| Mètode Portades de les revistes Ciència i (ciència), ara digitalitzades per l’IEC. |
||
|
L’Hemeroteca Científica de l’Institut d’Estudis Catalans ha fet públiques, en accés obert, les dues èpoques de la revista Ciència en un projecte de recuperació i difusió del patrimoni científic català. Totes dues simbolitzen un referent de resistència cultural, ideològica i lingüística. Ciència va néixer el 1926 a Barcelona com la primera revista de divulgació científica en català. El context en el qual va sorgir no era fàcil, es trobava vigent la dictadura de Primo de Rivera, que perseguia el catalanisme i la mancomunitat. Pel que fa a la història sociolingüística del català, aquesta ha estat repleta de turbulències i repressions polítiques, factors que han impedit un desenvolupament ràpid i han dificultat la incorporació de la llengua i la cultura catalanes als àmbits d’ús públic. Amb una publicació mensual de la mà del químic i editor Ramon Peypoch, la revista va començar un projecte de catalanisme que pretenia acostar la ciència i la tecnologia a un públic cada vegada més interessat en aquesta temàtica i, al mateix temps, fixar un lèxic cientificotècnic en català. Aparegué, doncs, una clara voluntat d’apropar el món científic a la cultura catalana. La revista va deixar de publicar-se l’any 1933, amb 53 números publicats, després que l’editor l’abandonés per fer-se càrrec d’un altre diari. Quaranta-set anys més tard, un equip dirigit pel biòleg Joan Senent-Josa va emprendre la publicació de la segona època de la revista. La successora va canviar el nom pel de (Ciència) i durant 73 números la seua missió principal va ser la creació d’un mitjà a disposició dels científics catalans, que els proporcionava un espai per a divulgar les seues recerques científiques en la llengua pròpia. Suposava per tant una eina fonamental per a la normalització cultural i lingüística. Malgrat l’entusiasme en la creació i la lluita pel seu manteniment, finalment les dues publicacions varen desaparèixer per manca de finançament. Les dictadures havien destruït el teixit social afí a aquests mitjans amb la imposició d’un mercat periodístic dominat pel castellà. En un article publicat la primavera de 2011 a Mètode, Josep M. Figueres ja parlava d’aquestes dues revistes com d’un projecte d’imaginació cultural davant l’adversitat totalitària. «La premsa catalana, doncs, no ha estat quan ha volgut sinó quan ha pogut. Hi ha hagut premsa en català sempre que la llibertat ha estat present. Quan no n’hi ha hagut, simplement no ha existit», manifestava Figueres. Aquestes són les revistes més emblemàtiques del segle xx segons Figueres, per la presència de continguts innovadors del món de la ciència, que se centraven en la producció científica del país, i per l’objectiu que tenien de reivindicar una política científica pròpia per a Catalunya. «Publicar en català articles sense deixar el to reivindicatiu d’una ciència compromesa s’ha vist que era un bell somni» afirmava Figueres. Amb la recopilació actual de les dues revistes per part de l’IEC, es porta a terme un intent de revifament d’aquesta línia editorial, pionera en la divulgació científica en català. Teresa Coll. Estudiant de Periodisme de la Universitat de València. Per saber-ne més: García-Lladó, A.; Montero-Pich, O.; Zarzoso, A. i A. Martínez-Vidal, 2013. «Ciència Magazine, First Period (1926–1933): A Project for the Recovery and Dissemination of the Catalan Scientific Heritage». Contributions to Science, 9(2): 169-176. Vallmitjana, M., 2013. «Ciència Magazine, Second Period (1980–1991): Recovering Normality for the Catalan Scientific Language». Contributions to Science, 9(2): 177-182. |
«La revista va començar un projecte de catalanisme que pretenia acostar la ciència i la tecnologia al públic i fixar un lèxic cientificotècnic en català»
«Josep M. Figueres parlava d’aquestes dues revistes com d’un projecte d’imaginació cultural davant l’adversitat totalitària»
|
|
