Lamarck a l’Espanya del segle XIX al XXI
La revalorització de Lamarck en la ciència i la història
La valoració de les aportacions al coneixement científic de Jean-Baptiste Lamarck ha sofert grans oscil·lacions des de finals del segle XVIII fins al principi del segle XXI, passant de períodes en què s’ha apreciat molt la seva tasca científica a d’altres en què se l’ha menyspreada. Des de la formulació de la teoria sintètica de l’evolució als anys quaranta del segle XX i durant bona part del segle, el llegat de Lamarck fou menystingut, s’oblidaren la major part de les seves grans aportacions i es va malinterpretar el que es referia a la formulació de la seva teoria evolucionista.
Des dels darrers decennis del segle XX, la valoració de l’obra i la influència de Lamarck ha anat redreçant-se de forma lenta, impulsada per la revisió historiogràfica realitzada per destacats autors com Richard Burkhardt, Pietro Corsi o el ja desaparegut Goulven Laurent, així com per una sèrie de novetats científiques que posaven en qüestió la concepció més ortodoxa de la teoria sintètica de l’evolució. El descobriment, o redescobriment en moltes ocasions, dels transposons, l’epigenètica, l’endosimbiosi i els retrovirus, entre altres fenòmens, han obert la porta a un important debat entorn dels mecanismes a través dels quals es produeix l’evolució, i a ressituar dos dels seus referents històrics: Darwin i Lamarck.
A Espanya podem veure aquests canvis en el tractament que se li dona en llibres de text i de divulgació i en els mitjans de comunicació. A aquesta transformació també han contribuït les noves dades aportades per la recerca històrica que posen de manifest la influència de les idees de Lamarck a Espanya en el segle XIX. Abordarem les dues coses.
El tractament de Lamarck a Espanya en els darrers anys
Una dada que posa de manifest l’important vincle de l’obra de Lamarck amb Espanya és el notable nombre de traduccions de les seves obres en territori espanyol. La primera traducció és sorprenent: els dos primers volums de la Histoire naturelle des végétaux van aparèixer en castellà en la revista La Abeja de Barcelona entre 1862 i 1864, en uns anys en què no tenim notícia de cap traducció a una altra llengua. Hauríem d’esperar fins a 1876 perquè aparegués en alemany la seva obra més coneguda, la Philosophie zoologique, originalment publicada en francès en 1809. Aquesta obra s’ha traduït fins a cinc cops a l’Estat espanyol. La primera traducció al castellà de la primera part de l’obra es va publicar a València l’any 1911, per tant, més d’un segle després de la seva aparició, però abans que en anglès o italià. En els darrers decennis del passat segle es va reeditar i també se’n va fer una nova traducció parcial. No ha estat fins aquest segle que s’han fet traduccions completes i rigoroses de la Philosophie zoologique, la primera de les quals al català l’any 2007, posteriorment al castellà i recentment al gallec. A més, a la fi del segle XX es va publicar a Pamplona una luxosa edició en castellà de la Illustration des genres de l’Encyclopédie méthodique, i l’any 2016 va aparèixer en una editorial asturiana la traducció de les Recherches sur l’organisation des corps vivants, una obra publicada l’any 1802, clau per entendre el desenvolupament de la seva teoria de l’evolució. Que en els darrers 25 anys hagin aparegut fins a quatre traduccions d’obres de Lamarck en territori espanyol posa de manifest el notable interès que ha anat despertant la seva obra.
D’altra banda, l’any 2009, coincidint amb el 150 aniversari de la publicació de L’origen de les espècies de Darwin, també es va celebrar el 200 aniversari de la Philosophie zoologique i, tot i que no va tenir tanta repercussió, va servir per a incrementar l’interès i el debat entorn de l’obra de Lamarck. De forma que, per exemple, l’agost del 2009 en la prestigiosa revista Nature apareixia un article signat pels científics Dan Graur, Manolo Gouy i David Wool on es reivindicava la seva obra i s’afirmava que, sens dubte, era el pare de la teoria de l’evolució. Però, fins i tot en un article clarament elogiós com aquest, s’hi van incloure algunes de les confusions que encara arrossega la seva figura, com ara que va ser universalment menyspreat pels seus contemporanis o que era deista. Això obligà Pietro Corsi, un dels grans especialistes en l’obra de Lamarck, a escriure al mes següent una carta a Nature on aclaria les confusions històriques presents a l’article. No és un cas aïllat: uns anys abans, el destacat historiador Richardt Burkhardt, en una reedició la seva obra fonamental sobre Lamarck, The spirit of system, hagué de desqualificar l’explicació que feia l’historiador de la biologia Peter Bowler de la teoria de l’evolució de Lamarck en la seva coneguda obra Evolution: The history of an idea.
