Boges per la ciència

Les dificultats per retre comptes i cuidar

El model generalitzat d’avaluació de la producció científica encaixa en el sistema conegut com a -accountability, una mesura de la ciència que no acostuma a reconèixer els desequilibris de gènere de les institucions acadèmiques. Partim de la necessitat de repensar aquest sistema i els indicadors que se’n deriven amb els quals es mesura la productivitat i qualitat científica i, també, la necessitat de considerar les condicions socials en què es realitza l’activitat que es pretén mesurar. En especial, defensem la urgència de revisar aquest sistema tot considerant l’existència de la cura de persones dependents, ja siguen menors o majors, perquè resulta un qüestió irresolta que afecta la feina científica i el progrés en l’equitat de gènere en les institucions universitàries.

Paraules clau: accountability, producció científica, equitat de gènere, cura, desigualtat.

–Tots som bojos, aquí: jo sóc boig i tu ets boja.

–Com ho saps, que sóc boja? –va dir l’Alícia.

–Segur que ho ets; si no, no hauries pas vingut aquí.

(Lewis Carroll. Alícia al país de les meravelles, 1865)

El model de l’accountability impulsa un ritme accelerat a l’hora de planificar la investigació, d’escriure i de presentar resultats. Que el professorat universitari puga dedicar temps a llegir llibres i pensar sembla una imatge llunyana i privilegiada en l’actualitat. / Jesús Císcar

La bogeria i el disbarat que impregnen el món d’Alícia, llibre del qual el 2015 se celebrà el 150 aniversari de la primera edició, ens fa preguntar-nos si «tots som bojos» en la universitat actual, una universitat cada vegada més accelerada i mesurada. La imposició d’un model d’accountability, de rendició de comptes segons uns criteris estàndard per a totes les disciplines i per a totes les persones, lluny de l’objectivitat i equitat pretesa, condueix –al nostre entendre– a una precarització de la relació laboral i vital que implica fer ciència i divulgar-la a través de la docència. I aquesta precarietat perjudica més aquells col·lectius amb una posició estructural més feble, tant a la societat en general com al camp de la universitat, entès com un espai de relacions entre posicions socials amb capacitat per prescriure les seues pròpies normes (Bourdieu, 1984/2008).

Com a membres de la universitat considerem que és necessari repensar la manera com l’accountability ha pogut representar un canvi, a pitjor, del vincle que mantenen els treballadors i treballadores de la ciència amb aquesta institució. És aquesta la preocupació que ens mou a incorporar-nos a la reflexió al voltant dels efectes en el personal investigador d’equiparar qualitat científica amb el nombre de resultats assolits dins d’un marc definit i prescrit com a acceptable (per exemple, nombre d’articles publicats en revistes indexades en unes bases de dades concretes). Un sistema que, a banda de defensar un paradoxal concepte de qualitat segons una lògica merament quantificadora (Herzog, Pecourt i Hernàndez, 2015), pot representar un element de desigualtat de gènere perquè hi ha limitacions i pressions en l’àmbit acadèmic que tenen una influència desigual sobre les decisions de dones i homes quant a la seua vida personal i professional (Hernàndez i Villar, 2014). La distribució de les responsabilitats de cura és una d’aquestes limitacions.

«És necessari repensar la manera com l’‘accountability’ ha pogut representar un canvi, a pitjor, del vincle que mantenen amb la universitat els treballadors i treballadores de la ciència»

L’‘accountability’ o prendre qualitat com a quantitat

El terme accountability, que es podria traduir com “rendició de comptes”, prové del món empresarial i s’ha estès, sovint emprat en anglès, al camp de la política i les institucions públiques. Entenem l’accountability com aquella relació en què A ret comptes a B d’alguna cosa, sempre que A estiga obligat a justificar les seues accions a B. Aleshores la relació entre A i B és clarament desigual: B té una posició de poder respecte a A, i B pot exigir allò que s’anomena en anglès answerability, l’obligació de donar resposta i el dret a obtenir-la, i, també, una altra dimensió com és l’enforceability, aquella capacitat d’exigir i fer acomplir. Totes aquestes relacions poden posar en marxa mecanismes de correcció i penalització (Boni et al., 2012). Si B és una institució o organització (fundació privada, empresa, etc.) que finança la recerca, establirà unes regles per exigir la rendició de comptes i, fins i tot, si les regles no s’acompleixen, pot exercir una penalització. Quan B és una institució privada pot desenvolupar processos i relacions amb la universitat de caire empresarial. Aquestes transformacions compten amb conegudes visions crítiques que emfatitzen el gir actual que està tenint la universitat, encaminada cap a la comercialització (Bok, 2010), immersa en el model del capitalisme acadèmic (Slaughter i Leslie, 1997; Slaughter i Rhoades, 2004).

