Reconèixer-se enfront de l’espill és necessari per a l’ésser humà. No és una sensació que ocórrega de manera automàtica des del naixement, sinó que és un procés d’aprenentatge, com moltes altres coses al llarg de la vida. Però hi ha moments en què una persona pot no reconèixer-se enfront d’un espill. Hi ha canvis, colps, accidents que poden fer-nos oblidar el que som o fer que la imatge reflectida en un espill ens parega estranya. Un accident, un càncer o una operació poden causar traumes que van més enllà de la part sentimental, poden produir canvis permanents en la pell que ens facen no reconèixer-nos, no identificar-nos amb la persona que érem. Per això, la medicina actual, el guariment, no acaba després d’una operació reeixida ni en acabar un tractament. La cicatrització ha d’anar més enllà en molts casos, ja que busca que el pacient oblide el que ha ocorregut, i això, moltes vegades, significa esborrar una gran marca o recuperar un element que s’ha perdut durant la malaltia. I encara que semble mentida, aquest tractament tan peculiar pot venir de la mà d’una agulla i una àmplia paleta de colors que dibuixen novament un rostre, un somriure o un mugró.
El començament potser s’escaigué fa milers d’anys. Situem el primer protagonista d’aquesta història. Ötzi corria muntanya avall, mai havia corregut tan ràpidament. El perill el seguia de prop i ell, probablement amb el darrer alè, es va arrancar la fletxa que li havia travessat el cos a traïció i que el volia condemnar a l’oblit. 45 anys n’eren molts, i la seua experiència d’home bregat en la batalla cos a cos i com a caçador i arquer li deia que, si volia sobreviure, hauria de fer un últim esforç. Un instant després es desplomava, probablement ja sense vida, i el cap era colpejat per última vegada. Mai se sabrà si aquell colp mortal li’l va donar l’enemic que el feia fugir o va ser una roca traïdorenca la que li va llevar l’últim alè de vida, però això ja no importa.
«L’home de gel, amb les seues 61 marques disposades en línies i creus, que encara no sabem ben bé per a què servien, ha deixat bocabadats els investigadors»
5.300 anys després, l’home que fugia, conegut avui com l’«home de gel», era trobat per uns excursionistes en una glacera dels Alps, prop de la frontera entre Itàlia i Àustria, i es convertia en la mòmia més antiga mai recuperada. L’home a qui van voler eliminar ha esdevingut en el segle XXI en tot un enigma per als investigadors. Al més pur estil egipci, Ötzi semblava predestinat a ser recordat per sempre. El seu cos castigat per una dura vida en les muntanyes guardava un secret que canviaria la nostra manera de veure la història. L’home de gel, amb les 61 marques disposades en línies i creus, i que continuem sense saber ben bé quina finalitat tenien, ha deixat bocabadats els investigadors.
Màgia i acupuntura
Aquelles 61 marques –dividides en dinou grups de dos, tres i quatre línies paral·leles i dos creus– podrien ser la primera prova que l’home de l’Edat del Coure coneixia els beneficis de l’acupuntura. Les marques, d’entre 0,7 i 4 centímetres de llarg, «estan realitzades amb un pigment obtingut a partir de carbó d’origen vegetal», detalla l’investigador Marco Samadelli, un dels firmants de l’estudi dels tatuatges d’Ötzi. L’equip d’investigació de l’Institut per a les Mòmies i l’Home de Gel de Bozen (Itàlia) ha utilitzat tècniques d’imatge multiespectral per localitzar les marques, ja que algunes, amb el pas del temps, havien quedat ocultes per a l’ull humà.
Ötzi patia una malaltia degenerativa, estava afectat en la part baixa de l’esquena i tenia problemes en les articulacions. Segons els investigadors, possiblement patia d’intensos dolors en les cames, entre el genoll i el peu, on casualment s’han trobat la majoria dels tatuatges. D’ací que una de les hipòtesis que s’esgrimeix amb més força és que aquelles marques es van realitzar com a resultat d’un tractament d’acupuntura o, fins i tot, com a part d’un ritual de màgia per protegir aquelles zones del dolor. Tot i que els investigadors encara no s’han posat d’acord sobre la raó dels tatuatges, l’home de gel és, de moment, l’home tatuat més antic de la història.
