Pregunta enviada per MARTA ARENAS (València). GUILLEM PÉREZ I DE LANUZA respon:
Certament, les aus presenten unes coloracions molt més variades que les que presentem els mamífers. I encara més, les coloracions que normalment solen presentar les aus són més cridaneres i complexes que les dels mamífers. Aquestes diferències, però, no només les trobem si ens comparem amb les aus, sinó que també es fan evidents quan ho fem amb peixos i llangardaixos. A grans trets, dos elements clau explicarien aquestes diferències tan esteses. En primer lloc, les diferències existents entre els diversos grups de vertebrats en les capacitats sensorials implicades en la visió en color. En segon lloc, les funcions i usos a què estan associats als trets acolorits dels animals, tant les que afecten l’animal que exhibeix eixos trets, com les que afecten els animals que els perceben.
Pel que fa a la discriminació de colors, els mamífers, en comparació amb les aus, els llangardaixos i molts peixos, tenim un sistema de visió en color ben pobre. Potser els humans i altres primats tenim algun avantatge (relatiu) respecte bona part de la resta de mamífers, ja que la nostra percepció del color depèn d’un sistema tricromàtic de visió basat en tres tipus diferents de cèl·lules sensibles al color, els cons. No obstant, la majoria de mamífers presenten un sistema dicromàtic o, directament, no tenen la capacitat de discriminar colors. En canvi, altres vertebrats presenten un sistema visual basat en quatre tipus de cons diferents i potencialment tetracromàtic. Aquest sistema els permet discriminar molts més colors que nosaltres, i fer-ho, normalment, incloent una part de l’espectre lluminós que nosaltres som incapaços de percebre, l’espectre ultraviolat pròxim (els rajos UVA). Així doncs, la diferència és quantitativa i també qualitativa.
Aquestes diferències en la sensibilitat al color no són casuals, en realitat es troben estretament relacionades amb el passat evolutiu de cada espècie, i amb les característiques lluminoses dels ambients en què viuen actualment. Molts mamífers, per exemple, són nocturns o crepusculars, o provenen d’ancestres que ho foren. En ambients com aquests, en què la intensitat de la llum és molt baixa, la discriminació de colors resulta molt poc útil. Per contra, l’evolució ha tendit a seleccionar alternatives a la visió en color, com per exemple la visió escotòpica, sensible a nivells d’il·luminació molt baixos, però cega al color, o bé ha potenciat altres sistemes sensorials, com podria ser la quimiorecepció. En canvi, les aus són majoritàriament diürnes, i la gran intensitat de la llum que sovint troben als seus hàbitats els permet explotar visualment tot tipus de recursos, fins i tot aquells colors presents a la seua pròpia superfície corporal, que els serveixen per identificar-se i comunicar-se.
Per tant, aus i mamífers es trobaran sotmesos a règims selectius molt diferents pel que fa a les funcions de les seues coloracions. Així, el patró de coloració dels mamífers es veurà condicionat principalment per pressions selectives relacionades amb la selecció natural, com la necessitat d’evitar els depredadors, no tenint cap necessitat d’invertir recursos en coloracions cridaneres (que en realitat serien contraproduents). Per això els patrons apagats, simples o disruptius solen ser freqüents entre els mamífers. Per contra, molts trets de la coloració de les aus solen emprar-se com a senyals socials que transmeten informació d’algun tipus. Aquests senyals sovint estan sotmesos a fortes pressions selectives relacionades amb aqueix motor evolutiu tan particular que és la selecció sexual. Normalment, les aus empren característiques del seu patró de coloració per atraure parelles o repel·lir competidors. Així mateix, les seues coloracions poden servir-los per discriminar correctament el sexe dels individus, la seua edat i, fins i tot, per discriminar entre espècies pròximes, amb les quals una errada en l’elecció de parella podria suposar un greu error des del punt de vista de l’eficàcia biològica. Per tant, les aus tendeixen a presentar patrons de coloració complexos i cridaners, amb coloracions contrastades entre elles o amb l’ambient i, fins i tot, amb la presència de coloracions iridescents, que ofereixen una aparença diferent segons l’angle d’incidència de la llum i l’angle de visió.
Per últim, el fet que les aus (i els llangardaixos i molts peixos!) puguen percebre la llum UVA fa que ens hàgem de plantejar si aquesta diversitat en les coloracions es fa extensiva, també, a aquesta part de l’espectre. I el cas és que així és. De fet, moltes coloracions complexes i cridaneres reflecteixen o absorbeixen de manera destacada els rajos UVA. Així, el que per a nosaltres pot aparèixer com un únic color sobre el plomatge d’un ocell, per a ell pot incloure més d’un color clarament diferenciat. A més a més, molts estudis han demostrat que existeixen diferències sexuals, d’edats o interespecífiques particularment en el component UVA de la llum reflectida per les plomes. Diferències que, fins fa molt poc, havien passat completament desapercebudes per a l’ull humà.
I una darrera diferència a tindre en compte. Mentre que les coloracions dels mamífers estan produïdes quasi exclusivament per una família de pigments, les melanines, a les plomes de les aus (així com les escates de peixos i sargantanes) trobem uns mecanismes de producció del color molt més complexos. Plomes i escates presenten altres tipus de pigments a més de les melanines com les pteridines i els carotenoides, responsables de molts rojos i grocs. Però a la vegada, produeixen també colors basats en la dispersió de la llum que causen algunes nanoestructures, donant lloc a les coloracions estructurals com els blaus, els ultraviolats i les coloracions iridescents. Per tant, les plomes de les aus seran molt més versàtils a l’hora de produir colors que la nostra pell o pelatge.
Per resumir, les forces selectives que solen actuar sobre el disseny de les coloracions d’aus, peixos i llangardaixos promouen patrons molt més cridaners i variables en aquests grups que en els mamífers. I, a més a més, la diferència encara és molt major del que el nostre ull ens permet detectar perquè, per al seu propi sistema sensorial, encara són molt més variades i cridaneres.
Guillem Pérez i de Lanuza. Laboratori d’Etologia, Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva, Universitat de València.
