Entrevista a Gunnar von Heijne

«El Premi Nobel és important perquè escriu la història de la ciència»

Secretari del Comitè del Nobel de Química (Suècia)

Al voltant d’octubre de cada any els mitjans de comunicació de tot el món es preparen per a relatar un esdeveniment amb pocs competidors pel que fa a rellevància i abast: l’anunci dels Premis Nobel que atorga la Reial Acadèmia Sueca de les Ciències. Darrere del que sens dubte és un dels guardons més importants del món hi ha un procés molt complex que implica mesos de treball de persones que també compten amb el reconeixement de la comunitat internacional per les seues aportacions en els camps de l’economia, la literatura o la ciència.

És aquest el cas de Gunnar von Heijne (Göteborg, 1951), professor de Química Teòrica de la Universitat d’Estocolm i actual secretari del Comitè del Nobel de Química. Amb un màster en Enginyeria Química en el Reial Institut de Tecnologia d’Estocolm, el 1980 va completar el seu doctorat en Física Teòrica a la mateixa institució, ja aleshores interessat en l’estudi de les estructures tridimensionals de les proteïnes, àrea en la qual acabaria especialitzant-se. Segons ens explica, la seua investigació de les proteïnes presents a la membrana de les cèl·lules va sorgir un poc de manera casual: ja mentre feia el doctorat va voler continuar estudiant francès, la llengua que havia après a l’institut. Així que per a practicar va fer-se amb una subscripció de La Recherche, revista mensual de divulgació científica en actiu a França des dels anys setanta, on va veure una vinyeta que va cridar-li l’atenció. Les interaccions entre una cadena de proteïnes i una membrana cel·lular van semblar-li un poc sospitoses. «No acabava d’entendre-ho. Com que portava algunes referèn­cies, m’hi vaig continuar interessant i encara avui hi continue interessat», explica. Les proteïnes de la membrana cel·lular, en termes simples, podrien definir-se com la porta d’entrada i d’eixida tant de la informació com dels nutrients de les cèl·lules. Per a estudiar-les, el professor Von Heijne i el seu equip han combinat amb gran èxit mètodes teòrics amb tècniques de biocomputació (com, per exemple, el desenvolupament de programari per a predir els anomenats «pèptids senyal» de les proteïnes, que encara avui continua sent utilitzat i actualitzat progressivament), així com estudis experimentals al laboratori per a confirmar els seus models predictius.

«Si ens atenem estrictament al Pla S, hi hauria molt pocs llocs on publicar els nostres treballs»

La seua carrera investigadora ha anat acompanyada de responsabilitats notables: entre altres càrrecs, des de 2006 fins a 2015 va ser director del Centre de Recerca en Biomembranes de la Universitat d’Estocolm, i actualment ocupa la mateixa posició en el Centre Nacional Cryo-EM de SciLifeLab, institut suec de referència en matèria de biociències moleculars. Després de ser consultat pels comitès del Nobel de Química i de Fisiologia i Medicina en diverses ocasions, el 1997 va passar a ser membre de la Reial Acadèmia Sueca de les Ciències. A banda de ser una veu clau en la selecció dels premiats amb el Nobel, per descomptat el professor Von Heijne també ha rebut nombrosos reconeixements: entre els més recents, el 2018 va rebre el Premi Novozymes de la Fundació Novo Nordisk, i al març de 2019 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de València, a proposta del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular. A propòsit de la seua visita a València, ens vam reunir amb ell un dia abans de la cerimònia de nomenament per a parlar de la seua recerca i també de la difícil tasca de proposar un premi Nobel.

Comencem per la qüestió més bàsica: ens podria explicar què és una proteïna de la membrana cel·lular i quin és el seu paper en el nostre organisme?

Les nostres cèl·lules estan envoltades d’una membrana que les manté intactes, de manera que totes les reac­cions que es produeixen a dins estan protegides de l’entorn. Totes les cèl·lules en tenen una. Aquesta membrana no pot ser ni massa impermeable ni massa estanca perquè, si no, res no podria entrar a la cèl·lula ni en podria sortir, i la cèl·lula pren els seus nutrients de l’entorn. També secreta substàncies de rebuig de nou cap a fora i senyals per comunicar-se amb altres cèl·lules. Si no hi haguera proteïnes a la membrana, la cèl·lula estaria massa aïllada. Per tant, les pro­teïnes inserides a la membrana són les que permeten a la cèl·lula comunicar-se amb el seu voltant, així com importar nutrients i altres molècules, i també excretar altres elements.

Per què són tan importants, per exemple, en l’estudi dels fàrmacs?

