Es compleixen setanta anys de la publicació de l’article de Stanley Miller on explicava els resultats de l’experiment en què va recrear les condicions de la Terra primigènia per estudiar l’aparició de vida al planeta. Amb motiu d’aquest aniversari, compartim el capítol «L’experiment de ma vida», que pertany al llibre de Juli Peretó Un planeta creatiu: Com va començar la vida a la Terra i com la fabricarem en el laboratori (editorial Alfons el Magnànim, 2022). El fragment s’ha reproduït amb el permís dels editors.
Campus de la Universitat de Chicago, tardor de 1951
Aquelles escales de pedra calcària d’Indiana m’intimidaven. En travessar la pesada porta voltada d’heura, el primer dia que vaig trepitjar el Laboratori Kent de química complia un desig covat des dels anys a l’institut d’Oakland i després a la facultat a Berkeley: la química era, juntament amb les locomotores, la meua gran passió. I no em vaig equivocar, gaudia cada classe magistral on s’explicaven, en aquelles pissarres negríssimes i immenses, la reactivitat, els mecanismes, les estructures moleculars i tota la combinatòria quasi infinita d’aquells elements sorgits dels estels i que poblaven la rima majestuosa de la taula periòdica. Quan s’omplia una pissarra, el professor la feia pujar manxant la politja i n’apareixia una altra al darrere, intacta, igual de negra i immensa. Al final de la classe tenia, davant dels meus ulls una mica arrupits de miop, les dues pissarres plenes de fórmules i reaccions, normalment escrites amb una cal·ligrafia exquisida.
La rutina de les classes es trencava, setmanalment, amb laconferència d’algun dels brillants investigadors de la Facultat. Un matí fresc i lluminós de tardor, la treva que es dona Chicago entre la xafogor de l’estiu i l’hivern gèlid, estava anunciada la xarrada del professor Harold Urey en el Kent Hall del Departament de química, una aula octogonal neogòtica impressionant de la qual m’encantava com cruixia el terra de fusta quan hi caminaves. L’expectació per escoltar aquell premi Nobel que havia treballat en el projecte Manhattan es palpava en les converses dels estudiants a la cafeteria. Urey explicaria les seues idees sobre les atmosferes planetàries al sistema solar. No podia badar, i tres quarts d’hora abans de començar la conferència, ja m’havia instal·lat a darrera fila en un d’aquells seients tan incòmodes. Havia desplegat la tauleta que s’amagava en la part del davant i tenia preparat el meu quadern de fulls grocs disposat a prendre notes amb una llapissera ben afilada per a no perdre’m cap detall. L’aula es va omplir de gom a gom, i alguns dels meus companys, arribats justos de temps, no tingueren lloc per a seure.
Tinc un record molt vívid de l’eloqüència d’aquell professor amb ulleres de muntura metàl·lica molt fina i amb la discreta elegància d’un vestit fosc amb armilla i una corbata de llacet menuda. Em van fascinar les explicacions sobre com s’havien format les atmosferes planetàries i prenguí nota de tot el que vaig escoltar, també de les preguntes i el debat que va seguir a la xarrada i que es va prolongar durant quasi una hora. Urey havia defensat amb vehemència i claredat que la Terra primitiva, poc després de la seua formació, devia tindre una atmosfera molt semblant a la del planeta Júpiter, rica en hidrogen i ni gota d’oxigen, i que devia ser un ambient químic propici per a la síntesi de molècules orgàniques abans de l’aparició de la vida. Algú des de la primera fila va suggerir que la seua idea connectava amb allò que havia formulat un bioquímic rus interessat en l’origen de la vida. Feia uns anys s’havia publicat en anglès un llibre d’Aleksandr Ivànovitx Oparin en el qual es proposava que l’atmosfera primitiva havia estat com un laboratori global en el qual s’havia produït la síntesi de compostos orgànics, matèria primera de l’origen de les formes de vida primordial. Urey va agrair el comentari amb la seua cortesia habitual alhora que no va saber reprimir un somriure que delatava un plaer íntim de no estar sol en la construcció d’una idea tan agosarada. Aquest seria un suport important de la seua proposta en l’article que estava preparant sobre la qüestió.
Aquella nit vaig dormir malament. No en podia culpar la calor humida de les nits d’estiu ni els mosquits. Era el neguit que em provocava imaginar com provar amb l’experiment aquella idea radical que havia quedat suspesa en l’ambient de l’aula, al final de la conferència. Seria possible acostar-se a uns fets tan remots en la història planetària mitjançant un experiment en un laboratori de química actual? Però, d’altra banda, com era possible que ningú haguera tractat de traslladar al laboratori aquelles idees? O potser algú ho havia intentat i havia fracassat estrepitosament… Jo ja sabia aleshores que els científics, desgraciadament, no publiquen els seus fracassos.
