Entrevista a Juli Peretó

Una mirada ràpida al despatx de Juli Peretó permet esbrinar de seguida que la figura de Darwin i la teoria de l’evolució tenen un paper clau en la biblioteca i en el dia a dia d’aquest catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de València. Allí, envoltats de llibres, articles i documents, i amb l’ambient de treball dels laboratoris de l’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes de fons, conversem amb ell sobre el llibre que acaba de publicar en l’editorial Alfons el Magnànim, Un planeta creatiu: Com va començar la vida a la Terra i com la fabricarem en el laboratori. Un llibre on tracta de reflectir la trajectòria històrica d’una sèrie d’idees relacionades amb l’origen de la vida en el planeta Terra, així com la possibilitat que la ciència puga, en un moment determinat, construir éssers vius artificials en el laboratori. Un llibre que ens descobreix una història apassionant de recerca científica i evolució del pensament, però que també ens revela molt sobre la visió personal del seu autor i les experiències viscudes al llarg de la seua trajectòria científica.

Aquest és un llibre sobre l’origen de la vida, però ja en la introducció ens deixa clar que no sabem exactament com va passar aquest procés en el planeta primitiu, ni ho sabrem mai.

Volia començar d’una manera una mica contundent perquè ningú pense que la ciència té respostes definitives a res. I en particular, una ciència històrica com la biologia encara menys. Quan tractes de reconstruir un fenomen que ha passat fa milers de milions d’anys, en unes condicions mig desconegudes, és difícil dir exactament què va passar. Però això no representa cap problema. En biologia ens ocorre com als historiadors, treballem amb restes materials, però no podem aspirar a tenir una seguretat que les coses van anar d’una determinada manera, sinó que aspirem a fer creïble una narració de com podria haver aparegut la vida en la Terra.

De la mateixa manera que ens serveix per a reconstruir el passat, conèixer aquest procés de l’origen de la vida, ens pot ajudar a conèixer més sobre el present i sobre el futur?

Sobre el present sense cap dubte. Els éssers vius som un producte històric, som un producte de l’evolució. Conèixer el procés, els mecanismes i totes les vicissituds que ens han portat fins ací ens permet interpretar la biodiversitat contemporània en termes d’origen i d’evolució. El futur, en canvi… Crec que hem de ser també honestos en això. No es pot predir l’evolució, els historiadors tampoc fan prediccions perquè no és possible. Aquesta impossibilitat de preveure el futur no ve sols per la complexitat del mateix procés, sinó per aquelles contingències absolutament impossibles de predir que poden canviar el curs de l’evolució de manera radical.

Foto: Anna Mateu

En el pròleg, assegura que aquest llibre és fruit de coses que li han interessat i de vegades obsessionat. Quines són les seues obsessions sobre l’origen de la vida i de la biologia?

Bàsicament, tractar d’entendre com va ocórrer un fenomen tan extraordinari com l’aparició de la vida en el planeta. I ací hi ha una altra obsessió paral·lela i és que sempre he estat convençut que per entendre com són les coses, has de conèixer el procés evolutiu de les idees, és a dir, l’origen dels conceptes. M’ha agradat llegir els autors originals i tractar d’entendre per què en un moment determinat les coses es poden explicar d’aquesta manera i després han anat canviant. Per a mi també és important que aquests ingredients de pensament i de ciència no estiguen deslligats d’altres expressions culturals i per això vaig convidar a Manuel Boix per fer les il·lustracions i vaig tindre la sort que Carlos Briones em regalara un poema inèdit.

Però, què és la vida? Perquè dedica dos capítols a respondre a aquesta pregunta des de diferents perspectives. És una qüestió més complexa del que sembla?

És una pregunta prou més complexa. Fins i tot hi ha filòsofs que diuen que no és possible definir la vida. Però jo crec que és interessant fer-se aquesta pregunta, perquè el procés de discussió, de debat i de tractar de definir la vida ens ensenya molt. No tant tindre una definició acabada, sinó agafar els elements que creguem que són essencials per a una vida mínima i discutir sobre ells. Però també hi ha un aspecte purament pràctic, i és que ara mateix es parla de la possibilitat de detectar formes de vida fora del planeta Terra. Hi ha una possibilitat real que això puga passar. Necessitem una sèrie de criteris per a saber-ho, de la mateixa manera que si jo practique la biologia sintètica i estic en un laboratori, com sabrem si he creat un objecte viu? Quins són els criteris que demarcaran si efectivament hem fabricat vida o no? A mi m’ha fascinat molt aquell anhel de molts científics de fa un segle de poder simular o fabricar en el laboratori formes vives, un anhel que continua avui dia amb la biologia sintètica. Algun dia algú proclamarà que efectivament ha fabricat una cèl·lula artificial.

En el llibre cita a Esther Cross, autora de La mujer que escribió Frankenstein, que diu: «Frankenstein era un científic equivocat perquè va dimitir de la responsabilitat envers el seu experiment». Fins a quin punt són important les qüestions ètiques en biologia sintètica?

