L’Albufera de València

Ara fa un segle, Alfons XIII va signar una breu llei per regular la cessió de l’Albufera a l’Ajuntament de València. Enguany, el consistori ha volgut celebrar l’adquisició de l’antiga propietat de l’Estat i ha declarat el 2011 any albuferenc, tot aprofitant també el vint-i-cinquè aniversari de la declaració de l’aiguamoll com a Parc Natural. Ambdues efemèrides, referides als anys 1911 i 1986, marquen dues fites destacades en la conservació de l’Albufera, les quals tingueren lloc sobre escenaris físics i socials molt contrastats.

«A començament del segle XX, l’Albufera era un lluent d’aigua prístina al bell mig de vastes hortes i arrossars. A l’aiguamoll, refugi d’una variada cohort de flora i fauna, encara s’amagaven les últimes llúdries»

Un lluent d’aigua clara

A començament del segle xx, l’Albufera era un lluent d’aigua prístina al bell mig de vastes hortes i arrossars. A l’aiguamoll, refugi d’una variada cohort de flora i fauna, encara s’amagaven les últimes llúdries. A la feréstega Devesa, sota la custòdia d’un servei de guàrdia, només s’alçava la casa dels Carrabiners. L’estany i la marjal s’alimentaven d’un miríada de canals de reg i drenatge. Per aquestes séquies, obertes en terra i amb marges de bova o lliri-groc, fluïa generosament l’aigua del Xúquer i en menor proporció, també la del Túria.

Sobre aquest espai privilegiat, escriptors com Blasco Ibáñez o Azorín, pintors com Antonio Fillol o Peris Brell, d’entre molts artistes més, contribuïren a forjar una imatge cultural que a inicis del segle xx es convertí en un referent simbòlic per als valencians. La divulgació dels valors de l’aiguamoll en la societat de l’època despertà l’interès pel seu ús públic i la preocupació per un avanç transformador de l’arrossar que minvava a gran velocitat les dimensions del lluent.

Els macròfits, espècies de plantes aquàtiques desaparegudes durant anys a l’Albufera, tornen a arrelar-se als llims del llac al Tancat de la Pipa. / Tancat de la Pipa

El blasquisme fou el catalitzador d’aquestes reivindicacions. El 1901, al manifest La Revolución en Valencia, Blasco Ibáñez havia expressat públicament la necessitat de convertir la forest costanera en un lloc d’esplai per a les classes populars valencianes. L’any següent, amb la impressió de Cañas y Barro, transposà a la literatura l’impacte de l’expansió arrossera sobre la comunitat de pescadors del Palmar. El grup municipal blasquista, que controlà el consistori entre 1901 i 1911, traslladaria a l’administració aquestes aspiracions, mirant d’obtenir la cessió de l’aiguamoll per a l’Ajuntament de València, amb el suport mediàtic i polític del diari El Pueblo i dels diputats de la Unió Republicana a Madrid.

La Universitat de València va participar activament en la iniciativa municipal i la sol·licitud adreçada al govern de Madrid va ser acompanyada d’un manifest, signat per Eduardo Boscà, Ramón Gómez Ferrer, Pedro M. López i Pascual Téstor, degans de Ciències, Medicina, Filosofia i Dret respectivament. El document subratllava la necessitat d’aconseguir-ne un ús social, tot deixant en un segon pla l’evident interès científic del paratge, escenari de nombrosos treballs i excursions realitzats pels mateixos signants, els seus mestres i companys. L’activitat acadèmica entorn a l’Albufera motivà que fins i tot des del diari Las Provincias es demanara la cessió de l’estany a la Universitat i la construcció d’una residència per a estudiants.

La cessió de l’Albufera a la ciutat suscità una unanimitat dissortadament major que l’aconseguida posteriorment amb la declaració de Parc Natural. No pot oblidar-se que les pioneres mesures de protecció executades per l’Ajuntament als anys vuitanta a la Devesa foren objecte de dures crítiques, que l’Oficina Tècnica de la Devesa fou incendiada i que la mateixa declaració del Parc Natural fou denunciada per una associació de propietaris i empresaris i anul·lada als tribunals. Les fites legals de 1911 i 1986, malgrat els paral·lelismes, s’emplacen en diferents coordenades ecològiques i socials.

