Va coincidir que, arrencada la Quaresma de l’any 1971, tres veïnes d’Assumpció la van visitar amb el mateix problema. Dilluns va arribar Mari Reme Dauder a primera hora del matí, panteixant i amb els llavis pàl·lids:
—Fa dies que em fa molt de mal ací —va dir amb la mà al pit—. Però com que sempre em fa mal alguna cosa, no n’he fet cas.
—Però ara, mentre tornava del mercat, me notava una coentor… Una cosa massa —va afegir Remedios la Botija dimarts a migdia, just abans de dinar.
—I, total, que de sobte m’he notat com si m’estiguera abraçant a una soca cremant —va explicar Remediet, la filla de l’Olivero, dimecres de vesprada, astorada i tremolosa—. Així que he anat al quarto de bany, m’he alçat la roba, i mira!
El que Assumpció havia de mirar era un rastre de bambolles, menudes i furibundes, que a totes tres els emergia de sota del pit, anava fent camí cap al costat i feia el revolt sense perdre la línia fins al bell mig de l’esquena, com una fuetada. Alguna nafra s’havia obert i brillava amb la lluentor del pus fresc. La rojor d’aquella serp infernal contrastava amb la pell blanca del voltant, com si estiguera sucant-ne tot el color. Les tres dones tenien els ulls plorosos, senyal que la picor els gratava dels budells fins a la gola.
Dilluns, després de fer passar i seure Mari Reme, Assumpció va enfilar-se a un tamboret i va agafar el llibre de remeis de son pare, que estava en la part alta del moble del saló, cobert amb un mocador de cotó per evitar que se l’engolira la pols. Feia anys que el consultava molt de tant en tant, amb la majoria de receptes memoritzades o bé traslladades a algun altre quadern més lleuger que podia dur damunt quan feia visites. Però aquestes eren cada vegada menys habituals. El metge de la contornà, don Javier, tenia una moteta i un telèfon a casa, i si se’l cridava des de correus, solia acudir-hi ràpidament. Era un xic jove i tenia píndoles i xarops per a quasi tot. Si algú es trobava molt malament, moltes vegades la família preferia acudir a don Javier. Si no es trobava tan malament, buscaven Assumpció. A ella ja no li dolia. Menys quefer.
Però feia anys que Assumpció no es trobava amb unes pacients tan greus. De fet, no s’havia trobat mai amb un cas així. Per al foc que eixia al llavi, ella solia recomanar de posar-hi mel, que desinfecta, i rentar-se molt les mans amb sabó, per a no apegar-ho a ningú més. Però aqueixes puntetes molestes no tenien res a veure amb la serp que turmentava la pobra Mari Reme. Sobre el tamboret, i encara de puntetes, va abastar el llibre de son pare. Va seure en la butaca que tenia al costat de la finestra, es va ajustar les ulleres i va començar a passar pàgines fins a trobar el que necessitava. L’entrada al respecte, però, era molt curta:
Foc de Sant Antoni, foc, herpes
Jose el castellano dice: culebrilla / Pare Miquel: foc de Sant Antoni
Dr Manuel dice: herpes, culebrilla
Picor fuerte, dolor. Parece pigota o pigota borda pero en una zona solo, como una linia. Si se infectan les bambolles es peligroso. Hay que mantenerlas limpias. Dolor antes y después de la erupción.
Para tratar: Difícil. 1. bicarbonato con agua. 2. Media tasa de vinagre de poma/media de agua. Mojar con tela de algodón. 3. Se cura solo?
Assumpció va rellegir unes quantes vegades l’última frase. «Se cura solo?» Amb un desassossec creixent, va rellegir també els remeis proposats pel pare, tot i que clarament no n’estava segur de l’eficàcia quan els va anotar. Per a altres malalties, a banda de la solució o pomada, son pare havia escrit també els efectes positius que havia vist en les persones del poble. De l’oli de cop, per exemple, tenia anotat que «a Joanet Amorós le ha desaparecido las picaes de mosquit en un día», o que «Pepe Montaner y Toni el Carrasca se han curado el constipado con una infusión de tomellet». Però en aquest cas, res de res. Dos remeis de pa i peixet i a rodar. Per no parlar del «Se cura solo?». Assumpció va fer que no amb el cap. Vostè m’ho dirà, pare, com ho he de saber, jo.