En aquell precís moment jo estava pensant en el tipus de recerca química que m’agradaria fer en la meua tesi. M’havia decidit per la química teòrica amb un projecte sobre la síntesi dels elements als estels supervisat per Edward Teller, un professor popularment conegut com el «pare de la bomba H» i que seguia associat al laboratori de Los Alamos. Però al cap d’uns mesos d’iniciar el projecte i, cal reconèixer-ho, amb uns resultats molt minsos, Teller em va dir que deixava Chicago per a muntar el nou laboratori sobre radiació de la Universitat de Califòrnia a Livermore i poder continuar allà la seua recerca sobre reaccions termonuclears i el disseny de noves armes atòmiques.
Campus de la Universitat de Chicago, estiu de 1952
Havia de trobar un nou tema per a la tesi, i em va vindre a la memòria el seminari d’Urey. Em semblava una alternativa encoratjadora, la de provar empíricament la seua audaç hipòtesi. Però també era molt conscient de les meues limitacions en el laboratori: jo no em considerava gaire hàbil, però, així i tot, em sentia atret per aquesta oportunitat de deixar un treball teòric per un d’experimental. Només m’havia d’armar de valor i fer-li una proposta molt ben elaborada. Urey havia publicat feia uns mesos el llibre Els planetes: el seu origen i desenvolupament, on exposava amb detall algunes de les idees que ens havia explicat en la conferència. No cal dir que el vaig devorar només en un parell de dies i vaig omplir un quadern sencer amb les meues anotacions. Ara tenia encara més clar que havia de vèncer la meua timidesa, pujar de nou l’escala imponent i arribar al despatx d’Urey amb resolució per a fer-li la proposta de treballar amb ell sobre la seua hipòtesi d’atmosfera primitiva i l’origen de la vida.
I així em vaig veure al davant d’una porta colpejant amb els artells un vidre esmerilat amb la inscripció «Professor H. C. Urey». Vaig tragar saliva i tancar els ulls mentre sentia algú des de dins del despatx dient «endavant». Ell donava l’esquena a la porta, encorbat damunt d’uns documents. L’escriptori, inusualment petit, estava arrimat contra la paret de manisetes d’un antic laboratori. Muntanyes de papers rodejaven l’escàs espai sobre el qual el professor escrivia amb estilogràfica i lletra petita. En tornar-se cap a mi sobre la cadira giratòria, vaig admirar de nou aquesta refinada elegància del corbatí que lluïa. Damunt la taula, una fotografia dedicada del seu heroi científic Albert Einstein es recolzava contra la paret, però la reproducció en guix de la màscara d’Agamèmnon, penjada en un equilibri precari damunt de l’escriptori, em va intrigar.
–Bon dia, professor Urey. Em dic Stanley Miller i soc un estudiant de l’escola doctoral…
–Bon dia, Miller, en què el puc servir? Lleve aquests llibres de la cadira i prenga seient, per favor.
–La situació és que he iniciat la tesi amb el professor Teller…
–Ah, sí, l’Edward, que ara marxa cap a Califòrnia…
–… i el departament no veu amb bons ulls que jo continue ací el projecte sota la seua supervisió a distància…; per això, em veig obligat a presentar un nou projecte de tesi…, i m’agradaria molt que vostè fora el meu tutor. L’any passat vaig assistir a la seua conferència sobre les atmosferes planetàries i acabe de llegir-me el seu llibre, el que li ha publicat la Universitat de Yale.
–Ah, sí? I què li ha semblat? Hi està d’acord?
–M’ha agradat molt, sí, i he après molt. Però també he quedat sorprès per tot allò que no sabem sobre els planetes i les seues atmosferes i l’origen de la vida… Però, sobretot, m’he convençut de la necessitat urgent de fer una aproximació experimental com la que va suggerir en la seua conferència.
–Però, disculpe’m un moment, Miller, no estarà vostè pensant a presentar un projecte doctoral sobre aquest tema?
Es va produir una breu pausa que em va semblar eterna i em vaig ajustar el nus de la corbata abans de continuar:
–Hmm, sí, senyor… La veritat és que m’agradaria molt poder treballar en un projecte relacionat amb aquell comentari final que li feren sobre les idees d’Oparin i l’origen de la vida, perquè…
–Mire, jove, perdone que l’interrompa, jo crec que vostè és molt entusiasta, i això està molt bé a la seua edat… Vint-i-u?
–Vint-i-dos, senyor, acabats de complir.
–Ja, d’acord, per això… deixe’m que li done un consell abans de continuar aquesta conversa: vostè ha de pensar en un projecte factible, realista, amb garanties de poder tindre uns resultats tangibles en un temps raonable per a doctorar-se. Vull dir que vostè, un jove principiant, arriscaria massa si s’embarca en una temàtica molt especulativa com aquesta de les atmosferes primitives, a la qual jo, que ja no li he de demostrar res a ningú, li puc dedicar tot el temps del món. Per què no comença amb un treball d’anàlisi d’elements com el que estem fent en el meu laboratori? Nosaltres som molt reconeguts per aquests estudis. Què li semblaria mesurar el tal·li en materials meteorítics? Li he de reconèixer que és una mica tediós –va dir dibuixant un mig somriure burleta–, però en canvi l’espectrometria de masses li reportarà resultats segurs a mitjà termini i es podrà doctorar amb honors.