La impossibilitat de realitzar la gran quantitat de tasques diàries generades en l’àmbit acadèmic sense sostraure hores de l’àmbit privat genera situacions d’angoixa i un esgotament profund i persistent. En la imatge, la doctora en física teòrica Alicia Sintes Olives, fotografiada per a la sèrie «El Universo busca la conciliación» de l’agència Sinc. / SINC

L’extensió del model de l’accountability impulsa un ritme accelerat a l’hora de planificar la investigació, d’escriure i de presentar resultats, com també a l’hora de canalitzar i transmetre aquesta recerca en la docència. Aquella representació del professorat universitari dedicat a llegir llibres i amb temps per a pensar sembla llunyana, i un tant privilegiada, avui dia. Ara cal assegurar la qualitat basant-se en un doble propòsit de responsabilitat i millora perquè «un sistema d’assegurament de la qualitat reeixit proporcionarà informació per garantir tant a la institució com al públic la qualitat de les activitats que du a terme la institució d’educació superior (rendició de comptes) i oferirà consells i recomanacions per millorar-les (millora)» (European Association for Quality Assurance in Higher Education [ENQA], 2005/2015). Un altre debat, ací inabordable, és què entenem per qualitat. En tot cas, el model de l’accountability concorda amb l’objectiu d’assegurar la qualitat acordat en el marc de l’Espai Europeu d’Educació Superior. En aquesta recomanació «les institu­cions han d’assegurar-se que el seu professorat és competent» (ENQA, 2005/2015, p. 21). I per acomplir aquest propòsit d’assegurar la competència del professorat s’estableixen allò que coneixem com a procediments d’avaluació del personal docent i investigador universitari. Les directrius europees per a la qualitat també recomanen que les institucions d’educació superior han de proporcionar al seu professorat «un entorn que els permeti dur a terme la seva feina amb eficàcia» (ENQA, 2005/2015, p. 21). El terme eficàcia no és fútil, està en consonància amb les recomanacions europees per a les quals «l’educació superior, la recerca i la innovació tenen un paper crucial en el foment de la cohesió social, el creixement econòmic i la competitivitat global» (ENQA, 2005/2015, p. 7). Així doncs, podem entendre que el personal docent i investigador de les nostres universitats ha de ser eficaç i contribuir a la competitivitat global, entre d’altres. Per a això, cal establir estàndards de mesura i retre comptes d’aquesta eficàcia.

En conclusió, en un entorn de rendició de comptes i amb objectius de millora de les posicions en els coneguts rànquings internacionals, no sembla haver-hi temps per a la reflexivitat, en un sentit de conèixer-nos millor i analitzar les nostres pròpies condicions de treball. Un símptoma de precarietat que alhora ens fa més vulnerables.

Rosalind Gill (2010) es pregunta sobre la necessària reflexivitat que hauríem de desenvolupar davant l’ac­tual situació de les institucions acadèmiques.

Què significaria girar les nostres lents sobre els nostres propis processos de treball, la governança institucional i les condicions de producció? […] Com podríem establir els vincles entre, per una part, la macroorganització i les pràctiques institucionals i, per altra, les experiències i els estats afectius, així com obrir una exploració sobre les vies mitjançant les quals aquests poden estar travessats pel gènere, l’ètnia i la classe?

(Gill, 2010, p. 229)

Aquest qüestionament parteix d’una conversa mantinguda amb una col·lega en el marc d’una universitat britànica que deixa palesa l’angoixa que els genera la impossibilitat de realitzar la gran quantitat de tasques diàries pròpies de l’àmbit acadèmic sense sostraure hores del seu temps de vida:

– […] Estic fent jornades de setze hores per poder mantenir-me al dia. Em sent com si arribara tard a tot i la meua llista de tasques pendents creix més ràpidament que la velocitat a la qual puc anar ratllant-les. […] Estic dormint realment malament i em sent com si tot estiguera fora de control…

– A mi m’ocorre el mateix. […] En el meu cas, a més a més, sent com si li furtara temps als xiquets. Fins i tot m’he d’alçar a comprovar el correu a mitjan partida de Monopoly o del que siga. A vegades tinc ganes d’abandonar.

