La clau és el lloc

«Tots admeten que les coses estan en algun “on”», sosté Aristòtil al començament del llibre IV (208a) de la Física (Aristòtil, 1995). I encara que no sembla que el lloc puga definir-se de manera tan categòrica com el gran naturalista grec pretenia, la veritat és que el coneixement local, en notable tensió amb les pretensions d’universalitat, determina amplis dominis de la ciència. Entre les tradicions que han fet dels llocs tant espai com objecte de la seua actuació, destaca per descomptat la història natural. D’aquí ve que, quan el moviment associatiu va començar a prendre cos avançada l’edat moderna, les societats naturalistes de rang geogràfic limitat començaren a proliferar (Allen, 1994; Matagne, 1999). La tardana articulació d’aquesta tendència a Espanya es va manifestar, principalment, a través de la fundació de sec­cions locals de la Real Sociedad Española de Historia Natural (RSEHN). L’última a constituir-se abans de la Guerra Civil va ser la secció de València, que va acabar essent, no obstant això, la més activa des de la seua fundació en 1913 fins a l’esclat de la contesa, quan va passar a acollir la vida associativa dels naturalistes desplaçats des de Madrid amb motiu de l’evacuació del personal del Museu Nacional de Ciències Naturals (MNCN); una institució, de fet, parcialment traslladada a conseqüència del conflicte. I és que els avatars d’institucions, societats i persones de ciència estan també guiats per una dialèctica de llocs, entorns i espais, conceptes interrelacionats però diferenciables quan abordem la geografia històrica dels sabers. La clau, doncs, no solament està en el lloc, sinó que pot arribar a ser el lloc. El cas de la secció de València és un bon exemple per a explicar que, a través d’un enfocament des dels llocs, podem entendre aspectes fonamentals de la història de les societats naturalistes.

La legitimació d’un lloc

La secció de València de l’RSEHN va arrancar a caminar el 25 d’octubre de 1913. Segons el reglament, es requeria un mínim de quinze socis residents perquè es poguera constituir una secció en una localitat determinada. La ciutat de València tenia en aquells dies setze socis, de manera que, en aquest sentit, el requisit es complia. Es necessitava, no obstant això, que algun d’ells fera el pas en aquesta direcció. Qui va decidir impulsar la fundació era, en realitat, un quasi nouvingut, Celso Arévalo Carretero (1885-1944), en aquell temps catedràtic d’Història Natural de l’Institut General i Tècnic de València, al claustre del qual s’havia incorporat a penes any i mig abans. Arévalo, nascut a Ponferrada encara que amb arrels segovianes, era un jove dinàmic, emprenedor i, sens dubte, bastant ambiciós. En algun moment, havia decantat la seua vocació científica cap a una disciplina en construcció, la hidrobiologia, equivalent aproximat al que modernament coneixem com a limnologia o, més en general, ecologia de les aigües continentals (Casado de Otaola, 1997). Els estanys van ser llocs fonamentals per a l’articulació de la teoria ecològica des de finals del segle XIX; però, sobretot, van ser escenari de la posada en pràctica de tècniques i procediments definidors del quefer d’aquells naturalistes de nou encuny que van acabar essent coneguts com a ecòlegs. I així com el suís Françoise-Alphonse Forel (1841-1912), allà per 1871, va proposar a la Société Vaudoise des Sciences Naturelles iniciar un projecte d’investigació que, després de més de dues dècades de detallats estudis físics, químics i de biodiversitat, va cristal·litzar en una monumental monografia sobre l’ecologia del llac Léman o de Ginebra (Deléage, 1993), així Arévalo va pensar a associar els seus consocis valencians a un projecte d’aquell estil, però desenvolupat a l’Albufera.

«La secció local de València de la Real Sociedad Española de Historia Natural va ser la més activa des de la seua fundació en 1913 fins a l’esclat de la Guerra Civil»

D’altra banda, Arévalo va decidir muntar un laboratori d’estudis limnològics a la mateixa ciutat de València, a semblança d’Otto Zacharias (1846-1916), un divulgador científic alemany ficat a limnòleg, que va fundar en 1891 la primera estació d’estudis lacustres d’Europa a Plön, al septentrional estat de Schleswig-Holstein (De Bont, 2015). La fundació informal del que després seria conegut oficialment com a Laboratorio de Hidrobiología Española (LHE) va antecedir en un any la de la secció. Instal·lats més o menys precàriament uns aquaris i unes taules de treball en un corredor del pis superior de l’Institut, annex al ric gabinet d’història natural, el nou laboratori era una realitat ben modesta, però no obstant això operativa. Arévalo s’havia guanyat el favor de la direcció i el claustre d’aquell centre docent, i això estava molt bé des del punt de vista administratiu i, és clar, per a comptar amb un petit suport financer. Per aquells temps, els instituts públics d’ensenyament secundari comptaven amb una certa autonomia de gestió econòmica, fruit de les taxes de drets d’examen dels alumnes dels centres privats que havien d’examinar-se en els instituts oficials per a certificar el seu nivell de coneixements. Però sense un suport per part dels naturalistes locals, aquell precari laboratori no tenia cap possibilitat de prosperar. La secció de València, doncs, va ser promoguda per a legitimar un petit lloc de ciència; un corredor equipat per a fins més enllà dels propis de l’ensenyament de les ciències naturals als adolescents valencians, malgrat ser part d’un important i consolidat establiment docent.

