Quan la pandèmia va interrompre l’emergència climàtica

La cobertura del canvi climàtic en la premsa espanyola durant la crisi del coronavirus

Ens trobem en un període de conseqüències del canvi global, els efectes del qual ja es perceben en reptes com el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, que al seu torn se sumen a altres crisis que es van succeint o solapant, o bé les generen. El canvi global mostra que l’ésser humà està modificant l’estat d’estabilitat relativa de la biosfera en els últims milers d’anys i forçant la seua variabilitat natural. El creixement de l’extralimitació de l’espècie humana en diversos llindars ambientals comporta l’augment del desequilibri en la biosfera en aquesta etapa de l’Antropocè.

El canvi climàtic s’està erigint com el principal repte de la humanitat en aquest període multicrisi. L’abordatge d’aquest repte es va veient afectat per altres urgències puntuals, com ara la crisi financera, la inesperada (excepte en cercles limitats) crisi sanitària o, en el present, la crisi bèl·lica d’Ucraïna. Aquestes crisis frenen o acceleren el volum d’emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. Per exemple, la inactivitat provocada pels confinaments va limitar el volum d’emissions. La crisi bèl·lica a Ucraïna, malgrat estar retardant temporalment la transició ecològica, almenys a Europa, podria accelerar la transició energètica en l’àmbit general. Falta veure com influirà en el volum d’emissions.

I els mitjans de comunicació, com aborden el repte climàtic davant aquestes urgències puntuals? (Stoddart et al., 2021). Com veurem, durant 2020 el canvi climàtic va tenir una competència sense precedents amb la COVID-19 en l’agenda mediàtica. Va haver de rivalitzar no amb qualsevol tema, sinó amb un tema que possiblement haja aconseguit un dels majors percentatges de presència mediàtica –si no és el que més– en els articles de premsa de la història (Fernández-Reyes, 2021).

Aquest article tracta d’assenyalar alguns elements que potser van ser significatius en l’evolució de la cobertura del canvi climàtic en la premsa al llarg de la pandèmia de la COVID-19 a Espanya1. S’estudia la premsa per ser considerada com un suport idoni per a la investigació, ja que ofereix una major profunditat i varietat de matisos dels diferents temes. De fet, la freqüència de la cobertura en premsa d’una qüestió influeix en la percepció d’aquesta per part de la ciutadania i en la seua inclusió en l’agenda política.

L’interès mediàtic pel canvi climàtic abans de la pandèmia

La percepció pública del canvi climàtic ha progressat de diferent manera en les diferents nacions al llarg del temps. Va començar amb l’alerta dels científics, als quals es van sumar, retroalimentant-se, els àmbits social, polític, econòmic i mediàtic, entre altres. Les influències són complexes, no lineals i dinàmiques (Boykoff, 2009). Els mitjans de comunicació han representat i estan representant un paper determinant en la conscienciació de la societat entorn d’aquest repte. Hi ha països que l’han incorporat a les seues agendes mediàtiques, mentre que altres no l’aborden perquè tenen altres prioritats més imminents, sobretot els que disposen de menys recursos econòmics, que al seu torn són especialment vulnerables a patir els seus efectes més severs. No obstant això, en alguns països encara predominen debats mediàtics sobre la influència antropogènica en l’escalfament global, a pesar que preval el consens en la literatura científica (Lynas et al., 2021).

La cobertura mediàtica del canvi climàtic està determinada per diferents elements. Per exemple, a Espanya, l’agenda internacional té un pes considerable en la cobertura nacional. D’altra banda, cada país cobreix episodis d’importància internacional, alternats amb referències a esdeveniments pròxims. Aquestes singularitats marquen ondulacions específiques en els perfils d’aquest tractament en cada territori. A Espanya, l’interès públic pel repte climàtic es va consolidar en el segon lustre dels anys noranta, encara que prèviament hi ha àmbits que ja percebien que es tractava d’un tema important.

