Entrevista a Robert Trivers

Robert Trivers (Washington DC, 1943), Premi Crafoord en Ciències de la Vida –l’equivalent al Nobel en biologia–, ha rebut el reconeixement internacional pel seu treball sobre l’altruisme recíproc, la inversió parental, la determinació facultativa de la proporció sexual, els conflictes entre generacions, els conflictes intragenòmics i l’autoengany. Els seus principals llibres inclouen Social evolution (Benjamin-Cummings, 1985), Natural selection and social theory (Oxford University Press, 2002) i The folly of fools: The logic of deceit and self-deception in human life (Basic Books, 2011).1 El seu nou treball sobre la lògica evolucionista dels crims d’honor es va presentar en un seminari a Barcelona sobre «Ciència evolutiva, estructures familiars i drets humans»,2 que va comptar amb la presència del biòleg Jaume Bertranpetit, el microbiòleg Mauro Santos i els membres del Behavioral Sciences Laboratory de la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona), Antoni Bosch i Rosemarie Nagel.

El professor Robert Trivers prefereix que em dirigisca a ell com Bob. Li comente que algunes societats de castes obliguen els xiquets a aprendre quatre o cinc nivells de cortesia, i acordem evitar no sols «professor» sinó també el «vostè» (ell parla una mica d’espanyol) o el «Sie» en alemany, un idioma que Trivers també domina.

Com ell mateix explica, sempre ha viscut entre dos mons: «A l’institut, a Alemanya, era “l’americà”. A Amèrica, era “l’alemany”. Ara visc a Jamaica, i els meus fills, que viuen als EUA, són “els jamaicans”. Sé el que és que et recorden: “Vius ací, però no ets un de nosaltres. Aquest és el nostre territori.” És dur. I, paradoxalment, aquestes actituds no inclusives solen ser pitjors quan les diferències són trivials.»

«És possible que la variació genètica siga la nostra única defensa contra malalties que coevolucionen ràpidament»

«El narcisisme de les petites diferències». No et preocupa que la nostra visió actual dels assassinats per honor dels musulmans i hindús també puga dificultar-los la inclusió?

Els assassinats d’honor es produeixen entre persones estretament relacionades. Per tant, les víctimes també són musulmanes o hindús. Mirar cap a un altre costat demostraria que no ens preocupen en absolut. Aquestes morts solen ser especialment horribles perquè la intenció és infondre por per dissuadir de la desobediència. Però sempre subratlle que en la nostra cultura també es cometen crims horribles contra persones genèticament distants. Per exemple, als EUA opera la por que les dones blanques se senten atretes per individus com Obama, que exhibeixen vigor híbrid: intel·ligència, altura, complexió, salut, aparença…

Els ximpanzés o babuïns mascles i els bonobos o els goril·les femella migren per a obtenir vigor híbrid, i l’anàlisi genètica demostra (com confirma Jaume Bertranpetit) que en tots els animals hi ha una fugida de l’endogàmia. Per què aquesta obsessió d’anar en la direcció contrària?

Els matrimonis musulmans i hindús entre cosins germans, que al seu torn són fills de cosins germans, etc., multipliquen per deu la probabilitat de desenvolupar malalties, defectes congènits i discapacitats. En altres cultures (i espècies) s’eviten fins i tot els matrimonis entre cosins segons o tercers. A la Xina, per exemple, afirmen que la proximitat redueix la intel·ligència. Algunes malalties greus com l’anèmia falciforme o la malaltia de Tay-Sachs se solen transmetre mitjançant gens recessius que només s’expressen quan els descendents reben dues còpies. L’endogàmia facilita aquests casos. També és possible que la variació genètica siga la nostra única defensa contra malalties que coevolucionen ràpidament, i que els animals busquen vigor híbrid per aquesta raó. D’altra banda, si en condicions normals la teua filla té només el 50 % dels teus gens i els teus nets, el 25 %, les bodes consecutives entre cosins germans poden fer que els teus descendents se t’assemblen en més d’un 90 %. La disminució de l’èxit reproductiu causada per l’endogàmia es compensa per l’avantatge més directe obtingut quan una filla extremadament pròxima es casa amb un cosí extremadament pròxim i produeix nets extremadament pròxims.