«L’Albufera és un aiguamoll eutròfic, més aviat hipertròfic, un estat definit per la presència d’un excés de nutrients generalment originat per l’abocament d’aigües residuals»

L’Albufera eutròfica

A partir dels anys seixanta, com és sobradament conegut, les séquies que forniren aquest paisatge començaren a vehicular importants volums de residus urbans i industrials, els quals capgiraren radicalment els paràmetres químics de l’aigua. D’aleshores ençà, l’Albufera és un aiguamoll eutròfic, més aviat hipertròfic, un estat definit per la presència d’un excés de nutrients, generalment originat per l’abocament d’aigües residuals. L’eutròfia s’hi manifesta en un esclat del fitoplàncton que verdeja i enfosqueix l’aigua, en uns recurrents cicles d’anòxia i una radical caiguda de la producció piscícola, singularment de les espècies de major valor comercial.

Una de les conseqüències de la desaparició dels macròfits és l’increment de l’erosió a l’estany, que ha reduït notablement l’extensió de les mates o illes de l’Albufera. En la imatge, vista de la Manseguerota prèvia a la recent restauració amb indicació dels límits que presentava al 1956.

És molt il·lustratiu acudir a les primeres memòries de molts valencians sobre l’Albufera. He pogut sentir moltes vegades el relat de majors de cinquanta anys que enyoren una claror en l’aigua que permetia veure el fons i deixava que les aus es cabussaren des de l’aire per pescar. També és freqüent escoltar els records dels que begueren directament dels ullals que brollaven a l’estany, dels xiquets del Palmar que passaven l’estiu dins l’aigua dels canals o dels que encara veieren la vegetació aquàtica, el pèl de l’Albufera, que cobria parcialment el lluent. Per contra, el meu record d’infantesa de l’Albufera, com el de molts que no depassen la cinquantena, és un ample canal d’aigües fosques que s’obria a un lluent verdós. Als marges, entre canyes, plàstics i altres deixalles, es descomponien algunes llises, unflades i amb els ulls buits. Aquesta memòria coincideix amb les imatges enregistrades per Carles Mira el 1972 en el seu estremidor documental Biotopo, clos amb una magnífica presa d’un peix que mor buscant a l’aire l’oxigen que ja no troba en una aigua ennegrida.

Captures de llobarro i anguila a la Comunitat de Pescadors del Palmar entre 1950 i 2009. La reducció de les espècies de major valor comercial és una de les principals conseqüències de l’eutròfia. / Font: Comunitat de Pescadors del Palmar

L’Albufera de València ha esdevingut un trist corol·lari de les deficiències ambientals del desarrollismo espanyol. El creixement urbà dels seixanta i setanta deixà els municipis desproveïts de moltes infraestructures bàsiques: des d’educatives i sanitàries fins al sanejament i tractament de residus. Les séquies i barrancs esdevingueren clavegueres i abocadors que vehiculaven tota mena de residus cap a la marjal. Des de fa tres dècades, els pressupostos públics inclouen importants partides destinades a revertir els danys generats sobre l’ecosistema per aquest creixement desordenat i irresponsable, despeses que s’hauran de mantenir en el futur per assolir la completa recuperació de l’aiguamoll. Es llega a les genera­cions futures una important factura impagada i se les priva de conèixer l’esplendor de l’aiguamoll i la Devesa, sense oblidar el descomunal impacte sobre l’activitat i la forma de vida dels pescadors del Palmar.

«El principal entrebanc per al futur de l’Albufera és probablement a hores d’ara la progressiva pèrdua de recursos del Xúquer. Fins i tot s’ha arribat a proposar l’aberració geogràfica de desvincular l’Albufera de la conca del Xúquer»

Un punt d’inflexió

Les primeres actuacions destinades a capgirar aquesta situació arribaren després de la declaració del Parc Natural, amb l’aprovació de Pla d’Especial Protecció i del Pla Director de Sanejament, als anys 1990 i 1992. En aquest últim es definia un sistema de tractament d’aigües residuals format per nou estacions depuradores i diversos col·lectors al voltant de l’aiguamoll, d’entre els quals destacava el Col·lector Oest, destinat a recollir les aigües residuals de l’Horta Sud i dirigir-les a l’EDAR de Pinedo. Aquestes intervencions aconseguiren una sensible millora en la qualitat d’aigua de l’aiguamoll, i les concentracions mitjanes anuals de clorofil·la a –de 485 µg/l el 1981– es reduïren a xifres que oscil·laren entre 160 i 200 µg/l en els darrers anys del segle xx.

Fotografia aèria de 1956. S’hi observa com la transparència de l’aigua permet veure les comunitats d’algues macròfites, asprella (Chara vulgaris) fonamentalment, que poblaven l’Albufera.