Gràfic 1. Cobertura del canvi climàtic en quatre diaris espanyols (El País, El Mundo, La Vanguardia i Expansión) analitzats en el Media and Climate Change Observatory (MeCCO), de la Universitat de Colorado, des de gener de 2000 a abril de 2022. Es recull l’evolució per mesos del nombre d’articles amb al·lusions als termes canvi climàtic o escalfament global. En sumar les quantitats de cada periòdic s’observa, amb major nitidesa, mitjançant una línia discontínua, els pics d’atenció en la cobertura de la premsa seleccionada. Destaquen els mesos de novembre i desembre, dates en què s’han celebrat la majoria de cimeres del clima de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic./ Font: Fernández-Reyes i Jiménez-Gómez (2022)

La cobertura mediàtica del canvi climàtic en aquest país presenta ondulacions, igual que en altres. En el Gràfic 1 es pot apreciar el nombre d’al·lusions a canvi climàtic o escalfament global per mesos en quatre diaris espanyols (El País, El Mundo, La Vanguardia i Expansión) analitzats en el Media and Climate Change Observatory (MeCCO), de la Universitat de Colorado, des de gener de 2000 a abril de 2022. Com pot observar-se, hi ha una certa similitud en els perfils de les ondulacions entre els diaris analitzats i, per tant, en els pics d’atenció en la cobertura de la premsa seleccionada. Per mesos, destaquen novembre i desembre, dates en què s’han celebrat la majoria de cimeres del clima de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic. En aturar-nos en els pics caldria ressaltar una fase d’ebullició en 2007, a causa especialment de la presentació del iv informe de l’IPCC i del documental Una verdad incómoda d’Al Gore. Posteriorment va destacar, dins d’una fase de descens, la cimera de Copenhaguen a la fi de 2009, on es van concentrar moltes expectatives. Més tard va destacar la Cimera de París en 2015, així com la victòria de Trump i la seua decisió de retirar els EUA de l’Acord de París. En 2018 i 2019 assistim a un creixement accelerat, que va acabar caient amb la crisi sanitària en 2020.

Així, la crisi climàtica ha estat un assumpte marginal per als mitjans espanyols, si bé en 2019 va haver-hi un canvi de tendències, any en què es comptabilitzen diversos mesos amb rècords de cobertura. A què es degué el creixement accelerat en la cobertura climàtica en 2018 i 2019? Possiblement la presentació de l’informe Global Warming +1.5 °C de l’IPCC en 2018 va ser un element important per a l’augment de la rellevància del tema climàtic que es desenvoluparia en 2019. Potser va augmentar el reconeixement de la percepció d’un major risc del canvi climàtic i va donar més robustesa, si això pot ser, a l’Acord de París. D’altra banda, es va unir a diverses retroalimentacions des d’altres àmbits: reaccions polítiques, com la rellevància atorgada per la política europea i espanyola, o la Cimera de Xile a Madrid; moviments climàtics inaudits; anomalies meteorològiques, amb inundacions i incendis; iniciatives econòmiques d’empreses i fons; etc., que van generar en 2019 un rècord de cobertura i un tractament de més qualitat a aquest repte en la premsa (entre les iniciatives interessants es troba l’elaboració d’un Decàleg de Comunicació del Canvi Climàtic per part de Fundació Ecologia i Desenvolupament [ECODES] i el Grup d’Investigació Mediació Dialèctica de la Comunicació Social [MDCS] de la Universitat Complutense).

Del que s’ha esdevingut en 2019, caldria ressaltar la cristal·lització de les insòlites protestes pel clima, que van mobilitzar milions de ciutadans i ciutadanes, com un dels elements més nous i representatius (Teso i Fernández-Reyes, 2020). Greta Thunberg –personatge de l’any per a la revista Time– i el moviment Fridays For Future van aconseguir augmentar la consciència de la societat sobre la rellevància de la crisi climàtica. Es van recolzar, entre altres elements, en l’informe Global Warming +1.5 °C per a les referències a la necessitat d’una reacció abans de 2030 i en la percepció d’emergència climàtica (paraula de l’any per a l’Oxford English dictionary), així com en l’Acord de París.

