Entrevista a Fernando Maestre

«Cal canviar l’estereotip d’èxit en ciència»

Premi Rei Jaume I de Protecció del Medi Ambient

Fernando Maestre (Sax, 1976) assegura que anava per a metge, però durant l’últim any d’institut va començar a preocupar-se pel medi ambient i finalment va optar per la biologia. «Vaig pensar que aquesta carrera acadèmica em permetria contribuir a estudiar i a lluitar per la defensa del medi ambient», recorda. I la seua trajectòria sembla donar-li la raó. En 2020 Fernando Maestre ha estat guardonat amb el Premi Rei Jaume I de Protecció del Medi Ambient, en reconeixement a la seua trajectòria en l’estudi del problema de la desertificació i la influència de la seua investigació en la gestió sostenible de les zones àrides.

Fernando Maestre és catedràtic d’Ecologia en excedència de la Universitat Rey Juan Carlos, i actualment dirigeix el Laboratori d’Ecologia de Zones Àrides i Canvi Global a la Universitat d’Alacant. Part del premi Jaume I, que té una dotació de 100.000 euros, anirà destinat a finançar estàncies d’investigadores joves africanes a la Universitat d’Alacant, per a desenvolupar recerca en el camp de l’ecologia, la seguretat alimentària i el canvi climàtic i la desertificació a Àfrica.

Molt actiu en xarxes socials, la seua preocupació pel medi ambient també queda reflectida en el seu compte de Twitter, on és habitual que compartisca les seus eixides per a recollir plàstics i envasos en zones naturals, a més de mostrar-se molt crític amb el sistema actual de gestió de residus.

Un altre aspecte al qual sol prestar especial atenció és a la vessant més humana de la investigació. Els seus articles en la revista Nature sobre la necessitat de crear bons ambients de treball al laboratori i sobre l’estrès que genera la tasca de la investigació van tenir molt de ressò en les xarxes socials i van encoratjar moltes persones a compartir les seues experiències particulars, mostra de què realment existeix una necessitat de parlar sobre la millora dels ambients de treball en la investigació.

Conversem amb ell a través de videoconferència, una activitat que hem incorporat a la nostra quotidianitat dins de la nova normalitat que ens ha imposat la pandèmia. Una entrevista en què ens explica que el seu interès per les zones àrides li ve per proximitat, per haver crescut en un entorn semiàrid, però també per la falta d’investigació sobre aquests entorns conseqüència d’un desinterès generalitzat. Un fet que, segons l’investigador, el que deixa entreveure en definitiva és un desinterès també pels nostres ecosistemes i pel nostre territori. «Jo sempre dic que som el que som por les nostres circumstàncies. I la nostra història està lligada a la història natural de l’entorn on vivim, que són les zones àrides», sentencia.

Comencem amb una pregunta que pot semblar òbvia, però que no sé si sempre tenim clara. A què ens referim exactament quan parlem de zones àrides?

Ens estem referint a zones amb un determinat tipus de clima. Al llarg dels anys s’han proposat diferents definicions, la més àmpliament utilitzada es basa en un paràmetre que es denomina índex d’aridesa, i és molt senzill, simplement és la precipitació dividida per l’evapotranspiració, és a dir, la relació entre l’aigua que cau per precipitació respecte a la quantitat d’aigua que es perd per evapotranspiració. Observar l’evaporació és molt fàcil, si poses un got amb aigua a Alacant, s’evaporarà molt més ràpidament que si el poses a Berlín, per exemple, perquè la intensitat de la radiació i la capacitat evaporativa de l’atmosfera ací és molt major. Així que conceptualment és molt senzill, les zones àrides són aquelles en les quals plou menys del que es perd per evaporació i per tant, són zones amb dèficit hídric, amb dèficit d’aigua.

Foto: Cristina Escolar

Sovint relacionem zones àrides amb deserts, però les zones àrides van molt més enllà.