(Gill, 2010, p. 228)

Es dissolen, doncs, les fronteres del treball remunerat i de la llar/família i la conseqüència és un esgotament profund i persistent. A més a més, segons Gill, aquests sentiments són experiències afectives encarnades (embodied) que només s’expressen en moments de privacitat però que sovint són silenciades i són ben lluny de formar part de cap debat obert als espais institucionals. Sobretot, quan hi ha una representació social que associa la dedicació a la investigació amb una professió privilegiada pel seu alt component vocacional. Les experiències afectives que formen part de la quotidianitat laboral en els corredors i despatxos universitaris no es poden expressar obertament, es mantenen ocultes. I aquest silenci és una de les causes, pensem, de la no resolució del problema.

Mentrestant la mètrica s’ha imposat de manera extensa i s’hi dóna un sentiment entre els acadèmics relacionat amb el creixement i el desenvolupament d’un «control quantificat» (Burrows, 2012). Processos de mesura de la producció científica pròxims a una «cultura d’auditoria» que s’expressen en la importància que està assolint la «cultura de rànquing»: millorar posi­cions per millorar l’atracció de talent i de finançament. No obstant això, Burrows reclama també que necessitem conèixer-nos més com a acadèmics. Precisament aquest és el motiu d’escriure aquest text. Ens preguntem si l’acadèmia i la ciència, tot i el marc d’equitat formal, perpetua la desigualtat mitjançant processos d’avaluació del seu personal docent i investigador totalment aliens a les condicions socials en què es genera allò que s’avalua, ja siga la política científica d’un determinat govern o bé el moment del cicle vital o familiar en què l’investigador s’hi trobe.

La diferent dedicació del temps entre homes i dones a les necessitats plantejades per la llar o la família ajuda a entendre la relació que mantenen les dones amb el mercat de treball, caracteritzada per la precarietat. / SINC

La ceguesa de gènere del principi de l’‘accountability’

Està àmpliament demostrada la diferent dedicació del temps entre homes i dones; són les dones les que es dediquen en major mesura a l’atenció de les necessitats plantejades per la llar/família. Les dades ajuden a donar visibilitat a aquesta diferència. En el cas de l’Estat espanyol, els homes dediquen més hores del seu dia a la jornada laboral remunerada (8 hores i 12 minuts, com a mitjana) i menys a les tasques agrupades sota l’epígraf de llar/família (2 hores i 37 minuts). Les dones tenen –com a mitjana– jornades laborals més reduïdes (6 hores i 51 minuts) però passen més temps de la seva jornada dedicades a la cura (4 hores i 36 minuts). A més a més el nivell d’estudis no introdueix diferències significatives en el temps que s’hi dedica a la llar/família: 3 hores i 53 minuts entre les persones sense estudis o amb estudis primaris, i 3 hores i 29 minuts en les persones amb estudis universitaris (Institut Nacional d’Estadística, 2011). Aquesta diferència en la distribució dels temps ajuda a entendre la relació que mantenen les dones amb el mercat de treball, caracteritzada per la precarietat. Espe­cialment a un país com el nostre on el benestar depèn de com de nodrides i sòlides siguen les relacions familiars, relacions bàsicament protagonitzades per dones.

«A l’Estat espanyol les dones tenen jornades laborals més reduïdes que els homes, però passen més temps de la seua jornada dedicades a la cura»

Les xifres, però, no mostren la gran varietat de tasques que representa cuidar a l’àmbit de la família, ni la gran heterogeneïtat de circumstàncies que envolten la cura i que poden canviar, i molt, el grau d’intensitat i la rigidesa en què aquesta es manifesta: la forma familiar de convivència, el moment en el cicle vital i familiar que es travesse, la classe social, l’ètnia o l’origen de la necessitat de cura (per exemple, una malaltia greu), entre d’altres. Hi ha, però, un tret comú en parlar de cura que és fortament significatiu: l’obligació de gestionar el temps propi en funció de les necessitats de la persona que requereix atenció, sovint sense ni tan sols poder decidir com i quan fer-ho, i que pot comportar la sobrecàrrega física, però també emocional, de les persones que cuiden, sobretot de les dones (Obiol, 2014).