La cobertura del canvi climàtic durant la pandèmia

Així, l’any 2019 es tancava amb el major pic d’atenció mediàtica de la història a Espanya (Gràfic 1), generat per la Cimera de Xile a Madrid. No obstant això, als pocs mesos, la COVID-19 canviaria l’agenda mediàtica, i desplaçaria la rellevància de la crisi climàtica i reduiria el nombre d’articles amb al·lusions a canvi climàtic i escalfament global. En 2020, va baixar la rellevància de l’atenció climàtica en el volum de cobertura, el percentatge de presència mediàtica respecte al total d’articles i el nombre de portades i editorials que el van tractar. Posteriorment, en 2021, l’atenció mediàtica es recuperaria considerablement, fins i tot mantenint-se la pandèmia. Per tant, 2020 va ser l’any més afectat en el tractament mediàtic del canvi climàtic. En l’àmbit europeu i mundial també es va produir una baixada similar.

De 3.633 articles que mencionaven canvi climàtic o escalfament global en 2019, la xifra va baixar a 2.312 en 2020, i posteriorment es va recuperar, en part, en 2021 (Gràfic 2). D’altra banda, en estudiar les al·lusions als termes canvi climàtic, escalfament global i crisi climàtica es va apreciar un descens de 218 portades i editorials en 2019 a 107 en 2020. Posteriorment, va tornar a ascendir a 194 en 2021. Observant el Gràfic 2 s’aprecia que la crisi sanitària va limitar la presència mediàtica de la crisi climàtica, però no va modificar la tendència a l’alça.

Gràfic 2. Volum d’articles amb al·lusions als termes canvi climàtic o escalfament global per anys des de 2001 a 2021 en els diaris analitzats (El País, El Mundo, La Vanguardia i Expansión) en el MeCCO. S’aprecia una notable pujada de nombre d’articles en 2019 i la baixada en 2020./Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del MeCCO

Abans d’aproximar-nos a veure com va influir-hi la crisi sanitària, ens pararem a estudiar què va ocórrer en els anys 2020 i 2021. En aquests anys, l’àmbit polític es va mantenir com a principal marc en els articles climàtics. Però si en 2019 havia destacat el creixement dels marcs social i meteorològic, en 2020 van destacar l’increment dels marcs meteorològic i econòmic (aquest últim relacionat amb la pandèmia), mentre que el marc social va perdre la seua rellevància. En 2020, en l’àmbit meteorològic i climàtic, la premsa es va fer ressò de la borrasca Gloria, d’un rècord d’huracans a l’Atlàntic, d’incendis de gran envergadura a Austràlia, Amazones, Sibèria, Califòrnia… Assistim a temperatures rècord a l’Àrtic, a l’Antàrtida, als Alps i al llarg de diferents latituds. Es van succeir rècords de temperatura en diversos mesos i 2020 se sumava a 2016 i 2019 com els anys més càlids.

En l’àmbit polític, Europa va optar per un pacte verd per mitjà una New Green Deal i per una reconstrucció verda com a full de ruta. La Xina es va comprometre a la neutralitat d’emissions en 2060 i Biden, a aprofundir en l’acció climàtica. Bolsonaro també va ocupar editorials per la desprotecció de l’Amazones. La COP26 es va haver de retardar. A Espanya, a començament de 2020, es va crear una Vicepresidència de Transició Ecològica. El marc econòmic va mostrar més interès pel repte verd, unes vegades per la necessitat dels efectes de la crisi climàtica i altres vegades per «ecopostureig». El Fòrum de Davos, fons d’inversió com BlackRock i multinacionals es van apuntar a la integració del repte ecològic dins del model capitalista. L’esment al decreixement material va ser marginal.

