Duanes i laboratoris

Entre el frau econòmic i la salut pública

A l’abeurador pròxim al fielat, diverses carretes carregades de troncs esperaven l’arribada del dia per a entrar en la població […]

[…] A les tavernes, els mossos, ensonillats, alineaven en una taula, vora l’entrada, la bateria de l’enverinament matinal: flascons quadrats d’aiguardent amb herbes i bocins de llima.

Es presentaven els primers matiners tremolant de fred, i després d’escurar la copa d’alcohol o de cafè “d’aguileta”, continuaven la marxa cap a Madrid a la llum macilenta dels reverbers de gas. Acabava d’obrir-se el fielat i els carreters s’amuntegaven al voltant de la bàscula. Els cànters d’estany brillaven en llargues files sota l’ombratge de l’entrada. Discutien a crits pel torn. (Blasco Ibáñez, 1905)

Un problema sanitari i social

L’alcohol ha sigut un dels productes que més ha circulat per camins, ports i mercats. En alguns països del sud d’Europa, el vi era un producte que concentrava una gran varietat d’interessos i preocupacions. Per a les classes populars del segle XIX, el vi era un aliment que proporcionava una font de calories indispensable per a compensar les limitacions d’una dieta molt reduïda. També era un dels productes econòmicament més rellevants per a la societat espanyola de l’època. Al seu voltant s’articulava un consolidat mercat local, una creixent indústria de fabricació d’aiguardents i un importantíssim comerç d’exportació a l’exterior. Per això, el vi i l’alcohol eren productes subjectes a nombrosos controls administratius, incloent-hi regulacions sobre la qualitat i la circulació, així com normatives per a aplicar diferents impostos, taxes i aranzels. Tots aquests elements els va apuntar Vicente Blasco Ibáñez en el fragment de La Horda, una de les seues obres més socials, que descriu el consum d’alcohols de mala qualitat per part dels transportistes i altres obrers en l’arrancada del matí, així com el paper del fielat o caseta dels consumers, en el qual es pesaven les mercaderies per a poder calcular després els impostos corresponents.

Com apunta el relat literari, el consum diari d’alcohol suposava un «enverinament» i la seua escassa qualitat obligava a mesclar-lo amb herbes, llimona o altres substàncies que en facilitaren la ingesta. Al llarg de la història s’han utilitzat procediments molt diferents per a adulterar alcohol i que podien implicar l’addició de diverses substàncies químiques. Un dels més senzills consistia en la dilució d’alcohol en aigua. Aquest frau es va veure facilitat pel desenvolupament, a mitjan segle XIX, de nous colorants com la fucsina, una substància potencialment tòxica ja que sovint contenia impureses d’arsènic. També podia adulterar-se per mitjà de destil·lacions incompletes o imperfectes, realitzades en alambins casolans o en petites destil·leries il·legals. A més de produir l’alcohol etílic que es desitjava, es corria el risc d’obtindre el nociu alcohol metílic o metanol produït en les etapes inicials de la destil·lació a causa del seu menor punt d’ebullició. Finalment, les begudes alcohòliques podien adulterar-se mesclant diversos tipus d’alcohols, incloent-hi els obtinguts industrialment a partir de productes com ara patates, remolatxes o cereals (Guillem-Llobat, 2010).

La fabricació d’alcohol artificial, fonamentalment en les modernes indústries alemanyes, elaborat amb productes diferents al vi, va generar un intens debat al camp, els negocis, l’administració i la premsa de l’Espanya de la dècada de 1880. Depenent del percentatge d’alcohols diferents a l’etílic, les mescles d’aquest tipus podien resultar especialment perilloses i causar cefalees, vertigen, nàusees, visió borrosa, ceguesa i fins i tot la mort. Tanmateix, les crítiques més enceses a aquests productes no procedien dels consumidors amb escassos recursos, sinó del poderós sector vinícola dedicat a l’exportació. Aquest va acusar l’alcohol importat de Centreeuropa d’agreujar la crisi causada pel preu tan baix del vi. Es denunciava que causava enverinaments massius i fins i tot la degradació de la societat i dels costums de l’època. No obstant això, el problema que més preocupava era els seus efectes en el prestigi del vi local exportat a altres països. A vegades es mesclava amb alcohol industrial per a obtindre’n major quantitat i aconseguir un marge de benefici més alt, la qual cosa va generar queixes i conflictes als països que rebien el vi (Suay-Matallana i García Belmar, 2020).

