Carrissals d’Elx: el rescat ecologista

Els regants de la zona es mobilitzen perquè la marjal siga declarada Parc Natural Agrari

01CARRISAL

D’un temps ençà, un col·lectiu de regants del sud de la província d’Alacant s’està mobilitzant per aconseguir que les terres on conreen, a prop del parc natural del Fondo, gosen d’un major grau de protecció ambiental. Amb tot, això no sempre ha estat així, com recorda Carlos Martín, membre de l’Institut Multidisciplinari per a l’Estudi del Medi «Ramón Margalef», dependent de la Universitat d’Alacant: «Fa uns anys, l’organització i la mobilització de tot aquest grup de persones ens haguera paregut impensable, atès que fins fa relativament poc temps hi havia un conflicte obert entre l’administració i els regants, a causa de les restriccions ambientals que imposava el govern i la reclamació dels regants de cimentar les sèquies, perquè la poda del carrís cada cert temps els provocava molta feina», explica Martín. Però l’actitud dels regants va canviar radicalment, en part, gràcies a la intervenció de l’equip promotor del projecte WADI, un programa impulsat per la Unió Europea el 2006 per estudiar els trets ecològics, culturals i socioeconòmics de diferents sistemes hídrics  mediterranis i nord-africans. Aquest projecte va comptar amb una antena a Elx, on va ser dirigit per Carlos Martín, qui analitzà el paratge dels Carrissals, format per una antiga marjal i un saladar que s’havien deteriorat en molt poc de temps a causa de l’abandó de les terres i les poques perspectives de futur de l’activitat agrària, que posaven en risc la supervivència del paratge.

«El fenomen esdevingut als Carrissals constitueix una mostra de que disciplines com l’etnobotànica no tenen perquè ser purament teòriques, sinó que poden desembocar en accions directes sobre el territori»

El programa WADI, que es va desenvolupar entre 2006 i 2008,  va propiciar l’enteniment entre els  regants i l’administració, qui va comprendre que sense el suport dels usuaris de les terres, el manteniment d’aquestes era impensable. La investigació del projecte europeu fou la primera de tot un conjunt d’iniciatives ecologistes que s’han emprès als Carrissals durant els últims anys. La diferència principal rau en què, mentre que el projecte WADI estigué promogut i executat per persones «alienes» al saladar –professionals de la Universitat d’Alacant–, les últimes accions han estat idea de la gent de la zona. Per a Carlos Martín, el fenomen esdevingut als Carrissals constitueix una mostra de que disciplines com l’etnobotànica (la ciència que estudia la relació dels pobles amb les plantes del seu entorn) no tenen perquè ser purament teòriques, sinó que poden servir (i molt) a la societat, i desembocar en accions directes sobre el territori. «Amb el projecte WADI ens plantejàrem si l’etnobotànica podia tenir un paper real per promoure la sostenibilitat dels sistemes naturals», explica Martín, qui sis anys després es mostra satisfet amb el treball realitzat. Els estudis etnobotànics iniciats als Carrissals han contribuït, com menys, a «visibilitzar» la realitat d’una zona i a «posar en valor uns coneixements agraris que es tenien i que corrien el risc de caure en l’oblit», emfatitza.

02CARRISAL

© Carlos Martín

Un corredor ecològic amb més de 170 espècies d’aus

A partir dels estudis realitzats en el marc del programa europeu, els regants del sud d’Elx començaren a comprendre la importància de l’espai que feien servir per al conreu i el gran interès que suposava per a ells, i per als habitants de la zona, la promoció d’activitats que garanteixen la sostenibilitat del parc. «Normalment, el llaurador tendeix a menysprear qualsevol planta que no done fruit», explica Carlos Martín, «per la qual cosa l’interès que sentien pel carrís era nul». Amb el pas dels mesos, esta percepció va canviar i avui dia la Comunitat de regants dels Carrissals treballa activament amb altres organitzacions locals per aconseguir que la zona es declare oficialment com Parc Natural Agrari. No obstant això, aquesta denominació resulta complicada actualment perquè no existeix eixa figura en cap normativa agrícola ni ambiental. Amb tot, la comunitat sí que compta amb el beneplàcit de totes les administracions implicades, i ha establert contacte amb els regants del Parc Natural Agrari del Baix Llobregat, una àrea d’agricultura periurbana a prop de Barcelona.

A més a més, l’acció de recuperació del parc no s’ha limitat únicament a les demandes administratives, sinó que han estat els mateixos regants els que han dissenyat màquines de sega respectuoses amb el medi i els qui encarregaren al biòleg de la Universitat d’Alacant Antonio Belda la confecció d’un inventari etnobotànic de la flora del parc, una eina que s’ha revelat molt útil per a recuperar pràctiques que s’estaven extingint, com la utilització de vegetals per obtenir sosa.

«Fins ara, han estat diverses les victòries assolides pels regants, els quals han arribat a sol·licitar a la Generaliat Valenciana que passe a considerar el parc dels Carrissals com Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA)»

Fins ara, han estat diverses les victòries assolides pels regants, els quals han arribat a sol·licitar a la Generalitat Valenciana que passe a considerar el parc dels Carrissals com Zona d’Especial Protecció de les Aus (ZEPA), amb l’objectiu de mantenir al màxim la biodiversitat d’aquest enclavament natural, un «corredor ecològic» situat entre els parcs naturals del Fondo i les Salines de Santa Pola. Més de 170 espècies d’aus habiten al parc, com el xarxet marbrenc (Marmaronetta angustirostris), la perdiu de mar (Glareola pratincola) o la  grua (Grus grus), així com espècies subaquàtiques com l’emblemàtic mújol (Mugil) o mamífers com l’eriçó (Erinaceus) o la llebre (Lepus sp.). Entre els saladars, les terres de cultiu, els assarbs d’herència mussulmana i les llacunes poden trobar-se espècies com el limònium (Limonium), els joncs (Juncus sp.), la sosa (Sarcocornia) o la cama-roja (Cichorium). I, per descomptat, el carrís (Phragmites australis). El carrís, aquella espècie antany tan menyspreada i que, al capdavall, ha acabat sent el revulsiu per a que un paratge oblidat i descurat s’estiga recuperant i donant recer a desenes d’espècies la supervivència de les quals era cada cop més vulnerable, a causa d’un model de creixement que la societat s’obstina a dur endavant d’esquenes a la natura.

© Mètode 2012

Periodista, París.