En el camp científic, l’informe de la Plataforma Intergovernamental sobre Biodiversitat i Serveis dels Ecosistemes (IPBES en les seues sigles en anglès) alertava del perill de la zoonosi i The Lancet Countdown mostrava el protagonisme mediàtic creixent de la salut relacionat amb el canvi climàtic. La debilitació dels embornals amazònics, l’augment del metà relacionat amb el permafrost i les severes conseqüències de la pèrdua de biodiversitat van ser altres temes científics que també van tenir presència rellevant en la premsa. En el marc social, l’any començava amb més fam al món. La pobresa i les migracions s’aguditzaven amb els efectes del clima. Les mobilitzacions climàtiques es van reconvertir en accions telemàtiques, i perdien, temporalment, el protagonisme de l’any anterior, però l’activisme va incrementar les demandes judicials. També es va obrir la porta a la participació ciutadana en assemblees climàtiques. L’any 2020 es tancava l’any amb un «estat del planeta destrossat», com exposava el secretari general de Nacions Unides, Antonio Guterres, en el seu discurs anual en la Universitat de Columbia. En aquest, va recordar que estàvem en 1,2 graus d’escalfament i que ja assistíem a extrems climàtics sense precedents i volatilitat en tots els continents. Guterres finalitzava dient: «Ha arribat el moment de transformar la relació de la humanitat amb el món natural i entre si. I hem de fer-ho junts. La solidaritat és humanitat. La solidaritat és supervivència.» L’any 2021 va començar amb un episodi de fred extrem a Espanya, la borrasca Filomena, i va finalitzar amb una massa d’aire extremadament calorosa, amb temperatures altes diürnes 10 °C més elevades del que «tocava». L’ONU no va cessar d’alertar de la insuficiència dels compromisos nacionals per a atendre l’Acord de París. El G20 i la COP26 van posar en valor l’objectiu d’un augment d’1,5 °C, però no van aconseguir que els països s’alinearen entorn d’aquesta xifra. Biden va reincorporar els EUA a l’Acord de París, Europa va legislar per a la neutralitat climàtica i va tractar de liderar l’acció climàtica, i Espanya va aprovar la Llei de Canvi Climàtic. El Fòrum de Davos va tornar a situar el repte climàtic com el risc més probable i costós, decantant-se pel capitalisme verd. Va augmentar el consens entorn del protagonisme del verd en l’economia i la valoració del lideratge empresarial en l’acció climàtica, encara que en massa ocasions van estar allotjades sobre el greenwashing. L’aportació del Grup de Treball I del VI Informe de l’IPCC va donar més solidesa encara a les conclusions de la responsabilitat humana en danys irreversibles al planeta i de la necessitat de reac­cionar. Van tornar les mobilitzacions climàtiques, limitades per la pandèmia, denunciant el «bla, bla, bla» de l’immobilisme. I es van crear les assemblees ciutadanes, fòrums per a facilitar el debat i la presa de decisions en matèria de política climàtica.

Influència de la crisi sanitària en la crisi climàtica

L’any 2020 serà recordat pel xoc que va generar la COVID-19. La crisi sanitària va suposar un canvi radical en l’agenda mediàtica i va desplaçar nombrosos temes, entre els quals, com hem comentat, la crisi climàtica. Els termes coronavirus o covid no van tenir a penes presència en 2019. No obstant això, van arribar a ser presents en el 58,6 % dels articles al llarg del mes d’abril (vegeu Gràfic 3) en els diaris El País (51,2 %) i El Mundo (65,9 %, si bé va arribar a tenir fins i tot el 68 % en els primers 16 dies d’abril). A mesura que van passar els mesos, la proporció es va fer menor. La tendència resultant dels diaris espanyols va ser molt semblant a la tendència internacional, almenys en els primers mesos.

Gràfic 3. Percentatge d’articles amb al·lusions als termes coronavirus o covid (en blau) i de canvi climàtic, escalfament global o crisi climàtica (en roig), Ucraïna (en verd) respecte al total d’articles en els diaris El País i El Mundo des de gener de 2020 a abril de 2022./ Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del MeCCO

En una aproximació quantitativa a través del cercador ProQuest, es va observar que el percentatge d’articles on apareixien esmentats covid o coronavirus en els diaris El País i El Mundo va ser del 37 % en els mesos de març a desembre del 2020, mentre que el percentatge d’articles amb canvi climàtic, escalfament global o crisi climàtica va ser d’1,3 % en aquesta franja. És a dir, els diaris van esmentar els termes climàtics estudiats en un de cada 76 articles, mentre que incloïen els termes coronavirus o covid en un de cada 2,7 articles, entre març i desembre de 2020. El nivell inferior de percentatge de presència d’articles que mencionaven canvi climàtic, escalfament global o crisi climàtica a partir de la pandèmia es va percebre de manera més notòria perquè veníem de tenir el major percentatge de la història al desembre de 2019 amb la Cimera de Madrid, en què es va arribar a un 4,8 % d’articles que esmentaven els termes climàtics (Gràfic 4).

