La investigació és un treball
El Parc Científic de la Universitat de València va acollir les Jornades de Cultura Laboral en Investigació organitzades per Marea Roja
Mentre una gran part dels col·lectius de treballadors lluiten per la pujada del salari mínim, la reducció de la jornada o l’augment de la conciliació, n’hi ha d’altres que ni tan sols gaudeixen de les condicions laborals més bàsiques. Malgrat la seua importància vital en la nostra societat, el personal investigador en ciència i tecnologia es troba avui dia en una situació de precarietat, que no només dificulta l’entrada dels joves al món de la investigació, sinó que, a més, converteix la carrera científica en una competició constant per aconseguir l’èxit o caure en el fracàs.
Amb el lema «Consciència, aliança i imaginació», el Parc Científic de la Universitat de València va acollir el passat 21 de novembre les Jornades de Cultura Laboral en Investigació, organitzades pel col·lectiu Marea Roja. Amb la col·laboració d’associacions com FPU Investiga, FPI en Lluita, PDI Precariat o la Federació de Joves Investigadors, van tindre lloc diverses xerrades i taules de treball per reivindicar els reptes principals als quals fan front els treballadors de la ciència.
Segons Guillermo Muñoz, investigador a la Universitat de València i membre de la Coordinadora Valenciana de Treballadores de la Ciència (CVTC), les jornades, de les quals enguany s’ha celebrat la segona edició, naixen com una proposta dels col·lectius de representació de tot el personal investigador per a «apuntalar drets, parlar de problemàtiques i incloure una consciència crítica en la investigació en ciència i tecnologia». En definitiva, «es tracta d’una iniciativa amb la idea bàsica d’entendre que la investigació és un treball», explica l’investigador.
La precarietat laboral del personal investigador
Tot i que la precarietat és una qüestió generalitzada en pràcticament tots els sectors laborals, la ciència i la investigació presenten una sèrie de característiques estructurals que pronuncien el malestar dels treballadors i treballadores. Teresa Samper, també investigadora a la Universitat de València, ens conta que, per a començar, les condicions del personal investigador estan regulades per la Llei Orgànica del Sistema Universitari (LOSU), i no per les lleis laborals. Samper afirma que això ja és una gran diferència, però «a més, les dinàmiques pròpies de les diferents universitats espanyoles fan que aquestes lleis, modulades pels rectorats i les seues gerències, generen una aplicació diferenciada».
Un dels punts més importants que es van tractar a les jornades és la temporalitat dels contractes. Si bé l’última modificació de la LOSU va incloure en el seu articulat la implementació dels contractes indefinits, Guillermo Muñoz assegura que, en la pràctica, el dia a dia continua sent temporal. Encara que «en l’àmbit legal, a una persona li fa bé tindre un contracte indefinit per accedir al mercat de l’habitatge, a un lloguer o a una hipoteca», la realitat és que aquests contractes es tradueixen en temporals. El motiu principal és que estan associats als fons destinats a projectes i «no existeixen controls específics per a justificar si han sigut coberts o no». Això vol dir que «hi ha dues lluites: una pel text legal, i una altra per incloure aquest text en les pràctiques de cada institució».
Segons Muñoz, és perfectament possible conciliar la temporalitat associada als projectes d’investigació amb l’estabilitat dels contractes indefinits, com és el cas del personal titular de les universitats o del funcionariat del CSIC. No obstant això, el problema està en el fet que, per a arribar a aquests perfils totalment estables, cal travessar vint anys de temporalitat difícils d’assumir per a la majoria dels científics. «És, bàsicament, un altre problema de no entendre la investigació com un treball», reivindica.
Per altra banda, tant Guillermo Muñoz com Teresa Samper coincideixen que un dels principals problemes als quals s’enfronta el treball investigador és la competitivitat i la «cultura de l’èxit». En lloc de concebre la ciència com una disciplina col·laborativa, el personal investigador es veu obligat a competir entre si per a ser seleccionat en les convocatòries públiques i tindre la possibilitat d’accedir a contractes més interessants.
