentir la necessitat imperiosa de badallar. No hi ha cap mena de dubte, és un fet àmpliament documentat: ens han contagiat el badall!
La resposta més lògica darrere el contagi involuntari d’un badall, probablement que hores d’ara ja haureu començat a experimentar, seria perquè té alguna funció prou rellevant, evolutivament o filogenèticament preservada, que ens afavoreix de forma significativa com per fer que altres membres de la nostra espècie la copiïn involuntàriament, a modus de resposta adaptativa. Posem pel cas, si badallem perquè estem avorrits, o més aviat poc desperts, l’augment instantani d’oxigen que l’acció implica ens retorna a l’estat d’alerta que fins ara ens manca, i copiar-ho pot ser bo també pels congèneres que ens envolten. Però les evidències experimentals sembla que refuten aquesta hipòtesi. Així, tot i que els estudis conductuals i els enregistraments electroencefalogràfics de l’activitat cerebral abans d’un badall demostren de forma consistent que els badalls tenen lloc durant estadis de baixa vigilància o l’endormiscament, no s’observa cap canvi explícit en aquests mateixos paràmetres després d’haver-se produït pel badall.
No obstant, l’associació dels badalls amb l’alternança dels estats de vigília i son, la respiració, la sexualitat i la nutrició fa que no se’ls consideri amb un propòsit únic sinó com a una resposta multifuncional en moltes espècies, el que els convertiria en una bona acció a imitar si es dóna el cas. Altres investigadors troben en el fet que els badalls siguin capaços de contrarestar augments transitoris de la temperatura cerebral i corporal, raó suficient per a preservar-los evolutivament entre els homeoterms i condicionar-ne la seva naturalesa contagiosa. D’entre totes, però, l’explicació més conciliadora sobre l’origen dels badalls i per què es contagien es basa en la hipòtesi que considera que el badall te una funció social i comunicativa, on els valors socials responen a necessitats fisiològiques.
Un 60% dels humans sans no poden evitar badallar de forma imperiosa quan observen badallar a un dels seus congèneres. Probablement ni tan sols besllumaren que la seva irrefrenable acció científicament s’interpreta com a una expressió primitiva de pensament social, allò que ara comunament anomenem empatia: una habilitat per assolir conductes motores i emocionals en ressonància amb els altres molt aferrada a la pròpia evolució dels homínids, i que explicaria de la forma més senzilla aquest singular fenomen del contagiar-se els badalls.
Es coneix ja que la proximitat social que establim els humans entre nosaltres modela la distribució del contagi dels badalls, de tal forma que els badalls són més contagiosos entre dos individus fortament vinculats que entre dos que tinguin menys lligams. En novembre de 2012, investigadors del Departament de Biologia Evolutiva i Funcional de la Universitat de Parma i el Museu d’Història Natural de Pisa, han demostrat també en bonobos la capacitat d’aquests primats per a respondre a badalls dels seus semblants. Encara que el badall espontani era més freqüent en situacions de repòs o relaxació que no pas quan hi havia situacions amb tensió social, el contagi dels badalls era totalment independent d’aquest context social. És a dir, la probabilitat de badallar després d’observar badalls no estava relacionada amb la propensió a badallar espontàniament. Estudiant altres factors que poden condicionar el contagi dels badalls els investigadors van observar que el nivell de contagi estava augmentat en subjectes amb forta vinculació i quan era una femella qui induïa el badall. Aquests resultats posen de manifest, un cop més, la importància dels lligams socials i l’empatia modelant el contagi del badall, així com el fet que les femelles adultes, que en la societat de bonobos són el nucli en les relacions i la pressa de decisions, jugaven un paper clau afectant l’estat emocional dels altres.
El fet cada cop més clar, a nivell neuropsicològic, que el contagi dels badall estigui relacionat amb l’empatia resulta del tot encisador. Ens queda només comprendre del tot els complexes mecanismes neurals que hi ha darrera del contagi dels badalls. Sabem que la susceptibilitat a contagiar-se els badalls està correlacionada amb la velocitat d’autoreconeixement de la nostra pròpia cara i els estudis amb neuroimatge funcional ens han permès ja esbrinar que està també associada a l’activació de regions del cervell relacionades amb els processos cognitius de tipus social. I tal com era d’esperar, el nivell d’activació cerebral al contagiar-se un badall és major quan més similitud hi ha entre els dos badalls, l’escoltat i el contagiat, demostrant-ne així la seva implicació i la relació entre els badalls i l’empatia.
Lydia Giménez-Llort. Dra. en Ciències Biològiques, professora en Psiquiatria i investigadora en Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona.
