La detecció precoç o en fase primerenca de diferents tipus de càncer ha sigut un dels factors clau que ha contribuït –junt amb la millora substancial de diferents tractaments– a incrementar notablement les possibilitats de curació. De fet, la supervivència als cinc anys dels pacients amb càncer s’ha duplicat en quaranta anys al nostre país (sent avui dia del 55 % en homes i del 61 % en dones). Entre tots ells, el càncer de mama i de pròstata destaquen pel seu excel·lent pronòstic en la gran majoria dels casos: més del 90 % dels pacients sobreviuen als cinc anys.
En l’actualitat, a Espanya hi ha tres programes nacionals de cribratge per a la detecció precoç del càncer: les mamografies en dones d’entre 50 i 69 anys per a identificar un potencial càncer de mama; el test de sang oculta en femta en persones d’entre 50 i 69 anys per a detectar un possible càncer colorectal, i la citologia cervicovaginal i la detecció del virus del papil·loma humà en dones d’entre 25 i 65 anys per a trobar un potencial càncer de cèrvix.
Durant dècades, metges de molts països van utilitzar un mètode per al cribratge del càncer de pròstata, que, després d’una llarga controvèrsia científica, va acabar per desaconsellar-se a tot el món: el test de l’antigen prostàtic específic (PSA, per les seues sigles en anglès). El PSA es va identificar per primera vegada en 1970 gràcies a la investigació del patòleg Richard Ablin i del seu equip. Aquesta proteïna, alliberada per la pròstata, es troba en una concentració elevada en el semen. No obstant això, prompte es va descobrir que en homes amb càncer de pròstata també es trobava el PSA elevat en sang.
Saber que amb una prova barata i senzilla (una anàlisi de sang) era possible detectar un potencial càncer de pròstata va motivar en poc temps la realització de proves de PSA a homes com un mètode de garbellat oportunista (en el qual es fa la prova aprofitant que el pacient acudeix a la consulta mèdica per altres motius). No obstant això, en aquells dies no hi havia a penes estudis científics que valoraren amb un elevat rigor el risc/benefici d’aquesta pràctica per a millorar el pronòstic del càncer de pròstata. El seu benefici simplement es va assumir.
Així i tot, amb el pas de les dècades l’aparició de grans assajos clínics (en què es comparaven els resultats entre grups d’homes als quals se’ls feia el test de PSA i als que no) van confirmar la mala notícia: les persones a les quals se’ls feia un cribratge mitjançant prova de PSA no experimentaven beneficis per a la salut. La reducció de la mortalitat per càncer de pròstata era nul·la o escassa, en el millor dels casos. A més, aquest col·lectiu s’exposava a més danys per tractaments innecessaris. En 2012 i anys posteriors, diferents institucions sanitàries (com el Grup de Treball de Serveis Preventius dels Estats Units) i associacions mèdiques es van pronunciar en contra d’aquesta prova.
Pot semblar una cosa totalment contraintuïtiva. Si detectem abans un càncer, quan la proliferació de les cèl·lules canceroses encara és limitada, tenim més garanties de curació en tractar-lo abans. Per què llavors el PSA no va funcionar perseguint aquest objectiu?
El principal motiu rau en les característiques del càncer de pròstata: en molts casos, el tumor que s’origina en la glàndula prostàtica creix de forma tan lenta que, fins i tot deixant-lo créixer, no suposa una amenaça per a la salut de la persona. Què ocorre si fem un test PSA en aquests casos? Doncs que podríem diagnosticar i tractar com a càncer alguna cosa que, si no ho haguérem vist, mai hauria provocat danys. Encara que anticipar-se al càncer és vital, a voltes aquesta no és la millor estratègia.
