L’arç blanc i l’oracle d’Agamèmnon

Etnobotànica de ‘Crataegus monogyna’ Jacq.

A les vores de torrents i rierols, a les fronteres fresques i assolellades dels boscos, o als límits dels camps de cultiu, dominen les bardisses espinoses. Unes eficaces dissuasores pel pas dels humans i els herbívors domesticats, que no poden travessar-les impunement sense deixar-s’hi bocins de roba o de pell. Rosàcies com l’aranyoner (Prunus spinosa), l’esbarzer (Rubus ulmifolius)1 o els rosers silvestres (Rosa sp.) hi imposen la llei, al costat de l’espinalb o arç blanc Crataegus monogyna Jacq., un arbret capaç d’ocupar també, solitari i orgullós, tossals potencialment boscosos.

36-71

© Valentín Rodríguez

«Les bardisses espinoses són unes eficaces dissuasores pel pas dels humans i els herbívors domesticats, que no poden travessar-les impunement sense deixar-s’hi bocins de roba o de pell»

L’arç blanc és una planta vigorosa que ha servit de patró a uns altres fruiters: atzerolers (Crataegus azarolus), pereres (Pyrus sp.) i pruneres (Prunus sp.) empeltats sobre l’arç blanc beuen la saba vivificant del tronc sobre el qual creixen i es reencarnen cada estiu en nous i agradables fruits; fins i tot L’Encyclopédie (1757) se’n fa ressò en afirmar que el nesprer (Mespilus germanica) empeltat en un arç blanc «donne des nèfles en plus grande quantité et de meilleur goût».

La longevitat de l’arç blanc és tan notable que a Normandia serveix per delimitar els cantons de les propietats rurals. Una resistència cantada pel «príncep dels poetes» a la França del Renaixement, Pierre de Ronsard (1524-1585), en l’oda Le bel aubépin.

¡Viu, gentil arç blanc!
Viu sense fi,
viu sense que mai el tro,
la destral, els vents
o el temps
et puguen enderrocar.2

38-71

L’arç blanc és una planta tan longeva que l’aubépine de Saint Mars sur la Futaie, a la regió del Pay de la Loire, d’uns mil cinc-cents anys, és considerat l’arbre més vell de França i un dels més antics d’Europa. / © Mètode

No és estrany que els hel·lenòfils romans assumiren el mot grec krataios (κραταιός: “força”, “vigor”) per anomenar aquest arbre; un nom que més tard faria servir el pare de la taxonomia, el suec Carl von Linné (1707-1778), per designar Crataegus, no tan sols l’espècie sinó tot el gènere.3

La fusta, dura i resistent, ha estat molt apreciada en torneria per fer instruments de tota mena, des de fusos per filar fins estaques per matar els llegendaris vampirs a Sèrbia i a Croàcia. I com que la llenya fa bon foc i millor carbó, des de ben antic es va haver de regular la tala d’aquests arbres amb lleis com la irlandesa Aithig fedo o «fusta comunitària» (Mac Coitir, 2003).

La riquesa en espines fortes4 i lacerants ha originat fitònims amb el significat de «tanca espinosa»,5 com l’anglès hawthorn, els neerlandesos haagdoorn i hagedoorn, i el noruec hagtorn. I el mateix s’expressa en una llengua tan allunyada com l’euskera, on rep el nom d’arantzazu, «bardissa d’espins/espines».6

Les espines, inicialment suaus, verdes i guarnides de petites i efímeres fulles, es fan tan fortes que a Rússia els fusters les empraven com a claus. Són temudes pel dolor que provoquen alhora que s’ha considerat que fan dormir, com recull el fitònim islandès svefnthorn (“espí de la son”). Aquesta capacitat somnífera figura en llegendes com la Völsungasaga (Saga dels volsungs), on l’heroi Sigurd (Sigfrid) dorm amb una espina d’arç blanc a la bella però esquerpa Brynhildr (Brunilda); i a rondalles com La bella dorment del bosc, la qual s’adorm –tant en la versió francesa de Perrault (La belle au bois dorment) com en l’alemanya dels germans Grimm (Dornröschen)– en punxar-se amb el fus de filar, el típic instrument fet amb aquesta fusta.

«Les espines de l’arç blanc, inicialment suaus, verdes i guarnides de petites i efímeres fulles, es fan tan fortes que a RúsSia els fusters les empraven com a claus. Són temudes pel dolor que provoquen»

Les bardisses, entre el món dels homes (cases, cultius, camins) i el nemoral dels déus (boscos), faciliten l’aparició de marededéus o similars: a l’antiga Roma la nimfa Carna –venerada als turons que envoltaven la primitiva urbs– portava com a atribut una rama d’arç blanc. Molts ordes religiosos, en colonitzar espais ocupats per les bardisses, acabaren adaptant el nom als monestirs, com el cistercenc Santa María de la Santa Espina, a la vall del riu Bajoz (Valladolid).