Durant la passada dècada, emperò, la qualitat de l’aigua, segons els indicadors d’eutròfia, no ha continuat amb la tendència de millora i roman estable, entorn als valors de clorofil·la a de 140 µg/l. Les causes poden obeir a dues raons. En primer lloc, la manca de capacitat i les deficiències del Col·lector Oest –dissenyat a inicis dels setanta– provoquen que amb certa freqüència –singularment durant els episodis de pluja– es produesquen importants abocaments d’aigua residual sobre el barranc de Torrent i la xarxa de séquies que alimenta el lluent, causant pics de contaminació molt danyosos. A més a més, les infraestructures dels esmentats plans, executades entre 1992 i 2007, no han aconseguit aïllar per complet les infraestructures de reg que abasteixen l’estany dels residus urbans i industrials.

Imatge de 2006. L’estany està tintat d’un verd opac, com a conseqüència de l’excés de fitoplàncton propi de les condicions d’eutròfia.

D’altra banda, la reducció dels cabals que hi arriben des del riu Xúquer, històricament la principal via d’entrada d’aigua de qualitat a l’Albufera, sembla estar minvant la capacitat de l’ecosistema per assimilar l’arribada de les aigües residuals: hi entra menys contaminació, però també hi ha menys aigua neta. La mitjana d’aportacions anuals de l’estany fou superior als 400 hm³ per al període 1970-1990 i a penes si arriba als 200 hm³ per a l’etapa 1990-2008. La millora de l’eficiència dels sistemes de regadiu tradicionals, associada a la creixent competència pels recursos fluvials, porta aquestes conseqüències sobre els aiguamolls situats a la cua de les planes al·luvials regades.

El principal entrebanc per al futur de l’Albufera és probablement a hores d’ara la progressiva pèrdua de recursos del Xúquer. La dependència respecte del riu porta l’Albufera al mig de la tempesta política que ha emmetzinat la planificació hidràulica a Espanya durant l’última dècada i on el debat tècnic ha estat barrejat amb interessos electoralistes i discursos patriòtics. Ni tan sols el principi tradicional d’unitat de conca en la gestió ha resistit el pas del temporal. Fins i tot s’ha arribat a proposar l’aberració geogràfica de desvincular l’Albufera de la conca del Xúquer. S’ha ignorat que l’aiguamoll és un espai interdeltaic, com tantes altres albuferes. S’oblida el vincle històric entre els sistemes de reg i l’aiguamoll, el qual ha configurat l’Albufera tal i com la coneixem. S’omet la connexió hídrica entre el riu, la marjal i l’estany, per vies antròpiques i naturals, superficials i subterrànies.

L’avenir de l’Albufera depèn en bona mesura de la disponibilitat de recursos hídrics al Xúquer. Es tracta d’una dotació insubstituïble, ja que el principal recurs emergent, les aigües depurades d’origen urbà, no presenta la riquesa biològica que aporten els cabals fluvials. Per aquesta raó, l’assignació d’aigua del Xúquer per a l’Albufera en el futur pla de conca esdevé la pedra angular en la recuperació de l’aiguamoll.

Estimació dels cabals d’entrada a l’estany de l’Albufera segons el model CABHAL elaborat per Miguel Mondría (dalt de cada barra s’indica el nombre d’aportacions hídriques de cada any). S’observa l’acusada reducció dels cabals del Xúquer i la creixent aportació recent d’aigua residual depurada. / M. Mondría

Cap a un altre model d’albufera

Mentrestant, darrerament s’han engegat diverses mesures destinades a revertir l’estadi eutròfic, iniciatives que parteixen de l’Estudi per al Desenvolupament Sostenible de l’Albufera que encetà el 2002 el Ministeri de Medi Ambient, impel·lit per les exigències emanades de la Directiva Marc de l’Aigua. El 2003, al Rectorat de la Universitat de València, tingué lloc una reunió d’experts que va servir per establir un diagnòstic i definir unes línies d’actuació, fixant com a meta la recuperació de les condicions de qualitat de l’Albufera de fa cinquanta anys. En primer terme, s’escometeren treballs de disseny i instal·lació d’una xarxa de control de diversos paràmetres hidrobiològics, els quals serviren de base per avançar en la modelació del balanç hídric i la qualitat d’aigua.