—Mari Reme —va cridar.
—Dis-me.
—Tens bicarbonat a casa?
—No.
—Tens vinagre de poma?
—Sí.
—Sent-me.
Però l’endemà, la que no tenia vinagre de poma a casa era Remedios. N’havia volgut comprar feia una estoneta, al mercat, però del dolor que sentia no havia pogut resistir el viatge i se n’havia vingut directament a ca Assumpció.
—Però si vols, hi vaig ara, que em trobe un poquet millor —va dir Remedios.
—No, dona, ja hi vaig jo, tu queda’t ací calenteta i ara torne —va dir Assumpció posant-se dreta. Però en lloc d’anar-se’n, es va quedar mirant el foc que espetegava en la llar—. Saps què? Una cosa que també va molt bé és el bicarbonat de sodi.
—Ai, d’això sí que en tinc! En vaig comprar la setmana passada.
—Mira que bé! —I, com el dia d’abans amb Mari Reme, Assumpció li va explicar com fer-se la solució adequada i aplicar-se-la suaument a les nafres amb un mocador de cotó net.
Però va arribar dimecres de vesprada i amb ell, la pobra Remediet. Assumpció li tenia molt d’afecte, perquè Remediet sempre havia sigut una miqueta nyicris i qualsevol bufit la tombava. A més, semblava que l’havien batejada amb aigua de tramussos: els pares havien faltat un darrere l’altre l’any que ella passava dels dèsset als díhuit. Els tiets que tenia a Penàguila ni l’havien volguda acollir a sa casa ni ella havia volgut anar-hi. Feia quinze anys que tot el món assumia que es quedaria fadrina i, de moment, no els havia negat la raó. S’havia quedat llogada en la caseta on havia nascut, als afores del poble camí del Pouet, i encara no l’havien feta fora perquè l’amo no necessitava masovers, però tot el món sabia que tard o d’hora l’engegarien. Passava que cada vegada arribaven més estrangers a la contornà que amollaven un dineral per qualsevol casup amb vistes. Així que Remediet eixia menys i menys pel poble, i encara menys a buscar nóvio: es passava el dia cosint tapissos per al senyor Pasqual, que li’n portava un grapat cada setmana i ella, complidora, enllestia tots els repunts.
Mirant-li les nafres que envoltaven aquell cosset, Assumpció no podia deixar de pensar: «Se cura solo?».
—Mira, Remediet, això se’n va a soles —va explicar-li—. Si hi posem qualsevol pomaeta, igual te fa mal i tot, perquè les bambolles són molt sensibles. El que has de fer… El que has de fer és no fer res! Dos o tres vegades al dia, amb aigua tèbia, te torques les ferides i arreando. I no has d’eixir de casa tampoc ni parlar amb ningú.
—Però, Sunsión, com he d’estar tants dies sense eixir de casa? Hauré d’anar al mercat i xarrar un poquet amb les persones, no? Encara me moriré jo de fam i d’avorriment—va protestar Remediet. Assumpció s’ho va repensar.
—Mira, fem això: t’aniré a visitar tots els dies i del dinar que m’haja fet jo, te’n porte, i del sopar, també. I si has d’anar al mercat o qualsevol cosa, ja hi vaig jo per tu.
—Però, dona, això és molta faena per a tu. I si et necessita algú més?
—No patisques, ara tot el món va a don Javier! Que és més modern. Però una cosa m’has de prometre: no has d’eixir de casa com a mínim en una setmana, ni has de parlar amb ningú. Tranquil·leta a casa fins que jo diga —I, repetint el que els havia dit a les altres dues, va afegir—: I tots els dies m’has de dir com te trobes. Ja t’ho preguntaré jo a postes i m’ho has de dir, i així jo m’ho apunte.
I així van quedar.
Durant els dies següents, Assumpció es despertava de bon matí i es deixava preparada l’olleta de cigrons, llenties o de bledes i naps, a falta d’afegir-hi un parell de grapats d’arròs o blat, un per a d’ella, l’altre per a Remediet. Però abans d’anar cap allà, visitava primer Mari Reme i després Remedios perquè li explicaren com els anava el remei.
A Mari Reme la solució d’aigua, vinagre i poma li coïa com un dimoni i les nafres se li anaven secant, però el dolor no se n’anava.