El tatuatge com a càstig
«El simbolisme del tatuatge ha estat explotat en moltes cultures i èpoques»
El tatuatge que ha arribat als nostres dies es basa en l’harmonia, en la bellesa dels colors. El tatuatge, culturalment, busca un benefici estètic, encara que a més puga tenir un significat concret per a la persona que en porta. Per a molts és una manera d’expressar amb imatges el que no volen expressar amb paraules, un element simbòlic, el record d’algú o d’alguna cosa. Però per a molts altres el tatuatge és un adorn, com el color dels cabells o el maquillatge; això sí, no és temporal.
Els maoris es tatuaven el cos abans de la batalla per espantar l’enemic, com les cinematogràfiques línies en les galtes que es pintaven algunes tribus índies just abans de començar la batalla. / Mètode
Aquest simbolisme del tatuatge ha estat explotat en moltes cultures i èpoques. Els maoris es tatuaven el cos abans de la batalla per espantar l’enemic, com les cinematogràfiques línies en les galtes que es pintaven algunes tribus índies just abans de començar la batalla. A Amèrica del Nord, els indígenes usaven aquestes marques com a part d’un ritual relacionat amb l’edat i la jerarquia: els tatuatges servien per a protegir l’ànima de la persona, i la cerimònia havia de realitzar-se quan la persona deixava de ser un nen i es convertia en un adult.
Però una línia que no es pot esborrar pot tenir molts usos. El llibre més antic de la història clàssica japonesa, el Nihonshoki, que data del segle VIII, explica la història d’un emperador que va castigar un traïdor per haver-se tatuat el rostre. Japó estava en aquella època sota la influència del confucianisme, que no permetia alterar o danyar el cos de cap manera, incloent-hi el tatuatge.
Però aquest senyal perenne va començar també a utilitzar-se d’una altra manera: es va emprar per marcar per tota la vida els delinqüents. Se’ls marcava un cercle en braços i canells per poder identificar-los i que pogueren ser aïllats socialment. A partir d’aquí va sorgir tota una cultura del tatuatge que se centrava a ocultar aquelles marques deshonroses, buscant esborrar les empremtes del delicte. I així, molts expresidiaris van començar a decorar aquelles marques amb dissenys més ornamentals per cobrir o embellir aquells dissenys. I ha continuat fins als nostres dies.
Etiquetes en color
Aquests colors en la pell donen missatges més o menys obvis. Alguns de negatius, no hi ha dubte, però molts més tenen un autèntic missatge que pot salvar vides. Qui no ha vist en les pel·lícules els collars o polseres amb informació vital? Aquí solen escriure’s dades mèdiques, com el tipus de sang o al·lèrgies. Una manera més duradora d’informar sobre algun problema mèdic és portar aquesta informació sempre amb tu, però la cadena que sosté la placa amb la identificació pot trencar-se. Què passaria després d’un desastre com una bomba nuclear? Com s’afrontaria la necessitat d’una transfusió de sang urgent en períodes de guerra? Com se sap avui dia, tots els tipus de sang no són vàlids per a tots, així doncs, la identificació del tipus de sang és fonamental, però ha de ser ràpida. Estats Units va agafar avantatge en aquest terreny durant la guerra de Corea a començament dels anys cinquanta. L’objectiu: poder identificar ràpidament possibles donants si fóra necessari una transfusió de sang urgent. Així, van sorgir diversos programes específics per identificar el tipus de sang de la població, crear llistes de donants i, si ho permetien, tatuar aquesta informació en cada individu. El projecte, que al final només es va desenvolupar en dues reduïdes comunitats americanes, va arribar a identificar i a tatuar milers de persones. Després d’uns quants intents, l’interès per les donacions va començar a disminuir amb el final del conflicte a Corea per raons sanitàries, com ara possibles infeccions, la preferència de portar una cadena identificativa, l’esforç econòmic i de temps per a dur a terme el projecte, i per la prohibició religiosa de tatuar-se el cos.
«Molts decideixen utilitzar el tatuatge com a mètode per a dissimular el vitiligen, la despigmentació de la pell provocada per altres malalties, les cicatrius resultants de ferides o operacions i les cremades»
Aquests projectes no van funcionar a gran escala, com era el seu objectiu. Però a títol personal, avui dia hi ha molta gent que es tatua informació mèdica al cos i no és difícil veure persones que tenen tatuat al braç o al pit, en anglès, la paraula diabètic, marcapassos o epilèptic. Aquest tipus de tatuatges, encara que no tenen implicació legal, sí que poden ajudar els metges a l’hora d’orientar el tractament d’un pacient, com quan es tracta d’una persona al·lèrgica a la penicil·lina, per exemple, o amb algun tipus de malaltia ressenyada en el seu tatuatge. Hi ha algunes marques que molts pacients porten amb orgull, porten aquestes gotes de tinta com qui porta una medalla. Es tracta dels pacients de càncer que han hagut de rebre radioteràpia. El tatuatge en aquest cas, en forma de petits punts amb tinta blava o negra, té un objectiu molt clar: orientar el feix de llum en la radioteràpia i minimitzar la zona que serà irradiada. Així es minimitza el dany dels teixits circumdants. I qui s’ha cansat de veure’ls pot esborrar-los amb làser i intentar així oblidar els mesos de tractament i les hores d’hospital.
