Com desapareix el teuladí de canyar i per què hauria d’importar-te
Les espècies d’ocells en perill són un indicatiu preocupant de la qualitat dels nostres ecosistemes
Cada vegada som més conscients de les conseqüències que el canvi climàtic produeix sobre els entorns naturals, però la situació canvia quan es tracta de determinar com impacta la modificació de les condicions ambientals a les espècies que tenim més a prop. Segons l’informe tècnic de la Direcció General de Medi Natural i d’Avaluació Ambiental, a la Comunitat Valenciana hi ha 24 espècies d’aus en perill d’extinció o en estat vulnerable, algunes d’elles directament afectades per l’escalfament global, però també per l’escassetat d’aigua, la desaparició d’altres espècies d’insectes o plantes, i l’acció directa de l’ésser humà sobre els ecosistemes. El teuladí de canyar és una d’elles.
Què causa la desaparició del teuladí de canyar?
El teuladí de canyar (Emberiza schoeniclus witherbyi), una petita espècie d’ocells cantors que habiten els aiguamolls d’Europa, porta més de 25 anys patint un despoblament cada vegada més pronunciat a la península Ibèrica: entre 2005 i 2021, es va reduir el nombre d’exemplars a escala nacional fins a un 40%, de 375 parelles reproductores a unes 230. A la Comunitat Valenciana, fa dècades que no s’observa la presència de teuladins a les zones humides que solien habitar en el passat, com les marjals de Pego-Oliva o de Xeresa-Xeraco.
De fet, un dels principals motius de la seua desaparició és usualment atribuïda pels investigadors a l’estat de conservació dels aiguamolls. Durant els últims anys, les zones humides del territori espanyol com el Parc Nacional de Doñana s’han vist greument deteriorades a causa de la sobreexplotació de recursos naturals per part dels éssers humans. Aquest tipus de pràctiques il·legals han provocat perills crítics de sequeres, posant en risc als ecosistemes i a totes les espècies que els habiten.
Segons Juan Monrós, profesor i investigador a l’Institut Cavanilles de la Universitat de València, «el teuladí de canyar necessita comptar amb unes formacions vegetals específiques que només es troben en zones humides permanentment inundades». A més, explica que «si l’aigua d’aquestes zones és extreta o contaminada, les plantes desapareixen, impossibilitant així que els teuladins puguen continuar habitant-les». Un dels casos més greus és el del Parc Nacional Tablas de Daimiel, on encara és possible observar alguns exemplars, malgrat que tan sols el 10% de les zones inundables es troba entollada a causa de l’extracció d’aigües subterrànies per al seu ús intensiu en l’explotació agrícola.
A la Comunitat Valenciana, una de les àrees naturals d’aquestes característiques més afectades per les condicions climàtiques és l’Albufera de València, que segons els informes de SEO Birdlife es troba entre els espais importants per a la conservació de les aus o Important Bird Areas (IBA) més amenaçats del planeta. En aquesta zona, el 22% de les poblacions hivernants i migrants d’ocells aquàtics presenten problemes de conservació considerables, xifra que es dispara al 63% en el cas dels ocells que usen els aiguamolls per a reproduir-s’hi. De fet, quasi 3 de cada 10 espècies que depenen d’ecosistemes similars estan greument amenaçades.
I per què hauria d’importar-te?
La desaparició d’espècies poc conegudes i aparentment sense massa rellevància en el nostre dia a dia, tot i que a simple vista parega un mal situacional i anecdòtic, comporta una sèrie de problemàtiques per a l’ésser humà molt més enllà de la mateixa pèrdua dels espècimens en perill.
Anna Valentín, investigadora a la secció valenciana de SEO Birdlife, alerta de què la població d’aus és «un indicador utilitzat per l’oficina estadística europea (Eurostat) per a mesurar la qualitat dels ecosistemes i el benestar humà a Europa». Per tant, «la disminució de les poblacions d’aus ens està indicant que la salut dels nostres ecosistemes s’està deteriorant, i eixe deteriorament es veurà reflectit en el nostre benestar». Espècies com el teuladí són «indicadors de la qualitat de l’hàbitat en què viuen», i la seua desaparició està manifestant un detriment sever de les zones naturals que, inevitablement, repercutirà en les nostres condicions de vida. No hem d’oblidar que les extincions d’aquestes espècies no són casuals ni esporàdiques, sinó que una gran part de la responsabilitat la tenim nosaltres.
Emilio Barba, també investigador i catedràtic a l’Institut Cavanilles, adverteix que a més de les amenaces plantejades pel canvi climàtic sobre les espècies, n’hi ha d’altres igual o més rellevants a les que no estem prestant la suficient atenció, i que són causades per l’acció directa dels humans sobre el medi natural. A més, Barba assegura que «s’està aprofitant el canvi climàtic com a bandera per a impulsar actuacions que són molt discutibles des del punt de vista ambiental», i que «els grups de pressió prenen decisions interessades que no són sostenibles a llarg termini».