La discussió ètica és importantíssima. I la cita d’Esther Cross és que em va fer gràcia quan vaig llegir el seu llibre, perquè és el que jo pensava. Efectivament, Frankenstein és un científic molt competent. És capaç de tornar-li la vida a un ser inanimat. En aquest sentit, té èxit. El fracàs no és haver construït el monstre, el fracàs és no assumir la responsabilitat d’aquest resultat. Per tant, jo crec que aquí és important com a metàfora de la importància que té l’anàlisi de les conseqüències de fer determinades coses i com gestionar aquestes conseqüències a escala social.

Quan parlem de creació de vida en un laboratori molt sovint tenim al cap aquest referent de Frankenstein, però de quin tipus de vida ens referim si parlem de biologia sintètica?

Ens referim a un tipus de vida mínima, com podria ser el cas extrem d’un bacteri molt elemental. Això representa un repte fabulós, perquè els bacteris més simples són molt complexos. Igual que el procés d’intentar definir la vida, el procés de fabricar-la també ens pot ajudar a entendre-la. Jo soc un convençut que el principal benefici d’això serà saber millor com funciona la vida, quins són els elements mínims necessaris perquè allò estiga viu i, per tant, estem parlant de formes de vida molt simples, mínimes, molt elementals.

De la mateixa manera que quan parlem de creació de vida al laboratori pensem en el personatge de Mary Shelley, si parlem de vida extraterrestre potser ens venen al cap automàticament homenets verds. Però és molt possible que la vida que trobem més enllà de la Terra siga també microscòpica?

Trobar vida microscòpica en un altre lloc del sistema solar seria una de les fites intel·lectuals i científiques més grans de la història. En Mart, les missions actuals estan orientades a trobar vestigis de vida del passat. Per una senzilla raó, al principi de tot fa uns 4.000 milions d’anys, la Terra i Mart eren molt semblants. Per tant, no és estrany suposar que si en la Terra va aparèixer la vida, donades aquestes condicions semblants, en Mart també haguera pogut donar-se. La qüestió és que la vida sí que ha tingut opcions de continuïtat ací i en Mart no. La vida va aparèixer a la Terra i va trobar les condicions de continuïtat, però podrien haver fallat les coses de múltiples maneres i no estar nosaltres parlant ara d’això. Com diu el poema de Carlos Briones que fa de pròleg del meu llibre, «pude no ser».

En el llibre fa referència a un episodi que va ser molt mediàtic en 2010, l’anunci de la NASA de la troballa d’un bacteri capaç de substituir el fòsfor per l’arsènic i ho va presentar com una troballa astrobiològica que canviaria la nostra forma de buscar vida extraterrestre. Una troballa que a més es va demostrar falsa.

No és la primera vegada ni l’última que la NASA fa un show per a atraure l’atenció i els fons econòmics. Allò de la vida arsènica realment va ser un ridícul espantós. Que un article es publique en la revista Science, que és una de les més  respectades, simultàniament amb una dotzena de refutacions. Això no havia passat mai. I l’article continua publicat. No s’ha retirat mai. Ací la revista Science també té una responsabilitat. Jo ho considere escandalós, perquè pot haver-hi motius més o menys espuris, polítics o econòmics, però que danya la imatge de la ciència.

Foto: Anna Mateu

En el llibre parla de molts científics. Alguns claus en la història de la ciència, d’altres que has pogut conèixer personalment com ara Lynn Margulis. Per què és important aquesta biòloga en la història de l’origen de la vida?

El llibre vol ser també un homenatge als autors que m’han influït tant a través de la lectura com del coneixement directe. Lynn Margulis va ser una persona que em va influir, em va impressionar i em va fascinar també per la seua forma de ser i per la ciència que va fer. La seua principal aportació va ser ampliar a Darwin. Darwin ens ensenya que els éssers vius estan en la punta d’unes branques que han anat bifurcant-se al llarg de la història evolutiva. El que no va pensar Darwin és que també podria passar que, en comptes de bifurcar-se, les branques es fusionaren i crearen una cosa nova. I aquesta és l’aportació de Lynn Margulis.

Fa uns mesos, vam publicar una entrevista a Andreas Wagner, a qui també cita en el llibre, i ens deia que «la biologia ens ensenya que de vegades pot ser important tolerar els errors». Hi està d’acord?

És que l’error és el motor de l’evolució. La realitat està plena d’imperfeccions i a través d’aquestes, l’evolució crea. D’ací el títol del llibre, Un planeta creatiu. Les coses no són perfectes. Els sistemes generen el seu propi soroll i els seus propis defectes, però sempre dins d’uns límits. Evidentment, quan aquests defectes o aquests sorolls traspassen determinades fronteres, el sistema entra en crisi o col·lapsa. Però, mentre es manté dins d’aquests límits, açò és el que fa possible que el sistema trobe una solució davant d’una situació canviant.

Aquests errors tenen dues cares també. Ens permeten evolucionar i adaptar-nos, però també són l’origen de malalties.

Les coses poden fallar per moltes bandes. És un preu que cal pagar.