L’atenció mediàtica de la crisi sanitària va mostrar una tendència a la baixa a partir de maig de 2020, amb repunts que en diverses ocasions van coincidir amb les diferents onades. Quan comparem les al·lusions, observem que les referències a coronavirus o covid es comptabilitzen per desenes o centenes cada dia, mentre que les de canvi climàtic, escalfament global o crisi climàtica amb prou faenes sobrepassaven la desena.

Gràfic 4. Percentatge d’articles amb al·lusions als termes canvi climàtic, escalfament global o crisi climàtica des de gener de 2009 a març de 2022 en El País i El Mundo. Es pot apreciar el descens del percentatge de presència dels termes climàtics analitzats durant l’inici de la pandèmia en 2020 i la recuperació en 2021./ Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del MeCCO

I en quants articles apareix coronavirus i canvi climàtic alhora? La presència del terme canvi climàtic va ser marginal en la majoria dels textos en què el coronavirus era el tema central de l’article, mentre que la presència del terme coronavirus va mostrar un volum considerable en els textos en què el canvi climàtic era protagonista. D’altra banda, es va percebre una tendència de desvinculació entre els termes coronavirus i canvi climàtic a mesura que van passar els mesos. Per exemple, un 1,1 % dels relats que versaven sobre el coronavirus també incloïen el terme canvi climàtic el mes de desembre de 2020. Mentrestant, el 14 % dels textos centrats en el canvi climàtic també esmentaven el coronavirus.

Des del punt de vista qualitatiu, observem, amb una anàlisi DAFO (debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats), que, en vincular la crisi sanitària i la crisi climàtica, la majoria de referències s’encasellaven en l’epígraf «oportunitats». La crisi sanitària es va percebre, principalment, com una oportunitat de reconduir l’impacte de bona part de la humanitat, així com els models de producció i consum hegemònics caducs en el planeta. També es va percebre com una oportunitat la vinculació entre la salut del planeta amb la salut de la societat, o la reflexió sobre el model de mobilitat i el model de treball. Quan es van abordar les «debilitats-amenaces», les mencions van fer referència, sobretot, al fet que la crisi sanitària podria suposar fer passos arrere en l’acció climàtica (principalment s’assenyalaven retrocessos en la política o en l’economia) i una trava a la transició a un altre model (s’assenyalaven sobretot el camp energètic i el de la mobilitat). Quant a les «fortaleses», va haver-hi bastants referències al descens de l’impacte humà (sobretot de contaminació atmosfèrica) i a la capacitat de reposició de la biodiversitat. Es va valorar, igualment, l’experiència davant una crisi global, la labor de la ciència, i la de nombroses d’institucions i professions.

En l’actualitat…

Nombroses publicacions en premsa i estudis científics han verificat la relació entre el canvi climàtic i la salut humana (Beyer et al., 2021) i l’increment de riscos de pandèmia (Marani et al., 2021), que afecten, especialment, les persones més vulnerables.

Faltaria veure amb més perspectiva com és l’evolució a partir de llavors. D’antuvi s’ha apreciat una recuperació de la cobertura mediàtica a la fi de 2021, en uns mesos en què es va presentar la contribució del Grup de Treball I al VI informe de l’IPCC i es va celebrar la Cimera de Glasgow. D’altra banda, sembla que les contribucions dels grups de treball II i III del VI informe de l’IPCC han quedat a l’ombra sota l’atenció mediàtica a la invasió russa d’Ucraïna. Fa falta una mica més de perspectiva, però sembla que la crisi bèl·lica ha agafat el testimoni com a tema urgent, ara que la crisi sanitària ha perdut dimensió. «Que el clima no perda la guerra», era el títol il·lustratiu d’un article d’opinió que podria reflectir aquesta disjuntiva.

El futur està per escriure. La ciència assenyala la necessitat de canvis sense precedents, profunds i ràpids. Com apuntava recentment Jim Skea, copresident del Grup de Treball III, en presentar el seu informe: «És ara o mai si volem limitar l’escalfament a 1,5 °C. Sense reduccions immediates i profundes, això serà impossible.» A partir d’ací, tornarem a viure sense el temor a la COVID-19, però tornaran altres reptes que se succeiran alhora que el canvi climàtic. La irrupció de nous problemes, més immediats, són factors que influiran en l’acció climàtica. Un dels grans suggeriments de 2020 subratllava la importància d’aprofitar la crisi sanitària en direcció cap a una «nova normalitat» que tinga poc a veure amb l’«anterior normalitat», perquè d’ací es reconeix que partia el problema… Aquesta màxima bé valdria per a les diferents multicrisis que es vagen generant, apostant una vegada darrere l’altra per una transició ecològica inevitable.

