Contra la sostenibilitat, d’Andreu Escrivà

Contra la sostenibilitat
Andreu Escrivà
Sembra Llibres, 2023. 229 pàgines.

Recentment, s’ha publicat el darrer informe de síntesi del Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC), el qual tanca un cicle d’avaluació de ciència climàtica iniciat el 2015. Els experts llancen un ultimàtum que fa eriçar els pèls de qualsevol: cal actuar de forma dràstica i urgent perquè de les nostres accions durant aquesta dècada depèn el rumb de la vida a la Terra, han conclòs. La bona notícia és que la societat comença a ser-ne plenament conscient; la roïna és que, paral·lelament, el capitalisme muta, com sempre, per a adaptar-se i assegurar-se’n la pervivència.

Ensopeguem diàriament amb aquestes mutacions quan empreses i organismes pugen al carro de la sostenibilitat en un intent barroer d’alliberar les seues pràctiques, responsables directes de la crisi ecosocial, de l’escrutini popular. Si cola, cola. Aquesta rentada d’imatge verda alhora serveix de recurs fàcil perquè els seus usuaris es renten la consciència ecològica, la qual cosa afegeix més llenya al foc. En aquest context, Contra la sostenibilitat d’Andreu Escrivà és un llibre útil: una guia pràctica amb què el lector pot enfrontar-se a les tècniques de greenwashing que ens assetgen diàriament.

El to del tercer llibre de l’autor es desmarca dels anteriors assajos per algunes ramalades de ràbia que potser són un signe d’aquesta època. Açò s’aprecia principalment en el segon bloc, el més extens dels tres que configuren l’obra, en què el títol de cada capítol comença amb la paraula contra. Ací l’autor envesteix mantres que cal derrocar per a avançar quan es parla de canvi climàtic. Hi ha un esperit bel·ligerant contra l’autocomplaença climàtica sense desatendre alhora els matisos i les arestes de cada debat particular.

En aquesta secció Escrivà explora l’economia circular, el cotxe elèctric com a pedra angular de la mobilitat del futur, la neutralitat climàtica, l’empremta de carboni, el reciclatge, la superpoblació o els superrics. Cada capítol és una reavaluació crítica del tema en qüestió, contradiccions incloses. De tots ells, se n’extrau una conclusió comuna: les fórmules màgiques no existeixen. La lògica del creixement indefinit en un planeta amb recursos finits és, paradoxalment, il·lògicament i fàcticament inassolible. És a dir, la sostenibilitat és estructuralment insostenible.

Tot i que al primer bloc del llibre l’autor es reconeix com un antic defensor del concepte sostenibilitat, la seua tesi –ara– és que aquesta idea ha anat pervertint-se fins a convertir-se en una paraula capciosa, una rèmora en l’acció climàtica. Per això Escrivà proposa dinamitar-ne l’ús avui mateix. El text, però, no confon exasperació amb impotència. Així ho demostra la tercera i última part del llibre, que consta d’un seguit de reflexions propositives que donen al llibre un regust final encoratjador.

En definitiva, el plantejament d’Escrivà esdevé una poda argumental a la narrativa climàtica imperant: l’autor troba el punt de tall precís i elimina les parts inservibles de la retòrica associada a la qüestió climàtica per a millorar les accions polítiques individuals i col·lectives al respecte. Així, la proposta d’aquest llibre destil·la la idea, contrària a la nostàlgia, que en certs moments de crisi a vegades no cal més que saber deixar enrere allò que un dia va ser útil.