Ciutat total

01CIUDAD-TOTAL

Segons l’últim informe de l’Organització de les Nacions Unides sobre l’Estat de la Població Mundial, ara per ara, més de la meitat de la població mundial viu a ciutats, moltes d’elles grans metròpolis, megaurbs. Aquesta dada resulta especialment cridanera si tenim en compte que, fins el moment, la gran majoria de la població havia viscut a territoris rurals, mantenint una estreta relació amb el camp i la producció agrícola. Aquesta situació, però, ha canviat molt al llarg de les últimes dècades, arran la revolució industrial i l’èxode humà des del camp cap a les ciutats.

L’última exposició inaugurada a l’IVAM, Ciutat total, tracta precisament sobre això: sobre les urbs i el nou concepte de ciutat, un terme que, cada vegada més, pot «quedar-se curt» per definir les principals urbs del segle xxi, segons les paraules del comissari de l’exposició José Miguel G. Cortés, professor de Teoria de l’Art a la Universitat Politècnica de València. «Caminem cap a la megalòpolis, el concepte de ciutat se’ns queda petit quan volem parlar de llocs com Dubai, Shanghai, Rio de Janeiro o Mèxic D.F», destacà  José Miguel G. Cortés durant la presentació de la mostra, el passat dia 3. L’exposició es divideix en cinc espais interconnectats, ha estat muntada per l’arquitecte Ignacio Carbó i el que pretén és convidar el visitant a «reflexionar sobre la manera en què les ciutats condicionen les nostres relacions, des del plànol cultural a l’econòmic», explicà el comissari. En entrar a la galeria 4 de l’IVAM, el visitant probablement se sentirà aclaparat davant un caos de pantalles, jocs de llums i d’ombres i sorolls enviats en diverses direccions propis de l’ambient quotidià d’aquestes megaciutats, que creixen i s’expandeixen a països emergents, guanyant-li terreny al mar, als horts i al cel. Quaranta-tres artistes han participat a Ciutat total, on la fotografia i l’audiovisual tenen un paper protagonista. L’obra, però, no ha volgut deixar de banda l’altra cara d’aquestes noves megalòpolis i també reflexa els problemes que aquest tipus de ciutat, la ciutat expansiva, acostuma a portar aparellats: alta densitat poblacional, superpoblació, manca de recursos naturals i elevades taxes de contaminació.

© J. V. Bernabeu
Projecte Costa Ibèrica
(1988), els arquitectes de l’estudi holandès MVDRV van voler reflectir la realitat de Benidorm, com un «monstre» creat per l’home, com una mena de «planeta turístic als afores de la Galàxia».

«El visitant probablement se sentirà aclaparat davant un caos de pantalles, jocs de llums i d’ombres i sorolls enviats en diverses direccions propis de l’ambient quotidià d’aquestes megaciutats»

03CIUDAD-TOTAL

© J. V. Bernabeu
Els gratacels Modern Tower 8 (2001), de Julian Opie, ocupen el centre de la sala Tipologies denses.

 

En acabar el recorregut, i després d’haver passat pels espais dedicats a la superpoblació, la societat de consum o la velocitat i la mobilitat urbana, el visitant de Ciutat total es trobarà amb una sala fosca i caòtica, on enormes pantalles mostren projeccions del que podrien ser les ciutats del futur. Aquelles urbs virtuals i que semblen de ciència-ficció, aquelles que ja en els anys seixanta els arquitectes del londinenc grup Archigram idearen i que, cada cop més, ens resulten més reals i factibles.

 

02CIUDAD-TOTAL

En primer terme, l’obra Soft Sell (1993-2003), de Diller+Scofidio, que dóna la benvinguda a la sala Espais al·lienats. Aquesta sala està dedicada al «control  penetrant, encobert i molt subtil» de la societat mitjançant el consum i l’entreniment.

«Són aquestes ciutats ben diferents a les de la vella Europa, on les distàncies són més aviat curtes, on hi ha un centre històric ben definit i on els seus habitants poden quedar per prendre un cafè o passejar»

Són aquestes ciutats ben diferents a les de la vella Europa, on les distàncies són més aviat curtes, on hi ha un centre històric ben definit i on els seus habitants poden quedar per prendre un cafè o passejar. Dubai, Lagos o São Paulo no són ciutats per a ser passejades i aquest és un dels seus trets més definidors i que més condicionen la vida i les relacions dels seus ciutadans. Els europeus, potser, percebem aquest tipus de metròpolis com quelcom aliè. I és que, en la seua major part, es tracta de nuclis urbans que s’han desenvolupat a països llunyans, com Brasil, Xina, Mèxic o Nigèria. Amb tot, alguns experts asseguren que Londres podria esdevenir, dins d’uns anys, el primer cas europeu de megalòpolis.

José Vicente Bernabeu Pardo. Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.

 
© Mètode 2012

Periodista, París.