Entrevista a Maria Josep Picó

Maria Josep Picó (Sagunt, 1973) és una de les pioneres del periodisme ambiental al nostre territori. Va començar a treballar en aquest camp l’any 1998 al diari Levante-EMV i el 2005 va ser guardonada pel Ministeri de Medi Ambient amb el Premi Nacional de Periodisme Mediambiental, el mateix any en què naixia Nat, revista de divulgació de la qual ha estat directora des d’aleshores fins al passat mes de febrer, en què va tancar les portes. Ara ha presentat El canvi climàtic a casa nostra (Bromera, 2007), un llibre en què explica els possibles efectes que tindrà aquest augment de la temperatura terrestre al nostre territori des de totes les perspectives possibles. Un llibre que tracta d’acostar aquest fenomen a la nostra societat i que intenta desmuntar el catastrofisme creat pels mitjans de comunicació donant una visió real i objectiva de la qüestió.

Què li va portar a escriure aquest llibre?

La història és doble. Sobretot és perquè me’l va encarregar l’edi­torial Bromera. Ells estaven molt interessats a parlar de canvi climàtic des d’una perspectiva autonòmica i jo havia escrit molt sobre canvi climàtic al Levante i a la revista Nat, per la qual cosa tenia molt clar el que volia fer, que no era sols parlar de canvi climàtic, sinó també de canvi global, és a dir, model de territori, consum energètic, consum de l’aigua, urbanisme…

«És evident que en els últims seixanta anys la Terra s’ha escalfat per culpa d’un procés humà»

Molts científics asseguren que el canvi climàtic és un procés inherent a la vida de la Terra, però que ha estat accelerat per l’acció humana. Què pensa d’aquesta afirmació?

És cert que hi ha determinats periodistes o científics que pensen que és un fenomen natural, i és clar que la Terra té molts cicles. Però el que també és evident és que en els últims seixanta anys la Terra s’ha escalfat per un procés humà. Jo no sóc científica i el que he fet en aquest llibre és un gran reportatge; he agafat les fonts que hi havia, i he vist que hi ha un gran acord internacional al respecte. Per exemple, en el panell internacional del canvi climàtic de l’ONU hi ha més de 2.000 experts que estan d’acord amb la influència de l’acció antròpica. Aleshores no podem dir que és un procés natural, sinó que açò és responsabilitat nostra i cal començar a canviar el model i a responsabilitzar-nos d’allò que està passant.

«Tindrem més sequeres, fenòmens com pluges torrencials i el nivell de la mar s’elevarà»

Quines particularitats tindrà el canvi climàtic a casa nostra?

Aquest increment de la temperatura global, que al nostre territori també hem enregistrat, afectarà els ecosistemes i un recurs turístic molt important com són les platges. Per exemple, una de les qüestions que primer s’assenyala és que tindrem més sequeres, fenòmens com pluges torrencials i que el nivell de la mar s’elevarà i afectarà les zones humides. És a dir, hi haurà molts canvis en el paisatge i en els recursos paisatgístics, dels quals depèn gran part de la nostra economia. Quant a recursos com l’aigua, per exemple, cada vegada seran menors i els conflictes seran més elevats perquè la població serà més nombrosa. Necessitarem més dessaladores i més transvasaments, però no només perquè no plourà, sinó perquè cada vegada, amb l’increment de la temperatura, l’aigua dels rius, dels embassaments i de les zones humides s’evaporarà més.

Foto: Ana Ponce

Al seu llibre explica que a la zona mediterrània té més repercussió sobre el medi ambient la urbanització massiva que el canvi climàtic mateix, quins són els efectes reals d’aquest fenomen sobre el nostre entorn?

El nostre és un model territorial que ens fa més vulnerables als possibles canvis climàtics o als possibles efectes de l’escalfament global. Si haguérem urbanitzat d’una manera més adequada, respectant els barrancs i la primera línia de platja, aleshores, en produir-se les pluges torrencials pròpies de la gota freda no s’inundaria tot. A més, hi ha molta mancança de plans d’adaptació i investigació del canvi climàtic a la nostra autonomia. Tenim la Universitat de València i la Universitat Politècnica de Valèn­cia, però no hi ha inversions ni estudis. Falta molt per fer i en urbanisme o ens posem a planificar ja o després ja veurem com gestionem el drama.