–Sí, d’acord, gràcies, entenc molt bé el que em diu…, però vostè transmet entusiasme en l’exposició dels seus models atmosfèrics, i jo crec que podria intentar una aproximació experimental a la idea que Oparin i vostè defensen sobre l’origen de molècules orgàniques en l’atmosfera primitiva.
–Escolte’m bé, Miller, només tornar al despatx després d’aquella conferència vaig trucar a la biblioteca universitària per a demanar el llibre d’Oparin i me’l vaig llegir amb molta atenció, crega’m, aquest Oparin escriu molt bé i explica, amb una gran lògica i una increïble intuïció, com es podria haver donat la transició de la naturalesa inanimada a la vida més primitiva. Sí, molt ben explicat, amb peces de química que en- caixen bé en el seu esquema. Fa catorze anys que es va publicar, i el text encara s’aguanta molt bé. Però, Miller, tot això és molt especulatiu, començant pel seu model de l’origen dels hidrocarburs inspirat en Mendeleiev i seguint per la meua hipòtesi d’atmosfera joviana… Puc discutir on siga i amb qui siga que paga la pena intentar fer experiments sobre aquesta base teòrica, però no em sembla gens prudent que siga cosa d’un projecte de doctorat; sincerament, ho veig massa arriscat.
–Sí, però jo estic molt convençut que es podria fer un abordatge experimental, i crec que, si em llegira el llibre d’Oparin, encara ho estaria més, de convençut.
–Farem una cosa, perquè veig que vostè és molt tossut i jo no tinc gaire temps, ara. Agafe el llibre d’Oparin i també aquest volum de bioquímica, com pot veure, una mica dissuasiu pel que fa a l’extensió, però molt actualitzat… Ah, i li regale aquesta separata de l’article que m’acaben de publicar els Proceedings de l’Acadèmia Nacional de Ciències… Ara vaja-se’n a casa, s’ho estudia bé i en tornem a parlar… si arriba a la conclusió que és una tasca molt difícil, com jo li augure, no oblide això que li he dit del tal·li als meteorits, que ben mirat seria realment el que li hauria d’interessar ara mateix.
–Gràcies, professor, llegiré els textos i el tornaré a visitar aviat, que tinga un bon dia.
–Adeu, Miller, bon dia. Tanque la porta en eixir.
De baixada, l’escala no m’impressionava tant. I ara anava de dos en dos graons, com deien que pujava les escales Urey. Vaig tornar a la residència en un temps rècord, no podia pedalar més ràpid. Em vaig preparar un entrepà de formatge i em vaig posar a llegir Oparin. Anava escrivint en un quadern totes les idees que em semblaven remarcables…, i n’eren moltes en cada pàgina! Ni jo era ja capaç d’entendre la meua pròpia lletra, ja per si mateixa una mica críptica, però amb la velocitat i el neguit d’avançar en la lectura, encara m’eixia més enrevessada. Em sentia identificat amb aquell autor tan llunyà que començava confessant que «l’inici de la vida desperta la meua curiositat i agita la meua imaginació». Es notava que era un científic amb una cultura molt àmplia, perquè el llibre s’iniciava amb dos capítols sobre el context històric de les idees sobre la generació espontània i sobre aquelles hipòtesis que suggerien que la vida havia vingut de fora del planeta, però, amb un estil molt convincent, Oparin proposava que la vida s’hauria originat en un passat llunyà en el nostre planeta. I, com a condició necessària, la matèria orgànica s’hauria generat abans que la vida sota les condicions ambientals de la Terra primitiva. Llegia Oparin i sentia un plaer comparable al que havia experimentat amb les meues primeres incursions en la literatura russa…
No em calia arribar al final del llibre: ací estava el punt crucial que convergia amb les idees d’Urey, diàfanament exposades en l’article que acabava de publicar. L’atmosfera primitiva, rica en gasos químicament reduïts, com la de Júpiter, havia de ser un ambient adequat per a la síntesi orgànica, si hi havia fonts d’energia apropiades, com la llum ultraviolada o les descàrregues elèctriques. I això és el que jo volia provar. Havia de mostrar-me convençut i capaç de fer aquest experiment perquè Urey em signara l’autorització per a iniciar la tesi; però, mentrestant, havia d’acabar la lectura del llibre i començar a familiaritzar-me amb la bioquímica. Fora, l’ambient s’anava refredant; però, a mesura que avançava en la lectura d’Oparin, dins de mi augmentaven l’entusiasme i les ganes de posar-me la bata blanca i entrar al laboratori. Era com si notara que ara estava perdent un temps preciós i que urgia dissenyar un sistema per a dur endavant una prova d’aquella idea tan atrevida. Els meus ulls recorrien les darreres planes del llibre: «L’atmosfera d’aquell període era materialment diferent de l’actual… el vapor d’aigua de l’atmosfera va reaccionar amb els carburs per a originar la matèria orgànica més simple… en condensar-se el vapor, l’aigua contenia substàncies orgàniques dissoltes dotades d’unes potencialitats químiques tremendes… com a conseqüència es produïren compostos orgànics complexos semblants als que trobem en els organismes actuals…».