«A títol personal, avui dia hi ha molta gent que es tatua informació mèdica al cos»
Però hi ha altres pacients que decideixen que ja han patit prou i que el seu temps ja ha arribat. La manera d’avisar a un metge que no realitze un tractament específic de reanimació és, en aquest cas, dues lletres: NR o, el que és el mateix, no ressuscitar. Encara que a Espanya no és molt comú, en països com Estats Units o Canadà és una pràctica que no és difícil de trobar.
Recuperar la identitat
Quan es pensa en el maquillatge permanent, a la gent li ve al cap el perfil de llavis o el farciment de celles per a donar més profunditat a una mirada, però això es queda en un passatemps tenint en compte les coses que avui dia es poden realitzar amb aquesta tècnica. / Sara Ortuzar
Encara que la model Winnie Harlow, després de protagonitzar la campanya d’una famosa marca de roba, és un exemple que la despigmentació de la pell provocada pel vitiligen pot ser bella, hi ha persones que continuen preferint no mostrar-la. Així, molts decideixen utilitzar el tatuatge com a mètode per a dissimular el vitiligen, la despigmentació de la pell provocada per altres malalties, les cicatrius resultades de ferides o operacions i les cremades. Quan es pensa en el maquillatge permanent, a la gent li ve al cap el perfil de llavis o el farciment de celles per a donar més profunditat a una mirada, però això es queda en un passatemps tenint en compte les coses que avui dia es poden realitzar amb aquesta tècnica. Fa anys, l’única solució per a eliminar les antiestètiques cicatrius després d’una ferida traumàtica o una intervenció quirúrgica era, literalment, cobrir-la amb un tatuatge tan cridaner que no permetera veure la pell danyada. Avui les coses han canviat i molts busquen dissimular la marca, que la zona passe desapercebuda, cobrint-la amb el mateix color que tenia abans del trauma.
Un exemple molt dràstic és el de la nord-americana d’origen iraquià Basma Hameed. Aquesta dona va tenir un accident domèstic, es va cremar amb oli el 40 % de la cara quan tenia dos anys. Després de quinze anys de tractaments i més de cent operacions, el seu rostre, encara que havia millorat, continuava reflectint les seqüeles de l’accident. Després d’operacions per a reduir les cicatrius i implants de pell i pèl, els metges li van assegurar que, mèdicament, no podien fer res més per a millorar el seu aspecte. Així va començar un llarg viatge que la va portar a tatuar-se a si mateixa i, després, a convertir aquesta tècnica en tot un negoci. Centenars de persones passen per les seues mans cada any per eliminar marques i recuperar una imatge que reconèixer davant d’un espill.
L’objectiu de cobrir amb color una part de la pell és recuperar la vida anterior, curar les ferides emocionals d’un accident, eliminar els records d’una malaltia que esperen que no torne. L’experiència viscuda es queda per sempre en els records, però avui ja no cal que tothom les veja, avui es pot ensenyar només el costat desitjat, el de la persona que ha vençut.
La cirereta del pastís
Al llarg de la història es va passar dels tatuatges de línies senzilles a dissenys bigarrats i impossibles, i dels tatuatges en negre, es va passar a poc a poc als tatuatges multicolor. Ara arriben els tatuatges en tres dimensions que busquen posar «la cirereta del pastís» i omplir físicament i emocionalment el buit que deixa una mastectomia.
