«Ecología y evolución de los Papilionoidea del Paleártico occidental», d’Albert Masó

El perquè de la grandària de les ales de les papallones

Ecología y evolución de los Papilionoidea del Paleártico occidental. Albert Masó. LU Ediciones. Barcelona, 2020. 200 pàgines.

Tots els qui el van conèixer, recordem amb afecte i nostàlgia el Dr. Ramon Margalef. Naturalista i ecòleg genial, era un generador inesgotable de noves idees, que compartia i regalava arreu. Mirava les coses des d’angles pels quals ningú no havia mirat i, és clar, veia coses que ningú no havia vist abans. Un bon dia, mirant làmines de llibres de papallones, es va adonar que la mida de les ales era força similar en cada grup d’espècies, però alhora força distinta en diferents grups d’espècies. Semblava com si no hi hagués mides intermèdies entre diferents grups, sinó que la mida «saltava» d’un grup a l’altre. Margalef pensà que valia la pena contrastar de manera sistemàtica aquesta idea, i li va proposar de fer-ho a Albert Masó, en el context d’una tesi doctoral que estava realitzant sota el seu guiatge. Masó ja tenia una part del treball de tesi en marxa, enfocada a l’ecologia de papallones, però entomà amb entusiasme la idea que li regalava Margalef, i la incorporà al seu projecte de tesi. Aquesta és la petita història de l’obra que ressenyem, els continguts de la qual corresponen a la tesi doctoral de Masó, defensada el 2018, i publicada ara en forma de llibre. La història explica que el llibre estigui dividit en dues parts ben diferenciades: una primera dedicada als aspectes ecològics, que ocupa els dos primers capítols, i una segona part que aborda aspectes de l’evolució de la mida de les ales, descrita en els tres darrers capítols.

La primera part inclou el catàleg de les espècies de papallones d’Aiguafreda, localitat a l’oest del massís del Montseny, obtingut al llarg de 124 prospeccions fetes entre 1975 i 1992. En total, Masó capturà 3.596 exemplars pertanyents a 91 espècies, una diversitat considerablement alta, amb un índex H de 5,62. Dins del mateix grup de papallones, trobà una coincidència significativa entre el nombre de generacions i la fase d’hibernació. Després, d’acord amb els consells de Margalef, examinà la fauna de papallones en relació amb la vegetació en diverses estacions amb diferències latitudinals. Comprovà que la distribució de les papallones no correlaciona amb la de les plantes, la qual cosa desmentia el concepte, bastant generalitzat, segons el qual la fauna de lepidòpters depèn de la vegetació de l’indret. En realitat, la fauna de papallones dependria més aviat de factors físics, com ara la frondositat (que dificulta el vol), la presència de superfícies assolellades (perquè permeten escalfar-se) o de zones d’obaga (que eviten la deshidratació). Masó basà la presa de dades en mesures quantitatives d’abundància de cada espècie obtingudes per unitats d’esforç. Aquest protocol, fet el 1976 i molt avançat al seu temps, és molt semblant als usats avui dia, la qual cosa permetria reproduir l’estudi ara, i constatar empíricament com han variat les poblacions en aquests 45 anys. Em temo que el resultat seria que han disminuït significativament, a causa de factors locals (canvis en l’ús del territori) i globals (el canvi climàtic).

La segona part, que explica per què la mida de les ales experimenta salts discrets entre els diferents grups d’espècies, és inspirada directament per Margalef. Una hipòtesi de partida important és que la mida de les ales correlaciona amb el nombre d’escates, o de cèl·lules, d’aquestes. Masó començà a estudiar aquesta possible correlació tot comptant les escates en diferents regions de l’ala en la safranera de l’alfals (Colias crocea). Comprovà que la densitat de les escates és variable, i màxima a la cara ventral de les ales posteriors (més de 300 per mm2), la qual cosa afavoreix el disseny críptic de la cara més exposada als depredadors en posició de repòs. Després analitzà la mida de l’ala i el nombre d’escates a la cel·la discal, i la relació entre ambdós paràmetres en papallones de diferents grups. Els resultats indicaren que la mida de l’ala té un valor predictiu sobre el nombre d’escates, ja que els exemplars grans no tenen escates més grans, sinó més escates, la qual cosa es correspon amb la hipòtesi de partida. Les dades diuen que una espècie de mida mitjana té unes 500.000 escates, mentre que les més grans en tindrien més de 20.000.000.

Hom esbrinà també que les espècies de cada grup tenen un patró comú d’augment del nombre d’escates amb la mida, la qual cosa reforça la solidesa filogenètica dels grups. A més, el patró és molt semblant en famílies de mida similar, i que en els grups d’espècies més petites, el nombre d’escates augmenta més ràpidament amb la mida, de manera que també poden tenir dissenys alars complexos, a més de salvar-se amb més facilitat de les teranyines. Finalment, les dades confirmen que la distribució de longituds alars és discontínua entre grups de papallones, amb agregacions al voltant de valors amb una progressió de raó √2 (duplicació de la superfície). És a dir, les espècies de cada agregació són el doble de grans que l’anterior. Alhora, els models matemàtics mostren molta més concordança amb les dades empíriques quan pressuposen duplicació de la superfície alar que quan no ho fan. Tot plegat permet proposar un mecanisme macroevolutiu basat en la duplicació cel·lular (cada escata procedeix d’una cèl·lula) que generaria noves espècies amb ales el doble de grans. Alhora, a partir d’aquestes noves espècies més grans, es podrien generar altres noves espècies derivades, per processos de microevolució.

Margalef no va arribar a veure la culminació de la tesi, perquè va morir el 23 de maig de 2004. Però estic segur que li hauria agradat veure’n els resultats, i hauria dit alguna cosa així com: «Veus que bé, ja m’ho semblava a mi això».

© Mètode 2021 - 108. Ciència ciutadana - Volum 1 (2021)
Director de l'Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF), Barcelona.