L’endemà d’acabar el llibre em trobava de nou davant la porta del despatx d’Urey amb una carpeta sota el braç plena d’apunts i esquemes.
–Bon dia, professor.
–Bon dia, Miller, com li va?
–Molt bé, gràcies. He gaudit molt amb les lectures que em va proposar. Estic d’acord amb vostè que Oparin és un autor amb un estil directe i molt eficaç en les seues argumentacions. Però el seu article… quan vaig arribar al final i vaig llegir aquella frase tan reveladora per a mi, aquella que diu que li semblaria profitós fer experiments de producció de compostos orgànics a partir d’aigua i metà en presència de llum ultraviolada amb una distribució espectral similar a la del Sol. I on també diu que pagaria la pena de provar els efectes de les descàrregues elèctriques sobre les reaccions, ja que és raonable suposar l’existència de tempestes elèctriques en l’atmosfera reductora…
Jo mateix era conscient que començava a parlar de manera atropellada, de la pura emoció, i ell em va interrompre en sec, però amb to molt amable.
–Mire, jove, això ho he escrit jo, sí, i veig que s’ho ha estudiat força bé, però no recorda vostè tot allò que li vaig dir l’altre dia sobre el tal·li? Això ho vaig escriure, però no pensant que hauria de ser un estudiant de doctorat el que fera els experiments… És clar que per a mi no és cap extravagància, només un projecte d’alt risc, inadequat per a un estudiant que s’ha de doctorar en un termini raonable… De debò que no ha pensat gens en el tal·li?
–Professor Urey… He llegit Oparin, com em va demanar, i opine com vostè: és un gran escriptor. Ara estic més convençut encara que és el moment de fer l’experiment que vostè proposa.
Mirant-me per damunt de les ulleres, em va dir:
–Miller, definitivament vostè és molt però que molt tossut… Li propose un tracte. Vostè dissenyarà l’experiment que desitja i podrà emprar tot l’equipament del meu laboratori durant sis mesos o, a tot estirar, un any. Si en aquest temps no obté resultats, m’ha de prometre que es posarà de seguida a mesurar el tal·li dels meteorits.
–Gràcies, professor. Estic segur que no el decebré i que tindré resultats positius abans. Vull començar immediatament encomanant al taller de vidre bufat un matràs especial amb elèctrodes. En tinc diversos dissenys que li vull comentar i vull provar-los per a veure quin funciona millor.
–D’acord, Miller, deixe’m els esquemes i els comentarem, demà mateix podrà començar. Tinga la bondat d’informar-me del seu treball tots els dilluns a primera hora.
–Així ho faré. Li estic molt agraït per la confiança…
–No, jove, done les gràcies a la seua tossuderia… i que tinga un bon dia.
Abans d’eixir de l’oficina vaig mirar de reüll la màscara d’Agamèmnon que semblava somriure’m. Mentre m’afluixava el nus de la corbata vaig recordar l’etimologia grega del seu nom: obstinat.
Campus de la Universitat de Chicago, hivern de 1952
En poques setmanes ja havia acordat amb Urey quin dispositiu podia funcionar millor amb uns matrassos amb circuits tancats per a fer circular mescles de gasos i sotmetre’ls a descàrregues elèctriques de 60.000 volts amb una espiral de Tesla, d’aquelles que s’empren per a detectar fuites en els aparells de buit. L’aparell portava un refrigerant per a condensar el vapor d’aigua, que seria l’equivalent a les pluges. Qualsevol compost que es poguera sintetitzar s’aniria acumulant en el matràs, d’on podria extraure mostres per a l’anàlisi. Vaig triar una combinació de gasos que fora representativa de la formulació d’Urey sobre l’atmosfera primitiva: hidrogen molecular, metà, amoníac i aigua. Em va costar una setmana enllestir tot el necessari. Era molt important assegurar-me que no tenia fuites, ja que les mescles d’hidrogen i metà en l’aire són molt explosives. Vaig deixar l’aparell en funcionament tota la nit. L’endemà, quan vaig mirar el matràs, la solució havia agafat una tonalitat rosada. A mesura que passaven les hores, el líquid primer es va fer d’un roig fosc i després d’un marró groguenc. En la superfície del líquid suraven unes taques olioses, segurament, d’hidrocarburs. Se’m fa difícil expressar en paraules els meus sentiments en aquell moment de joia davant l’aparell de vidre en funcionament. Era evident que alguna cosa passava i em preocupava que hi haguera algun tipus de contaminació. Així que vaig emprendre una tasca meticulosa de neteja i esterilització de tot el material abans de repetir l’experiment. Durant el procés, anava agafant alíquotes del líquid per a fer després les anàlisis. Les guardava en vials hermètics per a evitar el contacte amb l’aire i n’agafava petites gotes per a aplicar-les sobre un paper de cromatografia. Era una manera ràpida i senzilla de separar i identificar les molècules que es formaven.