L’ocupació d’un lloc d’ensenyament i la reivindicació d’un espai urbà

La secció de València va tenir com a seu el mateix Institut i, més concretament, el seu gabinet o «museu» d’història natural. Allí es reunien mensualment els socis, el nombre dels quals va anar creixent a bon ritme en els primers anys fins a acostar-se als 90 en 1924, encara que els veritablement actius mai passaren de la vintena. Cal dir que en la nòmina fundacional de la secció es trobava no sols Arévalo com a integrant del claustre de l’Institut, perquè també eren ja socis de l’RSEHN els professors auxiliars Àngel Blas de la Cruz i Juli Esplugues. Arévalo, a més, havia enrolat poc abans el seu alumne predilecte, Lluís Pardo (1897-1958), cridat a ser deixeble i continuador de la seua labor al capdavant del Laboratorio de Hidrobiología després de la marxa del mestre a Madrid en 1919. A més, en la sessió inaugural va ser presentat com a nou soci el secretari (poc després director) i catedràtic d’Agricultura de l’Institut, Francesc Morote (1870-1941), un dels suports més decidits que va trobar Arévalo en totes les iniciatives que va emprendre en la seua etapa valenciana (Catalá Gorgues, 1998). El museu, lloc específic per a la història natural en l’Institut, va passar a ser també depositari de les col·leccions que alguns socis van començar a donar per a un projectat museu sobre la diversitat faunística, florística i geològica valenciana. La iniciativa no va prosperar finalment, però el cas és que aquell «lloc ocupat» va acabar integrant en el seu fons aquelles donacions, en el que sembla una sort de compensació per l’acolliment prestat. Reconstruir el recorregut d’aquells exemplars està pendent, i promet ser un cas fascinant de circulació d’objectes de la ciència a través, una vegada més, de llocs connectats, que inclouen localitats de captura o recol·lecció, establiments de taxidèrmia, domicilis particulars i, per descomptat, el mateix museu com a lloc públic per a l’ensenyament i la divulgació.

El Laboratorio de Hidrobiología Española es va instal·lar annex al museu i als laboratoris per a les pràctiques d’història natural de l’Institut General i Tècnic de València; és a dir, en els mateixos locals on es reunien mensualment els socis de la secció de València. En la imatge, vista del Laboratorio de Hidrobiología en 1922. / Arxiu de l’IES Lluís Vives (València)

En relació amb aquell museu regional de «produccions naturals», trobem també la frustrada iniciativa de crear un espai urbà per a uns sabers de camp. La idea del museu regional va partir, una vegada més, d’Arévalo. Més enllà del genuí interès que a un naturalista se li suposa per avançar en el coneixement del medi, sembla clar que es tractava al mateix temps d’una estratègia per a enfortir la cohesió de la incipient secció de València. Arévalo tenia interès a reclutar col·laboradors per a la seua causa hidrobiològica; però més enllà d’això, el que buscava abans de res era basar els seus suports en un teixit associatiu consolidat, disposat a mobilitzar-se per a fer visible la pràctica naturalista en el territori valencià. Al capdavall, la majoria dels naturalistes en aquella època eren alhora col·leccionistes, sobretot si entenien la seua activitat com a afició o passatemps. No els devia costar massa, doncs, sentir-se partícips d’una empresa col·lectiva amb la fi última d’oferir a la societat valen­ciana un espai públic d’exhibició i divulgació. A més de l’MNCN a Madrid, ja hi havia museus d’història natural en altres ciutats espanyoles com Barcelona, que a través de la seua Junta de Ciències Naturals gestionava i incrementava les col·leccions formades a partir del llegat del naturalista aficionat Francesc Martorell (1822-1878), situades al parc de la Ciutadella. A la mateixa València es treballava en aquells dies en la posada en valor de la col·lecció paleontològica sud-americana donada per Josep Rodrigo Botet (1842-1915) (Camarasa i Catalá Gorgues, 2008). La crida d’Arévalo va ser secundada per diversos consocis de la secció, encara que l’entusiasme inicial va quedar esvaït en bona part en un parell d’anys.