Si volem que un fàrmac tinga un efecte en determinades cèl·lules del cos d’una persona, sovint és bastant difícil dissenyar-lo perquè penetre aquestes membranes. Molts no ho aconsegueixen i es queden al torrent sanguini, per exemple. Com produir un efecte sobre la cèl·lula si no pots entrar-hi? Però si el fàrmac es combina amb les proteïnes de la membrana que estan exposades a la superfície cel·lular, també pot alterar el seu interior, evitar que algun senyal entre o abandone la cèl·lula, etcètera. Per tant, aquestes proteïnes són bons objectius per als fàrmacs, perquè accedir-hi és més fàcil. A més, controlen molts esdeveniments importants de l’interior de la cèl·lula. Per això la meitat dels medicaments que utilitzem es dirigeixen cap a les proteïnes de membrana.

«Són diners públics els que utilitzem per a pagar les grans editorials científiques, és aquest realment un sistema sostenible?»

Per tal d’estudiar aquestes proteïnes de membrana, bona part del seu treball se centra en el desenvolupament de programari per a l’elaboració de models, m’equivoque?

Tens part de raó. Quan vaig iniciar-me en ciència, només feia treball teòric. Les proteïnes estan fetes de molècules encadenades i les peces de la cadena s’anomenen aminoàcids. Cada proteïna presenta aquests aminoàcids en un ordre en particular, i aquest ordre és molt important, perquè és el que fa que la proteïna es comporte com ha de fer-ho. Coneixem moltes seqüències d’aminoàcids de proteïnes de membrana, però conèixer-ne només la seqüència no et diu realment quina és la funció d’una proteïna. Per tal de saber-ho, el que necessitem és saber com es projecta aquesta cadena d’aminoàcids en una estructura tridimensional, com si agafares un fil i li donares una forma amb les mans. Només l’estructura revela quina és la funció de la proteïna. Experimentalment és molt fàcil trobar l’ordre dels aminoàcids, però és molt més difícil trobar-ne l’estructura tridimensional. El nostre treball a primera hora consistia a tractar de predir l’estructura o la funció de la proteïna només estudiant-ne la seqüència dels aminoàcids, tractant de trobar característiques en aquestes seqüències que es correlacionaren amb certes funcions. I com que hi ha moltes seqüències, necessitàvem desenvolupar programari per cercar aquestes característiques que ens ajudarien a predir com funcionen les proteïnes.

Però ara al seu laboratori duen a terme treball expe­rimental a banda del computacional i del teòric…   

Sí, al principi era només treball amb ordinadors, però cap als noranta vam començar a fer treball més experimental i això va ajudar moltíssim, perquè quan fas treball computacional, pots arribar a algunes hipòtesis i idees, però necessites l’experimentació per a provar-les. Trobe que és just dir que pots aprendre més fent treball experimental que amb el teòric. Però amb el treball computacional pots fer millors prediccions. S’han de combinar els dos.

Foto: Jesús Císcar

Em crida l’atenció de la seua biografia que vostè també ha treballat en el camp de la divulgació científica, ja que va fer de reporter per a un programa de ciència de la Ràdio Nacional Sueca. Com va anar aquesta experiència?

Va ser divertida. Ja ho deus saber tu, no? Tot i que en l’època no teníem enregistradores tan menudes com la teua. Quan vaig començar, utilitzàvem grans rotllos de cinta [rient]. Però era divertit. És molt més difícil [divulgar la ciència] en ràdio que en televisió o en formats escrits, perquè no pots mostrar imatges i el lector –oient en aquest cas– no pot retrocedir. La informació ha d’arribar a la primera. Però només vaig fer ràdio uns anys, no em vaig professionalitzar.

Pensa que és important que els científics facen arribar la seua recerca al públic general?

Si saben fer-ho, poden fer-ho, però hi ha molt bons cien­tífics que no són bons comunicant. No obstant això, és cert que, com que la ciència sol estar finançada per fons públics, és interessant per a la ciència mateixa mostrar a la societat com s’estan gastant aquests diners i per què és important continuar invertint diners en la investigació científica.

Lligat amb això, quina és la seua opinió sobre l’anomenat Pla S impulsat per, entre altres, la Comissió Europea i que requerirà que tots els científics amb una recerca finançada amb fons públics publiquen en accés obert?