«Tot i les recomanacions europees per aconseguir un entorn acadèmic eficaç i competitiu, sembla que continua no sent equitatiu en termes de gènere»

L’abnegació que tradicionalment se li ha reclamat a les cuidadores xoca de front amb l’abnegació que se li reclama avui dia al treballador en general però sobretot al científic. Aquella idea de lliurar-se al coneixement «en cos i ànima» (Santos, Muñoz i Poveda, 2015) és clarament visible en la tendència creixent d’un model de recerca basat en la rendició de comptes mitjançant l’elaboració d’indicadors de producció científica i la inclusió d’aquests com a criteris per a l’ordenació en les promocions del personal acadèmic, en la concessió de projectes i convenis, en la distribució de partides pressupostàries o en les relacions departamentals, per citar només alguns dels casos. De fet, sense aquest sistema avui dia és complicat entendre la construcció de la carrera acadèmica de la majoria del personal investigador. En conseqüència, obviar les condicions socials en què es produeix la recerca que avaluen –fins i tot les condicions en què es construeixen els mateixos indicadors– representa un greuge respecte l’assoliment de la igualtat d’oportunitats entre les persones que investiguen. No matisar els indicadors tenint en compte el temps que requereix la cura és penalitzar aquelles persones que se’n responsabilitzen, bàsicament les dones.

L’acadèmia i la ciència, tot i el marc d’equitat formal, poden perpetuar la desigualtat mitjançant processos d’avaluació del seu personal docent i investigador aliens a les condicions socials en què es genera allò que s’avalua, ja siga la política científica d’un determinat govern o bé el moment del cicle vital o familiar en què l’investigador s’hi trobe. / Jesús Císcar

De fet, tot i les recomanacions europees per aconseguir un entorn acadèmic eficaç i competitiu, sembla que continua no sent equitatiu en termes de gènere; així ho mostren les últimes dades, precisament publicades per la Comissió Europea. Les dones continuen estant poc representades en els llocs més alts de la presa de decisions acadèmiques en una proporció inferior al 40%. Els estats europeus que més s’acosten al 50% són Suè­cia, Luxemburg i Països Baixos (Comissió Europea, 2016). En les universitats de l’Estat espanyol, 4 de cada 10 persones que treballen com a professorat universitari són dones, tanmateix en el cos de catedràtics 8 de cada 10 són homes, dels quals gairebé la meitat tenen més de seixanta anys. Així doncs, les posicions més altes de la jerarquia acadèmica estan masculinitzades i envellides. El reiteradament anomenat sostre de vidre, que no s’aconsegueix superar, evidencia la persistència de la desigualtat de gènere en la universitat.

D’altra banda, en les estadístiques de personal de les universitats que publica el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport apareix un indicador que podria ser analitzat des de la perspectiva del biaix de gènere: el nombre de «sexennis òptims», és a dir, el nombre de sexennis que s’haurien de tenir des de la lectura de tesi. Es tracta d’un indicador que combina temps i mèrits, però no té en compte què ha passat durant aquest temps. Les dades de l’indicador mostren que els sexennis òptims ho són més en els professors funcionaris homes, amb un 47,8%, que en les dones, amb un 41,5% (segons dades del curs 2013-2014). La lectura per categories ens dóna pistes de la possible incidència de gènere; és a dir, a mesura que avancem en l’escala jeràrquica cap amunt minva la diferència en l’obtenció de sexennis, ja que en la categoria de càtedres, elles els avantatgen a ells en dos punts, mentre que en la de professorat titular, ells estan per davant en més de cinc punts. Considerem, a mode d’hipòtesi i que haurem d’estudiar de manera més detinguda, que opera una marca de gènere entre el cos de professorat titular i el catedràtic.

«El reiteradament anomenat ‘sostre de vidre’, que no s’aconsegueix superar, evidencia la persistència de la desigualtat de gènere en la universitat»

Els indicadors mostren que, tot i l’increment de dones en la universitat, elles encara ocupen llocs de menor importància acadèmica i tenen carreres més lentes, on la cura sembla que té un pes significatiu. De fet, en una investigació feta a la Universitat Rovira i Virgili sobre el seu personal docent i investigador (Pastor, Belzunegui, Moreno i Mañas, 2010) se’ns mostra que les dones conceben que en les seues trajectòries professionals entren a jugar factors externs a la universitat com és el cas de les càrregues domèstiques i reproductives. I són les dones –sobretot les més joves– les més sensibles a la implantació de mesures que procuren la igualtat d’oportunitats entre homes i dones.