«Crec que sofrim molt la competitivitat i la individualitat», declara Guillermo Muñoz. «Inclús ho sentim de manera molt emocional, quan és clar que es tracta d’una qüestió estructural relacionada amb els recursos disponibles», afegeix. Com ha vingut reclamant la comunitat científica durant dècades, la dotació pressupostària per a lleis com la LOSU i el percentatge del PIB destinat a R+D+I són insuficients, malgrat l’eterna promesa per part dels successius governs d’augmentar la inversió en ciència i tecnologia.
D’aquesta manera, és usual que una persona jove acabada d’eixir de la carrera tinga únicament dues opcions per a desenvolupar la seua activitat investigadora: encadenar contractes i suportar la incertesa laboral fins als 45 anys, edat a què finalment s’aconsegueix l’estabilitat; o buscar oportunitats postdoctorals a l’estranger en veure’s expulsada pel sistema. Així, l’Estat espanyol gasta milers de milions d’euros en formar un talent investigador que acaba emigrant i treballant en altres països d’Europa per la falta d’oportunitats.
La relació entre la precarietat i el gènere
Com afirma Teresa Samper, «a la precarietat pròpia del món de la recerca, cal afegir els perjudicis que sofreixen les dones». Des del naixement de la modernitat i de la filosofia de la il·lustració, «el que és femení s’ha entès sempre com a contrari a la raó i, per tant, a la ciència». Entre altres factors, «encara es defensa aquesta idea per a explicar per què hi ha tan poques dones en ciències tècniques i en enginyeries».
Teresa Samper assegura que existeixen dues estratègies fonamentals per a expulsar les dones dels espais acadèmics i empènyer-les a abandonar. El primer és «l’assetjament sexual, que és, en definitiva, un assetjament laboral i professional». El segon és la definició d’un model científic que nega les acreditacions per a continuar amb la carrera investigadora «quan et quedes parada, per exemple, en el cas de la maternitat». Aquesta situació és sintetitzada per imatges com el gràfic de tisora, que mostra un major nombre de dones que d’homes a les posicions inicials de les carreres investigadores (predoctorals), i només a un 25% d’elles en les posicions finals, com personal titular o catedràtic.
De fet, l’etapa clau que defineix en grau més alt la continuïtat o l’expulsió de les dones del sistema científic és entre els 30 i els 45 anys, quan «dones el màxim de la teua persona a canvi d’inestabilitat, de salaris baixos i de promeses», com reivindica Samper. «Això implica a totes les persones, però es veu clarament amb les dones perquè compromet els projectes de maternitat que es fan en aquestes edats».
Durant els últims anys, s’han introduït una sèrie de mecanismes per tractar de corregir les qüestions relacionades amb el gènere en l’àmbit acadèmic, com la consideració dels anys dedicats a la criança en les acreditacions de l’ANECA o la legislació enfocada a conciliar la vida universitària amb la personal. No obstant això, «la complexitat del problema fa que no semblen suficients aquests esforços normatius» i que siga necessari un compromís major per a estudiar possibles solucions de manera més profunda.
L’entusiasme: una altra via per a la precarietat
A més de les discussions estrictament legals, les jornades van suposar també un espai on reflexionar sobre aspectes més amples que envolten el món de la ciència i la investigació, i que són utilitzats com a vies alternatives per a permetre la precarietat en aquest tipus de treballs. Teresa Samper ens parla de la importància que juga «l’entusiasme que acompanya tant a les carreres investigadores com artístiques», un tema central que ha sigut tractat en edicions anteriors amb la col·laboració de pensadores com Remedios Zafra.
A partir d’aquesta idea «d’entusiasme», tant la societat com, de vegades, els mateixos científics, justifiquen involuntàriament la idea que «la gent que fa ciència fa allò que li agrada i, per això, no ha d’escatimar ni temps ni dedicació». En altres paraules, resulta normal per a aquelles persones que han triat la carrera investigadora sacrificar la seua vida personal i familiar, o acceptar condicions indignes que mai s’acceptarien en altres circumstàncies. Per exemple, «jornades de setanta i vuitanta hores a la setmana o la renúncia a qüestions que van lligades a la teua vida, com la maternitat o la cura de persones estimades», afirma Teresa Samper.