És una pregunta complexa. Potser em falten detalls sobre el tema, però el que s’ha criticat del Pla S és que, si ens hi atenem estrictament, en un principi hi hauria molt pocs llocs on publicar els nostres treballs, sobretot veient com són ara les revistes científiques. Quasi totes les revistes que normalment utilitzem per a publicar la nostra recerca –fins i tot aquelles que et permeten publicar en accés obert– no serien aptes segons el Pla S, perquè tampoc es permetrien els models híbrids. Si disposes de finançament públic i només pots publicar sota les normes del Pla S, això ens faria les coses molt difícils durant una temporada. Al final, el sistema s’adaptaria i trobaríem maneres de fer-ho. No obstant això, hi ha aquesta discussió paral·lela sobre les publicacions en la indústria editorial científica, que bàsicament fa treballar tots els científics gratis per a ella mateix, revisant i editant articles, i que aconsegueix moltíssims beneficis. En un principi, vaig pensar que el Pla S potser esmenaria això, però no ho fa. I de nou, com que són diners públics els que utilitzem per a pagar aquestes grans editorials, és aquest realment un sistema sostenible, al cap i a la fi? No conec la situació a Espanya, però a Suècia ja no tenim cap contracte amb Elsevier. Les universitats sueques, juntament amb les seues biblioteques, van tractar l’any passat de negociar un nou acord amb aquesta editorial que incloguera l’accés obert, i que els semblava just econòmicament parlant. Crec que és similar al que Alemanya ha estat tractant d’aconseguir i la Universitat de Califòrnia ha intentat també alguna cosa semblant. Cap d’elles ha obtingut un tracte amb Elsevier. Per tant, des de l’estiu passat no tenim accés a cap de les revistes en línia d’aquesta editorial, i tampoc rebem còpies físiques dels articles a les biblioteques.

Això deu estar complicant la seua faena de recerca notablement…

Sí, és clar. I pense que [la problemàtica amb les editorials científiques] és més important, a curt termini. Perquè, d’alguna manera, ja podem publicar en accés obert perquè la majoria de revistes, incloent-hi les d’Elsevier, et permeten pujar el manuscrit a un servidor obert quan l’envies a la revista. Fins i tot, pots publicar-ne versions revisades. No pots pujar la versió maquetada, ni el document final de la revista, però pots publicar el teu arxiu en accés obert. Sempre ha estat així en certes àrees de la física, per exemple. Van ser els primers a posar articles en línia en arXiv, i ara també existeix el bioRxiv per a biologia, així que nosaltres pugem tots els nostres articles allà quan els enviem a alguna publicació. I això és pràcticament publicar en accés obert, perquè són quasi idèntics a l’última versió publicada. Estan disponibles des del primer minut, probablement un any abans que es publiquen. En certa manera, molts ja estem fent el Pla S.

Sí que és cert que l’editorial manté un control dels drets de l’article…

Per descomptat. I també és cert que els articles de bio­Rxiv no se citen molt: se sol citar l’article que finalment es publica. No obstant això, el fet és que si no tens accés a aquesta última versió, hi ha moltes possibilitats que en trobes una còpia [d’una versió anterior] a bioRxiv.

«Quan s’anuncien els Premis Nobel és l’única vegada de l’any en què la ciència ocupa titulars a tot arreu»

El seu treball i la seua reputació li han valgut un lloc en la Reial Acadèmia Sueca de les Ciències i, a més, ha estat membre durant molts anys del Comitè del Nobel de Química, del qual és l’actual secretari.  Quin tipus de treball implica formar part d’un comitè del Nobel?

He estat en el Comitè del Nobel de Química molt de temps i comporta molta faena. Normalment som entre set i nou persones, i ens reunim una vegada cada mes durant tot un dia, així que passem pràcticament dues setmanes l’any en aquestes trobades. Mentrestant, treballem molt escrivint i llegint informes. Tot el procés es repeteix cada any: comença a la tardor, quan el comitè convida uns quants milers de persones arreu del món a proposar els seus candidats favorits per al premi de l’any vinent. La gent ens ha de fer arribar les seues nomina­cions abans del dia 1 de febrer, i en rebem moltes.

Supose que es repeteixen molts noms cada any. 

Sí, alguns noms es repeteixen cada any, altres són nous i altres desapareixen. Però són molts noms de tota manera. Al llarg de febrer els repassem, per a saber a qui hem vist ja, a qui no, quines àrees que ens són desconegudes hauríem d’investigar per veure si hi ha alguna cosa interessant… I en la trobada de cada mes encarreguem informes en diverses àrees. Escollim persones que considerem perfectes per a ajudar-nos a revisar cert camp i els demanem que n’escriguen un informe, que per descomptat és classificat i confidencial: si t’ho demanem a tu, no li ho direm a ningú, ni tu tampoc has de fer-ho. La majoria de la gent ens diu que sí. Hi ha un gran nombre d’àrees que ens interessen, així que cada vegada que ens trobem, repassem els informes que hem rebut des de l’última vegada que ens hem trobat. Els resumim i els discutim una miqueta i, si considerem que necessitem una altra opinió sobre alguna matèria, demanem un altre informe. Això és el que fem durant l’any: ens reunim, demanem informes i en parlem. Aquesta és la faena bàsica.