Figura 1. Llibre de registre de les anàlisis d’alcohols realitzats a començament del segle XX en el Laboratori Central de Duanes situat a Madrid./ Ignacio Suay-Matallana

La coneguda com a «qüestió dels alcohols» de la dècada de 1880 va motivar diferents normatives i fins i tot la contractació de nous experts per a fer-ne la inspecció i la creació de nous espais per a analitzar-los, com ara laboratoris municipals i de duanes (Figura 1). Malgrat aquests intents per a controlar els alcohols, van continuar sorgint periòdicament controvèrsies sobre la qualitat del vi i de l’alcohol fomentades pel seu protagonisme en la societat i l’economia de l’època. De fet, quasi un segle després, en 1963, va tindre lloc un dels enverinaments més greus de la història d’Espanya. Aquell any el propietari d’una fàbrica d’aiguardents gallega va preparar milers de botelles de licor barrejant uns 75.000 litres d’alcohol metílic amb altres aiguardents, aromes i productes diversos. El resultat d’aquesta intoxicació massiva va ser tràgic ja que, a pesar de ser silenciada per la dictadura, es van reconèixer oficialment 51 morts i es van imposar condemnes que sumaven 140 anys de presó als seus responsables. Alguns treballs més recents eleven la xifra a milers de morts, tant en diverses zones d’Espanya com en les llavors colònies de Guinea i el Sàhara (Méndez, 2013). El cas mostra també els errors evidents en els controls fets per les diverses administracions del règim franquista, ja que no va ser detectat pels serveis oficials de Sanitat, Agricultura, Hisenda o del Sindicat Vertical d’Indústries Químiques, sinó gràcies als assajos realitzats per María Elisa Álvarez Obaya (1934-2010), una inspectora farmacèutica municipal destinada a un llogaret de Tenerife (Torres Bouza, 2013).

Els laboratoris duaners i la lluita contra el frau

Les adulteracions d’alcohol no sols podien tindre greus efectes sanitaris, sinó que també podien constituir un delicte fiscal. L’alcohol, juntament amb altres productes com el tabac o els carburants, tenen un tractament fiscal específic ja que formen part dels denominats impostos especials. Aquests impostos especials graven el consum de determinats béns, a uns tipus generalment superiors al de l’impost sobre el valor afegit (IVA) (Llei 38/1992). L’origen dels impostos especials és molt antic, ja que són hereus dels monopolis i els privilegis reals aplicats tradicionalment a productes com la sal, els explosius o els mistos.

La relació entre la recaptació d’aquests impostos i la química té també una llarga tradició. Un dels químics internacionals més coneguts, Antoine Laurent Lavoisier (1743-1794), va ser inspector de la Ferme Générale, la companyia que havia aconseguit el privilegi per a recaptar diversos impostos a la França de l’Antic Règim, concretament el de la gabella, o impost a la sal, que era un dels més controvertits. Lavoisier va obtindre grans beneficis com a recaptador d’impostos, part dels quals va invertir en els seus famosos i costosos experiments, però aquest càrrec va ser també una de les raons esgrimides per a justificar el seu guillotinament durant la Revolució Francesa (Bertomeu Sánchez i García Belmar, 2006). En el cas italià, l’impost sobre la sal també era un dels més importants, per la qual cosa quan en 1886 es va crear un tipus de laboratori duaner especialitzat en la recaptació d’impostos, aquest va ser denominat laboratori químic de la gabella (laboratori chimici delle gabelle). Aquest laboratori va ser fruit de la reorganització del sistema fiscal i duaner italià que, entre altres qüestions, va suposar la transformació de l’antic laboratori del tabac creat en 1884 (Di Meo, 2003). En el cas espanyol, la sal, juntament amb el tabac i el paper segellat, formava part de les rendes estancades, d’on procedeix la denominació dels estancs.