Com més endogàmic has estat, més guanyes si continues sent endogàmic i nepotista. Els animals no poden imposar una endogàmia tan extrema. D’altra banda, com més endogàmic has estat, més vigor híbrid guanya la teua filla en desobeir-te amb un no parent i més genèticament pròxima és la filla a qui amenaces de mort.

Sí. Matar la teua filla va en contra de la tendència a voler transmetre els teus propis gens, especialment quan ella és tan genèticament semblant a tu. Per això m’intriga: sembla desafiar l’evolució, com l’homosexualitat o l’autoengany. La meua hipòtesi és que la teua proximitat genètica amb altres membres de la família pot fer que ells t’importen també tant com per sacrificar la teua filla.

Per protegir la reputació d’aquests familiars o la pràctica de l’endogàmia?

Potser ambdues coses. Els assassinats per honor són costosos per al perpetrador, tant emocionalment com legalment. Per a alliberar-se de la presó, els adults sovint forcen menors a cometre aquests assassinats.

Els mecanismes d’autoengany que descriu també poden fer que la gent acabe creient-se els seus propis ultimàtums per a fer que altres els prenguen seriosament, com quan un diu: «Dona-me’n més o me’n vaig».

Sí. L’altre diu: «Perds més si te’n vas». I un insisteix: «Et jure que me’n vaig» i se centra en les seues raons per a anar-se’n fins que acaba creient-se el seu propi ultimàtum, i llavors se’n va i ocasiona costos enormes per a tots.

La teua investigació actual pot ajudar els que argumenten que els matrimonis concertats entre cosins germans violen l’article 16(b) de la Declaració dels Drets Humans, que protegeix el dret a formar una família «mitjançant lliure i ple consentiment». Si les xiques ignoren els costos mèdics i la relació amb els assassinats per honor, no estan «plenament informades» i si ho estan, però es casen per por, no són «lliures».

Sí. Vull defensar els drets de les joves obligades a casar-se amb desconeguts. Fins i tot quan les xiques donen el seu consentiment, ho fan sabent què podria ocórrer si desobeeixen. Les dones (i les femelles mamíferes en general) trien acuradament la seua parella i poden resistir-se feroçment a un emparellament forçat. Algunes també saben que els seus fills tenen major probabilitat de nàixer amb problemes. Per això a Qatar o Kuwait els rics van a clíniques que filtren certs gens causants de defectes importants.

Una petició en la web HazteOir.org afirma que a Espanya, cada any, es força 400 xiquetes d’entre deu i setze anys a casar-se. Recentment s’han criminalitzat aquests matrimonis, però l’últim assassinat per honor aparegut en els mitjans espanyols va ser el crim de Níjar en 1928, que va inspirar Bodas de sangre, de García Lorca. A Níjar, Paca la Coja va escapar amb el seu cosí per evitar casar-se amb el germà del seu cunyat, que és el que volia la seua germana per a quedar-se amb la seua herència. No era realment una qüestió d’honor, ni formaven part de la comunitat de més de dos milions de musulmans i 35.000 hindús que viuen a Espanya.

És clar. Encara que tinga a veure amb gens, el context social i les institucions poden canviar les coses. Els hindús del Regne Unit, per exemple, no poden cometre assassinats per honor perquè no tenen les institucions que els autoritzen.

Introduir impostos alts sobre els tercers fills, a més d’ajudar en la lluita contra el canvi climàtic, podria parar els assassinats per honor, si aquests (com suggereix Mauro Santos) no tenen sentit en famílies petites.

Sí, no tindria sentit aplicar un càstig exemplar si no tens més filles que puguen casar-se amb qui els manes. Els impostos al tercer fill resultarien en un fill i una filla per família, la qual cosa tal vegada podria parar aquestes morts.

«La meua investigació de laboratori va mostrar que els homòfobs se sentien més excitats pel sexe homosexual que no els liberals»

I potser no és aquesta l’explicació científica més probable de la història de la Mare de Déu?

Vaig estudiar la Bíblia de menut i encara rese a la meua manera i medite, però no estic segur a què et refereixes.