Mentre els experiments es desenvolupaven, me n’anava a la biblioteca i llegia tota la bibliografia de química orgànica rellevant que podia. Hi havia molts treballs, alguns de feia moltes dècades, que exploraven la síntesi de compostos orgànics en el laboratori. Però, en el millor dels casos, el context era esbrinar els detalls de processos bioquímics com ara la fixació del carboni en plantes. Refermava l’oportunitat de la nostra aproximació el fet que pràcticament mai s’havia intentat la síntesi orgànica associada al problema de l’origen de la vida. Bé, en realitat, Urey m’havia cridat l’atenció sobre el treball recent de Melvin Calvin i els seus col·laboradors que havien irradiat diòxid de carboni amb ions d’heli d’alta energia produïts pel ciclotró del Laboratori Crocker de la Universitat de Califòrnia a Berkeley sense obtindre més enllà que àcid fòrmic i un poc de formaldehid. Uns resultats decebedors que Urey considerava poc rellevants per a l’origen de la vida–perquè no usaven els gasos atmosfèrics adequats– però que ell va transmutar en una clara indicació que calia una aproximació química radicalment diferent, com la que ell plantejava. Pel que havia llegit, es podia esperar que en les condicions que jo assajava es formaren cianur d’hidrogen o hidrocarburs, però Urey em va suggerir que començara per mirar si hi havia aminoàcids entre els productes. Els aminoàcids tenen una gran importància biològica per ser els components fonamentals de les proteïnes i tenia a l’abast les tècniques analítiques per a detectar-los amb certa confiança, fent cromatografia en paper i després revelant-ne la presència amb ninhidrina. Però en els primers experiments no apareixia cap taca en el cromatograma. No em vaig sentir decebut en aquell moment perquè, en realitat, jo esperava que, si se sintetitzaven aminoàcids, seria en quantitats molt petites. Vaig modificar el disseny de l’aparell seguint les indicacions d’Urey, per a garantir que les descàrregues elèctriques es produïen en la mescla de gasos, abans de la condensació del vapor.
En pocs dies ho tornava a tindre tot a punt per a repetir l’experiment. Vaig emplenar l’aparell amb els gasos, connectar el corrent i deixar al mínim l’escalfador per a produir un reciclatge suau de tots els components. Al cap de dos dies, no veia cap taca d’hidrocarburs en la superfície de la dissolució que ara era d’un color groc pàl·lid. Vaig concentrar-ne el líquid i vaig aplicar les mostres al paper de filtre per a la cromato- grafia. Després, en polvoritzar el paper amb ninhidrina, apa- regué molt nítidament una taca púrpura, just en el punt on es localitzaria la glicina, l’aminoàcid més simple. És aquell moment màgic i plaent quan et trobes sol, cara a cara davant d’una descoberta.
L’endemà Urey tornava de viatge de fer unes conferències i vaig anar al seu despatx amb el cromatograma. Abans de poder-li mostrar el resultat em va voler contar com li havia anat.
–Bon dia, Miller. Com va? Sap què? Crec que he atret molt l’atenció dels assistents a les meues xarrades amb les meues propostes sobre el sistema solar primitiu i l’atmosfera terrestre reductora… i sobretot, amb l’anunci que tenim en marxa en el laboratori uns experiments que poden ajudar en la comprovació de les hipòtesis.
–Sí, de fet, li vull parlar d’això…
–I a més, sap què? Algú del públic em va preguntar, amb to d’incredulitat, què esperava obtindre.
–I vostè què li digué?
–Belstein, benvolgut Miller, Belstein!
–Mmhh, doncs trobe que en el cromatograma hi ha molt menys que això…; però igual és millor que una mescla a l’at- zar de milers de compostos orgànics com els recollits per l’enciclopèdia Belstein…
–A veure…, Miller… Això és glicina?
–Sí, ja ho he comprovat amb un patró estàndard…
–Però, home, això és fantàstic…
–No és Belstein però…
–Sí, hi estic d’acord. És molt millor que Belstein!
–Havia pensat deixar funcionar l’experiment durant una setmana per a confirmar el resultat.
–Em sembla una idea excel·lent. Endavant!