La necessitat de repensar l’actual sistema d’avaluació

En el cas que acceptem com a irremeiable que la nostra tasca com a investigadors siga mesurada amb indicadors quantitatius i que el resultat d’aquests condicione com dirigim i construïm la nostra carrera acadèmica, caldria repensar-los des de les condicions socials en les quals la producció científica es realitza. I això significa, d’entrada, fer-ho des d’una perspectiva de gènere, perquè introduir elements d’igualtat formal sense atendre  les relacions de la universitat amb altres camps no promou l’equitat (Bailyn, 2003).

L’accountability com a sistema d’avaluació de la carrera científica està construïda sobre una idea molt concreta del fet de ser científic que coincideix amb perfils tradicionalment masculins: llargues, llarguíssimes, jornades evitant qualsevol distracció important que ens aparte de l’objectiu de produir. I la cura distrau i molt. Com assenyalàvem, el temps de cura i el temps de fer ciència són, a moments, clarament contradictoris i no tenir-ho en compte representa un greuge per a les dones. No es tracta, pensem, de parlar només d’assoliment de determinats nivells de productivitat equiparables entre dones i homes. La qüestió transcendent ací, pensem, són els efectes d’aquest assoliment sobre les persones, és a dir, l’esgotament, l’angoixa o la culpabilitat, com bé manifesta Gill (2010), i que evidencia la «corrosió del caràcter» dels científics amb la introducció de formes del nou capitalisme en la universitat (Sennett, 2000).

«L’‘accountability’ com a sistema d’avaluació de la carrera científica està construïda sobre una idea molt concreta del fet de ser científic que coincideix amb perfils tradicionalment masculins»

Caldria, en definitiva, cercar nous indicadors o bé matisar els existents amb la realitat de centenars de persones que investiguen i tracten de fer-ho compatible amb la cura. Fugir del biaix androcèntric d’aquests indicadors (Carrasco, 2007) procurarà de segur un sistema més procliu a aconseguir un major grau d’equitat entre el personal investigador.

En aquest sentit estan sorgint diferents propostes. És el cas, per exemple, del recull de mesures pensades per minorar els biaixos de gènere en la ciència i el món acadèmic proposades en un congrés que es va celebrar el 2008. Una d’aquestes mesures és no comptabilitzar els anys dedicats a la cura de les persones en situació de dependència en l’avaluació de la trajectòria acadèmica o, una altra, atorgar un plus en les convocatòries per al finançament de projectes d’investigació i d’innovació docent als grups que acrediten una composició equilibrada entre dones i homes (Izquierdo, 2008). D’altra banda, el II Pla d’Igualtat de la Universitat de València proposa analitzar els efectes de les normatives sobre conciliació amb la finalitat que no es produïs­quen efectes perversos en les carreres professionals de les persones a les quals se’ls aplique la normativa. Una altra bona notícia és que l’actual Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport valenciana flexibilitza en la convocatòria d’ajudes i subvencions científiques de 2016 alguns dels requisits «en el cas d’aquelles persones que hagen gaudit de permisos derivats de maternitat o paternitat gaudits d’acord amb les situacions protegides que recull el règim general de la Seguretat Social o en el cas d’atenció a persones en situació de dependència».1

En definitiva, si volem una universitat realment d’excel·lència, en un sentit equitatiu i considerada amb les condicions socials, és necessària la contribució de tots els seus membres, sense excepcions. Sabem, com a científiques, que comptar no és una activitat neutra sinó que es fa des d’una posició social molt concreta. Matisar aquesta posició –en el cas que defensem ací tenint en compte les necessitats de cura que tenen els investigadors més enllà de l’àmbit acadèmic (i al seu interior)– és un pas necessari per assolir un marc d’equitat de gènere.

1. Correcció d’errades de l’Ordre 6/2015, de 9 de setembre, de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, per la qual s’aproven les bases reguladores i es convoquen ajudes per a la promoció de la investigació científica, el desenvolupament tecnològic i la innovació a la Comunitat Valenciana. (2015). Consultat en http://www.dogv.gva.es/datos/2015/ 09/30/pdf/2015_7957.pdf (Tornar al text)


REFERÈNCIES

Bailyn, L. (2003). Academic careers and gender equity: Lessons learned from MIT. Gender, Work and Organization, 10(2), 137–153. doi: 10.1111/1468-0432.00008

Bok, D. (2010). Universidades a la venta. La comercialización de la educación superior. València: Publicacions de la Universitat de València.