En teoria, Anna era vídua i tenia només una filla, Maria. Casar la seua filla amb un home gran més acabalat devia ser la seua millor opció per a sobreviure. Com que suposadament només tenia tretze anys en aquell moment, l’eixida més normal hauria estat que preferira un jove local abans que no un vell desconegut. Però també sabem que els romans s’aprofitaven de les joves en els territoris ocupats, les tractaven com serventes i els prometien protecció i prosperitat. Maria diu que es troba un home (no es mencionen ales ni altres trets angèlics en la seua descripció) que l’afalaga i li fa aquelles promeses. Maria cedeix, conscient de ser només una serva (Lluc 1:26). La llei de Moisès obligava a lapidar Maria per haver quedat embarassada fora del matrimoni; així doncs, Anna hauria perdut la seua única filla si no haguera utilitzat la seua influència en el temple per a al·legar que l’embaràs s’havia produït sense sexe.

I la resta és història! Els romans practicaven crucifixions i altres càstigs cruels per infondre por i assegurar-se l’obediència. Així doncs, tant rebutjar un romà com quedar-ne embarassada sense ser casada li podria haver costat la vida a Maria. A vegades es castiga les dones per rebutjar un home, per no rebutjar-lo o fins i tot per ser violades.

La Bíblia diu que, com que Josep preferia que no mataren Maria a pedrades, havia decidit repudiar-la en secret (Mateu 1:19). Però, com expliques, l’home ofès pot perdonar, però la comunitat no ho farà. Així que, per a salvar la vida de Maria, l’única opció de Josep era acceptar públicament la versió dels fets que proposava Anna. Afortunadament, Maria tenia una parent, Isabel, que havia quedat embarassada a una edat avançada (potser després de mantenir relacions sexuals extramaritals amb un home fèrtil), que va protegir la seua història. Jesús creix en una família oposada a la lapidació de dones acusades de relacions extramaritals, però sol ocultar-ho per por o per a no ficar-se en problemes (Joan 8).

Té sentit. En aquells temps, com que tenien famílies grans, els assassinats i els càstigs durs i exemplars, en general i contra les dones, eren molt més comuns que avui dia.

A Espanya quasi mil dones han estat assassinades en els últims catorze anys, i els homes també maten uns sis xiquets l’any, bé per a fer mal la dona que els abandona o perquè estan zelosos dels fills, com en el cas recent d’un espanyol a Alemanya. Les persones que viuen a l’estranger (els espanyols a Alemanya, els britànics a Espanya, etc.) solen estar sobrerepresentats en aquests crims, tal vegada perquè, a més del «no ets un de nosaltres, nosaltres som millors, etc.», quan la seua dona els deixa, el seu estatus baixa encara més.

Les dones responen a la infidelitat o a la por a l’abandó amb llàgrimes o fingint indiferència, però sempre de manera més racional, esforçant-se a tornar-se més atractives. Els homes es tornen més agressius i beuen més. Com menys segur se sent un home, més tem la infidelitat, i en empitjorar el seu estatus, pot enfadar-se més i tornar-se més agressiu, i així disgusten encara més la dona. És un cercle viciós. Com major siga la por a l’abandó, més desagradables i agressius es tornen, i intenten retenir les seues parelles per mitjà de la por. A vegades, la gelosia no sols els torna violents i desagradables, sinó que també fa que s’exciten i poden arribar a violar la dona que els està deixant. Veiem això també en altres espècies. Fins i tot les ànegues violades per grups de mascles solen ser violades tot seguit per la seua pròpia parella, presumiblement per introduir esperma que puga competir amb la que ja tenen dins.

La competició espermàtica existeix també en ximpanzés i bonobos.

Als homes els excita imaginar el coit de la seua parella amb un altre. A les dones ni els agrada aquesta idea, ni els agrada que els homes fingisquen amor per a aconseguir sexe, ni els agrada que llancen a perdre una cosa important només per varietat sexual. Els homes, per contra, solen trobar més atractiva la núvia coqueta i indomable, que poden imaginar amb altres només per varietat sexual. Quan se senten atrets per ella, però al mateix temps estan furiosos, confusos i enfurits, poden fer bogeries, fins i tot matar, encara que, de nou, matar la teua núvia i els teus fills desafia la lògica evolutiva.