La iniciativa es va reprendre, no obstant això, cap als començaments de la dècada dels vint. En aquell moment, augmentava la pressió per dotar d’una seu digna la col·lecció de Rodrigo, que havia estat deambulant per ubicacions provisionals, i crear així un vertader museu. Al mateix temps, amb Arévalo ja a Madrid, Lluís Pardo pugnava per aconseguir un nou emplaçament, amb més espai i equips, per a l’LHE, que ja feia anys que tenia carta de naturalesa oficial com a centre adscrit a l’MNCN. Per què no sumar-hi l’adormiscat projecte de museu regional i reivindicar un gran espai per al conreu i la divulgació de la història natural? Després de les gestions del farmacèutic Agustí Trigo (1863-1952), en aquells dies regidor de l’Ajuntament i soci de la secció de València, i amb el suport unànime d’aquesta, la corporació municipal va aprovar en 1921 el projecte del pomposament anomenat Palau Municipal de Ciències Naturals, que hauria de ser instal·lat als jardins municipals dels Vivers, al costat de les restes del Palau del Real. Es tractava, en part, de reprendre una iniciativa de començaments de segle, quan ja s’estava buscant acomodament a la col·lecció paleontològica. La inspiració barcelonina, d’altra banda, era clara, perquè igual com s’havia fet a la Ciutat Comtal a la Ciutadella, s’estaven instal·lant als Vivers recreacions a escala natural i en ciment de grans vertebrats fòssils (Catalá Gorgues, 1997a; De Jaime, 2016). Al final, no obstant això, l’Ajuntament va optar per no donar via executiva al seu propi acord. Quan el mateix Trigo va ser nomenat alcalde de València, just després de la proclamació de la República, les circumstàncies no li permetien a la ciutat reactivar el projecte del Palau de les Ciències Naturals, ni es va trobar suficient col·laboració per part dels qui tenien la responsabilitat efectiva sobre les col·leccions. La mateixa secció de València estava entrant en una dinàmica d’una certa atonia i havia perdut bastant capacitat de mobilització. Fins llavors, no obstant això, s’havia embarcat en altres iniciatives que sí que van reeixir.

La defensa d’un lloc natural i la instauració d’un lloc de la memòria

Cap a mitjan dècada dels vint, la secció de València havia adquirit suficient autonomia respecte al projecte original d’Arévalo com per a mantenir una activitat pròpia i ja no tan estretament vinculada als objectius de l’LHE com en els seus orígens. És evident que Lluís Pardo va continuar mantenint viu el llegat del seu mestre, i compartir lloc comú en l’Institut va ajudar al fet que el lligam no es perdera. Així i tot, Pardo ja s’havia traslladat al seu torn a Madrid, a la recerca d’una estabilitat laboral que mai va trobar a València, en el moment en el qual la secció va decidir enviar un ofici a l’Ajuntament per a sol·licitar la paralització d’uns treballs que s’anaven a emprendre per a eliminar la vegetació de la Mata del Fang, lloc d’especial interès ornitològic i botànic en plena Albufera. Succeïa això a l’abril de 1928. L’acció, per cert, va trobar ressò positiu, perquè en la sessió del mes següent se celebrava amb satisfacció que l’alcalde haguera assumit aquella reivindicació, al mateix temps que els consocis de la secció es comprometien a mantenir-se vigilants i no abaixar la guàrdia davant qualsevol atemptat contra la flora i fauna regionals (Sección de Valencia, 1928a, 1928b). Aquesta defensa de la Mata del Fang –del conjunt de l’Albufera en realitat– és, possiblement, la primera reivindicació conservacionista per part dels naturalistes valencians com a col·lectiu; la primera vegada en què s’exigia d’una administració la paralització d’una acció lesiva contra un lloc natural sense evocar aspectes utilitaris o d’aprofitament econòmic. La secció de València, doncs, també va ser fòrum del compromís cívic dels practicants de la història natural que la constituïen.

L’Albufera va ser objecte preferent d’estudi per part dels naturalistes vinculats al Laboratorio de Hidrobiología, a més de suscitar iniciatives conservacionistes per part de la secció de València. En la imatge, mapa amb els llocs de procedència de les mostres de nàiades, mol·luscos de la família dels uniònids, que va utilitzar el malacòleg alemany Fritz Haas per a un dels seus treballs./ Font: Haas, F. (1918). Las náyades de la Albufera de Valencia. Anales del Instituto General y Técnico de Valencia, 3(10), 1–55.