Figura 2. Seu de l’antic laboratori duaner de Madrid, situat a la Reial Casa de la Duana. Actualment és la seu central del Ministeri d’Hisenda d’Espanya./ Cortesia Biblioteca Nacional d’Espanya

La creació d’aquests laboratoris duaners, incloent-n’hi d’altres de similars establits a Portugal (1887) i Espanya (1888), respon a l’interès dels governs per utilitzar la química en la lluita contra el frau. El segle XIX ha sigut denominat el «segle de l’adulteració» a causa de la massiva preparació de productes fraudulents, molts dels quals aliments. L’augment del comerç, la millora dels transports, l’aparició de nous productes colorants i de noves tècniques químiques i industrials van dificultar el reconeixement de les adulteracions. Les tradicionals inspeccions organolèptiques basades en sentits com la vista, el tacte o l’olfacte, realitzades per oficials de duanes, inspectors municipals i mostassàs o inspectors de mercats no eren suficients per a detectar molts dels fraus que cada vegada eren tècnicament més sofisticats. Per això, a partir de la segona meitat del segle XIX es van crear arreu d’Europa espais especialitzats com a laboratoris municipals i duaners (Suay-Matallana, 2021). A Espanya existia des de 1850 un petit Consultori Químic de Duanes pertanyent al Ministeri d’Hisenda. Situat a Madrid, en 1888 va ser reorganitzat amb el nom de Laboratori Central d’Anàlisis Químiques, o Laboratori Central de Duanes (Figura 2). La seua creació va respondre a diverses causes, com l’impacte de la plaga de la fil·loxera en el comerç internacional del vi; la creixent necessitat de nous informes i mètodes analítics relacionats amb la inspecció d’alcohols i d’altres substàncies com ara petrolis, quitrans o acers, i a les noves polítiques de la hisenda pública destinades a incrementar la recaptació fiscal.

Efectivament, els serveis duaners requerien informes pericials i anàlisis precises de les substàncies que calia controlar. Per això, els departaments de duanes i altres serveis dependents del Ministeri d’Hisenda no es van limitar a exercir funcions fiscals i recaptatòries, sinó que també van intervindre en la regulació i el control de diferents productes (Pan Montojo i Puig Raposo, 1995). Com a resposta al denominat «problema dels alcohols industrials» les autoritats duaneres van requerir l’ajuda de diversos químics especialitzats en anàlisis i reconeixements de productes mercantils (Figura 3). En 1882, la Direcció General de Duanes va sol·licitar a Magín Bonet Bonfill (1818-1854) i Manuel Sáenz-Díez García-Pinillos (1824- 1893), catedràtics de Química en la Facultat de Ciències de Madrid, l’elaboració d’un mètode per a detectar de manera senzilla en les duanes la presència de fucsina en els vins (Muller, 1882). En segon lloc, en 1887 el govern espanyol va començar a limitar la circulació d’alcohols impurs –aquells que no estigueren compostos únicament per etílic– a causa dels greus problemes de toxicitat que generaven, per la qual cosa va nomenar una comissió de tres químics per a establir un mètode analític que poguera utilitzar-se en les duanes, així com un procediment químic per a desnaturalitzar els alcohols impurs confiscats i impedir-ne l’ús alimentari (López González, 1975).

El laboratori  duaner valencià

Figura 3. Col·lecció de densímetres de l’antic laboratori duaner de Madrid. Les autoritats van sol·licitar l’ajuda de diversos químics especialitzats en anàlisis de productes mercantils per a elaborar mètodes que detectaren de manera senzilla l’adulteració de vins i altres alcohols./ Ignacio Suay-Matallana

Els controls realitzats pels oficials de duanes no eren molt sofisticats a causa de la seua escassa preparació tècnica i l’enviament de mostres al laboratori duaner de Madrid resultava un procés lent, car i subjecte a diverses vicissituds, com per exemple l’assegurament de les cadenes de custòdia. Per a donar suport a les tasques d’inspecció hi havia un altre cos professional denominat inspectors de gèneres medicinals. Estava format per farmacèutics situats en les principals duanes marítimes i terrestres. Inicialment s’encarregaven del control dels medicaments i les drogues que circulaven per les duanes, però van assumir, progressivament, noves funcions per a controlar la qualitat de diversos productes i fins i tot donar suport a la labor de recaptació fiscal. A pesar de la formació científica d’aquests experts, col·laboraven a temps parcial amb l’administració i la majoria eren farmacèutics locals. Per això, el més habitual era que no tingueren coneixements analítics especialitzats ni disposaren de recursos materials suficients en les seues farmàcies, com ara reactius i instruments de precisió.