Les estratègies d’adaptació poden ser contraproduents. La diarrea ens pot salvar d’una intoxicació, però també pot matar-nos. I com actuen els homes quan els interessa un altre home?

Els homes sovint han d’autoenganyar-se per a creure que estimen la dona que desitgen sexualment i així poder enganyar-la. Però els homes no necessiten simular amor per a arribar al sexe amb un altre home. Aquest aspecte d’algunes comunitats gais em va fer dubtar de la història evolutiva tradicional segons la qual els homosexuals beneficien les seues famílies prou com per contribuir que els seus gens persistisquen tant com si es reproduïren. A San Francisco, els homes gais estaven de festa, no cuidant nebots o estalviant per a ells. Ara s’han identificat dos marcadors genètics per a l’homosexualitat masculina, un d’aquests en el cromosoma X, el Xq28. Això explicaria per què ser gai és més comú en algunes famílies, encara que els factors hormonals durant l’embaràs i els factors mediambientals després del naixement també siguen rellevants.

Aquests descobriments podrien ajudar a defensar els drets dels homosexuals, no?

Podrien ajudar a argumentar en contra dels que al·leguen que és només una qüestió d’elecció i que es pot canviar fàcilment. Però no hem trobat marcadors genètics del lesbianisme (potser perquè l’explicació siga hormonal més que no genètica) i seria absurd afirmar que els homes i les dones homosexuals haurien de rebre un tracte distint a causa d’això.

«La lògica i l’estructura de les principals religions és aclaparadorament patriarcal»

És clar. El fet que homes homòfobs se senten excitats sexualment per la pornografia gai també mostra que almenys algunes reaccions físiques són involuntàries.

Sí, la meua investigació de laboratori va mostrar que els homòfobs se sentien més excitats pel sexe homosexual que no els liberals. Tenien ereccions amb què no s’identificaven.

La difusió d’aquests descobriments científics podria convertir l’homofòbia en un indici d’homosexualitat, que dissuadira l’expressió de sentiments homòfobs. La difusió dels teus descobriments sobre la immunodepressió també podria ajudar.

Els nostres estudis mostren que ocultar la pròpia homosexualitat multiplica la probabilitat de contraure el VIH i duplica la probabilitat de càncer i de malalties infeccioses com la bronquitis o la sinusitis. «Eixir de l’armari» també té beneficis cardiovasculars. La política de l’exèrcit nord-americà de «no preguntar, no revelar» va ser molt perjudicial per als homosexuals. Imagina haver d’ocultar permanentment la teua parella, la teua família, el teu passat, els teus amics i companys, haver de canviar el pronom amb què et refereixes als teus éssers estimats, no tenir cap foto o carta seua al front i haver de tancar la porta i parlar baixet si et telefona un amic. Aquesta ansietat permanent pel risc que et descobrisquen i rebutgen és devastadora i perjudica la resposta immunitària. Imposar aquesta càrrega als que ens han de defensar voluntàriament és indignant.

I tant. No s’hauria d’enviar ni voluntaris ni no voluntaris a zones amb alt risc de malaltia i infecció amb sistemes immunològics innecessàriament deprimits. M’agrada que els meus estudiants confien prou en mi per a explicar-me que són gais als pocs dies de conèixer-me. Als jamaicans els deu costar més…

Com explique en el meu llibre Wild life,3 els homosexuals jamaicans pateixen atacs terribles, fins i tot violacions correctives. La gent sap que soc part d’un grup que protegeix els homosexuals. Algun dia vindran a per mi per defensar-los, però estic disposat a arriscar-me.

A Espanya s’ha vinculat l’homosexualitat reprimida en els sacerdots amb l’abús en col·legis religiosos, i una campanya de la plataforma Change.org demana actualment que aquests delictes no prescriguen en tan pocs anys. Quan els xiquets acaben l’escola i es presenten davant d’un jutge, sol ser massa tard. La gent no entén per què no poden declarar abans.