 

Notes 

1. La informació s’extrau, principalment, del recopilatori mensual que s’ha publicat en el blog https://recambiacambioclimatico.com/. Aquests resums mensuals s’efectuen estudiant la presència dels termes canvi climàtic o escalfament global mitjançant el cercador Factiva en els quatre diaris espanyols que són actualitzats cada mes en Media and Climate Change Observatory (MeCCO), de la Universitat de Colorado: El País, El Mundo, La Vanguardia i Expansión. Els diaris impresos es van seleccionar en 2015 per ser els de major difusió en diferents àmbits (general, regional i sector econòmic) segons l’Oficina de Justificació de la Difusió, de major espai geogràfic i de major disponibilitat d’accés en el temps a través dels cercadors en Internet. D’altra banda, s’estudia la proporció d’articles amb aquests termes, amb els termes covid o coronavirus, i amb el terme Ucraïna amb el cercador ProQuest. També s’analitza el nombre de portades i editorials amb el cercador MyNews, afegint crisi climàtica als termes canvi climàtic o escalfament global.(Tornar al text)

 

Referències

Beyer, R. M., Manica, A., & Mora, C. (2021). Shifts in global bat diversity suggest a possible role of climate change in the emergence of SARS-CoV-1 and SARS-CoV-2. Science of the Total Environment, 767, 145413. https://doi.org/10.1016/j.scitotenv.2021.145413

Boykoff, M. (2009). El caso del cambio climático. Los medios y la comunicación científica. Infoamérica, 1, 117–127.

Fernández-Reyes, R. (2021). La comunicación de la crisis climática en tiempos de crisis sanitaria. En D. Rodrigo-Cano, R. Mancinas-Chávez, & R. Fernández-Reyes (Eds.), La comunicación del cambio climático, una herramienta ante el gran desafío (p. 121–162). Dykinson.

Fernández-Reyes, R., & Jiménez Gómez, I. (2022). Spanish newspaper coverage of climate change or global warming, 2000-2022. Media and Climate Change Observatory Data Sets. Universidad de Sevilla, Universidad Complutense de Madrid i Cooperative Institute for Research in Environmental Sciences, University of Colorado. https://doi.org/10.25810/37f9-1j65.48

Lynas, M., Houlton, B., & Perry, S. (2021). Greater than 99 % consensus on human caused climate change in the peer-reviewed scientific literature. Environmental Research Letters, 16(11), 114005. https://doi.org/10.1088/1748-9326/ac2966

Marani, M., Katul, G., Pan, W., & Parolari, A. (2021). Intensity and frequency of extreme novel epidemics. PNAS, 118(35), e2105482118. https://doi.org/10.1073/pnas.2105482118

Stoddart, M., Ramos, H., Foster, K., & Ylä-Anttila, T. (2021). Competing crises? Media coverage and framing of climate change during the COVID-19 pandemic. Environmental Communication. https://doi.org/10.1080/17524032.2021.1969978

Teso Alonso, G., & Fernández-Reyes, R. (2020). Las imágenes de las movilizaciones climáticas juveniles en la prensa y la televisión en España. HALAC-Historia Ambiental, Latinoamericana y Caribeña, 10(3), 108–149. https://doi.org/10.32991/2237-2717.2020v10i3.p108-149

© Mètode 2022 - 114. Un món, una salut - Volum 3 (2022)

Doctor en Periodisme (Universitat de Sevilla, 2002) i doctor per la Universitat Pablo de Olavide (2009). Membre dels grups d’investigació MDCS (Universitat Complutense de Madrid), GREHCCO (Universitat de Sevilla) i GPJA (Universidade Federal de Riu Gran do Sul). Membre de Media Coverage Climate Change Observatory (Universitat de Colorado) i de l’Observatori de la Comunicació del Canvi Climàtic (Universitat Complutense de Madrid).

RELATED ARTICLES