El Pla Sud va ser una de les obres d’enginyeria amb més repercussió de tota Espanya. El canvi de llera del riu Túria va provocar que més de 300 hectàrees i uns 800 habitatges foren expropiats. L’Horta de València i la seua gent van ser els grans afectats d’aquesta expropiació que molts consideren lucrativa més que social.
Les excavadores es van assentar, fent-se les ames del territori, alçant pols allà on anaven i deixant rere d’elles enderrocs de cases i terres d’horta, però sobretot, de vides. S’alçaven com a monstres gegants de color groc amb unes immenses rodes de goma capaces de xafar fins al més subtil alè de felicitat que quedava en aquelles zones.
«La xicalla del barri de la Torreta havia d’esquivar les grues per anar a l’escola de Castellar-Oliveral i pujar els talussos de terra i grava que aquestes formaven», rememora Empar Puchades. La família Puchades, coneguda amb el sobrenom de «Bandolero», vivia en una casa d’horta amb camps i sèquies al voltant. Els seus membres treballaven per a produir les verdures que després venien al mercat d’Abastiments. Els llauradors s’alçaven de bon matí i esmorzaven a les deu i mitja als patis de les cases. «Teníem una vida senzilla i humil, però bona», recorda Empar. Un dia, els plors i les converses dels seus pares la van alertar que alguna cosa greu passava: «Al cap dels dies em vaig assabentar que tot aquell pesar es produïa arran d’una carta on s’els comunicava l’expropiació de la casa i de les terres a causa del Pla Sud».
«Les excavadores es van assentar, fent-se les ames del territori, alçant pols allà on anaven i deixant rere d’elles enderrocs de cases i terres d’horta, però sobretot, de vides»
Empar era una només una xiqueta, però Vicent Tatay i Paco Soler ja tenien vint-i-cinc anys quan van conéixer la notícia i van ser completament conscients d’allò que els esperava. La família Tatay, coneguda com «Bonadona», i la família Soler, anomenada «Casa Pepe, El Roig», vivien en Sant Antoni de Pàdua. Es dedicaven a la cria d’animals i a llaurar el camp. Encara que no tots treballaven en l’horta, sí que vivien d’ella. Vicent i Paco no recorden haver rebut cap carta, però sí que guarden en la memòria com va córrer la veu d’uns pobles a altres: «per ací diuen que van a fer un riu nou però, per on passarà si està tot ple de cases i de camps?», recorda Vicent que deien entre el veïnat. I així va ser, el riu passà i arrasà amb tot el que va trobar per davant. Més de 300 hectàrees i uns 800 habitatges.
Les possibles solucions
València va patir la gran riuada en octubre de 1957. Davant d’aquesta catàstrofe es van proposar possibles solucions perquè el riu no tornara a desbordar-se. En gener de 1958 es va presentar l’avantprojecte que es va aprovar tres anys més tard, l’any 1961. Es considerà que hi havia tres plans que es podien dur a terme: la solució nord, la centre i la sud; també es va barallar una quarta alternativa que no apareixia en l’avantprojecte i que venia a ser una lleugera variació de la solució centre, explica el geògraf Ivan Portugués, autor de la tesi La metamorfosis del río Turia en Valencia (1987-2016): de cauce torrencial urbano a corredor verde metropolitano.
Solució nord
La solució nord, indica Portugués, consistia a iniciar el canal des de la localitat de Quart de Poblet i portar-lo al barranc del Carraixet. D’aquesta manera, el riu faria una mena d’arc pel nord de la ciutat i connectaria amb el barranc a l’altura d’Alboraia. A partir d’aquest punt, els dos caixers, el del Túria i el del Carraixet, anirien junts.
Aquesta solució presentava diversos problemes. En un principi, s’entenia que la ciutat anava a estendre’s cap al nord-oest, encara que després va passar tot el contrari. De fet, en aquell moment totes les previsions apuntaven que la ciutat anava a expansionar-se cap a Tavernes Blanques, Alboraia, Burjassot, Paterna… si la ciutat s’estenia en aquella direcció, el fet d’ excavar un canal i interrompre el possible creixement cap al nord de la ciutat crearia certes dificultats. D’altra banda, es tractava d’una zona plena de tossals amb un relleu mínim. A això es sumava el perill de connectar dues lleres de riu amb el barranc del Carraixet, que presenta un règim torrencial i durant la temporada de pluges pot experimentar grans crescudes. Aquests tres problemes (urbanístics, de relleu i hidrològics) es tingueren presents i finalment la solució nord es va desestimar.
