Juan Manuel Usera

usera-1
Lucía Sapiña

Un iguanodont, un cetiosaure, pteranòdons… Las antigues làmines que decoren el despatx de Juan Manuel Usera (Madrid, 1944), Catedràtic de Paleontologia de la Universitat de València, farien les delícies de qualsevol xiquet. Tanmateix, els papers que s’amunteguen a tot arreu esdevenen bona mostra del volum de treball que s’assumeix des d’aquest reduït espai del departament de Geologia. Enguany, aquest especialista en foraminífers, ha estat l’encarregat d’inaugurar el curs de la Universitat de València amb la lliçó magistral titulada «Paleontologia, quo vadis».

Per què va triar el tema del futur de la paleontologia per a la seua conferència?
Un tema paleontològic molt científic haguera arribat a poques persones. En fer el desenvolupament de la paleontologia, vaig creure que la gent captaria com han anat variant les idees sobre els fòssils des dels grecs fins l’actualitat. Això és fàcil d’entendre per tot el públic.

I com s’albira, en època de crisi econòmica, aquest futur?
El que passa és que ara la paleontologia ja no és només anar al camp i buscar fòssils. Ara agafes el teu fòssil i li fas de tot: anàlisi dels isòtops, microestructurals…

I fan falta més recursos en aquest tipus d’investigació?
És que aquesta recerca és moltíssim més cara que aquella. L’altra era un treball de camp, de laboratori i poc més. Per això vaig dir en la conferència que són els Estats els que la poden subvencionar.

Aleshores el treball del paleontòleg actual, és més de laboratori que de motxilla i muntanya?
Sí. Molt de laboratori encara que hi ha tota una generació que és d’eixir al camp i anar per les muntanyes a traure fòssils.

Quan una pensa en la paleontologia li vénen a la ment els grans fòssils de dinosaures. Vostè, en canvi, és especialista en foraminífers, uns organismes diminuts. Com es va despertar el seu interès per uns fòssils tan menuts?
Bé, en geologia estudiàvem una assignatura que es deia micropaleontologia i no hi ha una cosa més bonica que un microfòssil. Les estructures són espectaculars…

He de reconèixer que vaig cercar en Google imatges de foraminífers i em va sorprendre la seua bellesa.
Fins i tot altres grups, els radiolaris, silicoflagel·lats… són unes estructures perfectes que en molts casos han estat copiades pels arquitectes, estructures d’una consistència enorme. No sé si haurà escoltat parlar d’Emiliano Aguirre, el descobridor d’Atapuerca… Era professor meu de Paleontologia del Quaternari i Humana. Quan li vaig dir que em volia dedicar a la micropaleontologia, estava molt en voga el tema de la dessecació del Mediterrani, la crisi messiniana, i em va portar unes mostres d’unes argiles marines de Niebla (Huelva) que estaven en aquest límit del Miocè. Jo les vaig preparar, les vaig rentar i hi havia uns grups tan preciosos, perquè eren preciosos, d’aquests foraminífers… uns bentònics, altres planctònics… i ja em vaig enamorar.  

  usera-4Lucía Sapiña
usera-2Lucía Sapiña  

 

«Es van crear laboratoris per totes parts del món i tots treballarem allí, en la industria del petroli»


Què podem aprendre dels foraminífers? Per què són importants?
Són uns protists molt especialitzats. El tipus de pseudòpodes que tenen és molt especial, amb uns microtúbuls pels quals es creen corrents, de tal manera que totes les partícules d’aliment que hi ha als volants es van desplaçant fins les vacuoles digestives. Això és especial dels foraminífers. I després, poden ser sexuats o asexuats. En ambients estables, són formes asexuades. Com que hi ha molta competència entre altres organismes, es va desenvolupant i va creixent, però no es reprodueix perquè no hi ha capacitat per a alimentar-ne a tants. Quan l’ambient és inestable, per exemple en una marjal que es desseca en estiu i torna a omplir-se en hivern, utilitza la combinació de sexes perquè hi haja un ampli ventall de noves possibilitats i així sobreviure sempre.  