A la Comunitat Valenciana trobem diverses situacions paradigmàtiques. Per una banda, a la zona de l’interior, el Pla Eòlic pretén instal·lar durant els pròxims mesos 63 aerogeneradors de 180 metres d’altura a la serra d’Utiel, tot i que es tracta d’una Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA). Específicament, es veurien afectades desenes d’àguiles reials (Aquila chrysaetos) que nien en les proximitats, a més de marcenques europees (Circaetus gallicus), avions roquers (Ptyonoprogne rupestris) o astors comuns (Accipiter gentilis), entre altres espècies que sobrevolen habitualment la zona. Per altra banda, l’ampliació del Port de València, segons els catedràtics de física i enginyeria Eulàlia Sanjaume i Jorge Pardo, podria suposar una acceleració del procés d’erosió i pèrdua de platges a la zona de l’Albufera, posant en perill la biodiversitat de la zona.
Valentí i Barba coincideixen a assenyalar com principals factors de risc per a les aus a la contaminació (emissió de gasos, abocaments químics i plàstics a les aigües…), l’alteració dels ecosistemes (extracció d’aigua, incendis, degradacions de l’hàbitat…), la construcció i instal·lació d’infraestructures d’energies renovables sense avaluació prèvia, o el desenvolupament urbanístic desenfrenat.
En altres paraules, l’estat de salut de les aus com el teuladí de canyar es tracta d’un indicador rellevant per a mesurar la qualitat dels ecosistemes i el benestar humà. La seua disminució no només comporta un perill d’extinció injust, sinó que a més ens indica que la qualitat dels ecosistemes està disminuint de forma dràstica. Si no aconseguim implementar solucions eficients relativament prompte, és qüestió de temps que les nostres pròpies accions acaben tornant-se contra nosaltres.
Cria en captivitat i reinserció d’espècies: una solució incerta
Per a tractar de revertir la situació del teuladí de canyar, l’Institut Cavanilles de la Universitat de València va llançar en 2021 un programa estatal que té l’objectiu de reintroduir al seu hàbitat natural les cries de sis parelles reproductores. Juan Monrós alerta que la situació d’espècies com el teuladí és crítica:
«Les espècies d’ocells que ocupen els espais humits necessiten que hi haja una gran quantitat d’aigua per a reproduir-se o alimentar-se, així què tot allò perjudicial per a la qualitat del règim hídric d’aquestes zones els afectarà greument», afirma. A més, explica que l’alteració de les temperatures i les anomalies estacionals provocades pel canvi climàtic poden «desorganitzar la coordinació fenològica entre les espècies». Si els insectes comencen a aparèixer més prompte o més tard de l’esperat i no coincideixen amb l’època de cria dels ocells, aquests arribaran a tindre molts problemes per a alimentar-se.
Segons la legislació de la Unió Europea, totes les espècies d’aus en perill d’extinció han de comptar amb programes de protecció especialitzats que siguen posats en funcionament a través de les administracions regionals. No obstant això, el Dr. Monrós assegura que normalment s’aproven plans per a ajudar a les aus més grans i emblemàtiques com l’àguila cuabarrada (Aquila fasciata) o el trencalòs (Gypaetus barbatus), i es deixen de costat les espècies que potser són menys vistoses, però no per això menys importants. Tot i que en el passat s’han portat a terme amb èxit altres projectes de cria en captivitat i inserció d’espècies petites com el pinsà blau (Fringilla polatzeki), avui dia el programa destinat al teuladí de canyar encara es troba en una fase molt inicial per la falta de recursos: «Començàrem a fer el programa, però necessitem el suport de les institucions per a donar-li continuïtat», reivindica Monrós. «La Unió Europea dicta les directrius dels plans de recuperació de cada espècie i són les autonomies qui les porten a terme. El treball dels investigadors és informar a les administracions i donar-los ferramentes per a tindre èxit, però invertir els recursos necessaris no depèn de nosaltres», assegura.
Els experts coincideixen que la legislació a Espanya i a Europa és adequada per a protegir als ocells dels perills que els envolten, però el problema és que no s’efectua com deuria. A més, moltes espècies encara no tenen plans de recuperació adequats o es troben en estat de paralització, tot i que la seua obligatorietat està contemplada en la llei.
Per això, el Dr. Barba insisteix a dir que no n’hi ha prou amb intentar posar tiretes a la situació de les espècies en perill, perquè «sempre es parla de concitar els beneficis econòmics amb la sostenibilitat, però hem de jerarquitzar, perquè si no hi ha planeta la resta deixa de ser important». Segons el seu criteri professional, «el que cal és anar a l’arrel del problema i tallar els nivells excessius de producció i consum que estan posant en risc els ecosistemes».
Malauradament, és possible que ja siga massa tard per a moltes de les espècies, que no tindran temps per a veure els seus programes de recuperació aprovats i en marxa. Potser això ja és suficient per a argumentar per què la situació dels teuladins hauria d’importar-te però, per si no ho és, recorda: darrere d’ells, anem nosaltres.