Boni, A., Peris, J., Acebillo, M., McGee, R. M., Calabuig, C., & Hueso, A. (2012). Los discursos sobre “accountability” en el sistema de cooperación al desarrollo español. Revista Española de Desarrollo y Cooperación29, 199–212.

Bourdieu, P. (2008). Homo academicus. (P. Collier, Trad.). Madrid: Siglo XXI. (Treball original publicat en 1984).

Burrows, R. (2012). Living with the h-index? Metric assemblages in the contemporary academy. The Sociological Review, 60(2), 355–372. doi: 10.1111/j.1467-954X.2012.02077.x

Carrasco, C. (Coord.). (2007). Estadístiques sota sospita: Proposta de nous indicadors des de l’experiència femenina. Barcelona: Institut Català de les Dones.

Comissió Europea. (2016). She figures 2015. Gender in research and innovation. Luxemburg: Publications Office of the European Union. doi: 10.2777/744106

European Association for Quality Assurance in Higher Education. (2015). Estàndards i directrius per a l’assegurament de la qualitat en l’Espai Europeu d’Educació Superior (Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya [AQU], Trad.). Barcelona: AQU. (Treball original publicat en 2005). Consultat en http://www.enqa.eu/indirme/esg/ESG%20in%20Catalan_by%20AQU%20Catalunya.pdf

Gill, R. (2010). Breaking the silence: The hidden injuries of the neoliberal academia. En R. Ryan-Flood, & R. Gill (Eds.), Secrecy and silence in the research process: Feminist reflections (pp. 228–244). Londres: Routledge.

Hernàndez, F. J., & Villar, A. (2014). La millor pedagogia és la igualtat. Revista Futura, 28, 40–42.

Herzog, B., Pecourt, J., & Hernàndez, F. J. (2015). La dialéctica de la excelencia académica: De la evaluación a la medición de la actividad científica. Arxius de Ciències Socials, 32, 69–82.

Institut Nacional d’Estadística. (2011). Encuesta de empleo del tiempo 2009-2010. Madrid: INE. Consultat en http://www.ine.es/dyngs/INEbase/es/operacion.htm?c=Estadistica_C&cid=1254736176815&menu=resultados&idp=1254735976608

Izquierdo, M. J. (2008). I Congreso Internacional Sesgo de género y desigualdades en la evaluación de la calidad académica. Foros y talleres de trabajo. Bellaterra: Observatori per a la Igualtat; Universitat Autònoma de Barcelona.

Obiol, S. (2014). La transformación de la familia: El caso de los trabajadores del sector textil-confección valenciano. Revista Española de Investigaciones Sociológicas, 145, 127–146. doi: 10.5477/cis/reis.145.127

Pastor, I., Belzunegui, À., Moreno, B., & Mañas, C. (2010). La igualtat d’oportunitats a la universitat: Les percepcions del PDI. Papers: Revista de Sociologia, 95(2), 457–481. doi: 10.5565/rev/papers/v95n2.19

Santos, J. A., Muñoz, D., & Poveda, M. M. (2015). En cuerpo y alma: Intensificación y precariedad en las condiciones de trabajo del profesorado universitario. Arxius de Ciències Socials, 32, 13–44.

Sennett, R. (2000). La corrosión del carácter: Las consecuencias personales del trabajo en el nuevo capitalismo. Barcelona: Anagrama.

Slaughter, S., & Leslie, L. L. (1997). Academic capitalism: Politics, policies and the entrepreneurial university. Baltimore (Maryland): The Johns Hopkins University Press.

Slaughter, S., & Rhoades, G. (2004). Academic capitalism in the new economy. Baltimore (Maryland): The Johns Hopkins University Press.

© Mètode 2017 - 92. L'univers violent - Hivern 2016/17

Professora del Departament de Sociologia i Antro­pologia Social de la Universitat de València i actual directora de la Revista de la Asociación de Sociología de la Educación. Investiga sobre trajectòries formatives, desigualtats socials i educatives i transformacions en les institucions universitàries. És mare de dues xiquetes i un xiquet. 

Professora del Departament de Sociologia i Antro­pologia Social de la Universitat de València i membre del grup de recerca Copolis. La seua recerca s’ha centrat en els processos de precarització laboral i vital així com en l’anàlisi de les famílies monoparentals i les polítiques familiars. És mare de dues xiquetes.