O siga, que no només ens aporten informació sobre l’edat de les roques sinó també de l’ambient…
Això seria un altre aspecte, el de l’edat de les roques. Sobretot perquè hi ha alguns grups que tenen una taxa d’evolució molt ràpida i així, es van creant moltes espècies en un espai de temps geològic curt. Llavors sí que, identificant cadascuna de les espècies, pots saber en quina capa, en quin nivell estàs. 

Quines altres aplicacions pràctiques té la micropaleontologia?
Bé, la que comentava en la conferència de les datacions en els sondejos del petroli perquè els caps destrossaven tots els macrofòssils. L’única cosa que eixia era arena i, amb aquesta, els microfòssils. Interessava saber l’edat de les capes de petroli, que coincideixen normalment amb les èpoques en les quals hi ha una mala circulació oceànica i en les quals es fan ambients anòxics en el fons. Cal anar perforant fins arribar allà i, clar, cada metre de sondeig val milions por tota la infraestructura… Per tant, es necessita una precisió tremenda.  

Fins a quin punt van contribuir aquestes economies al desenvolupament de l’especialitat?
Moltíssim. Es van crear laboratoris per totes parts del món i tots treballarem allí, en la industria del petroli. I van sorgir quantitat de revistes especialitzades, específiques per grups o generals de micropaleontologia, on hi havia sobretot molta tasca taxonòmica, identificació d’espècies en capes determinades perquè allò fóra una guia i, segons s’anaren traient les mostres, saber de quina edat estaves parlant. Després va vindre la sísmica d’alta resolució i amb aquesta es veu la capa del petroli. 

   
usera-3Lucía Sapiña  

 

«La micropaleontologia torna a estar de moda perquè s’estan acabant tots els jaciments de la plataforma continental, que són els fàcils d’extraure»


Avui en dia, la micropaleontologia té alguna relació amb la perforació per a l’extracció de gas del subsòl, amb el fracking?
Ací la micropaleontologia ja no fa res. Però la «micro» torna a estar de moda perquè s’estan acabant tots els jaciments de la plataforma continental, que són els fàcils d’extraure, i s’estan buscant en aigües més profundes així que es perfora i aleshores el cap del sondeig dobla seguint la capa d’aquesta edat. En aquestes noves tècniques de perforació, el sondeig se’n pot anar cap a dalt o cap avall… Ací es on el micropaleontòleg torna a estar de moda perquè ha d’anar traient mostres i dient si se segueix en la mateixa capa.

Al tractar-se d’organismes tan menuts, supose que el desenvolupament de l’especialitat també va estar lligat al microscopi…

Va ser fonamental. I ara, al microscopi electrònic. Quan vols veure coses de microestructures, és amb el microscopi electrònic. El primer microscopi electrònic que va haver a València estava en la Politècnica a finals dels 60 o principis dels 70. Era un trasto immens que feia unes fotos així de menudes [dibuixa un xicotet quadre amb les mans]. Encara conserve alguna d’aquelles fotografies.

En els fòssils, a més de l’evolució podem estudiar les extincions, no?
Sí. El que passa és que hi ha moltes hipòtesis sobre les possibles causes de les extincions. Aquest és un altre dels temes que estudia la paleontologia en col·laboració amb altres ciències. Ara pràcticament tot el món està d’acord que en el límit Cretàcic – Terciari, fa 65 milions d’anys, es va produir un impacte meteorític que va provocar les extincions de plantes, de productors primaris… Es pensa també que hi va haver un altre impacte meteorític molt gran que causà una extinció moltíssim major que aquesta, que és la del límit entre el Paleozoic i el Mesozoic, al final del Pèrmic; és a dir, fa uns 250 milions d’anys. Aquesta, per ser tan antiga, es pensa que l’impacte ha d’estar pràcticament esborrat. Sempre cal veure quins elements es poden trobar en els sediments que només corresponguen a meteorits, que no siguen elements comuns en la Terra.

Quina figura l’ha marcat més?
En la forma de ser paleontòleg, Emiliano Aguirre. I després, el que va ser el meu mestre de micropaleontologia, Guillermo Colom, una persona molt especial també.

Lucía Sapiña. Observatori de les Dues Cultures. Revista Mètode, Universitat de València.
© Mètode 2013

   
© Mètode 2013
Periodista. Revista Mètode.