Les bardisses d’arç blanc són ideals perquè a la seua ombra «cada pastor explique la seua història»,7 o s’hi posen seients perquè «hi parlen els ancians i es bressolen els amants».8 Però també perquè «els joves amants exhalen tendres paraules» (Burns)9 i s’acaronen fins i tot més enllà de la mort, com evoca el romanç castellà «del Conde Niño»10 en referir-se a les tombes dels amants:

De ella nació una rosa
de él un espino albar
crece el uno, crece el otro
los dos se van a juntar.

39b-71

Les flors de l’arç blanc es fan servir per preparar tisanes com a tònic cardíac i per combatre l’insomni. El flavonoide quercetina, un antioxidant present en les flors, és el responsable d’aquestes propietats. / © E. Laguna

«Malgrat que tothom coincideix en la bellesa de les flors, pel que fa a l’aroma les opinions són discrepants: mentre que per a uns la flaire de l’espino de olor és una pudor repulsiva, per a uns altres resulta agradable»

En acomiadar-se l’hivern, les rames de l’arç blanc s’omplen de fulles de base estreta i limbe dividit en lòbuls arrodonits més llargs que amples. Com va escriure el metge renaixentista Andrés Laguna (1499-1559),11 «son de tal manera cortadas que en su extremo se parecen a las del apio». I s’han considerat galactogèniques, com llegim en el Codex Zabálburu (s. xiv): «para faser venir leche ala muger toma las fojas del espino albar i cuese las con qual quier leche i da lo ala muger i avra abondo».

Llig l’article complet en: La cara del dolor. Ciència i ètica d’un símptoma universal. Mètode, 71. Tardor 2011.

Notes
1. Vegeu l’article «Barroc albarzer» (Mètode 55, tardor 2007). (Tornar al text)
2. «Or vis, gentil aubépin,/ Vis sans fin,/ Vis sans que jamais tonnerre,/ Ou la cognée, ou les vents,/ Ou les temps/ Te puissent ruer par terre.» (Tornar al text)
3. El gènere Crataegus, amb unes 1.250 espècies, ocupa fonamentalment zones temperades i subtropicals de l’hemisferi nord. (Tornar al text)
4. Mentre que les espines són rames agusades, els agullons són formacions epidèrmiques que salten fàcilment per pressió lateral; malgrat això, s’han fet servir com a sinònims, com recullen alguns fitònims valencians i mallorquins potser derivats d’aguller: garguller, engarguller, garbuller, garaüller, graüller, agraüller, garganyer... (Tornar al text)
5. Del primitiu germànic Hecke, “tanca”, “bardissa”, han derivat l’anglès hedge, l’alemany Hag, els neerlandesos haag i hage, i el noruec hag; i seguits del substantiu “espina”: thorn (anglès), Dorn (alemany), doorn (neerlandès) o torn (noruec). (Tornar al text)
6. A partir del substantiu arantza, “espí/espina” + sufix abundancial zu; ètim potser relacionat amb el mossàrab arça, “bardissa”, antecessor d’un dels nostres fitònims, arç blanc (vegeu «Barroc albarzer», del mateix autor, a Mètode núm. 55, tardor de 2007, pàg. 57). (Tornar al text)
7. «Every shephered tells his tale/ under the hawthorn in the dale», del poema melancòlic Il Penseroso (1645), de John Milton. (Tornar al text)
8. «The Hawthorn bush, with seats beneath the shade, For talking age or whispering lovers made», del poema pastoral The deserted village (“El llogaret abandonat”), de l’angloirlandès Oliver Goldsmith (1730-1774). (Tornar al text)
9. «Tis when a youthful, loving, modest pair/ In other’s arms, breathe out the tender tale», en The Cotter’s Saturday night, del poeta nacional escocès Robert Burns (1759-1796). (Tornar al text)
10. Anònim, del segle xv-xvi. Parla dels amors entre el fill d’un comte i la filla de la reina. Com que aquesta rebutjava la unió, va manar matar el jove, i la princesa va morir de tristor. Però, soterrats, l’amor era més fort que la mort i va perdurar en la bardissa entrellaçada de roser silvestre i arç blanc. Hi ha una versió musicada, cantada pel valencià Paco Ibáñez (1934-).(Tornar al text)
11. Traductor al castellà del llibre sobre plantes medicinals De materia medica, del metge, farmacòleg i botànic grec del segle i dC Dioscòrides Pedaci. (Tornar al text)

© Mètode 2011 - 71. La cara del dolor - Número 71. Tardor 2011

Catedràtic de secundària de Ciències de la Natura.
IES Badia del Baver, Alacant.