Aquesta rehabilitació de Lamarck al voltant de les celebracions de l’any 2009 també la vam poder veure en publicacions d’aquí. Per exemple, en un article publicat a El Periódico el 27 de juliol d’aquell any, es deia «La ciència recupera les idees de Lamarck dos segles després de la seva formulació» i «alguns resultats recents obliguen a actualitzar la teoria de l’evolució». L’article també incloïa explicacions del que era l’epigenètica per part d’un dels més destacats especialistes en la matèria, Manel Esteller, de manera que es relacionava l’epigenètica amb Lamarck. Dos anys més tard, Esteller escrivia a la revista The Scientist que els descobriments en el camp de l’epigenètica restaurarien alguna credibilitat a la desprestigiada hipòtesi de Lamarck de l’herència dels caràcters adquirits, que havia estat considerada com l’antítesi de la teoria genètica neodarwinista.
La recuperació de Lamarck també la podem observar en aquesta revista. Si revisem els articles dels darrers anys apareguts a Mètode, en trobem uns quants on es reivindica Lamarck i el seu llegat científic. L’any 2016 Daniel Climent i Carles Martín es referien a Lamarck com a un dels renovadors de la botànica. L’any 2018 es recollien unes paraules del prestigiós científic Antonio Lazcano on es referia a Lamarck com qui formulà la primera teoria evolucionista. El 2021, el neurofisiòleg Xurxo Mariño, després de referir-se a les seves grans aportacions a la botànica i a la zoologia, afegia: «Les seues reflexions sobre el funcionament del sistema nerviós, que han passat desapercebudes, són en molts casos sorprenentment avançades.» D’altra banda, l’any 2019 hi trobem un interessant article sobre epigenètica de David Bueno, on afirmava que aquesta no es podia considerar com una recuperació de la «proposta de Lamarck» de l’herència dels caràcters adquirits. Tot estant d’acord amb l’argumentació de l’autor de l’article, cal insistir que l’herència dels caràcters adquirits no era un mecanisme «de Lamarck» com acostuma a afirmar-se, sinó que era admès per la major part dels naturalistes durant bona part del segle XIX, incloent-hi el mateix Darwin.
En els llibres de text que usen els alumnes de secundària també es nota un gran canvi. A la fi del segle passat en molts casos ni tan sols citaven Lamarck, i quan ho feien acostumaven a referir-s’hi com a un simple especulador científicament molt poc rigorós. Ara acostumen a incloure Lamarck en la introducció històrica de l’evolucionisme, destacant-ne les aportacions i com aquestes van influir fortament en el pensament biològic posterior i en el desenvolupament de les teories evoluciones. No obstant això, encara perviuen alguns prejudicis que es manifesten en altres comentaris, que afirmen que no va desenvolupar una «autèntica» teoria evolutiva, que va intentar oferir una explicació racional de la transformació de les espècies, o que la seva és una teoria obsoleta. La teoria de Lamarck és una autèntica teoria evolutiva formulada racionalment fa més de 200 anys i que, per tant, no podia tenir en compte la immensa majoria dels coneixements actuals; afirmar que ara està obsoleta és caure en un evident anacronisme.
També podem trobar algunes curioses referències a Lamarck o al lamarckisme en obres de divulgació publicades en els darrers anys. Per exemple, en un llibre molt interessant del gran escriptor Juan José Millás i del prestigiós antropòleg Juan Luis Arsuaga, publicat l’any 2020 amb el títol de La vida contada por un sapiens a un neandertal, on s’explica de forma molt agradable l’evolució humana a partir de diàlegs instructius. En un moment en què Millás sembla referir-se a l’herència dels caràcters adquirits, replica Arsuaga: «Eso que dices se llama “lamarckismo” y es una herejía de la que espero curarte.» No sé fins a quin punt l’afirmació pot contenir un cert grau d’ironia, però podria deduir-se que Arsuaga qualificaria els lamarckistes d’heretges que s’haurien de guarir. Com es pot comprovar, continuem descobrint rastres d’aquell malefici que ha perseguit Lamarck.
L’obra de Lamarck a Espanya abans del Sexenni Democràtic
Entre les dades que ha aportat la recerca històrica dels darrers anys entorn de Lamarck, destaca la constatació de la presència de les seves idees a Espanya en el segle XIX abans del Sexenni Democràtic, quan acostuma a assenyalar-se l’inici del gran debat públic sobre l’evolucionisme, i fins i tot abans de la publicació de L’origen de les espècies de Darwin l’any 1859. No fa gaire que es considerava que la influència de les seves idees a Espanya havia estat molt minsa, i que des dels darrers decennis del segle XVIII a finals del segle XIX, s’hauria limitat a poc més que als intercanvis personals i epistolars amb el botànic valencià Antoni Josep Cavanilles, així com la presència en algunes institucions de les seves obres Flore françoise i Histoire naturelle des animaux sans vertèbres. En cap cas es pensava que la seva teoria evolucionista havia tingut influència, i per tant, que no havia representat cap paper en la introducció de l’evolucionisme a l’Estat espanyol.