Solució centre
La solució centre passava per dragar el riu i retirar els sediments perquè tinguera més capacitat de portar aigua i acabar la canalització amb un embassament aigües amunt, en la zona de Vilamarxant. Es tractava d’un embassament de laminacions perquè quasi sempre estaria buit, però quan arribara una possible riuada s’ompliria i després s’amollaria l’aigua atenuant la força de la crescuda. Dragatge, canalització i embassament eren les característiques de la solució centre que s’haguera dut a terme si no haguera estat per la connotació psicològica, explica Portugués: «La gent tenia por al riu en la seua posició històrica i mantenir-lo no acabava de convèncer les autoritats que pensaven que aquesta solució no seria socialment acceptada».
Solució sud
Finalment, el que es va dur a terme va ser l’anomenat Pla Sud. Tot i ser la solució més cara, des del punt de vista de l’enginyeria era més fàcil d’executar. Abastava des de Quart de Poblet fins a la mar i presentava dues obres hidràuliques: l’assut del Repartiment i el de Xirivella. La terra en aquesta zona era més fèrtil i productiva, fet que va provocar l’encariment del projecte donat que les expropiacions costaren quasi la meitat de l’obra, explica Portugués.
El president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, Miguel Polo Cebellán, explica que la Confederació va ser la que redactà els estudis previs, expropià els terrenys i va dirigir l’obra després que el Consell de Ministres escollira la Solució Sud. L’import de les obres que constava en l’avantprojecte s’elevà a 3.768 milions de pessetes, segons les dades de Valenpedia, l’hemeroteca valenciana del diari Las Provincias. Finalment va ascendir a la quantitat de 410.048.000 pessetes.
Es podria acceptar la Solució Sud en l’actualitat?
L’investigador Iván Portugués creu que actualment s’haguera optat per la solució centre per ser «factible, més barata» i, afegeix, «no haguera tingut tant d’impacte en relació amb les expropiacions socials a l’Horta Sud». D’aquesta manera, es conservaria la relació riu-ciutat, perquè amb el Pla Sud es va produir «un acte de desmemòria i de falta de respecte cap al riu», comenta. I amb la solució centre s’haguera preservat el riu en la seua posició històrica.
«És evident que no s’avaluaren adequadament els costos globals del projecte, o si es calcularen, van prevaldre les raons estrictament polítiques»
L’enginyer de camins Joan Olmos explica que avui dia podem entendre «les circumstàncies polítiques i econòmiques del moment, la pressió psicològica d’una ciutat fins a cert punt farta del riu». Explica que des del punt de vista tècnic les altres opcions eren menys traumàtiques i assenyala que també hagués calgut tindre en compte l’opció zero, és a dir, no fer cap obra de gran abast i dedicar tots els esforços a gestionar adequadament el riu i els seus cabals. «És evident que no s’avaluaren adequadament els costos globals del projecte, o si es calcularen, van prevaldre les raons estrictament polítiques» apunta.
De la mateixa manera, el president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, Miguel Polo, opina que «el projecte és coherent amb les circumstàncies en les quals es va desenvolupar. Avui, amb altres mitjans tècnics i econòmics i amb una sensibilitat social i ambiental distinta, s’haguera dissenyat d’una altra manera».
El que sembla clar és que quan s’havia de fer una actuació d’aquest tipus l’interès local se sacrificava en detriment de l’interès general, apunta el geògraf Carles Abelardo Sanchis. A més, afegeix: «el criteri enginyeril d’aquells moments es basava a posar solució al problema i donava igual les conseqüències». D’altra banda, considera que malgrat que les repercussions foren molt negatives per a la població de l’Horta Sud, també han estat positives per a la ciutat «perquè el canvi de llera ha donat un espai verd que travessa tota la ciutat i que poques ciutats europees tenen en l’actualitat». Sanchis considera que si la ciutat es trobara en el context de 1957, probablement es tornaria a dur a terme un projecte paregut al Pla Sud, però no seria una obra tan rígida, dura i amb tant de formigó sinó que «es tractaria d’adequar-la i de fomentar la connexió dels espais naturals que existeixen aigües amunt i aigües avall d’aquesta zona».