—Cada cosa que he de fer me costa molt, Sunsión: anit, tallant cebes, plorava més del mal que em feia moure el braç que de les cebes!
—El mal tarda a anar-se’n —responia Assumpció amb contundència.
La situació de Remedios era pareguda. La solució de bicarbonat mantenia les bambolletes netes i la inflamació baixa, però la pobra es baldava fent no res.
—Mitja hora per a fer els llits hui, què et pareix?
—El mal tarda a anar-se’n —repetia Assumpció, convençuda. Al cap i a la fi, era una de les poques coses que semblava que son pare havia tingut clar. «Dolor antes y después de la erupción».
El que sí que la sorprenia era el cas de Remediet.
Ja que anava a dur-li la menjuga, Assumpció s’hi quedava una estoneta més, a vegades tot el matí, i l’ajudava amb la cosida i tot. Cada dia, li netejava ella mateixa les bambolletes, però només amb aigua tèbia. Com era d’esperar, aquestes s’anaven secant molt a poc a poc, molt menys que amb el vinagre o el bicarbonat. En canvi, Remediet anava desprenent-se del dolor molt més de pressa que les altres dos dones. Al tercer dia d’anar Assumpció amb el dinar i el sopar fets, ja li va tornar el somriure a la cara. Al setè dia, ja va acabar ella de cosir el seu tapís abans que el que Assumpció duia entre mans. Al novè dia, tot i tindre encara picor constant en la línia de l’herpes i un poc de mal de cos, va demanar a Assumpció, per favor, que la deixara anar al Pouet, que necessitava un poc d’aire fresc. Quan va tornar, estava cansada però contenta, amb un bon color de cara que Assumpció no li havia vist mai, i xarrant pels colzes. Assumpció es va quedar mirant-la pensarosa, sense sentir-la.
Encara aquell dia, més d’una setmana després que tant Mari Reme com Remedios començaren el seu tractament, les dues descrivien un dolor constant, molest, no tan terrible com al principi, però que no les deixava fer la faena sense esgotar-se. Estava clar que Remediet era més jove, però Remedios no li duria més de cinc anys, i en tot cas, tant ella com Mari Reme havien tingut sempre molt bona salut. Assumpció no recordava haver-les vist mai confinades al llit. De fet, les havia ajudat a parir el sis fills que havien tingut entre les dos, tres i tres, i Assumpció donava fe que aquelles criatures havien eixit dels cossos de les mares llestes per a anar a fer olives.
«Se cura solo?»
******
—Bon dia, don Javier?
—Sí, digue’m.
—Soc Assumpció, la dona de Ramon Chornet, que en pau descanse. I la filla de Manolo el curander, que en pau descanse també.
—Bon dia, Assumpció! M’alegra sentir-la, pensava que jo no li queia bé.
—A mi em cau bé tot el món —don Javier va riure a l’altra banda del telèfon.
—D’acord, doncs vostè dirà.
—Don Javier, vostè ha vist mai el foc de Sant Antoni en una persona? Sé que en castellà li diuen la culebrilla.
—Sí, sí, sí que l’he vist. El terme mèdic és herpes zòster.
—Sòster, diu? Molt bé, m’ho apunte. Sòs-ter. I vostè sap si té cura, don Javier?
—Per què m’ho pregunta, Assumpció?
—No, per res, curiositat, que estic revisant el llibre de mon pare i m’he trobat que l’home no sabia molt ben bé què fer, i és rar, eh? Perquè ell s’ho apuntava tot, lo que funcionava però lo que no també s’ho apuntava, no es pense.
—Ja… A veure, és que solució directa no en té. És el mateix virus de la varicel·la, la pigota borda, vaja. El cas és que es queda latent dins del cos i amb els anys pot tornar a eixir, però d’altra manera, com una erupció que sembla una colobra. No és massa perillós, però les persones solen estar molt molestes i si s’infecten les ferides sí que pot acabar la cosa malament.
—I vostè que recomanaria bé per a cuidar les nafres?
—Mmm… Potser una solució suau desinfectant, aigua amb vinagre, per exemple. Però Assumpció, hi ha algú al poble…?
—I bicarbonat?
—Sí, un poc d’aigua amb bicarbonat ben dissolt no aniria malament…
—I aigua només?