Veiem algunes de les noves dades. A Catalunya, en els primers decennis del segle XIX, hi havia un nucli de destacats personatges que coneixien i difonien les idees evolucionistes de Lamarck. Ens referim al farmacèutic i naturalista Agustí Yáñez, al metge Pere Felip Monlau, i a l’impressor Antoni Bergnes de las Casas, tots ells influenciats pel destacat científic altafullenc Antoni de Martí i Franquès. Aquest darrer estava al corrent de les idees que circulaven per Europa i coneixia els plantejaments evolucionistes de Lamarck, ja que tenia a la seva biblioteca almenys una obra seva, el Système des animaux sans vértébres on hi ha una primera explicació de la teoria evolucionista. A més, en els primers anys del segle havia estat a París visitant les principals institucions científiques i participant en algunes de les seves trobades. A través dels seus manuscrits i del testimoni d’alguns contemporanis, sabem que defensava idees properes a l’evolucionisme de Lamarck, encara que no ho fes públic per por a ser acusat d’heretge. A més, coneixem que va consultar el seu amic Fèlix Torres Amat, un destacat prevere liberal, sobre la compatibilitat amb el catolicisme de plantejaments com la transformació dels organismes, la generació espontània o atribuir a la Terra una antiguitat de centenars de milers d’anys. Torres Amat li digué que aquestes idees no atacaven el catolicisme i les podia defensar entre els seus col·legues. Òbviament, es tractava d’una posició minoritària dins de l’Església catòlica.
Agustí Yáñez, amic íntim de Martí i Franquès i un dels pocs amb qui compartia els seus pensaments científics, publicà l’any 1842 la traducció de l’obra Dictionnaire pittoresque d’histoire naturelle, on s’explicava d’una forma força detallada la teoria evolucionista de Lamarck. Com a precaució, Yáñez titulà l’obra Dios y sus obras: diccionario pintoresco de historia natural y de agricultura. A més, a la biblioteca del Col·legi de Farmàcia Sant Victorià, on Yáñez era professor d’història natural, s’hi podien trobar diverses obres de Lamarck.
L’editor Bergnes de las Casas va difondre les idees de Lamarck en diverses publicacions. Trobem una bona explicació de la seva teoria evolucionista en la traducció al castellà de les obres completes de Buffon, una publicació de notable impacte, ja que tenia 1.500 subscriptors en la primera edició i es reeditaria uns anys més tard. Aquestes obres acostumaven a incloure material d’autors posteriors a Buffon, i en l’edició de Bergnes, el volum tercer de la història dels animals contenia bona part de l’obra de Nicolas Adelon Physiologie de l’homme, que va traduir el metge higienista Pere Felip Monlau, que a més sabem que a la seva biblioteca posseïa un exemplar de la Philosophie zoologique. És en aquest volum que trobem una amplia explicació de la teoria evolucionista de Lamarck, i a més Monlau hi va introduir també referències a Martí i Franquès i a Lamarck en abordar la generació espontània.
Bergnes de las Casas continuaria publicant en anys posteriors obres de científics propers a Lamarck, com Julian-Joseph Virey, així com articles on es defensaven idees similars en revistes que dirigí. En els anys seixanta del segle XIX tornaria publicar a la revista La Abeja les pàgines traduïdes per Monlau on s’explicava la teoria evolucionista de Lamarck en uns articles sobre la generació dels éssers vius. I va ser a la mateixa revista on publicà per entregues la traducció de l’obra de Lamarck, Histoire naturelle des végétaux, a la qual ja ens hem referit.
En aquells anys, en altres punts de la península Ibèrica, també trobem alguns autors que defensaven la seva obra científica. El prevere catòlic liberal Tomás Juan Serrano es referia de forma elogiosa a Lamarck i veladament al seu model evolutiu, en un article publicat al Diario Mercantil de Cádiz l’any 1829. Deu anys més tard, el metge i naturalista aragonès Lucas de Tornos, en el seu Compendio de historia natural, publicat a Madrid, feia tímides referències a l’evolucionisme de Lamarck. I coneixem, a través de l’escriptor i historiador Ángel Salcedo Ruíz, que Lucas de Tornos ja explicava les teories evolucionistes molt abans que les exposés Darwin.