Avui dia també hi ha motius legals, com ara la Nova Directiva Marc de l’Aigua, que impedeixen aquest tipus de mutilacions perquè s’ha de respectar el curs del riu, des del seu naixement, fins a la seua desembocadura. D’altra banda, «és obvi que hui resultaria impossible que el territori afectat, les seues gents, acceptaren una intervenció d’aquest calibre», explica Joan Olmos. En aquesta línia, l’arquitecte Carles Dolç afirma que la conscienciació en l’actualitat no és la mateixa: «hui sabem que no es pot planificar i actuar sense comptar amb la natura, la geografia i el paisatge, i que les solucions han de decidir-se amb la participació ciutadana».
Veus en contra
Empar Puchades recorda que passaren tres anys «de reunions, de parlar en advocats, de lluita constant». Per a Vicent Tatay el termini va ser més curt, sols va passar un any des de la comunicació de l’expropiació fins que van canviar de llar: «els perits vingueren més de cinc vegades durant eixe any per a valorar l’estat dels mobles i de la casa. Els animals, en canvi, els haguérem de vendre a l’escorxador pel nostre compte».
Paco Soler estava a punt de casar-se i tenia pensat fer obres en la casa de Sant Antoni per viure allí «però ens digueren que no ens posàrem a fer res perquè en poc de temps anaven a tombar-la». El Pla Sud va canviar totes les expectatives de futur de la gent que va patir l’expropiació.
Tot i que era una xiqueta, Empar recorda perfectament el dia que van detindre al seu pare: «Va ser de bon matí. La Guàrdia Civil es va presentar a casa i d’una manera violenta i sense donar explicacions es va emportar detingut al meu pare. Ma mare, amb el meu germà d’uns tres mesos en braços, m’agafava la mà mentre veiem com el meu pare i els dos guàrdies es perdien en la distància. Va tornar amb moradures a la cara, amb el semblant trist i destrossat, segurament per ser massa crític amb la Solució Sud».
«La Guàrdia Civil es va presentar a casa i es va emportar detingut al meu pare. Va tornar amb moradures a la cara, amb el semblant trist i destrossat, segurament per ser massa crític amb la Solució Sud»
Més d’un llaurador va passar la nit en comissaria. També va existir un grup de pressió avalat per advocats que van presentar al·legacions al projecte, però que no va tindre massa repercussió, comenta Portugués. A més, alguns ajuntaments com el de Mislata o Quart de Poblet també presentaren al·legacions contra el Pla Sud. «A València es van tallar dos caps en relació amb l’oposició amb el Pla Sud», explica. Segons l’investigador, l’alcalde de València d’aquell moment, Tomàs Trénor, es va fer notar demanant que arribaren les ajudes per part de l’Estat després de la «riuà». La conseqüència va ser el seu cessament. Per altra banda, Martí Domínguez Barberà, director de Las Provincias en aquell moment, va donar suport a les paraules de l’alcalde. Domínguez va fer notar la seua oposició al Pla Sud i va ser crític amb el règim franquista després de la «riuà». Finalment, fou cessat del seu càrrec per pressió del nou alcalde de València, el falangista Adolfo Rincón de Arellano.
Un grapat de pessetes
«Difícilment tot el que van fer en nosaltres es pot pagar en diners», explica Empar. La terra fèrtil de l’horta es va taxar a preu de terra pantanosa, molt més barata. Aquesta va ser una estratègia d’estalvi davant l’encariment del Pla Sud a causa de la quantitat d’expropiacions que es van haver de realitzar. El dia que el pare d’Empar va anar a unes oficines al barri de Russafa per a rebre la indemnització, va tornar a casa amb les butxaques plenes i el cor en un puny.