Generalment es té la idea dels deserts com a llocs on a penes hi ha vida, com a antítesi del bosc tropical. Però els deserts tenen una vida sorprenent. El que passa és que a qualsevol que li parles de desert li ve al cap un desert de dunes, com el del Sàhara, llocs molt inhòspits on fa moltíssima calor de dia i amb temperatures baixes a la nit, on plou molt poc i hi ha molt poca vegetació restringida a llocs molt concrets. Però hi ha diferents categories de zones àrides en funció del nivell d’aridesa: hiperàrides, àrides, semiàrides i sec subhumides. Els deserts com el Sàhara, Atacama o el Gobi són llocs amb valors d’aridesa extrems, hiperàrids, però la pràctica totalitat del territori valencià, per exemple, té un clima semiàrid o secsubhumid, exceptuant zones molt puntuals. Les zones àrides comprenen més del 40 % de la superfície terrestre, i a la península Ibèrica representen pràcticament tres quartes parts del territori.

Què ha de passar perquè parlem de desertificació?

Hi ha molt de desconeixement sobre la desertificació, la imatge que en tenim en l’imaginari col·lectiu és la d’un desert que va engolint el territori. Però no és així. La definició oficial és la degradació de la terra associada tant a causes climàtiques –el canvi climàtic és un factor que incrementa la vulnerabilitat de les zones àrides– com a les activitats humanes inadequades. I ací és on entra en joc l’ús que fem dels recursos.

La desertificació es produeix aleshores per un mal ús dels recursos, què hauríem de fer per afavorir-ne un ús més racional?

Hi ha molts recursos que són fonamentals, però a mi m’agrada centrar-me en dos, l’aigua i el sòl. El sòl és un recurs en el qual moltes vegades no pensem, però sense ell no hi ha vida. És un dels factors als quals més importància se li ha donat en l’estudi de la desertificació i en els processos que l’ocasionen, com per exemple l’erosió. D’una banda, tenim la degradació del sòl, que es veu accentuada per l’ús que en fem, per exemple amb determinades pràctiques agrícoles. A més, el canvi climàtic està augmentant la freqüència d’esdeveniments de pluja molt intensos. Les pluges torrencials, juntament amb altres transformacions del territori, provoquen que part d’aquest sòl s’acabe perdent. Arriba un moment en què es travessa un llindar i ja no hi ha marxa enrere, i aleshores sí que comença un canvi abrupte cap a la degradació i la desertificació.

I d’altra banda tenim l’ús de l’aigua.

Aquest és molt fàcil d’entendre. Si agafem llocs paradigmàtics en el semiàrid, com ara el camp de Cartagena, el ponent almerienc, el sud de la província d’Alacant i tota l’horta murciana, són zones que es basen en el regadiu, i les estem sobreexplotant. Ara mateix estem utilitzant l’aigua com si fóra un recurs infinit, quan és finit i molt escàs, i l’estem explotant a un ritme molt major del que és capaç de regenerar-se de manera natural. I quan esgotem l’aigua, què farem?

Foto: Mchich Derak

I estem a prop d’arribar a aquest punt?

Són escenaris apocalíptics, però a aquest ritme de consum podem arribar a aquesta situació en poques dècades. Provocarem la desertificació d’aquest territori, perquè deixarà de ser productiu i no serà capaç de mantenir el sistema socioeconòmic que sosté avui dia. I, a més, deixarem els aqüífers contaminats amb nutrients, tones de plàstic i els sòls plens de pesticides i de salnitre, perquè a Almeria o a Cartagena, per exemple, l’aigua dels aqüífers té molta sal i estem utilitzant dessaladores. En la major part del planeta la desertificació ve per aquest esgotament dels recursos, derivat de l’ús inadequat que en fem. M’agradaria deixar clar que no es tracta de demonitzar l’agricultor, sinó que l’agricultura siga una activitat sostenible, que evitem el col·lapse. El mercat actual força molts agricultors a esprémer fins a l’última gota d’aigua per a poder competir en un mercat hipercompetitiu. Així que la visió de l’agricultor l’entenc perfectament, però hem de ser conscients que cal canviar el xip a curt termini si el que volem és assegurar la sostenibilitat de l’activitat econòmica a mitjà i llarg termini.