L’augment del comerç mundial, amb el consegüent increment en el nombre de mostres a analitzar a les duanes, juntament amb el perfeccionament de les adulteracions i els fraus, van fer que la vigilància de les duanes resultara una labor de gran complexitat. En acabar la I Guerra Mundial la situació resultava insostenible, per l’elevat nombre de mostres pendents d’analitzar al laboratori duaner de Madrid i la incapacitat dels inspectors de les diferents duanes per a analitzar productes com ara acer, aliatges i petroli, que se sumaven a la resta de productes que arribaven cada vegada en major quantitat a causa de la puixança econòmica d’aquell moment. La resposta del govern a aquest repte va ser la creació d’una xarxa de laboratoris duaners regionals en les principals duanes marítimes i terrestres, incloent-hi Bilbao, Irun, Portbou i Barcelona (en 1925), així com Cadis, Màlaga, Santander, Sevilla i València (en 1927) i Tarragona (en 1934).

Aquests nous laboratoris comptaven amb nous experts, els professors químics de duanes, i van ser dotats amb instrumental especialitzat. En el cas valencià, el laboratori es va situar provisionalment a l’edifici principal de la duana, al port de València, i en 1931 es va instal·lar definitivament en un pavelló annex on continua operant en l’actualitat (Figura 4). La consolidació d’aquest servei químic no va resultar senzilla, però finalment es va establir amb èxit, gràcies a diferents factors. D’una banda, va resultar d’utilitat per a la hisenda pública, que aconseguia augmentar la recaptació a causa del millor control de la qualitat dels productes que circulaven per la duana. També va ser convenientment aprofitat pels cellerers i agents comercials locals, ja que en aquella època el vi continuava sent una de les mercaderies més exportades pel port valencià. Finalment, va resultar d’utilitat per a altres comerciants i industrials de la regió pel fet que podien sol·licitar anàlisis privades i resoldre dubtes sobre els seus productes o els de la competència (Suay-Matallana, en premsa). Totes aquestes qüestions van ser possibles gràcies a la gestió del seu responsable. León Le Boucher Villén (1904-1937) ajudat per Francisco Bosch Ariño (1902-1995). Tots dos eren químics i van ser professors d’aquesta disciplina en la Facultat de Ciències valenciana. Un exemple del paper que exerciren els dos experts en l’àmbit local va ser la investigació realitzada per a resoldre una controvèrsia que va afectar un carregament exportat per la seua duana en 1932 i sobre el qual es va obrir una causa judicial per causar, suposadament, diversos enverinaments per arsènic a França. La qüestió va generar un notable interès en els dos països i els dos químics, juntament amb altres experts locals, es van esforçar per defensar el prestigi i la qualitat dels vins valencians i situar el problema en el marc d’una disputa comercial (Suay-Matallana i Guillem-Llobat, 2018).

Figura 4. Façana del laboratori duaner valencià creat en 1927 i que continua operatiu actualment./ Ignacio Suay-Matallana