Què li sembla que el Consell haja presentat l’estratègia valenciana per aturar el canvi climàtic?

La política ambiental de la Generalitat Valenciana té moltes mancances ambientals. No tenen una visió clara del que ha de ser el nostre entorn ni la protecció am­biental i per això han presentat una estratègia buida amb unes mesures que són simplement per eixir del pas i en les quals no hi ha un compromís ni un pressupost ni un calendari per a executar-les. Per exemple, a Catalunya es va fer el 2005 un informe sobre el canvi climàtic on es tractà l’escalfament global des de totes les perspectives: el turisme, l’agricultura, la biodiversitat… Després, ja és més dubtós el que s’ha fet, però ja té un punt de partida. Ací no tenim cap punt de partida ni cap estudi sobre els efectes, per tant, les mesures del Govern valencià són purament propagandístiques.

Foto: Ana Ponce

Per què creu que als governs els ha costat tanta feina aplicar mesures per a la protecció ambiental?

Perquè és una qüestió econòmica i perquè és una qüestió que no és immediata. Ramon Margalef deia que, malauradament, els cicles biològics no són de quatre anys com els electorals, i és clar, per començar a fer aquesta planificació necessites molta inversió que no es veu per analitzar el que passa. És a dir, es veu molt més la Fórmula 1, la Ciutat de les Arts i de les Ciències o Terra Mítica que el fet que tu comences a pagar uns investigadors i a fer investigació bàsica per a analitzar el teu territori. També pense que els sectors econòmics haurien d’estar molt preocupats. Nosaltres tenim el turisme i les empreses haurien d’estar preocupades perquè aquest és cada vegada de més baixa qualitat. I si, a més, tenim una afecció com la pujada de les temperatures que podria fer que la gent no vulga vindre ací a causa de la calor, haurien de mostrar més interès. I no únicament per això, sinó perquè si hi ha més exigències en emissions de CO2 pel protocol de Kyoto o pel mercat d’emissions europeu, haurien d’invertir-hi més per tal d’emetre menys. El sector empresarial valencià és molt servilista al Govern autonòmic i haurien de ser les empreses mateixes les que digueren: «Ei, que tenim un problema, hem d’actuar.» És una baixa responsabilitat no actuar per falta de valentia.

«Els mitjans de comunicació hauríem d’aplicar molta més ètica en qüestions ambientals i fugir dels catastrofismes i dels titulars sensacionalistes»

Com a periodista, quin hauria de ser el paper dels mitjans de comunicació per conscienciar la població?

Hi ha dues coses. En primer lloc, hem d’entendre i hem de saber que els mitjans de comunicació no tenen la funció de conscienciar. En molts fòrums es comenta que els mitjans de comunicació són una eina d’educació ambiental, que crec que és necessària perquè existeix una franja de població adulta que no té on formar-se. Però en els mitjans de comunicació hauríem de tenir molta més consciència o aplicar molta més ètica en qüestions ambientals i de canvi climàtic per fugir dels catastrofismes i dels titulars sensacionalistes. Hem arribat a un punt en què s’han excedit en aquest aspecte i la gent n’està cansada. En els mitjans de comunicació conflueix aquesta recerca de titulars amb la falta de formació per part dels periodistes. En general, hi ha companys que estan molt especialitzats, però la gran majoria dels mitjans, tal i com funcionen avui dia, busquen periodistes tot terreny que puguen desenvolupar tota mena de tasques. El medi ambient i el canvi climàtic necessiten un periodista interdisciplinari, que sàpiga de molts temes: d’energies renovables, de me­di ambient, de biodiversitat,  de cli­matologia… i això es difícil. Si tu no tens un periodista format en això, aleshores, quan haja de triar un titular, triarà el més sensacionalista i no hi aprofundirà.

Foto: Ana Ponce

Hauria de ser la divulgació científica l’encarregada d’aques-ta tasca o considera que és un gènere amb poca repercussió social?