Segons dades de Nacions Unides, en les zones àrides viuen més de 2.000 milions de persones, el 50 % de la ramaderia es troba en aquestes zones i també un 44 % dels cultius. És a dir, de l’accés a recursos com l’aigua depèn moltíssima gent.

I el nostre país n’és un bon exemple. Ara mateix som el principal proveïdor de productes frescos per a Europa. Però en l’àmbit global, moltes zones àrides són focus de producció d’aliment molt important, també des del punt de vista de la ramaderia, i sobretot de la ramaderia de subsistència. A l’Àfrica subsahariana i nombroses parts d’Amèrica llatina i Àsia, hi ha molta gent que depèn del que li dona la terra, del que puga cultivar i dels caps de bestiar que puga mantenir. I la immensa majoria d’aquesta població està en zones àrides. Així que realment aquestes zones són molt importants per a la sostenibilitat del nostre planeta, no sols des del punt de vista ecològic, sinó també social i econòmic.

És tan important que la falta de recursos o el seu control es troba darrere de molts conflictes en diferents parts del planeta.

Sense dubte, és un problema fonamental. Si hi ha alguna cosa que no tenim, i encara menys que ens sobre, és l’aigua. És un tema molt complex, però cada vegada hi ha més evidències que l’absència de recursos com l’aigua està darrere d’algunes revoltes socials i conflictes, com va ocórrer per exemple a Síria o el que està ocorrent al Sahel, on estem vivint en els últims anys un increment molt important del gihadisme. Aquests moviments fonamentalistes tenen una càrrega ideològica molt forta darrere, però és més fàcil reclutar i convèncer gent que està descontenta amb el sistema actual. I la principal manera d’evitar el descontentament és que la gent puga viure, i que ho puga fer en unes condicions mínimament dignes. Quan parlem de poder viure en el cas del Sahel, parlem que la gent puga alimentar-se.

El canvi climàtic és un factor que també contribueix a la desertificació. Estem prenent les mesures necessàries per a aturar o mitigar-ne l’impacte? Tenim marge d’actuació?

El canvi climàtic és imparable i el marge s’està reduint moltíssim, tant que si volem quedar-nos en la frontera dels 2 °C i evitar que la temperatura mitjana augmente uns 3 °C només tenim aquesta dècada. El problema amb els grans reptes ambien­tals, com el canvi climàtic o la desertificació, és que requereixen canvis molt importants en la nostra manera de viure. No es tracta de tornar a l’edat mitjana, però és sostenible que anem de vacances al Carib? És sostenible que un vol siga més barat que un bitllet d’autobús? I que tinguem tota la fruita tot l’any? Necessitem tots aquests envasos? Imagina’t que pesares tot el que hi ha en el supermercat, quin percentatge seria plàstic? És un disbarat quan veus un cogombre embolicat en plàstic, si el cogombre ja té funda natural! El problema és que són canvis que molta gent, fins i tot moltes de les persones conscienciades, no està disposada a fer o li costa molt. Però no es canvia només a base d’accions individuals, fa falta legislació a escala nacional i internacional per a canviar aquestes coses. És difícil passar de les paraules, en les quals tothom està d’acord, dels acords internacionals, als fets. Canviar un sistema socioeconòmic és molt complex, perquè no parlem només de medi am­bient o d’ecologia, parlem d’economia, sociologia, ètica… Les persones som un component fonamental dels ecosistemes, de manera positiva i negativa. És una cosa que els ecòlegs, i això és una crítica que ens fem nos­altres mateixos, moltes vegades hem oblidat quan estudiem els ecosistemes.

Foto: Roberto Ruiz

La pandèmia ens ha obligat a un canvi de vida brusc en molts aspectes, que ens ha mostrat que determinades transformacions eren relativament fàcils de dur a terme. La pandèmia ens ajudarà a posar en marxa aquests canvis o és transitori?