Els xiquets que han patit abusos greus poden ser assassinats pels agressors per a assegurar-se el seu silenci. Per a sobreviure, han de convèncer el seu opressor que són inofensius, que accepten l’abús i que guardaran silenci. No poden donar mostres de ressentiment, desitjos de prendre represàlies o demanar ajuda, per la qual cosa han d’aconseguir un estat d’abnegació induïda, i això comporta casos de dissociació en què una part de la ment oculta informació a l’altra part. Això permet al xiquet mostrar una façana, somriure l’opressor com si haguera oblidat o acceptat el que va ocórrer o com si no li donara importància. Han d’enganyar-se a si mateixos per a enganyar l’agressor. Si l’agressor està al càrrec del menor (com en el cas d’un tutor, que és al mateix temps mestre, sacerdot i actua com a substitut del pare), es necessitarà molt més temps per a aconseguir que el xiquet recorde. Generalment, com més pròxim està l’agressor de l’agredit, més temps és necessari. I si els delictes dels cuidadors prescriuen més ràpid del temps necessari perquè puguen ser processats…

«Els xiquets que pateixen abusos han d’enganyar-se a si mateixos per a enganyar l’agressor»

És pràcticament igual que no processar-los. Té sentit no destruir la vida d’un home de família treballador per un petit furt que va cometre quan era jove i no tenia faena (aquest és l’argument a favor de la prescripció de delictes contra la propietat). Però la pedofília i altres delictes sexuals tenen una forta tendència a repetir-se, especialment si les escoles i les esglésies els oculten i els delictes prescriuen.

És probable que continuen si tota la resta també ho fa. La lògica i l’estructura de les principals religions és aclaparadorament patriarcal; per aquesta raó l’Església catòlica afirma que el celibat no contribueix a la pedofília eclesiàstica, però l’homosexualitat sí que ho fa. Majors taxes d’homosexualitat en l’Església mostraran un major percentatge d’abusos en xiquets que no en xiquetes, més que un canvi en el nombre de casos d’abús. Però què pot contribuir més al sexe amb menors que la prohibició absoluta del sexe amb adults? I què pot contribuir més a l’abús de xiquets que un sacerdoci completament masculí que presumiblement atrau homes als qui agraden els homes?

Sabem per l’exèrcit, o per expedicions exclusivament masculines, que quan es priva homes joves de dones i se’ls mescla amb altres homes, es fixen més sexualment en els altres homes que no si estan en una altra situació. Però, com expliques la prohibició de reproduir-se en certes religions?

Tenir sacerdots sense fills pot reduir el nepotisme, però redueix el nombre de catòlics. Llavors s’afanyen a compensar-ho controlant la reproducció de les dones i prohibint la planificació familiar i l’avortament, fins i tot en casos d’incest o violació. És un mal sistema per a tots.

«És estrany que el feminisme rebutge la biologia evolutiva quan oferim tantes investigacions que podria utilitzar»

Una imatge mental típica a Espanya és la de sacerdots amb vestidures daurades parlant ben alt des d’un púlpit sobre la vanitat, l’arrogància, la ira, la violència, la lascívia o desitjar la dona del proïsme… mentrestant, escolten dones i ancianes agenollades i vestides de negre, que els expliquen problemes que probablement són més la baixa autoestima i haver d’inventar-se mals de cap…

Clarament és més probable que els homes cometen el que els catòlics consideren pecats mortals. Els homes tenen una imatge pròpia inflada un 20 %, pensen equivocadament que les dones els desitgen, tenen més problemes de gestió de la ira, pensen més sovint en el sexe, estan disposats a tenir relacions sexuals amb desconeguts, tenen més probabilitats de matar o violar…

Les dones poden ser molt bones mestres, teòlogues, psicòlogues, treballadores socials… també podrien tenir traça per al sacerdoci, i hi hauria menys riscos, no?

Per descomptat. Les dones tenen l’avantatge de tenir un cos callós cerebral més gran i cervells més simètrics. És estrany que el feminisme rebutge la biologia evolutiva quan oferim tantes investigacions que podria utilitzar. Les dones funcionen bé en rols pastorals i tendeixen a estudiar i comprendre bé el comportament humà. Solc dir als meus alumnes: «Si fa sis mesos que eixiu amb una xica i ella no us coneix millor que vosaltres mateixos, és un xica poc espavilada!» [Riu].