Aquest compromís es va fer corpori en una iniciativa singular, que va consagrar un lloc de la memòria per a la ciència valenciana i espanyola. La secció de València, al setembre de 1926, va acordar promoure un homenatge a Simón de Rojas Clemente (1777-1827), amb motiu del centenari de la seua mort. Clemente, natural de la població de Titaigües, als Serrans de València, va ser un destacat botànic i agrònom, representant del tram final de la ciència il·lustrada hispana. A més de la seua faceta científica, es va involucrar en la política i arribà a ser diputat a Corts durant el Trienni Liberal (Martín Polo, 2016). La figura de Clemente resultava perfecta per a ser celebrada com a expressió d’una cultura de la construcció d’Espanya, al mateix temps que de la contribució valenciana a aquella empresa nacional. La secció de València, no ho oblidem, va viure en temps de reivindicació d’una naturalesa pàtria per part dels naturalistes (Casado de Otaola, 2010). Però aquella reivindicació formava part, al seu torn, d’una expectativa de configuració cultural unificada entorn de la nació, generada a partir del nou ordre liberal del segle XIX. Per a representar aquella expectativa, es va fer comuna l’acció de col·locar les figures de la nació en els altars de la pàtria, materialitzant-se així la seua memòria en la pedra estatuària que tant va proliferar en els espais públics en aquells dies (Peiró Martín, 2017). Clemente, home de ciència i home d’estat, bé mereixia un monument. I es va aconseguir. L’entitat cultural Lo Rat Penat es va fer ressò de la crida de la secció de València i va encarregar a Carmelo Vicent una escultura que va ser instal·lada al Jardí Botànic de la Universitat de València. La secció de València, per la seua banda, a més d’haver estat responsable de la iniciativa, va arrodonir l’homenatge amb una petita publicació en la qual diversos socis glossaven diferents aspectes de la biografia del savi il·lustrat (Catalá Gorgues, 1997b).

I, sobretot, l’estudi dels molts llocs d’un territori

La secció de València va nàixer, com hem vist, per a donar suport a un projecte molt concret de lloc de ciència. Les iniciatives localitzades es van estendre més enllà d’aquell motiu fundacional. Però la seua labor esdevingué, sobretot, a través de la investigació de camp i de la pràctica col·leccionista que els seus socis van desenvolupar, conjuminant esforços individuals a través de la plataforma de sociabilitat que va acabar sent la mateixa secció. Això es va traduir en l’estudi de nombrosos llocs naturals escampats pel territori valencià. Un territori amb una articulació administrativa com a tal ben dèbil, atès que, més enllà de proclames retòriques i evocacions històriques, les unitats provincials eren les realment funcionals, sense que l’escala regional es presentara de manera efectiva. Els naturalistes de la secció de València sí que van mantenir, no obstant això, una consciència més o menys compartida del seu compromís científic i emocional amb una naturalesa valenciana que englobava el territori de les tres províncies. I encara que foren majoria els socis de la capital, cosa esperable atesa la demografia i al pes cultural i educatiu de la ciutat de València, la veritat és que va haver-hi socis molt actius que residien en altres poblacions de la província, mentre que consocis castellonencs i alacantins van arribar a participar, a vegades amb una certa recurrència, en les sessions. La secció de València, al llarg de més de dues dècades, va crear una sensació bastant explícita de pertinença a una regió entre els seus membres. No es va arribar, per descomptat, a les expressions nacionalistes de societats com la Institució Catalana d’Història Natural.

«La secció de València, al llarg de més de dues dècades, va crear una sensació prou explícita de pertinença a una regió entre els seus membres»

El País Valencià no va aconseguir passar de la defensa d’una identitat cultural a un activisme polític efectiu, i, com va succeir en altres societats i entitats cíviques, la secció de València es va expressar a través d’una retòrica bàsicament regionalista (Roca Rosell i Salavert Fabiani, 2009). Així i tot, això va ser un esperó cert i seriós per a desplaçar-se, recórrer i recol·lectar per múltiples llocs del territori, per insistir en una idea compartida: que la història natural podia donar una clau fonamental de coneixement local i localitzat, i alhora contribuir a la construcció d’un ideal de ciència que transcendia aquelles localitzacions. L’experiència excursionista compartida, inclosa l’exigència física del camp, van ser factors de sociabilitat tan intensos, almenys, com aquells projectes institucionals que majoritàriament van quedar frustrats. A un saber expert reconegut, s’unia una experiència vital compartida. D’aquí ve que l’estudi de les societats naturalistes en la seua radicalitat localitzada continue sent un camp privilegiat per a una historiografia de la ciència que posa la geografia en el centre de la seua atenció (Kohler, 2011).