Al final de la setmana ja tenia la mostra a punt per a processar-la. Vaig fer una cromatografia en paper bidimensional i després de polvoritzar el paper de filtre amb ninhidrina aparegueren set taques púrpura. Algunes d’elles les podia atribuir a aminoàcids coneguts, com la glicina, l’alfa i la betalanina, l’àcid aspàrtic i l’alfaaminobutíric…; però altres dues no vaig poder identificar-les, ni tan sols temptativament. Segons els meus càlculs, devien estar produint-se uns pocs mil·ligrams d’aminoàcids. Ara ja estava segur que, a partir d’una mescla de gasos que imitava l’atmosfera primitiva, sotmesa a descàrregues elèctriques que simulaven els llamps, en aquell líquid que podia ser-ne un d’anàleg del mar, s’anava acumulant una barreja de molècules, algunes de les quals eren idèntiques a les que trobem en els éssers vius. La conclusió era molt poderosa i emocionant: podíem simular en el laboratori les idees d’Oparin i del mateix Urey sobre la química abans de la vida. Aquest experiment encarnava, per primera vegada, el trànsit d’una era de formulació d’hipòtesis i d’especulació a una nova química de l’origen de la vida, la química prebiòtica.
–Miller, estic molt satisfet amb els seus resultats –em digué Urey amb un somriure picardiós–, ens hauríem d’afanyar a publicar-ho. Podria ser una nota breu: la descripció del problema, un esquema de l’aparell que ha usat, les condicions exactes de l’experiment i una fotografia d’aquest cromatograma que ara té a les mans on hi ha pogut identificar, si més no, l’alanina, la glicina i l’àcid aspàrtic. Pose en context el resultat amb el que ha llegit d’Oparin, les meues idees sobre les atmosferes planetàries i els experiments de simulació i la discussió actual sobre l’origen de la vida. Mire, agafe aquest llibret del John Bernal sobre les bases materials de la vida i el seu origen. Li serà molt útil. Precisament Bernal, gairebé de forma profètica, anticipa ací que cal fer experiments per tal de subministrar coneixement segur allà on només podem aportar conjectures. Justament el que vostè ha fet.
–Moltes gràcies, professor. Crec que en pocs dies ho puc tindre tot enllestit.
–El manuscrit mereixeria ser publicat en el JACS, la revista de la Societat Americana de Química, que ens ho publicaria ràpidament, però em sembla que l’enviarem a la revista Science, atès que es tracta d’un tema d’interès molt general i que aquesta publicació té una difusió més àmplia. El problema és que pot trigar molt més a aparèixer. Trucaré al Howard Meyerhoff, l’editor, que segur que li agradarà el tema, i li demanaré que ho publique aviat. D’alguna cosa ha de servir tindre el Nobel, no creu? Mentrestant, estaria bé que tornara a repetir tot l’experiment.
–D’acord, em pose a la feina de seguida. Que tinga un bon dia, professor.
–Miller, abans d’anar-se’n, li vull dir que estic molt content que en només tres mesos i mig haja obtingut ja uns resultats tan rellevants. A mi m’agrada dir que els grans científics són grans per atrevir-se a abordar els grans problemes de la ciència. No cal que li diga que pot comptar amb tot el meu suport per a fer la tesi doctoral en la química de l’origen de la vida. Ja parlarem dels detalls més endavant, quan l’article estiga enviat.
–Moltes gràcies, professor.
Quan al cap d’uns dies li vaig portar el mecanoscrit, el primer que va fer va ser ratllar amb llapissera roja el seu nom. Vaig quedar ben parat sense saber què dir. Però ell es va girar i em va mirar als ulls dient:
–Miller, el meu nom no ha de figurar en aquest article. Tot el mèrit és seu. Si el signem els dos, ningú li donarà crèdit a vostè i tot el món pensarà que la idea fou meua. I ha de quedar molt clar que, si aquest aparell de vidre existeix i tenim una demostració contundent de la síntesi d’amino- àcids a partir d’una simulació d’atmosfera primitiva, és perquè vostè ha sabut plasmar en termes reals i empírics allò que només surava en el món de les idees. Aquest és el seu treball.
–Gràcies, professor.
–Miller, gràcies a vostè per ser tan cabut.
Campus de la Universitat de Chicago, primeries de 1953
Després d’introduir les seues correccions, a principis de febrer Urey va enviar a Science la versió final de l’article. Passaven les setmanes i no arribava cap resposta de Meyerhoff, malgrat el seu compromís amb Urey que el meu article veuria la llum en menys de sis setmanes. El diumenge 8 de març estava fullejant el New York Times quan, de sobte, em va saltar al davant un titular colpidor «Una mirada enrere de dos mil milions d’anys» que encapçalava la notícia que a la Universitat Estatal d’Ohio un grup d’investigadors liderat per un tal Wollman MacNevin estava intentant fer un experiment amb descàrregues elèctriques quasi idèntic al que jo havia fet. El món em va caure als peus només de pensar que Meyerhoff podria haver triat com a revisor del meu manuscrit algú del grup d’Ohio… L’endemà a primera hora vaig portar el retall del diari a Urey:
–Bon dia, professor. Vull mostrar-li una cosa molt important, una notícia apareguda ahir en el dominical del Times…
–Bon dia, Miller. Deixe’m veure…
–Aquest treball que expliquen és, en essència, la meua tesi. Les celles d’Urey anaren elevant-se per damunt de les ulleres alhora que les seues galtes envermellien. Amb un moviment brusc, va alçar el telèfon:
–Senyoreta McCormich, si us plau, envie de seguida un telegrama al professor Meyerhoff, a l’oficina central de la revista Science. Digueu-li que retirem l’article de Miller. Mire, pose exactament això que li dicte: «Enviem el manuscrit a una altra revista, cancel·le la meua subscripció a Science. Em sembla una publicació inútil». Prepare també una carta adreçada al director de la revista de la Societat Americana de Química, per a remetre el treball de Miller avui mateix… Sí, això és. Gràcies.