Posteriorment, es va definir una estratègia d’intervenció a hores d’ara en procés d’execució, fonamentada en quatre línies mestres. Primer, s’han projectat diverses obres de by-pass i intercepció de séquies a l’Horta Sud amb la intenció d’aconseguir que determinats sectors urbans continuen servint-se dels canals de reg per evacuar aigua residual. Segon, s’ha dissenyat un nou Col·lector Oest per tal de esmenar les deficiències de l’antic. Ara s’hi incorporen tancs de tempesta, dipòsits que emmagatzemaran l’aigua vehiculada per séquies i clavegueres durant les primeres hores de les pluges –la més contaminada– i l’enviaran a la depuradora de Pinedo. En tercer lloc, en col·laboració amb l’administració autonòmica, s’ha posat en marxa la reutilització de l’efluent de Pinedo que rep tractament terciari, part del qual ja es destina a les séquies de l’Horta i a l’Albufera. Aquesta haurà de ser renaturalitzada pròximament per un aiguamoll artificial.

«Vivim potser en trànsit cap a una altra Albufera. A poc a poc van fent-se passes per assolir un nou equilibri sinèrgic, ara entre l’activitat d’una àrea metropolitana i un parc natural de vàlua internacional»

Els filtres verds, aiguamolls artificials o restaurats destinats a aprofitar la capacitat autodepurativa d’aquests ecosistemes, són la quarta actuació. Ara mateix n’hi ha dos de pràcticament enllestits al Tancat de Mília (Sollana) i a la Plana (Sueca) per tractar les aigües depurades que arriben des del sud. Però sens dubte l’actuació de referència en aquest àmbit és el Tancat de la Pipa, un aiguamoll restaurat per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer a la marjal de Catarroja, que, més enllà dels propòsits de millora de qualitat de l’aigua, ha significat un èxit quant a la recuperació d’hàbitats i espècies, així com en la divulgació i la investigació científica. A hores d’ara s’hi desenvolupen projectes de l’Institut d’Enginyeria de l’Aigua i el Medi Ambient i l’Instituto Agroforestal Mediterráneo (UPV), de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (UV) i de SEO Birdlife.

Així, a la marjal catarrogina, el goig de veure de nou l’asprella entapissant els llims albuferencs fa pensar en l’oportunitat de renaturalitzar altres tancats com una via fonamental per millorar la capacitat autodepurativa de l’aiguamoll. Aquesta seria també una manera de recuperar hàbitats perduts i, al mateix temps, d’enfortir davant la Unió Europea el valor agroambiental d’un arrossar capaç de sustentar un aiguamoll d’importància internacional. La recerca d’aquesta i altres estratègies de renaturalització parcial de l’aiguamoll, al socaire de l’esperit legislatiu europeu, pot coadjuvar a millorar unes perspectives de recuperació no massa optimistes. En aquest sentit, cal recordar els resultats de les modelacions hidràuliques efectuades per M. Mondría en la seua magnífica tesi doctoral. L’autor, després d’analitzar les actuacions de sanejament actualment en marxa, ens recorda que aquestes només permetran recórrer una part del camí per assolir el bon potencial ecològic de l’aigua albuferenca.

Ploma de contaminació abocada per la séquia de l’Alqueresia als anys noranta, portant aigua residual de diversos municipis de la Ribera Baixa.

Vivim potser en trànsit cap a una altra Albufera. A poc a poc van fent-se passes per assolir un nou equilibri sinèrgic, ara entre l’activitat d’una àrea metropolitana i un parc natural de vàlua internacional. Se cerca una interacció semblant a la perfecta simbiosi que existí a la primeria del segle xx entre l’activitat humana i la dinàmica de l’ecosistema. Es tracta de confegir, en els pròxims anys, un renovat artefacte de naturalesa i cultura, que amb diferents condicions físiques i humanes ha d’assolir similars paràmetres de qualitat ambiental i biodiversitat. En aquest sentit hi ha iniciatives positives i canvis perceptibles. La recuperació dels ullals de la Muntanyeta dels Sants, la recent restauració de la mata de la Manseguerota o la renaturalització de bona part dels cordons dunars de la Devesa en són un bon exemple.

Mentrestant, però, al fons de l’Albufera s’acumula una capa de sediments contaminats dipositada durant els darrers cinquanta anys. Esperem que siguen prompte sepultats per altres llims, rics de nou en restes d’asprella i zooplàncton; que d’aquest episodi ens quede una seqüència com la que sovint resta als estrats arqueològics de les ciutats històriques, amb una tènue franja negra que testimonia un sobtat episodi de barbàrie i destrucció entre els potents sediments de dues cultures.