—Dona, l’aigua només no fa molt, però és que les altres coses tampoc faran molt més. Al final, si Déu vol, la cosa se’n va sola.
«Així que sí», va pensar per a si mateixa Assumpció.
—Molt bé, però de totes maneres, don Javier, el vinagre o el bicarbonat tampoc no farien mal, no?
—Dona, no té per què si ajuden a mantenir net l’herpes. Però, Assumpció, de veres…
—Molt bé, don Javier, ja està tot.
—Però…
—Gràcies i bon dia!
******
Tot i això, Assumpció no ho acabava d’entendre. Encara que el sòster es curara quan ell considerara que s’havia de curar, estava clar que tant el bicarbonat com el vinagre de poma havien funcionat per a reduir la serp de Mari Reme i Remedios, però no els havia alleujat el mal de dins. Faltava poc més d’una setmana per a Diumenge de Rams i cada vegada que es trobava a alguna de les dues en el mercat o en el llavador, encara portaven cara d’estar amargues com la retrama. En canvi, Remediet estava millor que mai. Estava tan bé que un matí va arribar ella a ca Assumpció abans que començara a fer el dinar i va insistir a fer-lo ella i que Assumpció descansara. El cert és que, amb tant de tràfec amunt i avall cuidant de Remediet, que si el dinar, el mercat, el sopar, la cosida… Assumpció s’estava trobant un poc més cansada de l’habitual.
—Ja et vaig dir que era massa faena per a tu —renegava Remediet mentre pelava els naps—. Ara estàs mala tu. Vols què li diga a don Javier que vinga?
—No, no, que xarra massa.
—Hala, tu gita’t i hui faig jo l’olleta.
—No ho entenc.
—Què no entens?
—Res, res. Vaig a gitar-me.
******
Assumpció ja es trobava molt millor, però Remediet encara venia cada dia amb tot el material de la cosida darrere i es posava al costat de la finestra de la casa que mirava al corral, que donava molt bona llum, i anava xarrant i cosint i fent el dinar. Mentre, Assumpció s’apuntava coses al llibre, o llegia o xarrava o pegava algun repunt també. Així que Dimecres Sant, el sagristà va anar a buscar Remediet a ca Assumpció: s’havia esgarrat el vel de la maredeueta, que eixia en processó divendres. Remediet va agafar agulles i fils i se’n va anar corrents cap a l’església. Assumpció va quedar-se sola, descansant, alçant-se de tant en tant a remenar l’olleta de blat.
Poc abans de fer-se les dotze, van tocar a la porta i era Remedios.
—Remedios, com estàs? No he pogut anar a veure’t estos dies, m’he trobat jo un poc malament…
—Estic molt millor, Sunsión, ja només me fa mal el cos a la nit, i ja només em queden unes marquetes a la pell —va dir-li Remedios. Anava carregada de pa i tenia una expressió suspicaç—. M’he trobat Remediet en l’església.
—Sí, és que se li ha esgarrat…
—M’ha dit que ha estat ella igual de mala que jo, de lo mateixet, però que fa una setmana que no li fa mal res i ja ni té les marques, de lo bé que l’has cuidat tu —Remedios li passava tres caps a Assumpció i tenia les celles molt arrufades.
—No, Remedios, jo t’ho explique —i Assumpció li ho va contar tot: el llibre, el vinagre, el bicarbonat, el «Se cura solo?», don Javier i el sòster, i que després d’apuntar-s’ho tot i rumiar-s’ho tot, encara no entenia… Com és que la que només s’ha netejat les ferides amb aigua ha acabat curant-se abans que vosaltres? Si se’n va sol, se’n va sol, però dic jo que els altres remeis haurien d’haver funcionat més que l’aigua, no?
—Xica, Sunsión, pareix mentida! —Remedios feia que no amb el cap, incrèdula—. Si a mi venen a fer-me el dinar, el sopar i la compra, i no tinc res més a fer que cosir quatre tapissets, també em pose bona en un tres i no res, dona! Xe! Hala, bon dia!
Assumpció va quedar-se-la mirant mentre se n’anava carrer avall, a bona marxa, amb el pa ballant dins del cabàs.
—Pos ja ho entenc —es va dir, i se’n va tornar cap a dins.