En penjar el telèfon, s’adreçà a mi.
–Miller, revise i adapte ara mateix el manuscrit per a enviar-lo al JACS. Només ho tinga enllestit, li’l passa a la senyoreta McCormich i que l’envie per correu urgent a la revista, avui mateix.
–D’acord, professor, de seguida.
Al migdia Urey va rebre una trucada de Meyerhoff. Segons sembla, es va excusar dient que un dels revisors no es creia res del que explicàvem, però mai va enviar cap comentari crític, i ara, sota la seua responsabilitat, es comprometia que apareguera l’article en poques setmanes, en un proper número de Science. De fet, el telegrama d’Urey l’havia sorprès escrivint la carta d’acceptació de la publicació. També li digué que el donava de baixa de la revista, però que havia de ser jo, com a únic autor de l’article, que li confirmara la meua autorització per a publicar-lo. Així fou com el 15 de maig de 1953 apareixia el meu treball titulat: «Una producció d’aminoàcids en les possibles condicions de la Terra primitiva». Mai es va publicar res del treball del grup d’Ohio.
Mentre esperava la publicació de l’article, Urey em va encoratjar a explicar els resultats en un seminari del Departament, en la mateixa aula en la qual ell havia fet aquella conferència memorable que m’havia portat fins ací. No era gens habitual que s’invitara a fer el seminari un jove estudiant de doctorat, i ho vaig considerar un gran honor. Recorde com d’intimidatori era tindre davant tots aquells científics famosos, incorporats a la universitat després de participar en el projecte Manhattan, esperant que jo descriguera els experiments. Hi havia expectació i, per què no dir-ho, escepticisme. Malgrat els meus nervis, el seminari va anar bé i em feren moltes preguntes al final. Carl Sagan, aleshores estudiant de grau, hi era present, i després em va comentar que alguns dels grans científics es feien els estrictes preguntant, però, en realitat, eren incapaços d’apreciar la importància del meu experiment.
Crec recordar que fou Enrico Fermi qui em va demanar si pensava que aquests processos que jo acabava de descriure eren la manera per la qual la vida aparegué en la Terra primitiva o simplement eren una manera per la qual la vida podria haver aparegut. Abans que jo poguera contestar, Urey va replicar que, si Déu no ho havia fet així, havia perdut una magnífica oportunitat… Una resposta que va fer que acabàrem tots rient ben a gust. Molts dels assistents s’acostaren a felicitar-me pel treball.
La resposta mediàtica a la meua publicació va superar totes les meues expectatives. I les de ma mare, que va tindre una gran feinada col·leccionant tots els retalls de diari que parlaven de mi. L’article d’Earl Ubell en el New York Herald Tribune i l’article i l’editorial de Walter Sullivan en el New York Times em sorprengueren, amb aquell titular del Times tan suggeridor: «Vida i una Terra de vidre». El titular del Time «Ciència: Semi-Creació» em va fer sentir incòmode, però res comparat amb la tortura de les sessions fotogràfiques davant de l’aparell de vidre, revestit amb la bata blanca i la corbata ben ajustada. Durant els dies i les setmanes següents continuaren apareixent moltes mencions en la majoria dels periòdics, inclòs un seguiment considerable en els diaris locals de Chicago. Era evident que un experiment on les descàrregues elèctriques provocaven la síntesi de molècules orgàniques a partir de gasos simples estimulava la imaginació del públic. Em va recordar com els experiments de Galvani havien inspirat la famosa novel·la de Mary Shelley… Així i tot, vist en retrospectiva, em sobta que jo tinguera tanta repercussió i, tanmateix, l’article que Watson i Crick descrivint la doble hèlix del DNA aparegut tres setmanes abans en Nature, a penes va atraure l’atenció de ningú. Després, per sort, l’efervescència mediàtica va decaure, i vaig poder tornar a dedicar-me a la meua tesi.