Mitjançant una tècnica que combina el tatuatge artístic i la micropigmentació, el tatuatge terapèutic permet recrear el mugró i l’aurèola en dones que s’han sotmès a una mastectomia i a una posterior reconstrucció quirúrgica de la mama. / Sara Ortuzar
Una dona amb càncer de pit ha de passar diversos processos per superar la malaltia. La cura és una primera etapa: es realitza una intervenció, s’extirpa el càncer i, amb això, un element tan inherent a la dona, tan íntim, com el pit. Ara comença la quimioteràpia i, una vegada superat el càncer –una vegada que la malaltia ha desaparegut–, una cicatriu o l’absència d’una cosa tan bàsica i tan «normal» com un mugró li recorda diàriament que la malaltia ha estat allí i la fa sentir incompleta. Després de la reconstrucció quirúrgica del pit, encara falta el mugró, encara falta una cosa que no es pot recuperar en una sala d’operacions. La tècnica per a crear una il·lusió, un engany al més pur estil Da Vinci, consisteix a pintar en 3D un mugró i una aurèola perquè, amb aquest tatuatge terapèutic, moltes dones puguen finalitzar un viatge que va començar quan els van diagnosticar un càncer o es van realitzar una mastectomia preventiva. Un dels majors experts del món és Vinnie Myers, un metge americà que des de fa més de quinze anys tatua dones per a restituir-los amb pintura «màgica» el mugró i l’aurèola que el càncer els va arrabassar.
Sara Ortuzar és una de les poques tatuadores que realitzen aquest tipus de tatuatges a Espanya. Va començar a especialitzar-s’hi quasi per casualitat fa uns anys, quan al seu antic estudi va acudir una dona sol·licitant-li que li tatuara l’arèola perduda després d’una mastectomia. Ortuzar mai havia fet un treball així i va decidir rebutjar-lo, però va canviar el rumb de la seua professió i va decidir especialitzar-se en aquest tipus de tatuatges. La seua tècnica tan pionera, una combinació del tatuatge artístic i la micropigmentació, es realitza amb maquinària de tatuar d’última generació mínimament invasiva per a la pell. «El resultat és haver aconseguit oferir tractaments personalitzats amb arèoles no estàndard, sinó adaptades a cada persona, perquè cada tatuatge és únic. Els efectes 3D deriven del tatuatge artístic i fonaments de la pintura hiperrealista on juguem amb el color, les llums i ombres per generar efecte de volum allí on vulguem. És com pintar un quadre però aquí el llenç és la pell i el pinzell és el dermògraf», destaca la tatuadora.
Ortuzar assenyala que, en les revisions, les dones li expliquen que el més important per a una dona que ha superat un càncer és recuperar la normalitat de la quotidianitat. Les seues activitats quotidianes de sobte es converteixen en un problema, com canviar-se en la piscina, o anar a un massatgista. «Són coses senzilles que a una dona mastectomizada li fan sentir-se en el punt de mira, ja que crida molt l’atenció un pit sense arèola i amb cicatrius. I no diguem les relacions íntimes, o les mares amb nens menuts, que fins que no es fan el tatuatge no ensenyen el cos als seus fills perquè no s’estranyen», detalla Ortuzar.
Sara Ortuzar és una de les poques tatuadores espanyoles que realitzen tatuatges en tres dimensions per restituir el mugró i l’aurèola després d’una mastectomia. / Sara Ortuzar
Avui dia també s’ha inclòs la micropigmentació als hospitals, on metges o infermeres s’encarreguen d’aquest procés. Però abans que sorgira aquesta possibilitat Cova Saras, una de les fundadores de Despechadas, una associació sense ànim de lucre, va necessitar aquest servei. Li van diagnosticar càncer amb 31 anys i tot el seu procés va acabar als 33, amb el tatuatge. «Aquesta malaltia, amb el seu tractament, pot ser llarga, però no va acabar per a mi fins que em vaig fer el tatuatge, llavors sí que tot havia acabat. El resultat és espectacular», explica. Segons assenyala, quan ella va necessitar fer-ho a Espanya no era comú. «Vaig decidir muntar l’associació i va nàixer al mateix temps el primer projecte, “La guinda del pastel”. Vam anar als Estats Units perquè Myers ens tatuara. Em va agradar fer-ho en un centre de tatuatges i no en un hospital, així canvies d’ambient. Ho vivim quasi com una festa, i t’allunyes temporalment de les parets d’un hospital, que et recorden la malaltia», detalla. «Aquesta opció et permet poder mirar-te a l’espill com si res haguera passat. Un dels problemes relacionats amb aquesta malaltia és exactament aquest; les cicatrius tan visibles que deixa l’operació, i el dany d’una part tan femenina com és el pit. A més, amb el tatuatge ho completes, és com tornar al principi», apunta Saras.
Ja siga en forma de línies verticals i amb eines tosques com un pal de fusta, o amb la precisió d’un cirurgià amb una agulla en compte d’un bisturí, aquestes pintures de guerra ja no serveixen per a espantar l’enemic, sinó que curen les ferides de la batalla personal, són el colorit trofeu d’una lluita guanyada. Aquests tatuatges curen les ferides ocultes, les que la ciència no pot curar.