Li varen entregar un pagaré per valor d’unes 300.000 pessetes. Quan va rebre el paper, Vicent Puchades «el Moreno», va fer un gest de desaprovació a l’home que li ho entregava i va dir «amb açò…?». Abans que poguera acabar la frase, l’administratiu li va respondre: «Amb aquests diners vostè no pot donar-li una casa a la seua família? Si és així, agafe els seus cavalls, els seus carros i tots els seus trastos i se’n van vostè i la seua família a viure sota un pont».
Generalment el capital físic era l’única manera d’indemnitzar els veïns que sofriren l’expropiació. No obstant, Ivan Portugués assenyala que a alguns llauradors els oferiren terres en la zona de Vara de Quart. Eren terres que passarien de ser agrícoles a urbanes, un polígon industrial que va tindre una gran expansió i on es van començar a assentar empreses. El barri de la Fuensanta es va crear per a donar llars a la gent afectada per la «riuà» però després s’aprofità també per a alguns afectats del Pla Sud. El mateix va passar al Cabanyal, on es van fer blocs per a allotjar a persones a qui s’havia expropiat la casa. Al seu torn, la urbanització de Virgen de la Paloma en Torrent va servir per al mateix fet. Però la majoria de llauradors i veïns afectats es varen estimar més agafar els diners que els oferien i es van traure les castanyes del foc com van poder.
«Donar un habitatge el més semblant al que teníem, unes terres paregudes o la inserció de les famílies a una vida similar a la que teníem podrien haver sigut bones solucions» comenta Empar. Els diners mai pogueren resoldre el problema, almenys no van evitar la cicatriu sentimental que va quedar per sempre en aquelles persones. Vicent i Paco també coincideixen amb Empar. «Això es demanà, jo crec que tots haguérem preferit una altra casa i no els diners, però no ho van fer», comenta Paco.
Les màquines
Una vegada assentats en el nou pis de València, la família Tatay es va assabentar per comentaris dels veïns de Sant Antoni que la seua casa havia estat enderrocada. Vicent ja no passava massa temps al camp, sols anava els diumenges i aprofitava per a esmorzar amb els amics. Recorda vore les màquines, l’aire es mesclava amb la terra i ara les cases enderrocades omplien tot l’espai, un espai abans ple de vida, on ja només quedaven records. «No vaig vore com tiraren avall la meua casa, però sí que vaig anar després quan d’ella sols quedava una muntanya de restes», explica Vicent.
«Regarem tots els camps perquè les màquines s’estacaren en la terra, inclús vingué la policia per a amonestar-nos»
Paco tampoc va estar present quan tiraren avall la seua casa, però si recorda les màquines passant pel «Caminot» de Sant Antoni i com els llauradors volien impedir-los el pas. «Regarem tots els camps perquè les màquines s’estacaren en la terra, inclús vingué la policia a cavall per a amonestar els que estaven impedint que les màquines treballaren», recorda.
Empar no recorda el moment concret d’enderrocar la seua casa «no sé si algú de la meua família volgué estar present, no ho crec». Però sí que rememora el dia en què començaren a sentir-se crits entre el veïnat i el seu avi li va dir: «Corre, Empar, agafa la bicicleta gran i vés a dir-li al pare que ja estan ací les màquines». Sense arribar a penes als pedals ni al seient, la filla d’El Moreno anà a tota pressa a avisar al seu pare. «Recorde arribar ofegant-me allà on estava ell per a dir-li que ja havien arribat». Al cap d’uns dies, Empar i la seua família van anar a vore per última vegada la casa quan encara es trobava en peu. «La pena que vaig sentir en aquell moment és de les més grans de la meua vida».
Cosir velles ferides?
Ara, la nova llera del riu Túria es basa en una gran barrera de formigó i l’actual alcalde de València, Joan Ribó, planteja una idea per a aquest espai que podria esdevindré prompte en una realitat. La proposta, coordinada per l’arquitecte Rafael Rivera, és, per una banda, restituir la connexió hídrica permanent entre el Túria i el mar a través de la nova llera, ja que ara la connexió és intermitent. Açò implicaria fixar un cabal ecològic i construir una nova llera d’aigües baixes per al seu transport. Per altra banda, l’alcalde també planteja la recuperació de l’espai com un corredor verd, natural, que connecte el parc del Túria amb l’Albufera i destinar-lo a l’ús públic.