Recorde també molt bé que en aquelles setmanes l’alegria tingué un contrapunt de tristesa. Urey sempre va saber mantindre un delicat equilibri entre la seua crítica a l’ús militar de l’energia atòmica i el desenvolupament d’unes línies de recerca originals finançades pel govern i, fins i tot, pel Departament de Defensa. Era un personatge públic amb un criteri ètic propi. I això l’havia portat a demanar clemència per Julius i Ethel Rosenberg, uns simpatitzants del Partit Comunista acusats d’haver passat informació secreta sobre la bomba atòmica al KGB, a través del germà d’Ethel, David Greenglass, empleat a Los Alamos. La declaració de Greenglass fou clau per a la condemna a mort dels Rosenberg. Aleshores es va organitzar una campanya internacional per a demanar clemència, en la qual participaren personatges com ara Picasso, Sartre, Einstein, el papa Pius XII o el mateix Urey, que va escriure primer al president Truman i després a Eisenhower, sense cap èxit. Els Rosenberg, únics civils nord-americans condemnats a mort per espionatge durant la Guerra Freda, foren executats en la cadira elèctrica el 19 de juny de 1953, un mes després de publicar-se el meu article. Urey sempre va pensar que era molt improbable que els Rosenberg hagueren passat cap informació rellevant sobre la bomba als soviètics i que el judici, basat en el més que probable fals testimoni de Greenglass, no havia estat just. La posició pública d’Urey li va costar una investigació per part de l’FBI.
Durant els següents mesos vaig anar repetint els experiments i millorant les anàlisis d’identificació dels productes. Urey em va donar prou llibertat per a desenvolupar la meua recerca, molt centrada a esbrinar els mecanismes químics que podrien explicar la síntesi orgànica en els experiments de descàrrega elèctrica. El fet que el primer article el signara jo tot sol em va donar protagonisme en la naixent comunitat de l’origen de la vida. Però Urey em va ajudar també d’una altra manera. Jo estava pendent de ser cridat al servei militar i, quan estava preparant i fent l’experiment, la guerra de Corea encara estava activa. Urey va escriure al centre de reclutament d’Alameda County a Califòrnia per a demanar un ajornament de la meua incorporació al servei militar. Ho va justificar dient que interrompre la investigació seria catastròfic no sols per a la meua carrera sinó «per al país en el seu conjunt per truncar la formació d’un home competent». La Guerra Freda interferia permanentment en les nostres vides, però jo vaig poder defensar la meua tesi doctoral al final de 1954.
* * *
Un temps després, Marcel Florkin, un bioquímic belga interessat en l’evolució, em va comentar que va llegir la notícia del meu experiment mentre desdejunava en un hotel amb Oparin, que, en traduir-li la informació, va exclamar «No m’ho puc creure!», i va expressar una enorme sorpresa per la rapidesa amb la qual es formaven els aminoàcids en els experiments de descàrregues elèctriques.
El 1956 Urey i jo vam rebre una invitació d’Oparin, que estava organitzant el primer congrés de la recentment constituïda Unió Internacional de Bioquímica per a l’estiu de 1957 a Moscou. El simposi seria també el primer encontre internacional de científics interessats en l’origen de la vida. Urey va acceptar la invitació d’Oparin i em va convèncer de fer-ho jo també, ja que «tot i que no sabem que suposarà això per a nosaltres en el futur, no em sembla arriscat». Tanmateix, la invasió soviètica d’Hongria ens va colpir. Urey va declinar la invitació i jo vaig dubtar de viatjar a la Unió Soviètica. De nou, vaig demanar consell a Urey que, tot i no saber ben bé què dir-me, em recordà que, si els Estats Units havien autoritzat als científics nuclears viatjar a la Unió Soviètica sense estigmatitzar-los, «gent innocent com nosaltres també hi hauria de poder anar, tot i que no se sap mai el que farà un McCarthy en el futur: és una situació molt trista». Jo sempre havia pensat que la política havia d’estar separada de la ciència, però en aquella atmosfera de tensió permanent ja no n’estava tan segur. Finalment, vaig iniciar la paperassa per a poder viatjar a Moscou alhora que llegia novel·les russes. Quan vaig encomanar a la biblioteca del campus la segona obra de Dostoievski, la bibliotecària em va avisar que anara amb compte… Dies després em visitaren dos agents de la CIA per dir-me que prenguera bona nota de tota la «informació interessant» que poguera veure. En l’entrevista que em feren els mateixos agents a la tornada em vaig fer el científic naïf escandalitzat per la sufocant calor que feia a Moscou i pel fet que els edificis soviètics no tenien aire condicionat. En realitat, fou molt emocionant conèixer en persona Oparin i rebre el reconeixement dels col·legues en un congrés sobre l’origen de la vida que fou tot un èxit.
En complir-se el vintè aniversari del primer experiment, ja tenia identificats més de trenta aminoàcids produïts per descàrregues elèctriques, i havia pogut demostrar que el llistat dels productes era sorprenentment semblant als compostos identificats en el meteorit que havia caigut prop de la ciutat australiana de Murchison el 29 de setembre de 1969. Malgrat els meus dubtes recurrents sobre si continuar o no en aquesta recerca, sovint em venia el record de la màscara d’Agamèmnon i sentia l’impuls d’aquella obstinació que m’havia permès encetar un camí sense retorn, el que seria tota una vida dedicada a la química prebiòtica.