Hi ha nombroses qüestions sobre aquests laboratoris que es pretenen explorar en el futur en el marc del projecte d’investigació «Tòxics invisibles: Química, agricultura i salut pública (1940-1990)». Algunes estan relacionades amb la cultura material d’aquests laboratoris i permetrien conèixer amb més detall no sols les col·leccions d’instruments amb què van comptar i les que es conserven en l’actualitat, sinó també la seua relació amb els treballs i les pràctiques científiques realitzades. Igualment, seria aconsellable comprovar si aquests laboratoris es van veure embolicats en altres disputes sobre fraus econòmics amb un impacte tant fiscal com industrial o comercial. Així mateix, seria d’utilitat elaborar nous treballs sobre la labor d’aquests laboratoris en la creació d’estàndards per a facilitar la circulació de diferents productes i que podien afectar el control de substàncies tòxiques, a la determinació de la qualitat dels productes, a la valoració fiscal de mercaderies diverses i fins i tot sobre la nomenclatura aplicable als aranzels. Finalment, seria rellevant analitzar amb detall el paper que van exercir aquests espais durant el franquisme, pel fet que coneguts personatges –com Francisco Bosch, Francisco Buscarons Úbeda (a Barcelona) o José Casares Gil i Manuel Lora-Tamayo (a Madrid)– van exercir càrrecs polítics rellevants durant la dictadura i van ser també responsables de diferents laboratoris duaners. Tots aquests ingredients converteixen aquests laboratoris en un espai privilegiat per a la realització de nous estudis sobre les relacions entre ciència, economia i política en l’època contemporània.

Referències

Bertomeu Sánchez, J. R., & García Belmar, A. (2006). La revolución química: Entre la historia y la memoria. Publicacions de Universitat de València.

Blasco Ibáñez, V. (1905). La Horda. Prometeo.

Di Meo, A. (2003). Scienza e Stato. Il laboratorio chimico centrale delle gabelle dalle origini al secondo dopoguerra. Carocci.

Guillem-Llobat, X. (2010). De la cuina a la fàbrica. L’aliment industrial i el frau. El cas valencià en el context internacional (1850-1936). Publicacions de la Universitat d’Alacant.

Ley 38/1992, de 28 de diciembre, de Impuestos Especiales. (1992). Boletín Oficial del Estado, 312, de 29 de desembre de 1992, 44305–44331.

López González, A. (1975). 50 aniversario: historia de los laboratorios de aduanas. Aduanas: revista de comercio internacional y estudios fiscales, 254, 21–29.

Méndez, F. (2013). Metílico. 50 años envenenados. Sotelo Blanco.

Muller, J. T. V. (1882). Tratado de la falsificación de los vinos. Librería de V. Suárez.

Pan Montojo, J., & Puig Raposo, N. (1995). Los grupos de interés y la regulación pública del mercado de alcoholes en España (1887-1936). Revista de Historia Económica, 2, 251–280.

Suay-Matallana, I. (2021). O laboratório aduaneiro de Lisboa: química, alfândega e cidade. En A. Simões, & M. P. Diogo, Ciéncia, tecnologia e medicina na construção de Portugal. Identidade e “Missão civilizadora”. Séc. XIX (p. 341–362). Tinta da China.

Suay-Matallana, I. (en premsa). El laboratorio de la aduana de Valencia: fiscalidad, análisis químicos y patrimonio portuario (1927-1937). Dynamis.

Suay-Matallana, I., & García Belmar, A. (2020). El vino español y el espíritu alemán: el debate sobre los alcoholes artificiales a finales del siglo XIX. En X. Guillem-Llobat, & A. Nieto-Galán. Tóxicos invisibles. La construcción de la ignorancia ambiental (p. 29–54). Icaria.

Suay-Matallana, I., & Guillem-Llobat, X. (2018). Poisoned wine: Regulation, chemical analyses, and Spanish-French trade in the 1930s. Ambix, 65(2), 99–121. https://doi.org/10.1080/00026980.2018.1452838

Torres Bouza, X. M. (2013). Vindicación de María Elisa Álvarez Obaya, farmacéutica ilustre. Descubridora del fraude del metílico hace 50 años. Farmacéuticos, 388, 40-41.

© Mètode 2021 - 111. Transhumanisme - Volum 4 (2021)
Professor del Departament d’Història de la Ciència i Documentació de la Universitat de València i també secretari de l'European Chemical Society Working Party on the History of Chemistry. La seua investigació se centra en la història dels laboratoris duaners, la cultura material de la química i els experts en la història de la ciència contemporània.
RELATED ARTICLES
Filter by
Post Page
Notícies Opinió Metodart Convocatòria Entrevistes
Sort by