A partir de 1840 començaren a sovintejar els atacs a Lamarck i a la seva teoria evolucionista per part de sectors catòlics. El primer atac que s’ha localitzat va aparèixer l’any 1841 a la revista La Civilización: Revista religiosa, filosófica, política y literaria de Barcelona. Tres anys més tard aparegué una refutació molt més elaborada en la traducció d’una obra del cardenal catòlic Nicholas Wiseman, Discurso entre las relaciones que existen entre las ciencias y la religión revelada. Wiseman havia nascut a Sevilla però es formà a Anglaterra i Roma. I l’any 1845 es publicà un nou atac en la publicació carlista La Esperanza: Periódico monárquico. Sembla clar que la presència de les idees de Lamarck en la societat espanyola en aquells anys era prou important perquè comencessin a sovintejar els atacs per part de sectors catòlics tradicionalistes.
«La recerca històrica dels darrers anys ha constatat la presència de les idees de Lamarck a Espanya ja abans del Sexenni Democràtic»
No obstant això, en els anys quaranta i cinquanta del segle XIX es van continuar difonent les idees de Lamarck a través de diverses obres enciclopèdiques, especialment en l’Enciclopedia moderna. Diccionario universal de literatura, ciencia, arte, agricultura, industria y comercio, però també en d’altres tan curioses com en dues històries universals: la de l’escriptor catòlic italià Cesare Cantù, que es va reeditar més d’una dotzena de cops, i la del seu compatriota Salvatore Costanzo.
Entre els pocs posicionaments de naturalistes en relació amb l’evolucionisme de Lamarck en els anys cinquanta, cal destacar-ne el de Josep Planellas i Giralt en el discurs que pronuncià a la Universitat de Santiago de Compostela l’any 1859. Aquest discurs fins fa uns anys s’havia considerat erròniament com el primer atac al darwinisme a l’Estat, però s’havia pronunciat abans de la publicació de L’origen de les espècies de Darwin, i en realitat Planellas atacava l’evolucionisme de Lamarck. El mateix any, el paleontòleg valencià Joan Vilanova i Piera escrivia l’obra Manual de geología aplicada a la agricultura y las artes industriales, que no es publicaria fins dos anys més tard, on mostrava que coneixia i refusava l’evolucionisme lamarckià. En anys posteriors, quan ja coneixia la teoria de Darwin, Vilanova mantindria el seu refús a l’evolucionisme, però des d’una postura científica sovint respectuosa.
A partir de 1860 les reaccions a l’evolucionisme comencen a referir-se també a l’obra de Darwin, i es feren molt més freqüents durant el Sexenni Democràtic en gaudir d’una major llibertat d’expressió. A poc a poc es van anar focalitzant en el científic anglès, encara que sovint també al·ludissin a Lamarck.
Per acabar, reproduiré part d’una curiosa i divertida polèmica entorn de l’evolucionisme lamarckià que es produí l’agost de 1868, en els darrers dies del regnat d’Isabel II, que mostra que en el debat evolucionista encara tenia força protagonisme Lamarck, i que havia arribat a un públic molt popular ja abans del Sexenni Democràtic. També posa de manifest el vigor que estava recuperant l’escriptura en llengua catalana.
En la revista La Cruz: Revista religiosa de España y demás países católicos, que llavors es publicava a Sevilla, apareixia el següent text:
[…] según un tal Lamark [sic], un tal Paschal Grousset y un tal Darwin […] El pólipo se convirtió en ostra; la ostra se convirtió en piobro; el piobro se convirtió en pez; el pez, en foca; la foca en castor; el castor, en didelfo; el didelfo se convirtió en mono de segunda clase; el mono de segunda clase en orangután, en fin, a fuerza de tiempo, de esfuerzos de la naturaleza, a fuerza de progreso y de virtudes, el orangután perdió su rabo y se convirtió en negro; el negro en chino; el chino, en hombre perfecto que lee el francés.
Als pocs dies, la revista humorística barcelonina Lo Esquirol hi responia:
Fássintho vostès també axis y quédinse com son, no vehuen que si are qu’ han pujat graó per graó aquesta llarga escala y se troban en lo cap d’ amunt, en lo replà dels sers racionals, s’entretenen á mirar á baix, es fácil que ‘ls rodi ‘l cap y la tornin á devallar á rodolons. ¿Y no fora llástima, que uns homes de tanta ciència, encarregats de dirigir la opinió pública per medi de El Siglo y La Cruz, tornessin á convertirse en pólipos? ¿O que avans de arribarhi, ‘ls pesquessin en lo estat de peix ú ostra?
Així doncs, alhora que els llibres de biologia i els textos científics i de divulgació actuals es van referint a Lamarck d’una forma més rigorosa, també anem coneixent a través de diferents investigacions històriques que la seva obra i la seva teoria evolucionista ja estaven presents a Espanya des de principis del segle XIX. A poc a poc es va ressituant el treball de Lamarck i la seva influència en el lloc que es mereixen.