«Joan Ribó planteja restituir la connexió hídrica entre el Túria i el mar a través de la nova llera i recuperar l’espai com un corredor natural»
Davant la necessitat de liderar un projecte d’infraestructura verda des de la capital de l’àrea metropolitana, Ribó afirma que el propòsit d’aquest corredor verd és «tornar la mirada a la València Sud amb la renaturalització d’una infraestructura que fragmenta el territori». L’alcalde explica que hi ha «voluntat de diàleg i comprensió» entre l’Ajuntament i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, i considera que aquesta idea «milloraria la ciutat a nivell ambiental, així com la salut i qualitat de vida dels que l’habitem».
Des de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, Miguel Polo exposa que l’alcalde ja va proposar la idea en una reunió en la qual tots estigueren d’acord en el fet que la finalitat primordial del Pla Sud és la protecció de l’àrea metropolitana front al risc d’inundació i que eixa finalitat és irrenunciable. Per això, expressa el president, «qualsevol projecte que es desenvolupe deurà ser compatible amb eixa finalitat fonamental».
El Túria és un riu que es troba en el límit de les seues possibilitats d’explotació. Els models matemàtics de simulació mostren que qualsevol nova assignació de recurs d’aigua, dona lloc a una pèrdua important de garantia per als usos actuals. Si es planteja un règim raonable de cabals ecològics i es recorre a la utilització d’aigües residuals regenerades per substituir les que anaren a circular per la nova llera, «el projecte, des del punt de vista hídric, seria viable», afirma Miguel Polo.
A més de l’Ajuntament de València i de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, en el projecte deuran participar altres actors, com ara els Ajuntaments de Quart de Poblet, Mislata i Xirivella, el Ministeri de Transports, Mobilitat i Agència Urbana o la Conselleria d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica.
La materialització de la nova proposta depèn, entre altres aspectes, de la seua viabilitat tècnica i econòmica, de les circumstàncies concretes en les quals es planteja i de l’habilitat dels seus promotors i gestors per impulsar-lo i gestionar-lo, segons afirma Polo. Per això afegeix que és «un projecte complicat» i que «plantejar-lo en termes raonables i buscar acords i complicitats resultarà fonamental per a l’èxit del mateix».
Joan Ribó explica que s’espera que el projecte tinga «una bona acollida en general» perquè l’emergència climàtica és una realitat i «la consciència mediambiental de la població és major en l’actualitat». Caldrà saber l’opinió de la població, però els experts pareixen estar a favor d’aquest projecte. Al seu torn, l’enginyer Joan Olmos pensa que és una «magnífica oportunitat per a reflexionar sobre aquesta ‘obra morta’ que no ha merescut atenció en les últimes dècades». A més explica que és una opció natural «que comptarà amb poca oposició si es formula de manera adequada».
«El Túria és un riu que es troba en el límit de les seues possibilitats d’explotació. Els models matemàtics mostren que una nova assignació d’aigua dona lloc a una pèrdua de garantia per als usos actuals»
Els avantatges que es presenten al projecte són diversos: el nou corredor verd s’integraria en la xarxa de connexions de natura que la ciutat de València necessita, modularia i suavitzaria la transició al Parc de l’Albufera, i resoldria la infradotació de parc del sud de la ciutat i dels municipis d’eixa zona de l’Horta. Però l’arquitecte Carles Dolç troba un inconvenient: el corredor s’ha de construir en un col·lector de riuades, que podrien ferir-lo obligant la seua restauració.
Són molts els que pensen que el corredor verd té la intenció d’esmenar els errors del Pla Sud. Joan Olmos, va catalogar aquesta idea en el seu article publicat en la revista Mètode «Emergència climàtica i protecció del territori», com una mena de «correcció del Pla». El geògraf Ivan Portugués, també opina que «açò es fa per saldar un deute històric amb el riu, amb l’horta de València i la seua gent i els pobles i les pedanies del sud. És una manera de cosir velles ferides».