Com a científic, jo m’acostume a basar en l’evidència i en les dades, i la informació que tenim no convida a l’optimisme. Però jo sempre intente veure la botella mig plena. Hi ha efectes positius que es quedaran. El teletreball per exemple. En el meu equip fa anys que estem teletreballant diversos dies a la setmana. Per a mi és una cosa natural, però a Espanya està molt arrelat el presencialisme. Òbviament no en tots els treballs és possible, però en aquells en què es puga pense que el teletreball ha arribat per a quedar-se. Però sóc una mica més escèptic respecte a altres canvis que ara mateix estan imposats per necessitat. Sembla que està tothom desitjant pujar-se a un avió, per exemple. Tothom vol posar-se la vacuna per a tornar a la situació anterior. I a més, la pandèmia està aguditzant problemes que ja teníem, com les quantitats ingents de residus que estem generant, sobretot de plàstics, de mascaretes, de coses d’usar i tirar… que no som capaços de processar adequadament. Ara bé, també sent positius, a través dels paquets d’estímul que estan plantejant els governs, s’està posant molt d’èmfasi en la transició verda, sobretot en tot allò que té a veure amb l’energia i la descarbonització del transport. Així que jo trobe que en aquest sentit servirà de catalitzador per a accelerar canvis profunds que a més són molt necessaris, sobretot en dos sectors clau com són el transport i la generació d’energia.

Vostè s’ha mostrat també molt preocupat per la necessitat d’afavorir un bon clima de treball en ciència. És cert que la carrera investigadora és un molt vocacional, però pot generar un desgast molt gran per l’exigència i l’estrès que pot derivar-se’n. Quins són els principals problemes en la carrera investigadora i com troba que es poden solucionar?

És un tema fonamental que té moltes arestes. D’una banda està la falta de recursos, que ocorre en tots els sectors. En el cas de la ciència hi ha molta més gent que aspira a ser investigador o investigadora que places disponibles. Aquesta situació s’ha agreujat a Espanya per les retallades de la crisis de 2008, de les quals encara no ens hem recuperat, i que han contribuït a fer que el sistema siga hipercompetitiu. Un aspecte clau seria, òbviament, augmentar la inversió en ciència.

Una pressió que es fa més patent en els investigadors joves?

Els investigadors joves ho tenen molt més difícil que jo quan vaig començar, per exemple. En les convocatòries públiques de contractes postdoctorals hi ha 10 places i se’n presenten 300. Aquesta pressió es tradueix en jornades de treball interminables, en treballar els caps de setmana, en ansietat perquè envies un article i te’l rebutgen, fas un experiment i t’ix malament, i això és una font d’estrès molt forta. Pots tenir una època dolenta, però quan aquestes fonts d’estrès s’acumulen, això pot derivar en ansietat, en depressió i altres tipus de problemes, i per això parlem d’una crisi de salut mental en ciència. A més, tradicionalment sempre ha sigut difícil dedicar-te a la investigació, i més en països com Espanya amb pocs recursos, i per això ens trobem de vegades amb el que es diu el biaix del supervivent (si jo ho he fet, d’altres poden fer-ho també), que no ajuda a visibilitzar i posar fi al problema. Quan t’has format en un entorn hipercompetitiu i has sobreviscut, és molt probable que l’acabes reproduint, perquè el principal model dels investigadors en formació són els seus caps de grup.

Es fa necessari un canvi de model?

Sense dubte, i no sols a Espanya. Jo he vist carreres brillantíssimes malmetre’s per això, i per comportaments molt poc ètics dins dels grups. En el fons és molt senzill, qui pot ser productiu treballant en un entorn tòxic? Treballant sota pressió, amb comportaments poc ètics, sota condicions d’assetjament? Hi ha coses que jo no puc canviar del sistema, la hipercompetitivitat o les poques places per a investigadors joves, però el que sí que és a la meua mà és crear un bon ambient de treball. La meua missió com a mentor és potenciar les capacitats de la gent del meu laboratori. Crec que cuidant de la gent, la gent acaba donant el millor de si mateixa. I després ocorre una cosa molt positiva, perquè generalment la gent que es forma en un entorn de treball saludable, quan munta els seus grups independents el reprodueix.