És un gènere actualment, i malauradament, amb molt poca repercussió social. A més, no hi ha una demanda, perquè tampoc no hi ha una aposta dels centres d’investigació, de les universitats ni del mateix Govern, que és el que ha d’invertir-hi. La divulgació entra dins del que és la formació social i aquesta està en mans del Govern, i si no hi ha un pressupost clar per a les empreses, per a desenvolupar la divulgació, difícilment es podrà dur endavant. A part d’això, hi ha qüestions molt importants, com ara que el periodisme s’ha desvinculat completament de la ciència. Els periodistes especialitzats sí que estem més pròxims i sí que ajudem a fer divulgació científica als mitjans d’una forma més o menys transversal i integrada en l’actualitat diària, però en general quan un periodista arriba a una redacció veu el científic com un ésser molt inaccessible. I per altra banda, hi ha el científic que diu: «Jo no vull parlar amb mitjans de comunicació perquè no estan formats i manipulen les meues declaracions.» Però és clar, la magnitud de la tragèdia és molt més gran perquè la societat no veu la ciència com a part de la seua vida quotidiana. La divulgació científica és prioritària i crec que en els pròxims anys, possiblement, es desenvoluparà, ja que la socie­tat ho està demanant, perquè qüestions com aquesta del canvi climàtic necessiten una visió més profunda per poder avançar.

El progrés porta implícita la insostenibilitat?

Sí, el progrés, tal i com l’entenem ara, sí, perquè el progrés és créixer, i la línia és ascendent. Si tu vols créixer necessites consumir més recursos, consumir més energia, més recursos naturals… Tal i com està plantejat el model actual econòmic, créixer no és sostenible. Ara, el que sí que està veient-se des de diversos punts de vista és que pot fer-se un creixement diferent. Es parla de decreixement, que seria créixer tenint en compte limitacions de recursos, cosa que implicaria canviar completament el model de societat de consum. I és que la societat tendeix a comprar i a acumular sense més, i això té un impacte enorme, tant per la gestió dels recursos com pels residus que es generen.

«El canvi climàtic incrementa les desigualtats socials d’una manera brutal»

Des d’aquest punt de vista, el canvi climàtic també serà desigual, igual com el progrés?

I tant. El canvi climàtic, com el model econòmic globalitzat que tenim ara, incrementa les desigualtats socials d’una manera brutal. Tenim el nord ric, que pot produir en els països subdesenvolupats i comprar a un preu mínim, i després tenim la població més pobra, que no ix de la seua pobresa i que, a més, serà la que més patesca els grans efectes del canvi climàtic. Perquè evidentment, una de les qüestions més clares en les societats desenvolupades, i ho diuen tots els experts, és que nosaltres ens adaptarem al canvi climàtic, millor o pitjor. Si fa molta calor, tindrem refrigeració, si no tenim ­aigua, la traurem d’on siga. Però és clar,  la població d’Àfrica patirà les sequeres d’una manera brutal, patirà les migracions i augmentarà el nombre de morts i de malalties. El que vull dir és que s’agreujarà molt més tant el factor econòmic com l’ambiental.

Per finalitzar, el canvi climàtic és reversible o no?

Això és el que em pregunta molta gent i el que hem d’evitar plantejar-nos. La resposta és que, per des­comptat, estem a temps de canviar tendències, però el que està clar és que l’escalfament global és molt difícil que s’ature en els pròxims 300 anys per la inèrcia tèrmica que té el planeta. Però, si comencem a re­duir les emissions d’efecte hivernacle, les conseqüèn­cies seran menys impactants. Podem actuar perquè no siga irreversible, encara que hi ha molts pessimistes que transmeten que ja ens hem carregat moltes coses. Jo sempre dic que el medi ambient entrarà a la societat per dues vies, per l’economia i per la sanitat. Quan la gent veu que la gasolina és molt més cara comença a plantejar-se la possibilitat d’utilitzar el transport públic i, pel que fa a la salut, la gent ja ho nota en l’aire de les grans ciutats. Però els governs autonòmics i estatals no investiguen prou per saber com afectarà la contaminació la nostra salut. No serà necessari que veiem l’extinció de l’os polar, sinó que nosaltres perdrem molta qualitat  de vida. Encara que, de moment, no en som conscients, ja que vivim dins d’aquest optimisme de la tecnologia, que ens fa creure que nosaltres podem amb tot.