L’experiment de Stanley Miller compleix setanta anys

Compartim el capítol del llibre Un planeta creatiu, de Juli Peretó, on l'autor explica la història en primera persona

Stanley Miller

Han passat setanta anys des que un jove Stanley Miller – de només 23 anys – va publicar el seu experiment popularment conegut com a “sopa primigènia”. Gràcies a un mecanisme relativament senzill que ell mateix va dissenyar, va aconseguir demostrar que les molècules essencials de la vida es van poder formar espontàniament en les condicions atrubuïdes de la Terra primigènia. Juli Peretó relata en el seu últim llibre els successos que van permetre dur endavant aquest històric experiment.

Nascut el 1930 als Estats Units, Miller va estudiar ciències a la Universitat de Chicago, on va coincidir amb professors de gran prestigi com Enrico Fermi o Harold Urey, que tingueren gran influència sobre ell. En una entrevista concedida a la revista Mètode l’any 2003, el científic va confessar que va ser precisament durant una conferència sobre els orígens del sistema solar impartida pel químic Harold Urey quan va sorgir la idea de fer l’experiment. Segons explicava, Urey suggerí que durant la formació de la Terra, el nostre planeta hauria tingut una atmosfera composta principalment per hidrogen, metà, amoníac i aigua, i que aquesta mescla seria favorable a la síntesi de molècules orgàniques. En altres paraules, Urey estava descrivint el que pensava que era l’origen de la vida a la Terra.

En començar la seua carrera en investigació, Miller va interessar-se en l’origen dels elements químics en l’univers. El 1952, Edward Teller, qui havia estat director de la tesi de Miller, va marxar de la Universitat, i Miller va triar a Harold Urey com a nou director de recerca. Així, va proposar-li dur endavant l’experiment sobre els orígens de la vida a la Terra que havia plantejat en la ja mencionada conferència. Urey, escèptic sobre la viabilitat del projecte, va acabar acceptant, amb la condició que l’estudiant abandonaria la investigació si no havia aconseguit cap resultat prometedor en un període de sis mesos, i triaria un altre tema per a la seua tesi.

Els dos científics començaren a treballar en l’experiment, i fou en aquest procés quan Miller va dissenyar l’aparell de vidre que es convertiria en la part essencial de la seua troballa. En ell, van simular les condicions de l’atmosfera primigènia a gràcies a dos recipients connectats entre ells. El primer va allotjar els gasos d’aquella atmosfera: metà, hidrogen i amoníac, i en el segon es va col·locar aigua bullent. A l’evaporar-se l’aigua, el vapor ascendia cap al primer recipient. El tub que connectava ambdós recipients contenia un condensador, que permetia que es generara pluja. Finalment, l’artefacte tenia integrat una espiral de Tesla, que s’encarregava de generar les descàrregues elèctriques necessàries per a simular els llamps. Una vegada recreats tots els elements que es pensava que havien influit en la creació de la vida, només podien esperar i observar.

Solament van ser necessaris uns dies per a obtenir els primers resultats. Així, es va detectar la presència de diferents àcids i aminoàcids a la solució aquosa, i al recipient que simulava l’atmosfera, monòxid de carboni i nitrogen. Després d’unes poques variacions, en desembre de 1952 Stanley Miller va trobar-se amb uns resultats prometedors, i va escriure l’article explicant l’experiment que es publicaria l’any següent a la prestigiosa revista Science. Amb aquest experiment, Stanley Miller, amb l’ajuda de Harold Urey, va aconseguir recrear les bases del primer organisme viu a la Terra, i va provar que les molècules essencials de la vida es van formar espontàniament amb les condicions conegudes de la Terra primitiva.

Juli Peretó, catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular, ha publicat recentment l’obra Un planeta creatiu, que conté un capítol on narra, en primera persona i adoptant la figura de Stanley Miller, tot el llarg procés que resumeixen aquestes línies. L’autor reconeix que canviar el registre per introduir un passatge totalment narratiu dins d’un llibre de divulgació era un exercici arriscat. No obstant això, el resultat mostra “una manera diferent de contar la història”, ja que el que buscava no era explicar l’experiment de manera asèptica, sinó reflectir la vivència de Miller, parant especial atenció en el seu empeny i insistència per dur l’experiment endavant, tot i la reticència d’Urey. Podeu llegir ací el capítol sencer, titulat «L’experiment de ma vida».

© Mètode 2023
Graduada en Periodisme per la Universitat de València.