A l’estiu va publicar un article sobre l’estrès que li va produir treballar durant els mesos de confinament en 2020. Una de les reflexions que feia era que si tens cura de la gent del teu voltant, ells et cuidaran quan ho necessites, mentre que els teus articles científics, els fons i els premis no ho faran. És necessari prendre les coses amb més perspectiva en l’àmbit científic?

És que és cert, perquè quan et poses malalt et cuida una altra persona. Quan tens un problema qui et consola és una altra persona, quan necessites suport és una altra persona la que et dona suport. No són els teus papers, que òbviament són una part fonamental del nostre treball, i jo me’l prenc molt seriosament. Però el treball al final no és la meua vida. A més, vora el 80 % del pressupost del nostre laboratori és per a contractar persones. Moltes vegades es posa el focus en la investigació com si fóra una cosa etèria, però la investigació la realitzen persones. I jo pense que això és una qüestió molt important que cal no perdre de vista.

Foto: María Dolores Puche Herrero

La pandèmia està suposant un estrès extra?

Ha sigut com una prova de foc, una època molt estressant. Jo sóc corredor, i estar de colp tancat i no poder eixir al carrer a córrer a mi em va fer mal físicament. Va arribar un moment que l’estrès se’m va disparar, i vaig començar a sentir fins i tot dolor en el pit. Després de descartar altres causes, el metge em va dir que tenia tots els símptomes d’ansietat. I em vaig adonar que era una mica paradoxal, jo, que sempre estic preocupant-me pel benestar dels altres, havia de començar a preocupar-me més pel meu propi. Així que em vaig imposar una sèrie de mesures que em van funcionar molt bé. Va ser eixir del metge i vaig deixar tots els grups de WhatsApp. He estat més de dos mesos sense veure notícies. Jo, que sóc molt tuitaire, vaig desinstal·lar l’aplicació del telèfon, i a les 8 de la vesprada apagava el mòbil. Al començament sembla que no ho pots fer, però combinant tot això amb eixir a passejar als matins i a córrer a les vesprades, i intentar centrar-me més en l’ara i no pensar tant en el que vindrà demà, la veritat és que em va funcionar.

I per què va decidir compartir l’experiència?

Explicar-ho també va ser una mica catàrtic. Hi ha gent que pensa que aquestes coses són molt privades, que prefereix no explicar-les, cada persona decideix què fer amb la seua situació i la seua vivència, però també hi ha hagut moltíssima gent que arran de contar el meu cas m’ha escrit dient-me el que els ha ajudat, moltíssims companys que s’han posat en contacte amb mi perquè han tingut ansietat o depressió. Trobe que sobretot el que hem de canviar és l’estereotip d’èxit en ciència. La imatge del científic d’èxit és generalment la d’un home blanc, de mitjana d’edat o major, amb els cabells esvalotats, la bata i treballant. L’estereotip que ens han venut sempre és el del científic per a qui la ciència és la seua vida. I, per descomptat, els fracassos ni es conten, només val l’èxit. Però és important que la gent tinga altres models d’èxit. Pots dedicar-te a la investigació i tenir una vida plena i feliç sense sacrificar res. És difícil, sobretot quan hi ha tanta pressió i en un sistema tan competitiu, però és un objectiu al qual hem d’aspirar. Jo sempre dic que els nostres laboratoris haurien de ser llocs per a formar investigadors i investigadores, no per a destruir persones. Quants científics o científiques amb moltíssim potencial han abandonat perquè han caigut en algun laboratori que els ha destrossat? Per això, ara que tinc una situació en la qual no estic preocupat ja pel meu futur i que coses com el Premi Jaume I em donen visibilitat, vull aprofitar per a advocar per un canvi en la manera com treballem. Cal intentar que fer ciència siga un treball més saludable, perquè això redundarà en beneficis: serem més creatius, treballarem millor, i potser no siguem més productius en termes de nombre d’articles, però farem ciència de més qualitat i amb més impacte.

© Mètode 2021 - 108. Ciència ciutadana - Volum 1 (2021)

Cap de redacció de la revista Mètode.