Guillermo Muñoz remarca també la similitud entre els treballs científics i artístics: «Tot s’associa a la voluntat, a les ganes i a fer les coses perquè és un treball que t’ompli». A través de suposats valors i objectius vitals com l’autorealització, «s’oculten totes les xarxes d’interès i de treballs col·lectius, perquè com sembla que estàs treballant per a tu mateix, el resultat és quedar-te satisfet i no tindre un sou».
La combinació de l’entusiasme amb la concepció individualista i competitiva de les carreres científiques ens porta, una vegada més, a una situació en què les condicions materials de les persones treballadores no queden satisfetes. Per tant, avui dia la ciència es troba en un paradigma on les seues majors problemàtiques transcendeixen el pla legal. El seu origen, al contrari, resideix en les idees d’una cultura superproductiva que només contempla la possibilitat de desenvolupar mecanismes de col·laboració en cas que reporten qualsevol mena de benefici econòmic immediat. Mentrestant, el resultat és el mateix: inestabilitat, falta d’oportunitats i unes condicions inacceptables que expulsen del sistema al personal científic, abocant-lo a una mena d’exili laboral com a única alternativa per a continuar desenvolupant la seua activitat investigadora.
Com fer front als reptes laborals de la ciència
El passat juny, el col·lectiu Marea Roja va proposar un pacte d’estat per la ciència al qual es van adherir desenes d’associacions, i que finalment va ser signat o secundat per tots els grans partits polítics en l’àmbit estatal (excepte Vox) el dia 29 del mateix mes. Amb la certesa que «una reforma parcial i una injecció temporal de fons no poden fer front a les necessàries transformacions pendents en el Sistema Espanyol de Ciència, Tecnologia i Innovació (SECTI)», el pacte defensa quatre pilars fonamentals que han de ser posats en pràctica durant la següent legislatura.
En primer és la creació d’un Estatut del Personal Investigador que protegisca «les condicions laborals i els drets» de tot el personal científic, tècnic i de gestió. L’Estatut ha d’assegurar uns drets mínims de retribució, progressió de la carrera científica i estabilització per a donar lloc a un model de ciència que comence amb el benestar de la seua base humana.
El segon és una simplificació de la burocràcia i del credencialisme en el sector de la ciència. Mesures com la descongestió i la desacceleració dels tràmits administratius pretenen evitar pèrdues de temps innecessàries, i també preservar la salut mental del personal investigador. Segons el pacte, «l’excés de burocràcia va en detriment de la productivitat» i resulta en «un mal ús dels recursos públics» que es pot simplificar sense majors costos econòmics.
El tercer es tracta d’un augment de la integritat i la diversitat en el món científic per posar fi als abusos de poder, que van «des de la prevaricació en concursos públics fins a l’assetjament sexual, passant pel frau científic». Així, s’aposta per «transformar un sistema basat en la competitivitat, l’excel·lència i la singularitat meritocràtica, cap a un sistema basal construït per l’habilitat, la cooperació, la col·laboració i la promoció de totes les manifestacions de diversitat i inclusivitat».
Per acabar, el quart reclama una inversió del 3% del PIB en R+D+I per posar Espanya al nivell dels territoris de la Unió Europea, dels Estats Units, del Japó o de Corea del Sud. Amb l’objectiu d’evitar les promeses sense compromís dels partits polítics, el pacte exigeix una «memòria econòmica vinculant» que assegure el seu compliment i transicione cap a un model de finançament més transparent.
Els partits polítics ja s’han pronunciat nombroses ocasions en favor del pacte i han declarat públicament el seu compromís per fer-lo efectiu durant la pròxima legislatura. Aquesta, finalment, pot ser l’oportunitat del personal científic per a aconseguir unes condicions dignes i uns recursos que els permeten desenvolupar la seua activitat investigadora sense la necessitat d’abandonar la terra natal. És qüestió de temps comprovar si totes les promeses acaben materialitzant-se o si tornen, una vegada més, a perdre’s en un oceà mediàtic que no tarda a esborrar convenientment la memòria de les persones responsables.