I com van reduint el nombre de possibles candidats?

Durant la primavera debatem molt sobre les nomina­cions i tractem d’anar configurant qui estaria a dalt de la nostra llista. I cap al final de l’estació tenim finalment una idea de la persona a qui donaríem el premi en una determinada àrea, així que estem entre quatre, cinc o sis persones. La decisió és sovint difícil perquè no podem donar-lo a més de tres persones. La idea és que, cap al final de la primavera, hem de tenir uns quants candidats que trobem mereixedors del premi. Hem de sentir-nos segurs que qualsevol d’ells seria una bona opció. Després d’això, abans de l’estiu tenim una última discussió i llavors el comitè fa una votació interna sobre aquesta llista de finalistes. Tenim tot l’estiu per a pensar sobre el que hem votat i per a escriure un llarg informe per a l’Acadèmia de les Ciències. Ens retrobem al final de l’estiu i repassem aquest informe, ho tornem a votar tot, i per fi prenem una decisió formal i recomanem qui ha de ser premiat a l’Acadèmia. Els membres de l’Acadèmia tenen l’informe i es reuneixen un parell de vegades per a debatre la proposta, així com els altres premis possibles que s’esmenten a l’informe. Tot això desemboca en una reunió en la primera setmana d’octubre en què tota l’Acadèmia es reuneix pel matí en una trobada molt secreta, amb totes les portes tancades. Llavors es vota qui rebrà el guardó finalment. Una hora després, els premis són anunciats.

Foto: Jesús Císcar

Sí que és molta feina.

Sí, a més, quan ja tenim decidit més o menys qui seran els guardonats, fem un munt de treball preparatori abans de la decisió final en octubre, com et pots imaginar com a periodista, perquè hem de preparar el material de premsa i tot això.

La veritat és que és una de les dates principals per als mitjans de comunicació. Cada any es fan apostes i hi ha teories i polèmiques. A Espanya, per exemple, des de fa un temps, el nom del microbiòleg Francis Mojica sempre circula els dies previs, i cada any l’entrevisten, i li pregunten si pensa que s’endurà el premi…

[Rient] Sí, això passa en molts països…

No troba que els mitjans ho converteixen tot en un concurs de popularitat?

Potser hi ha un element en aquest sentit, però si ho mires des de fora, destaquen un parell de coses: en primer lloc, pense que el Premi Nobel és important perquè escriu la història de la ciència. Per descomptat, hi ha descobriments que no s’han vist reconeguts, però pràcticament es pot seguir el recorregut històric dels grans desenvolupaments científics a través de tots els Premis Nobel concedits, i del material que se n’ha escrit. Això té una importància històrica. Després, des de la perspectiva dels mitjans, quan s’anuncien els premis a l’octubre, és l’única vegada de l’any en què la ciència ocupa titulars a tot arreu. És l’única vegada. Òbviament, en països menuts que no aconsegueixen molts premis, si se n’emporten un, és molt rellevant. Tot plegat, es posa la ciència en el centre, en els titulars, i pense que és bonic que una vegada l’any fins i tot a les escoles es parle del tema.

«El 99,9 % dels científics sap des d’un inici que no optarà mai al Premi Nobel»

Què pensa que significa el Premi Nobel avui dia per a la comunitat científica en general?

Trobe que el 99,9 % dels científics sap des d’un inici que no optarà mai al Premi Nobel, veritat? Així que només que el guardó s’atorgue al seu camp, doncs ja és un reconeixement. Hi ha un nombre molt menut de persones que realment pensen que s’enduran el Premi. Probablement alguns dediquen massa temps a pensar-hi. D’altra banda, conec persones que l’han rebut i les seues vides es van veure completament capgirades, perquè els demanaven participar en tantíssimes coses! Probablement els agrada durant el primer mes i després pensen: «Vull tornar-me’n al laboratori.» Per a l’individu, pot haver-hi molts tipus de conseqüències, algunes bones, d’altres no tant… Tot depèn de la persona. Però també trobe que deu ser genial rebre el mateix guardó que han rebut altres grans científics al llarg de la història. És a dir, «li’l donaren a Albert Einstein, i me l’han donat a mi». Deu ser un bon sentiment.

© Mètode 2019 - 102. Ciència i nazisme - Volum 3 (2019)
Periodista i traductora, revista Mètode.